Author Archives: Fina

Tres llimones

Leave a reply

llimones2

Gabriel Ferrater: Tres llimones

Gener benigne. Sota
molt d’aire verd, les coses
avui no es fan esquerpes
ni el lloc és àrid. Mira:
tres llimones, posades
a l’aspre de la llosa.
Perquè es mullen de sol
i pots considerar
sense dubte ni pressa
la mètrica senzilla
que les enllaça, et penses
que signifiquen res?
Mira, i ja han estat prou
per tu.
Cor seduït,
renuncia des d’ara,
calla. No faràs teu
el joc de tres llimones
a l’aspre d’una llosa.
Ni sabràs aixecar
protesta abans de perdre’l.
Cap surt de la memòria
no abolirà la plàcida
manera de morir-se
que tenen els records.

Més sobre Gabriel Ferrater

 

 

Sobre les propietats de les llimones i algunes receptes, pots consultar aquest bloc: Alimentos | Frutas: Limón

El licor típic de la Campania, regió italiana, és el limoncello. Pots consultar més coses sobre aquest licor a:

El limoncello italiano

Una parada de peix

1 Reply

CUINA DE MERCAT

Pescaderos en el mercado del Carmen (Huelva)

Cal veure la Pepa darrera la seva barricada de tonyines sobre glaç i fullaraca de color verd viu per comprendre qui mana i qui governa arribat el moment d’establir categories en el rànking culinari. La Pepa se sent més o menys com la capitana de l’equip guanyador, títol que li confereix, per començar, la seva veterania: seixanta anys exercint de portabandera del Mediterrani del seu racó estant, la petita parada que, amb el pas dels anys, ha arribat a agafar i tot el seu aspecte sòlid, voluminós i amb prominència dels caires arrodonits per l’efecte de l’erosió vital. La dona arriba diàriament, exceptuant els dies festius, a la parada, quan encara la primera llum del dia no permet de diagnosticar si el cel lluirà blau o bé enteranyinat; mentre s’aclareix per si mateixa una qüestió tan delicada, la Pepa pren un café amb llet ben calent en un gran got, on suca una ensaïmada calenta i rossa. Llavors, i sempre després de donar una ullada al cel a través de la també sempre mateixa escletxa del sostre del mercat, comença a repartir els “bon dia” a dreta i esquerra a condició que la claror es mostri franca, o senzillament a pronunciar uns “Déu-vos-guards” no gens comprometedors si veu que la situació permet el dubte.

Només a primera hora, i això ho tenen ben present els seus fidels clients del ram de la cuina pública —abans eren fondistes, avui “restauradors”—, la Pepa deixa anar com sense voler alguna recepta, no pas per senzilla menys magistral, per coure qualsevol mena de peix.

-Aquests molls tan vius que portes, xato, admeten poques filigranes; limita’t a enfarinar-los lleument, però mirant d’espolsar-los després a consciència, i posa’ls a daurar a la paella amb oli ben roent només amb una branqueta d’alfàbrega fresca a la panxa. Ep! —insisteix al fondista, que sol fer el desmenjat—, no et descuidis de rossejar un all en l’oli abans de posar-hi el peix…!

La Pepa té rigorosament al dia la llista dels qui personalment acudeixen a comprar al mercat, tant com la relació dels qui han sucumbit a la modernitat que suposa el fet de fer la comanda per telèfon. […] Després ve allò de cuinar-ho personalment, amb tota la personalitat i la intencionalitat amb què hi han intervingut en el moment d’adquirir-los, encara que potser un cuiner professional ho sàpiga fer millor. La Pepa és el testimoni viu i més convincent d’aquella complicitat que és obligació que sorgeixi entre l’aliment i el seu dipositari per arribar plegats a bon port. Ella no canviaria per res del món les seves tonyines, l’amor a les quals ha sabut transmetre als fills i fins i tot a les nétes que ja despunten darrera la parada, com en un intent de demostrar que els temps només canvien i es fan mesquins per als descontents i que a la vida el més important és vendre tonyina fresca.

Casas, Carme (1988). Cuina que cuinaràs. Barcelona: Destino (pàg. 43-44).

 

tonyines

Fotografia

 Irisarri, Luis (2009) : Pescaderos en el Mercado del Carmen – Huelva

Cala rajada (Escanejada d’una guia de Mallorca)

Albacora-Atún

Per veure informació sobre la TONYINA:

Historia del atún del Mediterráneo

Historia de las almadrabas y las salazones en el Sur de España

WWF For a living planet –  Spain – Atún Rojo

Les llimones casolanes

Leave a reply 

13_got_daigua_i_llimones1
Albert Gallego. Aquarel·les

Metimna, atrafegada, com mou la cara encesa

damunt el voleiar dels braços i el vestit.
El dinar es cou, es veu lluir la roba estesa
i ja a la cantonada és Licas, el marit.
 
Liceni trenca un vidre, Naïs s’esmuny, plorosa.
Llavores, arrambant-se al mur i amb passes lleus,
amb una revolada cruel i una amorosa
ha restablert Metimna la pau, que amen els déus.
 
Cansada, pren la copa de bella transparència
on juguen aires, núvols, solcant un blau camí,
i riu, sabent que a l’aigua mesurarà amb ciència
el raig de la llimona, la mel de romaní.
 
I beu, dant a l’entorn les últimes mirades.
La llum en el cristall, esparvilladament,
damunt sa cara es mou i l’omple de besades
i li fa cloure els ulls, repòs de tant d’esment.
         Carner, Josep (1906). Els fruits saborosos.

Més sobre Josep Carner

Espai dedicat a Josep Carner en Lletra. Literatura catalana en línea

Corpus literari Josep Carner

Carneriana: informació i materials sobre Josep Carner

Josep Carner, un siglo de literatura catalana

Els fruits saborosos

Activitats sobre ELS FRUITS SABOROSOS

Aurea dicta (paraules de l’antiga saviesa)

Leave a reply

  17_roman_banquetoriginal1

  •  Oportet ese, ut vivas, non vivere, ut edas. (Retòrica a Herenni 4, 28, 39) «Cal menjar per a viure, no viure per a menjar.» 
  • Leiunus raro stomachus vulgaria temnit. (Horaci, Sàtires 2, 2, 38) «Un ventre dejú rarament desdenya menges vulgars.»
  • Delicias panis non querit venter inanis. (Aforisme medieval. Werner 67) «Un ventre buit no demana un pa delicat.» 
  • Cum satur est venter, letum caput est mihi semper. (Aforisme medieval. Werner 186) «Quan el ventre és ple, tinc el cap sempre alegre.» 
  • Cruda sapit dente faba dulciter esurienti. (Aforisme medieval. Werner 142) «Fava verda és dolça a una dent afamada.» 
  • Impletus venter non vult studere libenter. (Aforisme escolàstic) «Ventre ple no estudia de bon grat.» 

4a1

  • Ante circumspiciendum est, cum quibus edas et bibas, quam quid edas et bibas. (Sèneca, A Lucili 19, 10) «Cal mirar amb qui menges i beus, abans de mirar què menges o beus.» 
  • Septem convivium, novem vero convicium. (Juli Capitolí, Vita Veri 5, 1) «Set fan un convit, però nou un avalot.» 
  • Convivas paucos postulat esca brevis. (Aforisme medieval. Werner 95) «Menja escassa demana pocs convidats.» 
  • Inter quadrupedes mattea prima lepus. (Marcial 13, 92) «Dels quadrúpedes, la carn més delicada és la de la llebre.»
  • Post pisces nux sit, post carnes caseus adsit. (Aforisme mèdic de l’escola de Salern) «Després del peix, nous, després de la carn, formatge.» 

comeroma

  • Caseus ante cibum cibus est, sed post medicina. (Aforisme medieval. Werner 17) «El formatge abans de l’àpat és aliment; després, és medecina.» 
  • Inter praedendum sit saepe parumque bibendum. (Aforisme mèdic de l’escola de Salern) «Durant l’àpat, cal beure sovint i poc cada vegada .» 
  • Non sit tibi vanum surgere post epulas: somnum fuge meridianum. (Aforisme mèdic de l’escola de Salern) «No tinguis peresa d’aixecar-te després de l’àpat; evita el son del migdia.» 
  • Coenato parum. (Aforisme mèdic de l’escola de Salern) «Sopa poc.»
  • Vinum laetificat cor hominis. (Salm 103, 15) «El vi alegra el cor de l’home.» 
  •  Laudibus arguitur vini vinosus Homerus. (Horaci. Epístoles 1, 19, 2) «Pels seus elogis del vi, Homer és acusat d’embriac.» 

cenarom1

  • In vino veritas. (Erasme, Adagia) «En el vi hi ha la veritat.» 
  • Bibere humanum est, ergo bibamus. (Inscripció del Rathauskeller de Nuremberg) «Beure és humà; beguem, doncs.» 
  • Parce merum. (Aforisme mèdic de l’escola de Salern) «No abusis del vi.» 
  • Qui mihi dat cenam sine potu, dat mihi penam. (Aforisme medieval. Werner 85) «Qui em dóna un sopar sense beguda, em dóna una pena.» 
  • Post vinum verba, post imbrem nascitur herba. (Aforisme medieval. Werner 84) «Després de la pluja creix l’herba, després del vi, paraules.» 
  • Piscis captivus vinum vult, flumina vivus. (Aforisme medieval. Werner 52) «El peix vol aigua quan és viu, quan és pescat vol vi.» 

cenarom2

  • Mens sana in corpore sano. (Juvenal, 10, 356) «Un esperit sa en un cos sa.»
  • Innumerabilis esse morbos miraris? Coquos numera. (Sèneca, Epist. XCV) «Us admireu de l’immens nombre de malalties? Tingueu en compte el nombre de cuiners.» 
  • Custodit vitam qui custodit sanitatem. (Aforisme mèdic de l’escola de Salern) «Qui té cura de la seva salut, té cura de la seva vida.» 
  • Non bonus somnus est de prandio. (Plaute, Mostellaria 697) «No és bo dormir després d’un àpat.» 
  • Annus producit seges, non cultus. (Palingeni, Zodiacus, Virgo 363) «És l’estació, no el cultiu, que produeix la collita.» 

A cura de Jordi Lombard (1960). Barcelona: Fundació Bernat Metge. 

 dibujo

Bloc recomanat: Zapardiel

 Culinària romana 

The Banquet ot Trimalchio from the Satyricon. Text complert del capítol del Banquet de Trimalción. En anglés.

Antique Roman Dishes. Antigues receptes romanes extretes de De Re Coquinaria. En anglés.

De Re coquinaria. Text complert de l’obra d’Apicius. En llatí.

La tornada al poble, a casa

Leave a reply

 garraf

Isabel, tot just el tren deixà el pla de Barcelona i seguí les costes de Garraf, entre les cales d’aigua pura i les roques blaves de calitja, ja no pensà més en Marina. Tota ella era ja ‘a casa’. Pensava amb delícies en les llaminadures enyorades tant de temps: aquells pernils del rebost dels quals ella consumia les belles tallades grasses —que ningú de la casa no volia— damunt amples llesques de pa de crostó sucades amb tomàquet i fregades amb un gra d’all […]; les arengades lluents ordenades dins el casc, tan bones com eren damunt el pa ben ruixat d’oli amb, penjat al ganxo del dit xic, un bon raïm per a alternar la fresca dolçor amb la salabror apetitosa del peix; les ‘orelletes’ que li feia la mare, torrades i trencadisses, un poc massa carregades de matafaluga; els plats curulls de fesols bullits, amb un tall de botifarra negra; i el moscatell, i el vi ranci, i la garnatxa —i l’aigua gelada de la font que sortia neta dels càntirs envernissats i convidava al prolongat xerric—; i la fruita, collida de l’arbre estant: les pomes-peres roges i turgents, les camosines de gust delicat, els saramanyons, les peres d’aigua, les prunes de frare, les figues primerenques roges i tèbies com llavis, els préssecs de carn marbrada i sensible, els albercocs golosos que no et deixen aturar, els ametllons, les avellanes i les nous tendres; i el raïm, el raïm! Els primers gotims madurs de moscatell, que sempre es trobaven en aquella vinya roja del coster, vora la riera ombrosa, aquella vinya d’on es veia tot el Camp verd i agrisat, auster i joiós, amb l’apassionada blavor de la mar al fons, i el cel polit i fi, profund, a sobre: els gotims de moscatell de color de cera enrogida, els grans oblongs i un xic escampats, amb transparències de marbre, dolcíssims i sucosos com si duguessin a dintre tota la joia dionisíaca del paisatge estival!

Vernet, M. Teresa (1986). Les algues roges. Barcelona: laSal (Pàg. 224-225).

Corpus literari Vernet, Maria Teresa

uva-mencia-por-moncho

bonesfruites1

 

Fotografia

Piñeiro, Moncho (2009) . Uva Mencía

Yáñez, Emi (2005) . Parque natural del Garraf

Pintura: Artes Visuales Toful. Bones fruites 

El menjablanc

Leave a reply

Per fer menjablanc

Menjablanc

Tens de guardar esta regla; a cada meitadella de llet hi tens de posar tres onces de farina d’arròs i nou onces de sucre. Prendràs ta casserola o altre instrument d’aram estanyat, tira-hi ta farina d’arròs, i vés-hi tirant la llet a poc a poc, i ab la cullera vés remenant fins que hi sia tota la llet i no hi hage grumolls; luego posa-ho al foc, ab una tira d’escorça de poncem o llimona de satalia si en tens i son sucre, i planta-ho al foc que sia algo violent de bones brases i sense fum, i en haver algo que bull trau-ne l’escorça de la llimona perquè no s’hi conega molt i no se’n vàgia a bocins per la plata, i t’aviso, que des que entra al foc fins que n’ix, sempre s’ha remenar, i com més està a les immediates d’estar bé més s’ha de remenar ab coratge i vigor, i si vols saber quan tindrà lo punt, trau-ne una mica abla punta del ganivet i fes-ho refredar algo i en ser fred, toca lo menjablanc ab lo dit, i si no s’apega al dit, ja està bé, i si s’apega, més bullir; i en tenir lo punt, com està dit, així ben calent buida-ho a les plates, i luego pren la plata pels costats, i bellugant perquè la pasta se posi ben plana mentre és calent, i se toca en ser fred o se remena fa mal visatge.

Anònim (1999). Avisos i instruccions per lo principiant cuiner compost per un home d’ara (manuscrit inèdit de 1831). Reus: Edicions del Centre de Lectura. Pròleg de Manuel Vázquez Montalbán

(El menjablanc ja es troba en receptaris de l’edat mitjana tot i que la seva elaboració ha anat evolucionant al llarg dels segles):

[…] consta d’ametlles crues i pelades, remullades i mòltes com una pasta, amb una cullerada de farina d’arròs per cada got d’aigua; una cullerada de midó i una cullerada i mitja de sucre; canyella i llimona. És la menja característica del dijous i el divendres sants, a tot el Camp de Reus. 

Violant i Simorra, R. (1957). Etnografia de Reus i la seva comarca. Reus: Edicions Rosa de Reus.

Receptes

MÉS SOBRE EL MENJABLANC

Viquipèdia

Menjablanc de Reus

Cuina per a llaminers

Manjar blanco

Els flams

Leave a reply

flam_de_llet

Als Països Catalans, com no podia ser d’una altra manera, hi som molt aficionats. Ja ho va dir el periodista i polític Ferran Agulló en el Llibre de la cuina catalana: “Encara que generalitzat arreu del món, aquest postre exquisit fa flaire de cosa nostrada. Si, com diem, ha envaït totes les cuines, no el trobareu a faltar mai en les llistes dels nostres restaurants de tota mena, i sovinteja, els dies de festa sobretot, en les cases particulars, partint-se amb la crema, els honors dels àpats de festa major”.

img_08501

Agulló no conegué els flams envasats en plàstic i no es pogué imaginar tampoc l’efecte degeneratiu que tindrien les postres industrials sobre els coneixements culinaris de restaurants i particulars, i, de retruc, entre el paladar del veïnat en general, cada vegada més estopenc. Els xiquets, ara, demanen flams pel seu nom comercial, que és l’únic que coneixen, perquè les mares ni en saben ni en volen fer. Per què n’han de fer si ja els venen fets? És una pregunta que ni tan sols té sentit. Entre els flams industrials hi ha de tot, n’hi ha que també es poden menjar, però, és clar, són fills rebordonits de la química moderna i no podran tenir mai la flonjor de la llet acabada de quallar, la delicadesa dels flams naturals que hem menjat sempre, mòrbids i tremolosos com els pits d’una adolescent.

Sempre ha estat considerat una llepolia i així és com el trobem en una poesia que porta per títol Bona vida, publicada en el setmanari L’Esquella de la Torratxa del 5 d’agost de 1892; en donaré la primera quarteta: “Menjaré biftechs, rostits, / menjaré bon flicandó, / menjaré bons flams, croquetas… / menjaré de lo milló.”

El baró de Maldà també en menjava sovint, segons que deixà escrit en el Calaix de sastre; aquesta citació és del 10 de febrer de 1812:

“Avui, dies de ma estimada filla Maria Escolàstica, havent-se ja celebrats en taula, en lo dinar, ab lo plat delicat de cassola de arròs ab sucre i tot lo demés que hi entra de tocino etc. La superabundant bucòlica ha estat a set hores de la nit […] consistint ab un bon sopar i berenar en gran taula parada d’uns vint-i-quatre coberts en la sala, ab molts plats i viandes d’empanada de llebre, perdius, gallines, botifarres, bunyols, peres, flam, menjablanc, ampolles de bons vins, pareixent tot aquell aparato un sopar de boda”.

Marqués, Vicent (12 abril 2010). El sentit del gust. Diari Avui.

Il·lustració del primer número per Apel·les Mestres
Il·lustració del primer número de L’Esquella de la Torratxa, per Apel·les Mestres

Si voleu llegir un extracte de l’article Per la Costa Brava, de Ferran Agulló, CLIQUEU-HI.

Més sobre Ferran Agulló. 

Com les maduixes

Leave a reply

maduixes2

Menja maduixes l’àvia d’abans de Sant Joan;

per més frescor, les vol collides d’un infant.

Per’xò la néta més petita, que és Pandara,

sabeu, la que s’encanta davant d’una claror

i va creixent tranquil·la i en admiració

i a voltes, cluca d’ulls, aixeca al cel la cara,

ella, que encar no diu paraules ben ardides

i que en barreja en una música els sentits,

            cull ara les maduixes arrupides,

            tintat de rosa el capciró dels dits.

Cada matí l’asseuen, a bell redós del vent,

            al jaç de maduixeres.

I mira com belluga l’airet ombres lleugeres,

i el cossiró decanta abans que el pensament.

Li plau la corretjola i aquell herbei tan fi,

i creu que el cel s’acaba darrera del jardí.

En va la maduixera son bé de Déu cobria;

en treure les maduixes del receret ombriu,

Pandara s’enrojola, treballa, s’extasia:

si n’ha trobat més d’una, aixeca els ulls i riu.

Pandara sempre ha vist el cel asserenat;

ignora la gropada i el xiscle de les bruixes.

És fe i és vida d’ella la llum de bat a bat.

El món, en meravelles i jocs atrafegat,

És petit i vermell i fresc com les maduixes.

            Carner, Josep (1994). Els fruits saborosos.Barcelona:Edicions 62

 

Si voleu llegir més sobre Josep Carner:

Literatura catalana a Internet

Selecció de poemes

Video

 

Vídeu El falcó. Cançons. Serrat