Per parlar d’actes morals o immorals, primer s’ha de saber que és això de la moral o moralitat.
La moral són una sèrie de regles o creences per les qual es regeix la conducta d’un ésser humà en relació amb la societat i en sí mateix, per obrar d’una manera que s’apropi al bé, pròpiament dit o al mal (immoral) vist des d’un punt social i mecanitzat. Està íntimament relacionada amb l’ètica.
Per tant, aquells actes habituals que fem, són morals tots ells? No es pot dubtar si un acte que nosaltres jutgem com immoral o mal vist pot tenir la seva part moral?
Posem-hi exemples d’actes dubtosos.
Un home que roba una botiga és un lladre, està malament el que fa perquè ho fa per la seva pròpia naturalesa de lladre, per enriquir-se o per plaer; però, i si aquest home roba en una botiga per menjar i donar de menjar a la seva família? Això també és un acte immoral? Està malament que un home robi per sobreviure? Si és així, per què no està mal vist quan el govern ens roba, ens puja els impostos i es queden amb els diners del patrimoni públic?
Un altre exemple a discutir és el tema de l’avortament i l’elecció cromosòmica que ens proposen els americans.
Hi ha opinions de tots colors i per a tots els gustos… hi ha gent que pensa que l’avortament està malament perquè està matant un individu que comença a viure des del moment en què es fecunda; hi ha gent que pensa que és genial; d’altres tenen els seus pros i els seus contres, perquè si una dona ha sigut violada o no el pot mantenir pels motius que siguin i no vol tenir el nen, ¿no pot avortar? És millor que el nen neixi i passi fam o sigui rebutjat per la mare, que estigui desnutrit i descuidat? En aquest moment probablement és el millor que pot fer, per tant seria un acte moral, mentre que si una noia que és una desvergonyida i que no controla les seves relacions (una cabra boja) avortés, no estaria pensant amb seny perquè ella el que vol és viure la vida, per tant actuaria, probablement, malament.
Hem de recordar que tota acció comporta un risc (causa – efecte), i que els prejudicis són personals i no tots compartim la mateixa forma d’opinar davant un problema.
Nosaltres jutgem i no volem ser jutjats per ningú i això no és així, a més cada un jutja de manera diferent a un altre, per tant no sempre una creença o opinió personal agrada a tothom, és ben rebuda pels demés o compartida. No hauríem de jutjar sense saber, conèixer i sense motius pesants que afirmin, verifiquin o argumentin el que dius, penses o creus d’alguna cosa o persona. Això tampoc és ètic. Ironies de la vida.