Las opciones. (Nariman Chahboun)

Leyendo La Vanguardia, allá por el mes de febrero, encontré una historia escrita por Imma Monsó. Me pareció de lo más interesante e ingeniosa, y, sobretodo, muy acertada.

Este cuento refleja y critica la realidad de nuestra sociedad, una realidad que puede llegar a incomodarnos. Hoy en día, tenemos mucho de todo: canales de televisión, tipos de pizza,… Y de una sola cosa pueden llegar a haber cientos de opciones. Esto, más que ayudarnos a vivir más a gusto, puede llegar a ser un problema. Nunca sabes qué elegir y, además, tienes la responsabilidad de elegir bien y pierdes tanto tiempo mirando cuál deber ser la decisión correcta que acabas por cansarte y no elegir nada.

Y, decidme la verdad, cuando vais a un restaurante con ciencuenta mil comidas en la carta, ¿no acabáis siempre pidiendo lo mismo?

La lógica como unión. (Cristina, 2n btx)

Relaciono el instinto humano, que es innato y no lo hemos podido aprender de nadie, con la única verdad, la que nos rige, la de la naturaleza. Por este camino podríamos llegar a un lugar real, lleno de verdades únicas, ya que por el de las sensaciones y el de los sentimientos sólo accedemos a todo lo erróneo, aunque muchas veces satisfactorio. Parece que razón y sentimiento sean dos linias paralelas en las que el ser humano esté pendiente de un hilo y no pueda caer en ninguna de las bandas, pero…¿y si es sólo una sensación confusa? ¿Y si en el ser humano hay algo que une razón y sentimientos? Sería algo así como una gama ente dos colores, como el negro y el blanco, entre medio habrían mil tonos, bastante confusos, todos ellos serían llamados gris. Puede haber un gris casi negro, como uno más intermedio, como uno en el extremos del blanco, pero todos ellos llamados gris, ninguno sería más gris que otro, ¿o si? Pues todo ese gris para mi sería la lógica. Considero la lógica un sentimiento, un sentimiento común a todos y como todos los sentimientos puede resultar confuso, pero la esencia es la misma para todos. Quizá sea la lógica la que une la razón y los sentimientos.

Els sentiments (Laura Garriga)

Aquest tema, personalment, m’encanta. Jo crec que els sentiments de cadascú són únics i que, fins i tot a vegades, són impossibles de demostrar-los.

Quan veus per primera vegada a algú, tens una impressió d’ell o ella que pot ser graciosa, bona, dolenta, pesada, egoista, etc. Després d’haver-te fixat atentament, amb el temps, en aquesta persona, ja el vas o la vas coneixent més i ja no és una impressió com al principi, sinó que ja una idea més clara de com és, i quan volem arribar més enllà, quan el volem conèixer perquè tenim la il·lusió de ser el seu amic o amiga, i ho arribem a ser, ja tenim sentiments per ell o per ella. Em refereixo als sentiments sincers: són aquells que no dius obligadament i perque siguis considerat . Quan dius els teus sentiments a algú, no s’ha de fer pensant què et dirà després o el que pensarà de tu; jo diria que si no fossim persones sinceres davant d’altres persones i no diguéssim el que pensem en el moment en què ens ho pregunten, seríem persones hipòcrites, pel simple fet que no ens adonem que els altres també influeixen en nosaltres i no diem el que sentim o pensem.

Una altra veritat sobre aquest tema és quan, per exemple, no ets acceptat per algú per la raó que sigui. Però encara hi ha més. La part més dura i, a vegades, fins i tot, trista, és quan a més a més de no ser acceptat, arribem a ferir els sentiments de la persona no acceptada. És molt trist quan veus que aquesta persona no es pot defensar al veure un conjunt de persones que li estan fent la vida impossible en el sentit de dir-li coses frustants que li estan perjudicant emocionalment.

Els sentiments són, a vegades, fàcils de demostrar o explicar, i en ocasions són impossibles de fer-los arribar a un altre. Però el que està clar és que els sentiments són de cadascú i que ningú no els pot canviar.

Crec que el pitjor del món és tenir sentiments dolents; fa que siguem persones irreconeixibles, que tinguem cada vegada més odi i que, fins i tot, per no voler intentar tenir sentiments bons, podem perdre a persones que ens importen de veritat.

Reflexió personal (Rubén Subirón)

Vivimos en la era de la tecnología y la información. Para estar al corriente de qué pasa en el mundo, tan solo se ha de disponer de un televisor, una radio o un ordenador…, de algún instrumento u objeto que tenga como fin el de proporcionarnos información. Pero para mantener esta avanzada sociedad en la que, si ahora pasa algo, puden saberlo en,  por ejemplo Japón, incluso segundos después, se ha de soportar el precio a pagar, que en este caso es la publicidad. Publicidad que se ha convertido en publicidad masiva que influye en nuestras vidas de una manera que no podemos llegar a imaginar, llegando a convertirnos en partícipes de una sociedad de consumo y creando en nosotros falsas necesidades que nos inducen a comprar desproporcionadamente y sin un criterio que sirva para mantenernos econòmicamente estables. La personalidad de cada uno de nosotros influye de diferente manera a la hora de consumir.

L'eliminació d'una classe de batxillerat (Almendros, Toma i Piera)

El Departament d’Ensenyament vol treure una línia de batxillerat al nostre centre per raons econòmiques.

Davant d’aquesta idea, els alumnes de 4t d’ESO i de Batxillerat estem totalment en contra. En una situació de crisi financiera, l’Estat hauria de mira de solucionar aquest problema per altres vies i no privatitzant l’ensenyament. Hauria, per exemple, de facilitar a la població d’accés a les institucions públics i llocs d’ensenyament. Així, eliminant una línia de batxillerat a l’IES La Pineda no ens estan donant opció a triar si volem seguir estudiant aquí o no.

Volen treure el 5% del pressupost a l’institut. Això comporta que l’any que ve el preu de la matrícula pugi o que altres estudiants hauran de matricular-se en instituts concertats.

A més a més, hi hauran professors que perdran la seva feina; per tant, les escoles privades obtindran més diners, més alumnes i el  nivell de les escoles públiques baixarà encara més.

Finalment, no pot ser que en un Estat hi hagi un sistema d’educació

El Departament d’Ensenyament vol treure una línia de batxillerat al nostre centre per raons econòmiques.

Davant d’aquesta idea, els alumnes de 4t d’ESO i de Batxillerat estem totalment en contra. En una situació de crisi financiera, l’Estat hauria de mira de solucionar aquest problema per altres vies i no privatitzant l’ensenyament. Hauria, per exemple, de facilitar a la població d’accés a les institucions públics i llocs d’ensenyament. Així, eliminant una línia de batxillerat a l’IES La Pineda no ens estan donant opció a triar si volem seguir estudiant aquí o no.

Volen treure el 5% del pressupost a l’institut. Això comporta que l’any que ve el preu de la matrícula pugi o que altres estudiants hauran de matricular-se en instituts concertats.

A més a més, hi hauran professors que perdran la seva feina; per tant, les escoles privades obtindran més diners, més alumnes i el  nivell de les escoles públiques baixarà encara més.

Finalment, no pot ser que en un Estat hi hagi un sistema d’educació només privat perquè en aquest cas no tota la gent es podrà permetre l’estudiar.

Per pensar! (Josep M. Berrocal)

Max Scheler va reflexionar al El puesto del hombre en el cosmos sobre la posició que l’ésser humà havia ocupat al món, segons la visió filosòfica, la científica i la religiosa. Al següent power point t’invitem a que reflexionis sobre què fem al món i quin és el veritable lloc que ocupem. Aquesta reflexió surt dels comentaris fets amb els alumnes de quart C.

Planeta terra

Formamos parte de un todo (Cristina, 2n Btx A)

Mentalmente puedo hacer lo que quiera, físicamente estoy muy limitada.
¿Qué me interesa más: conocer los límites o aspirar al infinito?
Mentalmente, sentimientos. Físicamente, sensaciones.
Creo que existen diferentes tipos de infinito, tantos como personas hay en el mundo; cada mente crea una línea en una dirección totalmente diferente a cualquier otra mente, única y que se desmarca. Hay infinitos lentos e infinitos rápidos. Personas que, a pesar de contar con las mismas cualidades de todos, no llegan a desarrollarse en todas sus posibilidades. Esa carrera, que en general estará basada en los límites, al final de la vida se queda muy corta.

En cambio, personas que desarrollan mucho esas cualidades que fomentan el infinito e interaccionan mucho con sí mismas hacen la carrera mucho más larga y más rápida. Por supuesto nadie llega al infinito, pero es ahí donde está la esencia, en disfrutar del camino entero.
A pesar de que cada persona tienda a un infinito muy distinto, sería fácil generar “compatibilidad” basada en la libertad de cada uno sin frustrar la de los demás. Teniendo bastante clara, presente en el pensamiento la tolerancia y la variedad. Realmente  no somos tan distantes, nuestros orígenes están pegados. Hay identificación como un único Sol. Al nacer todos somos uno, mismas cualidades con diferencia de cantidad; pero, al pasar el tiempo, cada uno hace un rayo hacia un sitio totalmente diferente y nuevo. Con el tiempo nos alejamos, pero nunca olvidamos ni nos deshacemos de nuestro origen, es más, somos capaces de desarrollarlo y autocontrolarlo. Quizá, aunque  cada uno tenga un rayo diferente, estemos todos en un mismo universo, en una misma verdad, en una pura lógica que tenga caminos “errados”,  pero que hace la estancia más entretenida. Todos, sin excepción alguna, podríamos llegar a un mismo pensamiento de tolerancia, pasividad e interés que interaccionase con el autocontrol. Todo esto se podría llevar a cabo conociendo las determinadas condiciones, especiales para cada uno, para que le hiciese reaccionar.

Actes morals i immorals (Carmen Cerrejón)

Per parlar d’actes morals o immorals, primer s’ha de saber que és això de la moral o moralitat.

La moral són una sèrie de regles o creences per les qual es regeix la conducta d’un ésser humà en relació amb la societat i en sí mateix, per obrar d’una manera que s’apropi al bé, pròpiament dit o al mal (immoral) vist des d’un punt social i mecanitzat. Està íntimament relacionada amb l’ètica.

Per tant, aquells actes habituals que fem, són morals tots ells? No es pot dubtar si un acte que nosaltres jutgem com immoral o mal vist pot tenir la seva part moral?

Posem-hi exemples d’actes dubtosos.

Un home que roba una botiga és un lladre, està malament el que fa perquè ho fa per la seva pròpia naturalesa de lladre, per enriquir-se o per plaer; però, i si aquest home roba en una botiga per menjar i donar de menjar a la seva família? Això també és un acte immoral? Està malament que un home robi per sobreviure? Si és així, per què no està mal vist quan el govern ens roba, ens puja els impostos i es queden amb els diners del patrimoni públic?

Un altre exemple a discutir és el tema de l’avortament i l’elecció cromosòmica que ens proposen els americans.

Hi ha opinions de tots colors i per a tots els gustos… hi ha gent que pensa que l’avortament està malament perquè està matant un individu que comença a viure des del moment en què es fecunda; hi ha gent que pensa que és genial; d’altres tenen els seus pros i els seus contres, perquè si una dona ha sigut violada o no el pot mantenir pels motius que siguin i no vol tenir el nen, ¿no pot avortar? És millor que el nen neixi i passi fam o sigui rebutjat per la mare, que estigui desnutrit i descuidat? En aquest moment probablement és el millor que pot fer, per tant seria un acte moral, mentre que si una noia que és una desvergonyida i que no controla les seves relacions (una cabra boja) avortés, no estaria pensant amb seny perquè ella el que vol és viure la vida, per tant actuaria, probablement, malament.

Hem de recordar que tota acció comporta un risc (causa – efecte), i que els prejudicis són personals i no tots compartim la mateixa forma d’opinar davant un problema.

Nosaltres jutgem i no volem ser jutjats per ningú i això no és així, a més cada un jutja de manera diferent a un altre, per tant no sempre una creença o opinió personal agrada a tothom, és ben rebuda pels demés o compartida. No hauríem de jutjar sense saber, conèixer i sense motius pesants que afirmin, verifiquin o argumentin el que dius, penses o creus d’alguna cosa o persona. Això tampoc és ètic. Ironies de la vida.

No vull curses de braus (Josep M. Berrocal)

Per molt que m’esforço, no veig el problema. Les curses de braus han de ser suprimides.

Aquesta conclusió prové de la següent deducció:

Premissa 1: Tots els éssers vius tenen el mateix dret a la vida.

Premissa 2: El toro és un ésser viu.

Conclusió: Per tant, el toro té dret a la vida.

Negar la primera premissa no correspon a un pensament racional. Si nosaltres, els éssers humans, som racionals, aleshores no podem negar-la. I ho som, oi?

La segona premissa també crec que la podem acceptar sense més.

Així, la conclusió ens porta a que les curses de braus han de ser suprimides.

Resposta simplista: hi ha altres éssers vius que moren per satisfer als humans i no diem res. És cert. Però això no implica que no tinguin dret a la vida. Una omissió no és una negació. Seria una reflexió, també, interessant de fer.

Finalment, hi ha un argument dels defensors de les curses de braus que vull comentar. Diuen que és una festa nacional, de llarga tradició, que identifica al poble espanyol. I això és cert. No ho puc negar. Ara bé: una festa, tradició no és res més que el resultat d’un acord entre humans, més o menys estable i fort; però, com a tal, convencional. És allò que diem un element cultural. La cultura és la que és, però podria ser una altra; és un artifici creat pels éssers humans. El fet que sigui cultural no vol dir que hagi de ser així necessàriament (cosa que sí passaria si fos natural). En definitiva, que ho podem canviar i no passaria absolutament res: nosaltres continuaríem essent humans. Recordem, per exemple, els sacrificis humans que feien determinats pobles, com a fenomen cultural, i que avui ja no ho fan.

La felicitat (Maria Rosa Campoy)

Moltes persones pensen que la felicitat només es pot tenir quan no es té cap problema, que algú solament pot ser feliç si en la seva vida no hi ha cap preocupació. Tot i que pot semblar molt coherent pensar d’aquesta manera, jo crec que no és així.

Segur que si us pareu a buscar algú que no tingui cap problema us resultarà molt difícil. Mireu-vos a vosaltres mateixos i penseu si teniu alguna preocupació, com per exemple, tenir un examen del que no enteneu bé el tema, tenir una mitjana més baixa que la nota de tall de la carrera que voleu fer, tenir problemes familiars o amb la parella, etc. Però si tan poques persones poden afirmar que no tenen problemes, com és que podem trobar gent feliç? Veiem, per tant, que la premissa que hem esmentat al començament queda refutada ja que podem trobar persones felices tot i tenir problemes.

Segons la meva opinió, una persona és feliç quan no té problemes o quan els que té els ha acceptat. Aquesta idea es pot veure en la teoria de les cinc fases o estadis del dol, definides per una psiquiatra anomenada Elisabeth Kübler-Ross. Ella diu que, en rebre una mala notícia o qualsevol cosa que ens pot preocupar, la persona ha de passar per cinc fases. Aquestes són: la negació, la ira, la negociació, la depressió i l’acceptació. A tall d’exemple podem imaginar a un alumne que rep la nota d’un examen i no ha tret els resultats esperats. Al començament està la negació, que és quan l’alumne agafa la calculadora i comença a repassar l’examen per veure si l’han puntuat correctament o no alguna resposta. En veure que tot està bé, l’alumne passa a la segona fase, la ira, on s’enfada amb el professor que l’ha puntuat o amb sí mateix per haver comès tants errors. Després passa a la tercera, la negociació, on intenta que el professor li pugi una mica la nota allà on creu que es mereix millor puntuació. Quan veu que no serveix de res intentar pactar amb el professor, es deprimeix, en menor o major grau, fins que arriba un moment que passa a la cinquena fase, on accepta la nota que ha tret i pot pensar en com evitar que li torni a passar el mateix.

Potser molts penseu que no es passa sempre per aquests estadis, i això ho diu també Kübler-Ross. Ella explica que hi ha persones que es salten fases, n’hi ha que fan algunes més ràpidament o més lenta i que n’hi ha altres que poden passar diverses vegades per un mateix estadi.  

Jo crec en aquesta teoria i penso que una persona és infeliç quan es queda atrapada en alguna fase anterior a l’acceptació. I per acabar, m’agradaria recomanar-vos que mireu sempre d’acceptar els problemes amb una aptitud optimista per poder portar-los millor i així poder arribar a ser realment feliços.