Són necessaris els límits per educar?

Si parlo de límits em vénen al cap les paraules normes, disciplina, autoritarisme, sobreprotecció, necessitat, etc. Altres afegirien càstigs i premis.

Tots els pares i mares volen educar els nostres fills/es de la millor manera i si ens preguntéssim què vol dir educar possiblement trobaríem diferents i variades respostes. La majoria podríem coincidir tot dient que, entre altres aspectes,  pretenem aconseguir que els nostres fills/es siguin feliços. Volem formar persones equilibrades, responsables, tolerants, sociables,etc. Però, com fer-ho? I aquí també coincidirem tot dient que no és una tasca fàcil i que, en definitiva,  acabem fent el que podem i sabem fer millor. Tinc un amic que sempre diu: “Els fills/es no vénen amb un manual sota el braç”  i només l’experiència ens ensenya a progressar i millorar.

A les escoles, els mestres, fa temps que anem constatant com els infants cada vegada més manen als pares i mares. Els infants arriben a l’escola i els costa especialment seguir un mínim de normes necessàries per treballar de manera conjunta, col.lectiva, confiada  i respectuosa.

A través del temps i dins l’àmbit familiar s’ha passat de l’estil educatiu autoritari al permissiu i aquí no vull generalitzar. Els mestres ens trobem que cada vegada més la manca de límits no beneficia als alumnes. Sovint, fins i tot, podem ser criticats pels pares i mares per com es limita i intenta posar ordre físic i alhora intern als infants.

És bo per als infants manar als adults? Sempre han de fer el que vulguin? Són necessaris els límits? Com han de ser aquests límits? Com poden limitar els adults? Té normes i límits la societat? Funcionem amb normes i límits? Cal preparar els infants per saber que algunes normes i límits són necessaris?

Els infants neixen sense límits i, personal i professionalment crec que cal educar-los de manera assertiva. 

Moltes persones relacionen els límits amb els càstigs. Els famosos càstigs i premis que el conductisme va instaurar.

D’entrada, i sempre que em pregunten, dic que no hi estic d’acord amb els premis i càstigs, referint-me a casos que podríem avaluar dins la normalitat. No als càstigs i premis perquè penso que formar persones implica fer-ho des de la pròpia responsabilitat, la que ells, com a persones, han d’anar assolint. Si parlem d’educació emocional hem de ser capaços de substituir els càstigs per un estil educatiu alternatiu on la prevenció  i el tracte assertiu és essencial.

Partim de la idea de que ningú és perfecte i que, tant adults com infants s’equivoquen. Quan els adults ens equivoquem, els infants fan una cosa mal feta, han trencat un compromís, una norma es poden enfadar d’entrada com a dret per a desfogar-se. Una vegada més tranquils cal analitzar com s’ha sentit la persona i el problema aparegut per passar a continuació al la planificació i l’acció. Donar pas al perdó si cal, parlar i conèixer i plantejar-se el per què ha passat una cosa determinada. També, quan és possible, decidir com reparar l’actuació per reparar l‘interior de l’infant.

Igualment,  quan algú fa una cosa ben feta cal felicitar-la i aplaudir l’esforç fet,  sense que això impliqui l’aportació d’un premi material. Educar amb els càstigs continuats és el reconeixement d’una incapacitat a l’hora de resoldre i aturar un problema.  És una manera d’imposar-nos i anunciar que els adults tenim el poder sobre els més petits. Un model que possiblement els nostres fills imitaran amb la resta de companys i amb els seus fills quan siguin grans però que no els ajudarà a fer-se responsables dels seus propis actes. Alguns infants, sobretot aquells amb problemes de conducta greu, estan habituats, i saben, que els adults els vigilen en tot moment i, per tant, se senten controlats. Busquen el límit de la prohibició que l’adult aplica, però, llavors, quin aprenentatge fa ell? Aquests mateixos infants agraeixen els límits en moment determinats perquè sinó senten que acabarien embogint.

Els infants  neixen sense límits i cal educar-los. Necessiten els límits, les normes de conducta i la disciplina,  perquè s’estan formant, no coneixen el món, estan experimentant, proven i ens proven, etc. En definitiva, necessiten  paràmetres de funcionament que els donin equilibri personal i social. Una educació basada en la responsabilitat personal des d’un principi evita els càstigs, premis i xantatges com a recurs de (des)control posterior. Creieu realment que les actuacions de les persones es poden controlar amb els càstigs? Les presons estan plenes de persones castigades. Dubto que es recuperin només amb el tancament.  A casa, a l’escola,…i amb els infants ens trobem amb tossuderies, baralles i discussions variades inherents amb la pròpia educació. El diàleg i  les explicacions del per què actuem d’una o altra manera són bàsiques a l’hora de trobar solucions i a l’hora de formar als nostres fills/es i alumnes. Parlem des del què com et sents, què t’ha passat? Com podem solucionar el problema que tenim?

No hauríem de caure en els xantatges “Si no fas això no veuràs la TV” No crec que sigui un bon plantejament. Si de cas, “no es veu la TV perquè la programació és dolenta”. O, “sí que la veiem perquè ara volem gaudir d’una bona pel·lícula”, però és una determinació fruit de la responsabilitat i decisió personal.  

Algunes aportacions més:

  •  Educar des de la responsabilitat dels propis actes.  Tenir en compte que per aprendre ens hem d’equivocar, provar, experimentar … i equivocar-nos sense cap càstig posterior.
  • Límits, normes i disciplina aplicats des d’un principi ens eviten problemes posteriors.
  • Els adults també ens equivoquem i no ens autocastiguem o no sempre ens castiguen.
  • Adults i infants ens equivoquem i podem tenir l’oportunitat de reparar de manera responsable i autònoma el nostre error. Això fa que siguem més comprensius amb els errors dels altres.
  • Hi ha treball previ educatiu abans d’arribar al càstig. És un treball des de la comprensió, l’acompanyament, el diàleg, la comunicació, …. donar seguretat, treure’n pors, incapacitats, donar autoconfiança i reforçar l’autoestima necessària. Cal parlar des de i amb els sentiments amb els fills/es.
  • Després d’un conflicte cal reforçar les actituds positives i de manera immediata.
  • Donar als conflictes la importància real i actuar conseqüentment.
  • Com a pares i mares cal actuar amb coherència davant els enfrontaments. Les nostres decisions possiblement faran enfadar els fills/es i llavors només cal esperar la calma i el diàleg per potenciar actituds de consens.
  • No és dolent enfadar-se i manifestar-ho, però saben també que no és una solució. Simplement una moment “terapèutic” de desfogament.
  • Adults i infants hem de trobar estratègies per resoldre els conflictes amb pactes, pensant amb l’altre,… de manera assertiva. Hem de saber plantejar-nos com resoldre un conflicte:     
    •  
      • Què puc fer per resoldre’l?
      • Quantes maneres tinc per  resoldre’l?  
      • Quina és la millor solució? 
      • Com he sabut resoldre el conflicte? 

A les tribus africanes reconeixen que la correcció de les actituds antisocials no és el càstig sinó  l’amor, la comprensió i l’afiançament de la seva veritable identitat. 

Prefereixo parlar de límits més que de càstigs. Prefereixo parlar de reforç positiu més que de premis.    

                                                                                                     
  

Quant a M. Teresa Abellan Pérez

Sóc mare, mestra d'educació especial, psicopedagoga i formadora en educació emocional; per mestres, infants i famílies. Des de fa molt de temps m'entusiasma, investigo i aprenc sobre temes socioemocionals. Crec imprescindible treballar l'educació emocional per a formar persones humanes, íntegres i amb habilitats socials suficients per afrontar els reptes socials i viure una vida plena. La meva altra gran afició: córrer i caminar per la muntanya.
Aquest article ha estat publicat en 2. GENERAL, Són necessaris els límits per educar?. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

9 respostes a Són necessaris els límits per educar?

  1. Mònica diu:

    Hola! Sóc mestra d’educació infantil i primària i la meva resposta a la pregunta formulada és clarament sí. Per a mi són imprescindibles els límits per a poder educar. Molts nens no els tenen clars i contínuament provoquen a l’adult buscant-los… Els límits donen claretat i per tant, seguretat. Són una aturada a l’acció moltes vegades impulsiva del nen, una aturada necessària… Però és importantíssim que aquests límits es donin amb amor i respecte. I és aquí on radica la seva complexitat.
    Els nens necessiten llibertat, llibertat per ser, per fer, per pensar… I en aquesta llibertat necessiten uns límits que els ajudin a diferenciar entre el dins i el fora.
    Hi ha un llibre, el de la Rebeca Wild “Libertad y límites. Amor y respeto”. ideal per tot aquell que es plantegi dubtes al voltant d’aquest tema.

  2. Hola Mònica,
    Gràcies per compartir el que penses.
    Conec les idees i alguns llibres de la Rebeca.
    Estic totalment d’acord amb tu i només afegiria una frase d’Uriel Bronbenfenner:
    “Per desenvolupar-se normalment, qualsevol infant necessita algú que estigui boig per ell, tot combinant l’afecte amb la disciplina”. No és una tasca fàcil, però val la pena intentar-ho. L’afecte és bàsic.

  3. joan diu:

    Evidentment, com a pare estic d’acord amb que s’han de posar i ensenyar límits als fills.
    M’agradaria puntualitzar que penso que les situacions van canviant a mesura que el fill / filla es va fent gran. No puc ser eternament jo qui assenyala els límits. Ells, els fills, se’ls han d’anar auto-imposant. Recordo que la meva filla gran, quan tenia 13-14 anys, als vespres no tornava mai a casa. Sempre l’havia d’anar a buscar. Finalment un dia me’n vaig cansar i li vaig dir que l’estimava molt, que volia el millor per ella però que ja estava tip d’haver de fer de guàrdia civil i que no pensava anar-hi més. Va anar força bé…
    Tampoc crec que els càstigs continuats siguin la solució. No obstant, també cal ensenyar que els actes que un fa tenen conseqüències. Si embruto la paret, s’haurà de pintar, si espatllo una cosa s’ha de comprar de nou, amb quins diners?
    Hi ha conseqüències que són palpables i fàcils de fer entendre. Ni ha que costen més d’explicar: Si no estudio, si no faig els deures, què passa? Avui, ara mateix, poqueta cosa, segurament. Entendre que demà estaré poc preparat, que és millor haver estudiat, potser costa més. Aleshores, què faig com a pare? Si ja sé… parlar de manera “assertiva”, (gran paraula! és més fàcil de dir que de practicar! – He buscat el seu significat al diccionari i, per si sola, aquesta paraula ja representa tota una filosofia de vida -) i pactar. I quan es trenca el pacte, tornar-ne a parlar, i així anar fent… no és pas feina d’un dia això de ser pare!

  4. Gràcies Joan per compartir la teva experiència com a pare que no és gens fàcil, ja ho sabem.
    Només remarcaria dues coses:
    1) Els càstigs no són cap solució. Només una manera d’aturar una situació conflictiva.
    2) La paraula assertiva pot ser tota una filosofia, però és la solució per a molts conflictes familiars i per millorar les relacions interpersonals en general. Escriuré un altra dia al respecte.
    Una abraçada.

  5. Maria diu:

    I que fem quan ens toca una classe amb cinc o sis nens conflictius , que es tiren per terra, que salten per les taules, que no fan cas de res, que surten de la classe, que mosseguen, que peguen a tots…
    No tenim eines per resoldre el comportament dels infants d’aquests dies.
    Gràcies Necessitem sol.lucions

  6. Retroenllaç: Escola Bressol Municipal Coloraines » ELS LÍMITS

  7. Raquel diu:

    Hola, Teresa,
    m’ha agradat molt aquest article. Eel faré servir, amb el teu permís, per elaborar-ne unes pautes d’orienació per a pares.
    Gràcies
    Raquel

  8. El coneixement és per a tots. Endavant!

  9. Albert diu:

    Genial aquest article, moltes felicitats M. Teresa i moltes gràcies per compartir-ho. El compartiré en un claustre a la meva escola, perquè crec que és molt interessant i poder arribar a uns acords per funcionar de la mateixa manera a nivell d’escola.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *