- Pati dels Tarongers, entre el Tinell i les muralles romanes (Barcelona)
El diputado se detuvo en la entrada de la calle donde estaba el Casino. Hasta él llegaba el rumor de la concurrencia, mayor que otros días con motivo de su llegada. ¿Qué iba a hacer allí? Hablar de los asuntos del distrito, de la cosecha de la naranja o de las riñas de gallos; describirles cómo era el jefe del Gobierno y el carácter de cada ministro. Pensó con cierta inquietud en don Andrés, aquel mentor que, por recomendación de su madre, si se despegaba de él alguna vez, era para seguirle de lejos… Pero, ¡bah!, que le esperasen en el Casino. Tiempo le quedaba en toda la tarde para abismarse en aquel salón lleno de humo, donde todos, al verle, se abalanzarían a él, mareándole con sus preguntas y confidencias.
Y embriagado cada vez más por la luz meridional y aquellos perfumes primaverales en pleno invierno, torció por una callejuela, dirigiéndose al campo.
Al salir del antiguo barrio de la Judería y verse en plena campiña, respiró con amplitud, como si quisiera encerrar en sus pulmones toda la vida, la frescura y los colores de su tierra.Los huertos de naranjos extendían sus rectas filas de copas verdes y redondas en ambas riberas del río; brillaba el sol en las barnizadas hojas; sonaban como zumbidos de lejanos insectos los engranajes de las máquinas del riego; la humedad de las acequias, unida a las tenues nubecillas de las chimeneas de los motores, formaba en el espacio una neblina sutilísima que transparentaba la dorada luz de la tarde con reflejos de nácar.
A un lado alzábase la colina de San Salvador, con su ermita en la cumbre rodeada de pinos, cipreses y chumberas. El tosco monumento de la piedad popular parecía hablarle como un amigo indiscreto, revelando el motivo que le hacía abandonar a los partidarios y desobedecer a su madre.
Era algo más que la belleza del campo lo que le atraía fuera de la ciudad. Cuando los rayos del sol naciente le despertaron por la mañana en el vagón, lo primero que vio antes de abrir los ojos fué un huerto de naranjos, la orilla del Júcar y una casa pintada de azul, la misma que asomaba ahora, a lo lejos, entre las redondas copas del follaje, allá en la ribera del río.
Vicente Blasco Ibáñez (1900): Entre naranjos
Per seguir llegint:
Més:
Rtve.es recuperalas grandes series literarias: Entre naranjos
Més sobre l’autor:
Fundación Centro de Estudios Vicente Blasco Ibáñez
Biblioteca Virtual Miguel de Cervantes
Més imatges de tarongers en llocs públics
Patio de los naranjos. Mezquita de Córdoba
Pots trobar més informació sobre aquest lloc emblemàtic, en aquest enllaç:
El Patio de los Naranjos de la Mezquita de Córdoba
A Reus, l’Hospital Psiquiàtric Pere Mata, que fou construït seguint un projecte de l’arquitecte L. Domènech i Montaner, i gràcies a l’impuls d’un grup de reusencs avançats i progressistes, està encara en funcionament. Se’n conserva l’antic Pavelló dels Distingits, on s’estava la gent benestant de Reus que patia alguna malaltia psiquiàtrica. El lloc tenia diverses sales d’esbarjo i un ampli menjador, ple de llum, on se servien els àpats als malalts. El mobiliari i la decoració d’aquesta sala són exquisits i conserven mobles fets a mida.
L'alacena que presideix el menjador de l'Hospital Pere Mata (Reus)
- El bufet que presideix el menjador de l’Hospital Pere Mata (Reus): Detall
El cantautor de Xàtiva, Raimon, canta Jo vinc d’un silenci (1975). Concert del 30 d’octubre de 1975. Versió subtitulada al francès per a la commemoració de “Memorial 1939-2009” al Quebec, amb motiu de la 3a tardor de la cultura catalana (2009) dedicada a la Memòria històrica.
Mallorca
[kml_flashembed movie="http://www.youtube.com/v/K6d8aqJYVtc" width="425" height="350" wmode="transparent" /]
La Balanguera, inspirada en un poema de Joan Alcover (1909), és interpretada per la cantant mallorquina Maria del Mar Bonet.
Miquel Barceló (1984) Cuina mallorquina
Una pel·lícula sobre Palma:
Alix François Meier (2009) El rey de Palma
Una iniciativa bonica: un viatge literari a Mallorca a través d’un bloc d’un institut de La Rioja:
http://balearesrutaliteraria.wordpress.com/
Els mercats i fires de Mallorca es poden veure en aquest bloc:
http://www.mallorcaweb.com/reportatges/fires-i-mercats/
Més música de Mallorca:
[kml_flashembed movie="http://www.youtube.com/v/C7otQKB2GjM" width="425" height="350" wmode="transparent" /]
Antònia Font: Alegria
Aurea dicta (paraules de l’antiga saviesa)
-
Oportet ese, ut vivas, non vivere, ut edas. (Retòrica a Herenni 4, 28, 39) «Cal menjar per a viure, no viure per a menjar.»
-
Leiunus raro stomachus vulgaria temnit. (Horaci, Sàtires 2, 2, 38) «Un ventre dejú rarament desdenya menges vulgars.»
-
Delicias panis non querit venter inanis. (Aforisme medieval. Werner 67) «Un ventre buit no demana un pa delicat.»
-
Cum satur est venter, letum caput est mihi semper. (Aforisme medieval. Werner 186) «Quan el ventre és ple, tinc el cap sempre alegre.»
-
Cruda sapit dente faba dulciter esurienti. (Aforisme medieval. Werner 142) «Fava verda és dolça a una dent afamada.»
-
Impletus venter non vult studere libenter. (Aforisme escolàstic) «Ventre ple no estudia de bon grat.»
-
Ante circumspiciendum est, cum quibus edas et bibas, quam quid edas et bibas. (Sèneca, A Lucili 19, 10) «Cal mirar amb qui menges i beus, abans de mirar què menges o beus.»
-
Septem convivium, novem vero convicium. (Juli Capitolí, Vita Veri 5, 1) «Set fan un convit, però nou un avalot.»
-
Convivas paucos postulat esca brevis. (Aforisme medieval. Werner 95) «Menja escassa demana pocs convidats.»
-
Inter quadrupedes mattea prima lepus. (Marcial 13, 92) «Dels quadrúpedes, la carn més delicada és la de la llebre.»
-
Post pisces nux sit, post carnes caseus adsit. (Aforisme mèdic de l’escola de Salern) «Després del peix, nous, després de la carn, formatge.»
-
Caseus ante cibum cibus est, sed post medicina. (Aforisme medieval. Werner 17) «El formatge abans de l’àpat és aliment; després, és medecina.»
-
Inter praedendum sit saepe parumque bibendum. (Aforisme mèdic de l’escola de Salern) «Durant l’àpat, cal beure sovint i poc cada vegada .»
-
Non sit tibi vanum surgere post epulas: somnum fuge meridianum. (Aforisme mèdic de l’escola de Salern) «No tinguis peresa d’aixecar-te després de l’àpat; evita el son del migdia.»
-
Coenato parum. (Aforisme mèdic de l’escola de Salern) «Sopa poc.»
-
Vinum laetificat cor hominis. (Salm 103, 15) «El vi alegra el cor de l’home.»
-
Laudibus arguitur vini vinosus Homerus. (Horaci. Epístoles 1, 19, 2) «Pels seus elogis del vi, Homer és acusat d’embriac.»
-
In vino veritas. (Erasme, Adagia) «En el vi hi ha la veritat.»
-
Bibere humanum est, ergo bibamus. (Inscripció del Rathauskeller de Nuremberg) «Beure és humà; beguem, doncs.»
-
Parce merum. (Aforisme mèdic de l’escola de Salern) «No abusis del vi.»
-
Qui mihi dat cenam sine potu, dat mihi penam. (Aforisme medieval. Werner 85) «Qui em dóna un sopar sense beguda, em dóna una pena.»
-
Post vinum verba, post imbrem nascitur herba. (Aforisme medieval. Werner 84) «Després de la pluja creix l’herba, després del vi, paraules.»
-
Piscis captivus vinum vult, flumina vivus. (Aforisme medieval. Werner 52) «El peix vol aigua quan és viu, quan és pescat vol vi.»
-
Mens sana in corpore sano. (Juvenal, 10, 356) «Un esperit sa en un cos sa.»
-
Innumerabilis esse morbos miraris? Coquos numera. (Sèneca, Epist. XCV) «Us admireu de l’immens nombre de malalties? Tingueu en compte el nombre de cuiners.»
-
Custodit vitam qui custodit sanitatem. (Aforisme mèdic de l’escola de Salern) «Qui té cura de la seva salut, té cura de la seva vida.»
-
Non bonus somnus est de prandio. (Plaute, Mostellaria 697) «No és bo dormir després d’un àpat.»
-
Annus producit seges, non cultus. (Palingeni, Zodiacus, Virgo 363) «És l’estació, no el cultiu, que produeix la collita.»
A cura de Jordi Lombard (1960). Barcelona: Fundació Bernat Metge.
|
Bloc recomanat: Zapardiel
|
Culinària romana
The Banquet ot Trimalchio from the Satyricon. Text complert del capítol del Banquet de Trimalción. En anglés.
Antique Roman Dishes. Antigues receptes romanes extretes de De Re Coquinaria. En anglés.
De Re coquinaria. Text complert de l’obra d’Apicius. En llatí.
El menjablanc
Per fer menjablanc
Tens de guardar esta regla; a cada meitadella de llet hi tens de posar tres onces de farina d’arròs i nou onces de sucre. Prendràs ta casserola o altre instrument d’aram estanyat, tira-hi ta farina d’arròs, i vés-hi tirant la llet a poc a poc, i ab la cullera vés remenant fins que hi sia tota la llet i no hi hage grumolls; luego posa-ho al foc, ab una tira d’escorça de poncem o llimona de satalia si en tens i son sucre, i planta-ho al foc que sia algo violent de bones brases i sense fum, i en haver algo que bull trau-ne l’escorça de la llimona perquè no s’hi conega molt i no se’n vàgia a bocins per la plata, i t’aviso, que des que entra al foc fins que n’ix, sempre s’ha remenar, i com més està a les immediates d’estar bé més s’ha de remenar ab coratge i vigor, i si vols saber quan tindrà lo punt, trau-ne una mica abla punta del ganivet i fes-ho refredar algo i en ser fred, toca lo menjablanc ab lo dit, i si no s’apega al dit, ja està bé, i si s’apega, més bullir; i en tenir lo punt, com està dit, així ben calent buida-ho a les plates, i luego pren la plata pels costats, i bellugant perquè la pasta se posi ben plana mentre és calent, i se toca en ser fred o se remena fa mal visatge.
Anònim (1999). Avisos i instruccions per lo principiant cuiner compost per un home d’ara (manuscrit inèdit de 1831). Reus: Edicions del Centre de Lectura. Pròleg de Manuel Vázquez Montalbán
|
(El menjablanc ja es troba en receptaris de l’edat mitjana tot i que la seva elaboració ha anat evolucionant al llarg dels segles): […] consta d’ametlles crues i pelades, remullades i mòltes com una pasta, amb una cullerada de farina d’arròs per cada got d’aigua; una cullerada de midó i una cullerada i mitja de sucre; canyella i llimona. És la menja característica del dijous i el divendres sants, a tot el Camp de Reus. Violant i Simorra, R. (1957). Etnografia de Reus i la seva comarca. Reus: Edicions Rosa de Reus. |
MÉS SOBRE EL MENJABLANC
Les fruites: l’albercoc
Malgrat el seu nom, prunus armeniaca, l’albercoc no és originari d’Armènia, sinó de la Xina, com el préssec, una altra delícia que els botànics persisteixen a atribuir a Pèrsia. El millor dels albercocs és la fruita de mel i or que només es troba en zones de Llevant. A Turquia i Síria és on l’albercoquer sembla haver escollit la seva residència.
A Damasc, durant uns quants mesos, l’art de viure coincidia amb el cicle de l’albercoc. La seva floració al març, molt primerenca, anunciava la primavera. Atreia una multitud de passejants cap als jardins de Ghouta, on se’n cultivaven fins a vint-i-una varietats, de les quals només nou han arribat fins als nostres dies.
Aquest text ha estat extret de La cocina de Ziryâb. El Gran Sibarita de Córdoba, de Mardam-Bey, Farouk (2002) . Barcelona : Zendrera Zariiquiey, 35-37. Ha,estat adaptat per Isabel i traduït al català per Fina Masdéu.
Pepekitchen.com (2009) . Albaricoques almibar pasos
Les fruites estivals
Esteban Murillo (1650-1655): Dos nois menjant-hi meló i raïms
EN AQUEST MOMENT DE L’ANY, COINCIDEIXEN les dues fruites que, al meu entendre, s’emporten la palma en aquest temps –per sabor, s’entén. Són el préssec i el raïm moscatell. Si entràvem a detallar les característiques de les espècies que en formen part, potser passaríem els límits d’aquest escrit. És evident que hi ha varietats de raïms que no són moscats, que són riquíssims.
Josep Pla: continua llegint a De “La fruita estival”, dins El que hem menjat, 1972
Recomanem la lectura La cocina de Josep Pla, de Txus López Navarro