3. La estrategia de la gradualidad. Para hacer que se acepte una medida inaceptable, basta aplicarla gradualmente, a cuentagotas, por años consecutivos. Es de esa manera que condiciones socioeconómicas radicalmente nuevas (neoliberalismo) fueron impuestas durante las décadas de 1980 y 1990: Estado mínimo, privatizaciones, precariedad, flexibilidad, desempleo en masa, salarios que ya no aseguran ingresos decentes, tantos cambios que hubieran provocado una revolución si hubiesen sido aplicadas de una sola vez.
Estratègies de manipulació (2)
2. Crear problemas y después ofrecer soluciones. Este método también es llamado “problema-reacción-solución”. Se crea un problema, una “situación” prevista para causar cierta reacción en el público, a fin de que éste sea el mandante de las medidas que se desea hacer aceptar. Por ejemplo: dejar que se desenvuelva o se intensifique la violencia urbana, u organizar atentados sangrientos, a fin de que el público sea el demandante de leyes de seguridad y políticas en perjuicio de la libertad. O también: crear una crisis económica para hacer aceptar como un mal necesario el retroceso de los derechos sociales y el desmantelamiento de los servicios públicos.
Estratègies de manipulació (JM Berrocal)
Noam Chomsky (Filadelfia, EEUU, 1928) és un lingüista, filòsof americà. Va proposar la gramàtica generativa, cosa que va canviar els programes i els mètodes d’investigació en l’estudi del llenguatge. Va considerar un innatisme en l’adquisició del mateix llenguatge.
També és conegut per la seva implicació en la lluita social i política. A partir d’avui (i durant 10 dies) anirem publicant el que s’anomena les “1o estratègies de manipulació a través del mitjans de comunicació”.
1. La estrategia de la distracción: El elemento primordial del control social es la estrategia de la distracción que consiste en desviar la atención del público de los problemas importantes y de los cambios decididos por las elites políticas y económicas, mediante la técnica del diluvio o inundación de continuas distracciones y de informaciones insignificantes. La estrategia de la distracción es igualmente indispensable para impedir al público interesarse por los conocimientos esenciales, en el área de la ciencia, la economía, la psicología, la neurobiología y la cibernética. ”Mantener la Atención del público distraída, lejos de los verdaderos problemas sociales, cautivada por temas sin importancia real. Mantener al público ocupado, ocupado, ocupado, sin ningún tiempo para pensar; de vuelta a granja como los otros animales (cita del texto ‘Armas silenciosas para guerras tranquilas)”.
El nostre primer vot (Sara Sánchez)
Per alguns alumnes de batxillerat, aquest any tenim l’oportunitat de fer-nos escoltar en el món de la política. El dia 28 de novembre es fan les eleccions per al Parlament de Catalunya i, encara que no ho sembli, la nostra veu, és a dir, el nostre vot és important, és una porta que se’ns obra, una participació a la nostra petita però gran comunitat.
Cada opinió és una opinió que compta, que se’n fa valorar. La nostra edat pot ésser crucial en com pensem, analitzem i raonem per al nostre futur.
El nostre esperit és adult, coherent i lluitador. Animem-nos a votar, fem de les nostres idees una aportació al Parlament.
I si encara no teniu clar el vostre vot, sempre queda l’opció d’entrar a: www.elecciones.com/app i veure quin pot ser el vostre vot.
ÁNIM, CATALUNYA US ESPERA!
Conferència “El dia de la ciència” (Malika El-Fazazi i Dèlia Cervantes)
En la presentació de la conferència del passat dimecres 17 de novembre a la sala d’actes de l’institut, pensàvem que el científic Juan Manuel Lecua parlaria de la seva experiència a la NASA, dels futurs projectes i d’altres coses que es trobessin a l’Univers, com els forats negres; en definitiva, de temes que ens permetessin aprofundir en l’astronomia.
Ens va semblar una conferència molt clara i fàcil d’entendre -tenint en compte que també estaven els alumnes de lletres. També crèiem que va donar massa importància a la seva opinió pel que fa a Déu com a creador de l’Univers. Va donar a entendre que només existeix la vida a la Terra i que l’atzar és tant improvable que es podria dir que és quasi impossible que hi hagi vida en un altre planeta.
En general, l’exposició ha estat correcta, però es va centrar en temes massa generals; podria haver especificat una mica més, donada la seva formació i la seva experiència.
Il·lusions òptiques (Mireia Martín)
Aqui tenim una altra manera de que la nostra percepció ens enganyi, però aquest cop d’una manera que ens deixa bocabadats.
Aquestes pintures són obra d’Edgar Mueller, un artista que es dedica a pintar obres en 3D a paviments de carrers a qualsevol ciutat del món, creant il·lusions com aquestes.
Podeu trobar més sobre ell en la seva página: http://www.metanamorph.com/ i també es poden trobar videos on es veu com crea aquestes obres.
http://www.youtube.com/watch?v=3SNYtd0Ayt0
Les il·lusions òptiques (Mireia Martín i JMBerrocal)
A la classe de Psicologia estem treballem el tema de la percepció. I, més concretament, en aquest moment estem tractant el tema de les il·lusions òptiques. Com ja sabeu, els sentits ens aporten informació de la realitat, però aquesta no sempre és igual per a tothom: el punt d’atenció, la motivació, l’interès,… poden fer que la meva percepció i la teva no sigui igual.
La Mireia Martín ha fet aquesta il·lustració que exemplifica el que estem dient. Ja direu!
Sortida a l’exposició “Per laberints”.
Avui dijous, els alumnes de segon de batxillerat han anat a veure l’exposició guiada “Per Laberints”, al CCCB. Voldria aprofitar aquest espai per a que comenteu l’exposició, tant pel que fa als aspectes tècnics, com estètics, com organitzatius, o, simplement, allò que us ha suggerit.
Per completar el tema, us faig un enllaç al text titulat Del laberint a la xarxa que en Josep Ramoneda, director del CCCB, ha fet per presentar l’esmentada exposició.
Atreviu-vos a pensar! (Josep M. Berrocal)
Emilio Lledó, “el paradigma de professor”(Josep Maria dixit), escriu al diari El País un article comentant una exposició del Museo del Prado, de Madrid, titulat Lo bello es difícil. L’article és molt recomanable tot ell, però jo vull deixar-vos per reflexionar el darrer paràgraf que diu:
ME PERMITIRÉ, AL FINAL, una pequeña coda, anacrónica, me temo. No podía dejar de pensar en ello, cada vez que iba al museo, y casi siento como un paradójico deber el evocarlo. Esta exposición enseña muchas más cosas, pero entre ellas: la sorpresa, el asombro del arte, el amor a la vida, a la verdad, a la educación, a la sensibilidad de la mirada, a la reflexión, a la libertad. He visto muchas veces, en los museos de Berlín, sentados en pequeñas sillas puestas a disposición de los alumnos, grupos de niños, de jóvenes, escuchando a una profesora que les enriquecía, con sus palabras, la mirada y, por supuesto, la inteligencia. Esa educación de la mirada es un antídoto necesario para ese chisporroteo de crueldad y violencia de muchos de los llamados videojuegos, y en los que, desgraciadamente, los jóvenes no son sólo sujetos pasivos en la visión de inacabables monstruosidades, sino que son personajes activos que practican, con las teclas adecuadas, la frialdad, la indiferencia ante un imaginario y siempre posible aniquilar, matar, suprimir. Nada que ver con los viejos tebeos de aventuras, incluso con las películas más o menos violentas. En el pulso de esos teclados se aprenden y domestican, como amarrados perros de Pavlov, los reflejos condicionados que suavizan y vanaglorian la muerte y el horror ajeno.
Educar en la mirada fa referència a allò que hem comentat algunes vegades. Necessitem els éssers humans, és element de la nostra essència, el meravellar-nos per les coses. Quan això es dóna hi apareix el coneixement. Però encara més, hi apareix el gaudi. Aquest es pot trobar en qualsevol activitat, sempre i quan sigui capaç d’enriquir la mirada i ens permeti sortir de la indiferència, de la passivitat.
ANIMEU-VOS A GAUDIR ENRIQUINT LA MIRADA!
Existeix realment la democràcia? (J.M.Berrocal)
Arcadi Oliveras reflexiona en veu alta sobre la influència que els diferents grups de pressió tenen en el desenvolupament polític, econòmic i social del món. En algun moment m’haureu sentit dir que els governants dels països poderosos no són res més que titelles mogudes pels veritables poders fàctics (jo posava com a primer exemple, el que fa referència a les empreses armamentístiques). Doncs bé, el video que aquí hi poso insisteix precisament en aquest punt. La pregunta, per tant, és òbvia: hi ha realment democràcia en els que s’anomenen països democràtics?
Cliqueu l’enllaç i ja em direu!