- Pati dels Tarongers, entre el Tinell i les muralles romanes (Barcelona)
El diputado se detuvo en la entrada de la calle donde estaba el Casino. Hasta él llegaba el rumor de la concurrencia, mayor que otros días con motivo de su llegada. ¿Qué iba a hacer allí? Hablar de los asuntos del distrito, de la cosecha de la naranja o de las riñas de gallos; describirles cómo era el jefe del Gobierno y el carácter de cada ministro. Pensó con cierta inquietud en don Andrés, aquel mentor que, por recomendación de su madre, si se despegaba de él alguna vez, era para seguirle de lejos… Pero, ¡bah!, que le esperasen en el Casino. Tiempo le quedaba en toda la tarde para abismarse en aquel salón lleno de humo, donde todos, al verle, se abalanzarían a él, mareándole con sus preguntas y confidencias.
Y embriagado cada vez más por la luz meridional y aquellos perfumes primaverales en pleno invierno, torció por una callejuela, dirigiéndose al campo.
Al salir del antiguo barrio de la Judería y verse en plena campiña, respiró con amplitud, como si quisiera encerrar en sus pulmones toda la vida, la frescura y los colores de su tierra.Los huertos de naranjos extendían sus rectas filas de copas verdes y redondas en ambas riberas del río; brillaba el sol en las barnizadas hojas; sonaban como zumbidos de lejanos insectos los engranajes de las máquinas del riego; la humedad de las acequias, unida a las tenues nubecillas de las chimeneas de los motores, formaba en el espacio una neblina sutilísima que transparentaba la dorada luz de la tarde con reflejos de nácar.
A un lado alzábase la colina de San Salvador, con su ermita en la cumbre rodeada de pinos, cipreses y chumberas. El tosco monumento de la piedad popular parecía hablarle como un amigo indiscreto, revelando el motivo que le hacía abandonar a los partidarios y desobedecer a su madre.
Era algo más que la belleza del campo lo que le atraía fuera de la ciudad. Cuando los rayos del sol naciente le despertaron por la mañana en el vagón, lo primero que vio antes de abrir los ojos fué un huerto de naranjos, la orilla del Júcar y una casa pintada de azul, la misma que asomaba ahora, a lo lejos, entre las redondas copas del follaje, allá en la ribera del río.
Vicente Blasco Ibáñez (1900): Entre naranjos
Per seguir llegint:
Més:
Rtve.es recuperalas grandes series literarias: Entre naranjos
Més sobre l’autor:
Fundación Centro de Estudios Vicente Blasco Ibáñez
Biblioteca Virtual Miguel de Cervantes
Més imatges de tarongers en llocs públics
Pots trobar més informació sobre aquest lloc emblemàtic, en aquest enllaç:
El Patio de los Naranjos de la Mezquita de Córdoba
A Reus, l’Hospital Psiquiàtric Pere Mata, que fou construït seguint un projecte de l’arquitecte L. Domènech i Montaner, i gràcies a l’impuls d’un grup de reusencs avançats i progressistes, està encara en funcionament. Se’n conserva l’antic Pavelló dels Distingits, on s’estava la gent benestant de Reus que patia alguna malaltia psiquiàtrica. El lloc tenia diverses sales d’esbarjo i un ampli menjador, ple de llum, on se servien els àpats als malalts. El mobiliari i la decoració d’aquesta sala són exquisits i conserven mobles fets a mida.
El cantautor de Xàtiva, Raimon, canta Jo vinc d’un silenci (1975). Concert del 30 d’octubre de 1975. Versió subtitulada al francès per a la commemoració de “Memorial 1939-2009” al Quebec, amb motiu de la 3a tardor de la cultura catalana (2009) dedicada a la Memòria històrica.
Una parada de peix
CUINA DE MERCAT
Cal veure la Pepa darrera la seva barricada de tonyines sobre glaç i fullaraca de color verd viu per comprendre qui mana i qui governa arribat el moment d’establir categories en el rànking culinari. La Pepa se sent més o menys com la capitana de l’equip guanyador, títol que li confereix, per començar, la seva veterania: seixanta anys exercint de portabandera del Mediterrani del seu racó estant, la petita parada que, amb el pas dels anys, ha arribat a agafar i tot el seu aspecte sòlid, voluminós i amb prominència dels caires arrodonits per l’efecte de l’erosió vital. La dona arriba diàriament, exceptuant els dies festius, a la parada, quan encara la primera llum del dia no permet de diagnosticar si el cel lluirà blau o bé enteranyinat; mentre s’aclareix per si mateixa una qüestió tan delicada, la Pepa pren un café amb llet ben calent en un gran got, on suca una ensaïmada calenta i rossa. Llavors, i sempre després de donar una ullada al cel a través de la també sempre mateixa escletxa del sostre del mercat, comença a repartir els “bon dia” a dreta i esquerra a condició que la claror es mostri franca, o senzillament a pronunciar uns “Déu-vos-guards” no gens comprometedors si veu que la situació permet el dubte.
Només a primera hora, i això ho tenen ben present els seus fidels clients del ram de la cuina pública —abans eren fondistes, avui “restauradors”—, la Pepa deixa anar com sense voler alguna recepta, no pas per senzilla menys magistral, per coure qualsevol mena de peix.
-Aquests molls tan vius que portes, xato, admeten poques filigranes; limita’t a enfarinar-los lleument, però mirant d’espolsar-los després a consciència, i posa’ls a daurar a la paella amb oli ben roent només amb una branqueta d’alfàbrega fresca a la panxa. Ep! —insisteix al fondista, que sol fer el desmenjat—, no et descuidis de rossejar un all en l’oli abans de posar-hi el peix…!
La Pepa té rigorosament al dia la llista dels qui personalment acudeixen a comprar al mercat, tant com la relació dels qui han sucumbit a la modernitat que suposa el fet de fer la comanda per telèfon. […] Després ve allò de cuinar-ho personalment, amb tota la personalitat i la intencionalitat amb què hi han intervingut en el moment d’adquirir-los, encara que potser un cuiner professional ho sàpiga fer millor. La Pepa és el testimoni viu i més convincent d’aquella complicitat que és obligació que sorgeixi entre l’aliment i el seu dipositari per arribar plegats a bon port. Ella no canviaria per res del món les seves tonyines, l’amor a les quals ha sabut transmetre als fills i fins i tot a les nétes que ja despunten darrera la parada, com en un intent de demostrar que els temps només canvien i es fan mesquins per als descontents i que a la vida el més important és vendre tonyina fresca.
Casas, Carme (1988). Cuina que cuinaràs. Barcelona: Destino (pàg. 43-44).
Irisarri, Luis (2009) : Pescaderos en el Mercado del Carmen – Huelva
Cala rajada (Escanejada d’una guia de Mallorca)
Per veure informació sobre la TONYINA:
Historia del atún del Mediterráneo
Historia de las almadrabas y las salazones en el Sur de España
Una última cena tras otra
Las incongruencias históricas son la sal del arte, incluido el religioso.
Cuando el cristianismo se erigió en la religión preponderante en Europa, la pintura pautó diversas estampas obligadas. La Virgen maría con el niño, la creación, la crucifixión de Cristo… La última cena fue la más popular, sobre todo a partir del momento en el que en las casas empezaron a colgar cuadros con reproducciones. De niño me fascinaban los comedores de algunos de mis amigos, que tenían en la pared una representación de la última cena, presidiendo la mesa en la que la familia comía. No era una redundancia visual, pero había ahí algo -¡la santa cena presidiendo la cena cotidiana de la gente!- que me resultaba hilarante.
La pintase quien la pintase, la disposición frontal sufría pocas modificaciones. La más importante, que hubiese comensales en ambos lados de la mesa o que solo los hubiese en uno. Era una solución más teatral (más falsa) pero más efectiva: Juan de Juanes, Tintoretto, Leonardo Da Vinci, Tiziano… Mucho después llegó el siglo XX y, enana secuencia de Viridiana, el gran Buñuel creó la última cena más incendiaria de la historia. A partir de ahí el cuadro empezó a desaparecer en las paredes y poco a poco fue sustituido por el Guernika de Picasso, que acabó convertido en un tópico tan cargante como antes lo había sido el otro.
Monzó, Quim (2010) . Seré breve. Una última cena tras otra. Barcelona : La Vanguardia. Magazine, 14.
Leonardo da Vinci. La última cena
Leibovitz, Annie (2007) . La última cena. Los Soprano
-
Más fotos: Annie Leibovitz
La tornada al poble, a casa
Isabel, tot just el tren deixà el pla de Barcelona i seguí les costes de Garraf, entre les cales d’aigua pura i les roques blaves de calitja, ja no pensà més en Marina. Tota ella era ja ‘a casa’. Pensava amb delícies en les llaminadures enyorades tant de temps: aquells pernils del rebost dels quals ella consumia les belles tallades grasses —que ningú de la casa no volia— damunt amples llesques de pa de crostó sucades amb tomàquet i fregades amb un gra d’all […]; les arengades lluents ordenades dins el casc, tan bones com eren damunt el pa ben ruixat d’oli amb, penjat al ganxo del dit xic, un bon raïm per a alternar la fresca dolçor amb la salabror apetitosa del peix; les ‘orelletes’ que li feia la mare, torrades i trencadisses, un poc massa carregades de matafaluga; els plats curulls de fesols bullits, amb un tall de botifarra negra; i el moscatell, i el vi ranci, i la garnatxa —i l’aigua gelada de la font que sortia neta dels càntirs envernissats i convidava al prolongat xerric—; i la fruita, collida de l’arbre estant: les pomes-peres roges i turgents, les camosines de gust delicat, els saramanyons, les peres d’aigua, les prunes de frare, les figues primerenques roges i tèbies com llavis, els préssecs de carn marbrada i sensible, els albercocs golosos que no et deixen aturar, els ametllons, les avellanes i les nous tendres; i el raïm, el raïm! Els primers gotims madurs de moscatell, que sempre es trobaven en aquella vinya roja del coster, vora la riera ombrosa, aquella vinya d’on es veia tot el Camp verd i agrisat, auster i joiós, amb l’apassionada blavor de la mar al fons, i el cel polit i fi, profund, a sobre: els gotims de moscatell de color de cera enrogida, els grans oblongs i un xic escampats, amb transparències de marbre, dolcíssims i sucosos com si duguessin a dintre tota la joia dionisíaca del paisatge estival!
Vernet, M. Teresa (1986). Les algues roges. Barcelona: laSal (Pàg. 224-225).
Corpus literari Vernet, Maria Teresa
Piñeiro, Moncho (2009) . Uva Mencía
Yáñez, Emi (2005) . Parque natural del Garraf
Pintura: Artes Visuales Toful. Bones fruites
Les fruites: l’albercoc
Malgrat el seu nom, prunus armeniaca, l’albercoc no és originari d’Armènia, sinó de la Xina, com el préssec, una altra delícia que els botànics persisteixen a atribuir a Pèrsia. El millor dels albercocs és la fruita de mel i or que només es troba en zones de Llevant. A Turquia i Síria és on l’albercoquer sembla haver escollit la seva residència.
A Damasc, durant uns quants mesos, l’art de viure coincidia amb el cicle de l’albercoc. La seva floració al març, molt primerenca, anunciava la primavera. Atreia una multitud de passejants cap als jardins de Ghouta, on se’n cultivaven fins a vint-i-una varietats, de les quals només nou han arribat fins als nostres dies.
Aquest text ha estat extret de La cocina de Ziryâb. El Gran Sibarita de Córdoba, de Mardam-Bey, Farouk (2002) . Barcelona : Zendrera Zariiquiey, 35-37. Ha,estat adaptat per Isabel i traduït al català per Fina Masdéu.
Pepekitchen.com (2009) . Albaricoques almibar pasos
Recorde l’horta com un paradís
FAVES CRUES
[…] recorde l’horta com un paradís, però no un paradís d’aquells somniats o inventats, sinó com un paradís real, un jardí multicolor de geometries ubèrrimes i esponeroses fet per la mà de l’home, travessat per séquies que eren com rierols d’aigua transparent on hi havia una multitud d’animals aquàtics o que simplement vivien al costat de l’aigua, un paisatge que era d’una bellesa i una perfecció que no trobaré mai enlloc per molts anys que visca. Quan vaig fer set anys, mon pare trobà que havia arribat l’hora de treballar i em feia anar al camp a regar o birbar. A les hortes hi havia de tot i, quan m’ajuntava amb alguns amics, cap al capvespre, de vegades anàvem a furtar melons i fruites de tota mena, a l’estiu. Passat l’estiu s’acabava la varietat, però també ens agradaven les safanòries, que eren unas mica dolces i ens deixaven la llengua i els llavis morats. Les safanòries només es feien servir per donar de menjar al bestiar, però nosaltres ens les menjàvem. En arribar la primavera sempre buscàvem algun favar i allí ens fartàvem de faves tendres, que eren delicioses, petites, amb aquella brillantor llisa i fina que tenen acabades de collir. Però a l’Horta no hi havia costum de menjar faves crues (a taula, vull dir). Que jo sàpia només se les mengen així a les hortes d’Alacant i del Baix Segura, com a acompanyament de les saladures, per desembafar.
Marqués, Vicent (29 març 2010). El sentit del gust. Diari Avui.
Foto: Gerardo BF (2008) . Habas_(beans)_en_mi_huerta_de_quillota_1
Faves a la catalana
Un cambrer que servia a la Núria la segona porció que havia demanat del deliciós gelat que havien pres per postres, va interrompre el monòleg, i, de sobte, la bonhomia de què havien gaudit fins llavors desaparegué quan la veïna de taula va dir a la Núria mentre aquesta es cruspia el gelat:
– Veient-te menjar, no m’estranya que estiguis com una vaca. T’has menjat dos plats de cada cosa!
La cullera curulla del deliciós gelat que estava a punt d’empassar-se va quedar com glaçada a mig camí cap a la boca durant una bona estona, i a l’últim va retornar a la copa d’on havia sortir. La Núria va restar bocabadada i emmudida uns instants, dubtant de si engegar o no la cruel interlocutora a la merda, però, de sobte, conscient de la raó i el sentit comú del que acabava de sentir, que reflectia el que ella ja sabia, així com el sentiment de culpabilitat que la colpia des de feia temps per aquell fet, la mirà fixament, contenint amb prou feines les llàgrimes.
– Que ens tens, de raó! En Joan i jo mengem massa, i ens hauríem d’aprimar molt. Fa temps que volem fer-ho, però no sabem ben bé com començar.
Sense deixar de fumar ni un instant, la Fina la mirà de dalt a baix amb petulància i digué:
– Poseu-vos a les meves mans i d’aquí a tres mesos no us reconeixereu.
Foto: Orozco, Jorge (2008) . “Haba – México” .
Un altre conte de Ferran Reñaga: El vell ferit
Recepta: Faves a la catalana
Es la primera vez que hace la cena, y será deliciosa.
Raviolis
Brunetti colgó el abrigo en el armario del recibidor y avanzó por el largo pasillo hacia la cocina. Chiara se volvió a mirarlo cuando entraba.
– Ciao, papá. Mamá me está enseñando a hacer raviolis. Los tenemos de cena. –Manteniendo a la espalda las manos blancas de harina, dio unos pasos hacia su padre, que se inclinó para recibir un beso en cada mejilla. Él le limpió la harina que tenía en la mejilla izquierda-. Rellenos de funghi, ¿verdad, mamá? –preguntó la niña mirando a Paola, que estaba delante del fogón removiendo las setas en una gran sartén. Ella asintió y siguió removiendo.
Encima de la mesa había montoncitos de unos rectángulos irregulares y blancuzcos.
– ¿Son los raviolis? –preguntó él, recordando la perfecta simetría de la pasta que recortaba y rellenaba su madre.
– Lo serán cuando estén rellenos, papá. –Chiara miró a Paola, en demanda de confirmación-. ¿Verdad, mamá?
Paola asintió y, sin dejar de remover, se volvió hacia Brunetti y aceptó sus besos en silencio.
– ¿Verdad, mamá? –repitió Chiara, en tono más alto.
– Sí. Hay que dejarlos unos minutos y podremos empezar a rellenar.
– Has dicho que podría hacerlo yo, mamá –insistió Chiara.
Antes de que su hija pudiera poner a Brunetti por testigo de la injusticia, Paola transigió.
– Sí, si tu padre me pone una copa de vino mientras acaban de hacerse las setas, ¿de acuerdo?
Para seguir leyendo: Leon, Donna (1998) . Nobleza obliga. Barcelona : Planeta DeAgostini, 119-133
Entrevista: Cena con… Donna Leon (2009) . El País.com
Fotos:
La tartine gourmande (2006) . Ravioli à la betterave rouge et sauce à l’orange
Donaldson, Katherine (2008) . Felted Ravioli
Sageholden (2009) . More Handmade Ravioli
Espaguetis con el comisario Brunetti en Venecia y mozzarela en carozza con De Sica
Vittorio de Sica (1948): Ladri de biciclette
[kml_flashembed movie="http://www.youtube.com/v/WmWQZg6271A" width="425" height="350" wmode="transparent" /]
Espaguetis
– Conde Oracio –dijo la mujer con una voz de contralto profunda, cálida y prometedora-, celebro volver a verlo. – Miró a Brunetti haciéndole extensiva la hospitalaria sonrisa.
Brunetti recordó que el conde le había dicho que regentaba el local la hija de un amigo, por lo que quizá era en su calidad de viejo amigo de la familia que el conde preguntö:
– Come stai, Valeria? –Aunque el tuteo nada tenía de paternal, y Brunetti estudió la reacción de la mujer.
– Molto bene, signor conte. E lei? –respondió ella, en un tono que no armonizaba con la formalidad de la frase.
– Bien, muchas gracias. –El conde indicó a Brunetti con un además-. Mi yerno.
– Piacere –dijo él, y la mujer correspondió con la misma palabra, acompañada de una sonrisa.
– ¿Qué nos recomiendas hoy, Valeria? –preguntó el conde.
– Para empezar, tenemos sarde in saor o latte di seppie. Las sarde las preparamos anoche, y las sepias han llegado a Rialto esta mañana.
Para continuar leyendo: Leon, Donna (2006) . Nobleza obliga. Barcelona: Planeta Deagostini, 86-89
Foto: Wurz (2007). Spaghetti alle vongole