2. Crear problemas y después ofrecer soluciones. Este método también es llamado “problema-reacción-solución”. Se crea un problema, una “situación” prevista para causar cierta reacción en el público, a fin de que éste sea el mandante de las medidas que se desea hacer aceptar. Por ejemplo: dejar que se desenvuelva o se intensifique la violencia urbana, u organizar atentados sangrientos, a fin de que el público sea el demandante de leyes de seguridad y políticas en perjuicio de la libertad. O también: crear una crisis económica para hacer aceptar como un mal necesario el retroceso de los derechos sociales y el desmantelamiento de los servicios públicos.
Category Archives: Política
Estratègies de manipulació (JM Berrocal)
Noam Chomsky (Filadelfia, EEUU, 1928) és un lingüista, filòsof americà. Va proposar la gramàtica generativa, cosa que va canviar els programes i els mètodes d’investigació en l’estudi del llenguatge. Va considerar un innatisme en l’adquisició del mateix llenguatge.
També és conegut per la seva implicació en la lluita social i política. A partir d’avui (i durant 10 dies) anirem publicant el que s’anomena les “1o estratègies de manipulació a través del mitjans de comunicació”.
1. La estrategia de la distracción: El elemento primordial del control social es la estrategia de la distracción que consiste en desviar la atención del público de los problemas importantes y de los cambios decididos por las elites políticas y económicas, mediante la técnica del diluvio o inundación de continuas distracciones y de informaciones insignificantes. La estrategia de la distracción es igualmente indispensable para impedir al público interesarse por los conocimientos esenciales, en el área de la ciencia, la economía, la psicología, la neurobiología y la cibernética. ”Mantener la Atención del público distraída, lejos de los verdaderos problemas sociales, cautivada por temas sin importancia real. Mantener al público ocupado, ocupado, ocupado, sin ningún tiempo para pensar; de vuelta a granja como los otros animales (cita del texto ‘Armas silenciosas para guerras tranquilas)”.
El nostre primer vot (Sara Sánchez)
Per alguns alumnes de batxillerat, aquest any tenim l’oportunitat de fer-nos escoltar en el món de la política. El dia 28 de novembre es fan les eleccions per al Parlament de Catalunya i, encara que no ho sembli, la nostra veu, és a dir, el nostre vot és important, és una porta que se’ns obra, una participació a la nostra petita però gran comunitat.
Cada opinió és una opinió que compta, que se’n fa valorar. La nostra edat pot ésser crucial en com pensem, analitzem i raonem per al nostre futur.
El nostre esperit és adult, coherent i lluitador. Animem-nos a votar, fem de les nostres idees una aportació al Parlament.
I si encara no teniu clar el vostre vot, sempre queda l’opció d’entrar a: www.elecciones.com/app i veure quin pot ser el vostre vot.
ÁNIM, CATALUNYA US ESPERA!
Existeix realment la democràcia? (J.M.Berrocal)
Arcadi Oliveras reflexiona en veu alta sobre la influència que els diferents grups de pressió tenen en el desenvolupament polític, econòmic i social del món. En algun moment m’haureu sentit dir que els governants dels països poderosos no són res més que titelles mogudes pels veritables poders fàctics (jo posava com a primer exemple, el que fa referència a les empreses armamentístiques). Doncs bé, el video que aquí hi poso insisteix precisament en aquest punt. La pregunta, per tant, és òbvia: hi ha realment democràcia en els que s’anomenen països democràtics?
Cliqueu l’enllaç i ja em direu!
On és el límit? (Josep M. Berrocal)
Dues reflexions, relacionades:
a) Des de fa temps, els polítics, economistes, banquers,… ens estan dient que hem entrat en una crisi econòmica d’abast impredecible. Sembla ser que tenen clar on és l’origen de la mateixa. Sembla, també, que hi estan posant remei. Sembla, però, que les solucions han arribat precisament a aquells que van generar la crisi: als que donaven crèdits sense justificació, als que s’enriquien amb les plusvàlues que provenien dels qui ara no poden pagar, als que miraven cap a un altre costat. I d’on han sortit els diners perquè se’n surtin: precisament dels impostos que han pagat aquells que anaven pagant de forma religiosa. Deducció irracional. I, mentrestant, hi ha més gent a l’atur i amb poques perspectives en un futur immediat.
b) Per altra banda, estan apareixent casos i més casos de corrupció política. Alguns dels acusats estan a la presó. Els més són a casa seva ordenant els papers. I què fan els politics? És curiós: avui he vist al diari una fotografia del President Montilla amb el cap de l’oposició, en Mas. Dialogaven d’allò més interessats apartats de tothom. El periodista deia que comentaven la jugada de la corrupció. Més curiós encara: ahir, a la sessió de control al President, l’esmentat cap de l’oposició s’oferia per ajudar el govern a posar fi a la corrupció. En un altre moment, haguessin fet sang i fetge de tots aquests afers. Per què ara, tant uns com altres, no ho fan? Serà perquè tots tenen coses a perdre si, com va dir l’expresident Pujol, “estirem de la manta”?
Intueixo el final de tot plegat: els banquers, i els polítics que els hi han ajudat, tornaran a enriquir-se a costa d’aquells que no podran fer altra cosa que demanar crèdits per viure (comprar vivenda, per exemple); i els nostres polítics posaran els draps bruts a l’armari i llençaran la clau al pou de l’oblit.
Un darrer comentari: la fiscalia té l’obligació d’investigar allà on sospita que hi ha un delicte. Per què no investiga a fons cap dels dos fets que he comentat més amunt? Permetrà que facin lleis per passar pàgina (i fins a la propera!)? És més, encara recordo com l’encara President Maragall va dir al Parlament, en sessió de control, allò del tres per cent, insinuant que era el percentatge que Convergència i Unió s’emportava en les transaccions econòmiques que hi feia el govern. Per què la fiscalia, (el Parlament va mirar cap a un altre costat) no ho va investigar? Serà que el poder judicial no és independent del poder executiu? Si és així, ja hem traspassat el límit.