Aquest tema, personalment, m’encanta. Jo crec que els sentiments de cadascú són únics i que, fins i tot a vegades, són impossibles de demostrar-los.
Quan veus per primera vegada a algú, tens una impressió d’ell o ella que pot ser graciosa, bona, dolenta, pesada, egoista, etc. Després d’haver-te fixat atentament, amb el temps, en aquesta persona, ja el vas o la vas coneixent més i ja no és una impressió com al principi, sinó que ja una idea més clara de com és, i quan volem arribar més enllà, quan el volem conèixer perquè tenim la il·lusió de ser el seu amic o amiga, i ho arribem a ser, ja tenim sentiments per ell o per ella. Em refereixo als sentiments sincers: són aquells que no dius obligadament i perque siguis considerat . Quan dius els teus sentiments a algú, no s’ha de fer pensant què et dirà després o el que pensarà de tu; jo diria que si no fossim persones sinceres davant d’altres persones i no diguéssim el que pensem en el moment en què ens ho pregunten, seríem persones hipòcrites, pel simple fet que no ens adonem que els altres també influeixen en nosaltres i no diem el que sentim o pensem.
Una altra veritat sobre aquest tema és quan, per exemple, no ets acceptat per algú per la raó que sigui. Però encara hi ha més. La part més dura i, a vegades, fins i tot, trista, és quan a més a més de no ser acceptat, arribem a ferir els sentiments de la persona no acceptada. És molt trist quan veus que aquesta persona no es pot defensar al veure un conjunt de persones que li estan fent la vida impossible en el sentit de dir-li coses frustants que li estan perjudicant emocionalment.
Els sentiments són, a vegades, fàcils de demostrar o explicar, i en ocasions són impossibles de fer-los arribar a un altre. Però el que està clar és que els sentiments són de cadascú i que ningú no els pot canviar.
Crec que el pitjor del món és tenir sentiments dolents; fa que siguem persones irreconeixibles, que tinguem cada vegada més odi i que, fins i tot, per no voler intentar tenir sentiments bons, podem perdre a persones que ens importen de veritat.
A veces hay sentimientos que debemos obviar porque pueden ser impulsos y no reales; por impulsos tendemos a perder muchas cosas, como por ejemplo la educacion, el respeto a nosotros mismos y a nuestros ideales. No creo que debamos decir todo lo que pensamos en cada momento, no lo necesitamos, es más, necesitamos guardarnos cosas para nosotros mismos y nadie más… Tampoco creo que debas callártelo todo, no hay extremos buenos, nosotros somos los que debemos equilibrar la balanza. Volviendo al tema de conocer a las personas, nunca llegamos a conocer al 100% a una persona y eso es lo bonito, la sorpresa. Si alguien nos preguntase podríamos ser o no ser del todo sinceros; a parte está la mentira, una respuesta directa a una pregunta directa a veces no es la mejor respuesta, cuenta también con los sentimientos de la otra persona, si te pregunta es porque duda de ti o simplemente porque duda de sí misma.
En cada uno queda el destruir la moral de los demás, creo que debería ser un derecho como muchos otros el de respetar por la palabra, pero al ser oral y no físico no está tan valorado o es más difícil de demostrar. (Hablo de casos un poco extremos). Personas que necesitan convencer a los demás de sus defectos porque simplemente no encajan con sus posturas no son personas dignas de oír y mucho menos de escuchar, pensar en ellos. Pienso que la persona que más acierta en tus defectos propios eres tú mismo, así que a las palabras de los demás no hay que sobrevalorarlas, hay que escucharlas y pensarlas, pero sobretodo racionalizarlas nosotros mismos.
Tampoco creo que los sentimientos los tengamos que manejar al antojo de la sociedad que dice lo que está bien y lo que está mal, sino que debemos de comprenderlo y actuar con nuestros ideales. También creo que por nuestro bien y por el de los demás deberíamos tender al positivismo y al razonamiento de la importancia de las cosas, fuera sobrevaloración.