Tots els pares i mares volem educar els fills per aconseguir que siguin persones responsables, tolerants, solidaries, honestes, amb capacitat d’esforç, amb voluntat i preparats per afrontar els reptes d’aquesta societat, però, com ho hem de fer? Amb autoritat, llibertat, límits, afecte, ….
Les famílies que davant les dificultats imposen una disciplina autoritària amb els seus fills*, pateixen menys la crisi i l’angoixa del moment en que es produeix la dificultat o conflicte, però generalment, les conseqüències afloren més tard, perquè no se’ls dóna als fills la possibilitat de prendre les seves pròpies decisions. Es reprimeix la personalitat de l’infant o l’adolescent i es pot convertir, a la llarga, en una persona dòcil.
Les famílies que opten per una actitud no autoritària , entensa des de el “deixar fer” han d’afrontar abans les dificultats i col·laboren en convertir el seu fill/a en una persona capritxosa.
Sempre dic, ja ho sabeu alguns, que els fills no porten un manual sota el braç quan neixen i, a més, ningú ens ensenya a ser pares i mares. Aprenem en la marxa, unes ecgades amb èxit i unes altres a partir dels propis errors.
Dins aquest bagatge he anat aprenent algunes coses que ara intentaré recollir en aquest escrit. Una d’elles és la d’afrontar les dificultats amb els fills des del diàleg i la comunicació i combinant l’afecte amb la disciplina. Els adolescents passen per una etapa de contradiccions, autoafirmació, autocontrol i autonomia personal. Intenten autorregular els canvis propis de la seva edat amb el que els adults i la societat proposem. El diàleg i la comunicació pot ser la interacció i punt de partida des d’on podem incidir els pares i mares per entrar en el món dels fills i “acompanyar-los”. Situacions de diàleg on escoltem i parlem, on ells notin com els prenem seriosament i alhora com volem que ens escoltin a nosaltres.
A vegades la comunicació té forma de discussió, conversa alterada i amb o sense crits, que no deixa de ser comunicació. Són discussions naturals i necessàries que necessiten els joves per reafirmar-se. Uns i altres diem el que pensem, establim paràmetres,… i sempre és millor que el silenci.
Sense aquest diàleg com podrem ajudar-los quan tinguin un problema greu, quan estiguin deprimits, ….? Les dificultats comunicatives comporten un alt grau de frustració i com a reacció apareix el problema conductual. Si la resposta de l’entorn, de la família, davant d’un problema, és negativa, aquest problema s’aguditzarà.
Per què discutim amb els fills adolescents?
Els infants des que neixen són acotxats, mimats, acurats, … pels pares i mares. Van aprenent a partir de l’experimentació, observen com funcionen les coses, els objectes, el món,… Comencen a caminar, parlar, riure intencionadament, … Més tard van a la llar d’infants, a l’escola, comencen a fer-se sociables, compartir, situar-se en el lloc de l’altre,… i arriben a l’adolescència. L’adolescència, és una etapa de transició a la vida adulta on el vincle que uneix els fills i filles amb el pare i la mare es distancia. Apareix llavors la necessitat de pensar, fer, vestir, divertir-se,… la música, el cinema, …. Tot ha de ser diferent. És un temps de maduració on les transformacions biològiques estan descompassades amb les emocionals i mentals que necessiten més temps per equilibrar-se. Una etapa de discussions naturals, inevitables i necessàries alhora. Molts ens preguntarem el per què de tantes discussions. Penso que és un procés natural que cal anar tractant a través del diàleg i la comunicació, però, hi ha una raó que m’agradaria reflectir de manera especial perquè potser no hi pensem tant.
Els infants aprenen a posar-se en el lloc de l’altre a mida que es fan grans i es desenvolupen. Nosaltres també hauríem de fer-ho en el moment que els fills necessiten trencar el vincle que els uneix als pares. Cerquen la independència i la seva pròpia identitat. No creieu que ha de ser més fàcil per ells trencar aquest vincle amb discussions i amb una actitud de distanciament, … tot dient-nos que som antiquats? Com sinó es pot trencar un sentiment tan especial i fort? Sovint necessiten demostrar la seva valia, la seva manera de fer,… amb enfrontaments o bé amb conductes extremes quan no se senten compresos.
Des de la comprensió i entenent que és un procés natural crec que és més fàcil acompanyar-los per tal que arribin a la seva autonomia personal.
Equilibri educacional
L’objectiu fóra comunicar valors, establir compromisos i valorar les cotes d’autoexigència i d’autonomia aconseguits. Marcar normes i límits sense que això vulgui dir només censures i represàlies. Si alguna vegada cal sancionar, perquè s’ha trencar un compromís o norma pactada, cada família ha de decidir què i com fer-ho.
De manera progressiva hem d’anar deixant anar la corda que ens lliga i responsabilitza com a pares i mares per deixar que siguin ells mateixos qui decideixin. Donar dosis de llibertat basades en el diàleg i la comunicació. Dosis que s’aniran ampliant en funció de la responsabilitat i de la coherència que cadascun d’ells vagin demostrant.
Sabem que no és una tasca fàcil la de ser pares i mares però estem aquí i intentem fer-ho el millor possible. Pretenem educar els fills de la millor manera. Hi ha moments que ens sentim bé i satisfets amb el nostre rol de pare i/o mare, altres, en canvi, ens sentim derrotats per les discussions típiques d’horaris, sortides, diners, etc. però el més important és ser-hi per acompanyar-los.
De manera simbòlica podríem imaginar que educar els fills és com fer un pastís. Cada família amb els seus valors, maneres de pensar,… farà un pastís de forma diferent. Els ingredients poden variar segons els gustos i maneres de fer però estic convençuda que tots utilitzarem els mateixos: llibertat, límits, disciplina, respecte, discussions, normes, solidaritat, paciència, comprensió, autoritat,…. i tot endolcit amb molt d’afecte.
* Entenen cada vegada que surt la paraula “fill/s” que em refereixo a fill/s i filla/es.
