Author Archives: Isabel Castro
El bodegón español: de Zurbarán a Picasso
Imprescindible visitar aquesta pàgina per conèixer els grans pintors de bodegons!
El bodegón español: de Zurbarán a Picasso
por Ángel E. Carrascosa
Zapardiel: Revista de cultura y gastronomía
Una última cena tras otra
Las incongruencias históricas son la sal del arte, incluido el religioso.
Cuando el cristianismo se erigió en la religión preponderante en Europa, la pintura pautó diversas estampas obligadas. La Virgen maría con el niño, la creación, la crucifixión de Cristo… La última cena fue la más popular, sobre todo a partir del momento en el que en las casas empezaron a colgar cuadros con reproducciones. De niño me fascinaban los comedores de algunos de mis amigos, que tenían en la pared una representación de la última cena, presidiendo la mesa en la que la familia comía. No era una redundancia visual, pero había ahí algo -¡la santa cena presidiendo la cena cotidiana de la gente!- que me resultaba hilarante.
La pintase quien la pintase, la disposición frontal sufría pocas modificaciones. La más importante, que hubiese comensales en ambos lados de la mesa o que solo los hubiese en uno. Era una solución más teatral (más falsa) pero más efectiva: Juan de Juanes, Tintoretto, Leonardo Da Vinci, Tiziano… Mucho después llegó el siglo XX y, enana secuencia de Viridiana, el gran Buñuel creó la última cena más incendiaria de la historia. A partir de ahí el cuadro empezó a desaparecer en las paredes y poco a poco fue sustituido por el Guernika de Picasso, que acabó convertido en un tópico tan cargante como antes lo había sido el otro.
Monzó, Quim (2010) . Seré breve. Una última cena tras otra. Barcelona : La Vanguardia. Magazine, 14.
Leonardo da Vinci. La última cena
Leibovitz, Annie (2007) . La última cena. Los Soprano
-
Más fotos: Annie Leibovitz
Spettacoli
Teatro da mangiare? è stato concepito in una cucina, la cucina della nostra casa delle Ariette. Noi facevamo le tagliatelle e intanto parlavamo con Armando Punzo e Cinzia de Felice che si erano fermati a dormire a casa nostra dopo lo spettacolo della sera prima.
Teatro da mangiare? ha debuttato a Volterrateatro il 18 luglio 2000 e in questi anni si è comportato come un vero e proprio organismo vivente crescendo, maturando e arricchendosi dell’esperienza di 400 repliche in giro per l’Italia e l’Europa.
Da allora tante cose sono cambiate nella nostra vita, ma la forza contagiosa di questo “autoritratto”, di questa pubblica confessione autobiografica, continua a sorprenderci.
Siamo indubbiamente noi gli autori-artefici di questo spettacolo, ma c’è qualcosa che ci sorpassa, che lo rende autonomo, libero, di tutti e di nessuno.
Attorno al grande tavolo dove ci ritroviamo, attori e spettatori, a condividere il tempo di un pranzo o di una cena, succede qualcosa che non siamo in grado di spiegare. Si compie un rito così profondamente umano da catapultarci nel cuore del nostro presente, nell’attimo assoluto del “qui e ora”, senza mediazione, nell’evidente e disarmante verità delle nostre vite.
Les fruites: l’albercoc
Malgrat el seu nom, prunus armeniaca, l’albercoc no és originari d’Armènia, sinó de la Xina, com el préssec, una altra delícia que els botànics persisteixen a atribuir a Pèrsia. El millor dels albercocs és la fruita de mel i or que només es troba en zones de Llevant. A Turquia i Síria és on l’albercoquer sembla haver escollit la seva residència.
A Damasc, durant uns quants mesos, l’art de viure coincidia amb el cicle de l’albercoc. La seva floració al març, molt primerenca, anunciava la primavera. Atreia una multitud de passejants cap als jardins de Ghouta, on se’n cultivaven fins a vint-i-una varietats, de les quals només nou han arribat fins als nostres dies.
Aquest text ha estat extret de La cocina de Ziryâb. El Gran Sibarita de Córdoba, de Mardam-Bey, Farouk (2002) . Barcelona : Zendrera Zariiquiey, 35-37. Ha,estat adaptat per Isabel i traduït al català per Fina Masdéu.
Pepekitchen.com (2009) . Albaricoques almibar pasos
Recorde l’horta com un paradís
FAVES CRUES
[…] recorde l’horta com un paradís, però no un paradís d’aquells somniats o inventats, sinó com un paradís real, un jardí multicolor de geometries ubèrrimes i esponeroses fet per la mà de l’home, travessat per séquies que eren com rierols d’aigua transparent on hi havia una multitud d’animals aquàtics o que simplement vivien al costat de l’aigua, un paisatge que era d’una bellesa i una perfecció que no trobaré mai enlloc per molts anys que visca. Quan vaig fer set anys, mon pare trobà que havia arribat l’hora de treballar i em feia anar al camp a regar o birbar. A les hortes hi havia de tot i, quan m’ajuntava amb alguns amics, cap al capvespre, de vegades anàvem a furtar melons i fruites de tota mena, a l’estiu. Passat l’estiu s’acabava la varietat, però també ens agradaven les safanòries, que eren unas mica dolces i ens deixaven la llengua i els llavis morats. Les safanòries només es feien servir per donar de menjar al bestiar, però nosaltres ens les menjàvem. En arribar la primavera sempre buscàvem algun favar i allí ens fartàvem de faves tendres, que eren delicioses, petites, amb aquella brillantor llisa i fina que tenen acabades de collir. Però a l’Horta no hi havia costum de menjar faves crues (a taula, vull dir). Que jo sàpia només se les mengen així a les hortes d’Alacant i del Baix Segura, com a acompanyament de les saladures, per desembafar.
Marqués, Vicent (29 març 2010). El sentit del gust. Diari Avui.
Foto: Gerardo BF (2008) . Habas_(beans)_en_mi_huerta_de_quillota_1
Faves a la catalana
Un cambrer que servia a la Núria la segona porció que havia demanat del deliciós gelat que havien pres per postres, va interrompre el monòleg, i, de sobte, la bonhomia de què havien gaudit fins llavors desaparegué quan la veïna de taula va dir a la Núria mentre aquesta es cruspia el gelat:
– Veient-te menjar, no m’estranya que estiguis com una vaca. T’has menjat dos plats de cada cosa!
La cullera curulla del deliciós gelat que estava a punt d’empassar-se va quedar com glaçada a mig camí cap a la boca durant una bona estona, i a l’últim va retornar a la copa d’on havia sortir. La Núria va restar bocabadada i emmudida uns instants, dubtant de si engegar o no la cruel interlocutora a la merda, però, de sobte, conscient de la raó i el sentit comú del que acabava de sentir, que reflectia el que ella ja sabia, així com el sentiment de culpabilitat que la colpia des de feia temps per aquell fet, la mirà fixament, contenint amb prou feines les llàgrimes.
– Que ens tens, de raó! En Joan i jo mengem massa, i ens hauríem d’aprimar molt. Fa temps que volem fer-ho, però no sabem ben bé com començar.
Sense deixar de fumar ni un instant, la Fina la mirà de dalt a baix amb petulància i digué:
– Poseu-vos a les meves mans i d’aquí a tres mesos no us reconeixereu.
Foto: Orozco, Jorge (2008) . “Haba – México” .
Un altre conte de Ferran Reñaga: El vell ferit
Recepta: Faves a la catalana
Es la primera vez que hace la cena, y será deliciosa.
Raviolis
Brunetti colgó el abrigo en el armario del recibidor y avanzó por el largo pasillo hacia la cocina. Chiara se volvió a mirarlo cuando entraba.
– Ciao, papá. Mamá me está enseñando a hacer raviolis. Los tenemos de cena. –Manteniendo a la espalda las manos blancas de harina, dio unos pasos hacia su padre, que se inclinó para recibir un beso en cada mejilla. Él le limpió la harina que tenía en la mejilla izquierda-. Rellenos de funghi, ¿verdad, mamá? –preguntó la niña mirando a Paola, que estaba delante del fogón removiendo las setas en una gran sartén. Ella asintió y siguió removiendo.
Encima de la mesa había montoncitos de unos rectángulos irregulares y blancuzcos.
– ¿Son los raviolis? –preguntó él, recordando la perfecta simetría de la pasta que recortaba y rellenaba su madre.
– Lo serán cuando estén rellenos, papá. –Chiara miró a Paola, en demanda de confirmación-. ¿Verdad, mamá?
Paola asintió y, sin dejar de remover, se volvió hacia Brunetti y aceptó sus besos en silencio.
– ¿Verdad, mamá? –repitió Chiara, en tono más alto.
– Sí. Hay que dejarlos unos minutos y podremos empezar a rellenar.
– Has dicho que podría hacerlo yo, mamá –insistió Chiara.
Antes de que su hija pudiera poner a Brunetti por testigo de la injusticia, Paola transigió.
– Sí, si tu padre me pone una copa de vino mientras acaban de hacerse las setas, ¿de acuerdo?
Para seguir leyendo: Leon, Donna (1998) . Nobleza obliga. Barcelona : Planeta DeAgostini, 119-133
Entrevista: Cena con… Donna Leon (2009) . El País.com
Fotos:
La tartine gourmande (2006) . Ravioli à la betterave rouge et sauce à l’orange
Donaldson, Katherine (2008) . Felted Ravioli
Sageholden (2009) . More Handmade Ravioli
Espaguetis con el comisario Brunetti en Venecia y mozzarela en carozza con De Sica
Vittorio de Sica (1948): Ladri de biciclette
[kml_flashembed movie="http://www.youtube.com/v/WmWQZg6271A" width="425" height="350" wmode="transparent" /]
Espaguetis
– Conde Oracio –dijo la mujer con una voz de contralto profunda, cálida y prometedora-, celebro volver a verlo. – Miró a Brunetti haciéndole extensiva la hospitalaria sonrisa.
Brunetti recordó que el conde le había dicho que regentaba el local la hija de un amigo, por lo que quizá era en su calidad de viejo amigo de la familia que el conde preguntö:
– Come stai, Valeria? –Aunque el tuteo nada tenía de paternal, y Brunetti estudió la reacción de la mujer.
– Molto bene, signor conte. E lei? –respondió ella, en un tono que no armonizaba con la formalidad de la frase.
– Bien, muchas gracias. –El conde indicó a Brunetti con un además-. Mi yerno.
– Piacere –dijo él, y la mujer correspondió con la misma palabra, acompañada de una sonrisa.
– ¿Qué nos recomiendas hoy, Valeria? –preguntó el conde.
– Para empezar, tenemos sarde in saor o latte di seppie. Las sarde las preparamos anoche, y las sepias han llegado a Rialto esta mañana.
Para continuar leyendo: Leon, Donna (2006) . Nobleza obliga. Barcelona: Planeta Deagostini, 86-89
Foto: Wurz (2007). Spaghetti alle vongole