Category Archives: Cuines mediterrànies

Alacant, vist per Galdós (Tristana)

[kml_flashembed movie="http://www.youtube.com/v/6wtUq8eeEIc" width="425" height="350" wmode="transparent" /]
Luis Buñuel: Tristana, 1970. Tristana menja “migas de pastor”.

Més informació sobre el director aragonès, el més important de la història del cinema espanyol:
Informació general sobre Buñuel
Pàgina oficial del director
Congrès Buñuel

Horacio, protagonista de Tristana (B. Pérez Galdós, 1892), escriu a la seva enamorada Tristana, des d’Alacant, i descriu així les propietats curatives del paisatge i  la cuina del lloc:

«Cielín mío, miquina, no te hagas tan sabia. Me asustas. De mí sé decirte que en esta rustiquidad (admitida la nueva palabra) casi me dan ganas de olvidar lo poquito que sé. ¡Viva la naturaleza! ¡Abajo la ciencia! Quisiera acompañarte en tu aborrecimiento de la vida obscura: ma non posso. Mis naranjos están cargados de azahares, para que lo sepas, ¡rabia, rabiña!, y de frutas de oro. Da gozo verlos. Tengo unas gallinas que cada vez que ponen huevo, preguntan al cielo, cacareando, qué razón hay para que no vengas tú a comértelos. Son tan grandes que parecen tener dentro un elefantito. Las palomas dicen que no quieren nada con ingleses, ni aun con los que son émulos del gran Sáspirr. Por lo demás, comprenden y practican la libertad honrada o la honradez libre. Se me olvidó decirte que tengo tres cabras con cada ubre como el bombo grande de la lotería. No me compares esta leche con la que venden en la cabrería   -151- de tu casa, con aquellos lácteos virgíneos candores que tanto asco nos daban. Las cabritas te esperan, inglesilla de tres al cuarto, para ofrecerte sus senos turgentes. Dime otra cosa… ¿Has comido turrón estas Navidades? Yo tengo aquí almendra y avellana bastantes para empacharte a ti y a toda tu casta. Ven y te enseñaré cómo se hace el de Jijona, lo de Alicante y el sabrosísimo de yema, menos dulce que tu alma gitana. ¿Te gusta a ti el cabrito asado? Dígolo porque si probaras lo de mi tierra te chuparías el dedo; no, el deíto ese de San Juan te lo chuparía yo. Ya ves que me acuerdo del vocabulario. Hoy está revuelto el botiquín, porque el Poniente le hace muchas cosquillas, poniéndole nervioso…

»Si no te enfadas ni me llamas prosaico, te diré que como por siete. Me gustan extraordinariamente las sopas de ajo tostaditas, el bacalao y el arroz en sus múltiples aspectos, los pavipollos y los salmonetes con piñones. Bebo sin tasa del riquísimo licor de Engadi, digo, de Aspe, y me estoy poniendo gordo y guapo inclusive, para que te enamores de mí cuando me veas y te extasies delante de mis encantos o appas, como dicen los franceses y nosotros. ¡Ay, qué appases losmíos! Pues ¿y tú? Haz el favor de no encanijarte con tanto estudio. Temo que la señá -152- Malvina te contagie de su fealdad seca y hombruna. No te me vuelvas muy filósofa, no te encarames a las estrellas, porque a mí me están pesando mucho las carnazas y no puedo subir a cogerte, como cogería un limón de mis limoneros… Pero ¿no te da envidia de mi manera de vivir? ¿A qué esperas? Si no la jazemos ahora, ¿cuándo, per Baco? Vente, vente. Ya estoy arreglando tu habitación, que serámanífica, digno estuche de tal joya. Dime que sí, y parto, parto (no el de los montes), quiero decir que corro a traerte. Oh donna di virtú! Aunque te vuelvas más marisabidilla que Minerva, y me hables en griego para mayor claridad; aunque te sepas de memoria las Falsas Decretales y la Tabla de logaritmos, te adoraré con toda la fuerza de mi supina barbarie».

Per llegir la novel·la sencera:
Tristana (B. P. Galdós, 1892)
Més informació sobre l’escriptor:
Pàgina oficial sobre l\'escriptor: Cervantes Virtual

Taronges i erotisme: Cítric Desig

Disfruta la fruta (2003) Antonio de Felipe

Disfruta la fruta (2003) Antonio de Felipe

Més informació sobre l’artista:
Web d\’Antonio de Felipe

« ( … ) Y acercando a su boca el perfumado fruto, clavaba en la dorada carne sus dientes blancos y brillantes. Cerraba los ojos con delicia,como embriagada por la tibia dulzura del jugo. Crujían los gajos entre sus dientes, y el líquido de color de ámbar rezumaba, cayendo a gotas por la comisura de sus labios carnosos y rojos.
Rafael estaba pálido y tembloroso,como si le agitase un propósito criminal. (… ) Le enloquecía aquella boca impregnada de miel, y de repente, disparándose en él la pasión contenida y sujeta por el miedo, se abalanzó sobre la artista, la agarró con las manos y busco ávido sus labios,como si pretendiera beber el zumo que se deslizaba hasta la redonda barbilla.»
De Entre naranjos (Vicente Blasco Ibáñez, 1900)

El text ja posa en relació taronges, suc i erotisme, i és el que van fer Sofía Barrón i Judith Navarro, quan van organitzar una exposició a la Universitat de València, que van titular “Cítric Desig”, i on es podien veure tot d’obres d’art de totes les èpoques, en les quals les dones, la sensualitat i les taronges tenien un clar lligam significatiu. La literatura en què sortien taronges, el seu suc o els grills com a símbols explícits d’erotisme hi eren tanmateix molt presents.
Es va crear un multimèdia molt interessant amb totes aquestes peces:
Multimèdia de Cítric Desig

L’enllaç a la informació sobre l’exposició el trobareu aquí:

Universitat de València: Cítric desig

Entre naranjos

 Pati dels tarongers, entre el Tinell i les muralles romanes (Barcelona)

Pati dels Tarongers, entre el Tinell i les muralles romanes (Barcelona)

El diputado se detuvo en la entrada de la calle donde estaba el Casino. Hasta él llegaba el rumor de la concurrencia, mayor que otros días con motivo de su llegada. ¿Qué iba a hacer allí? Hablar de los asuntos del distrito, de la cosecha de la naranja o de las riñas de gallos; describirles cómo era el jefe del Gobierno y el carácter de cada ministro. Pensó con cierta inquietud en don Andrés, aquel mentor que, por recomendación de su madre, si se despegaba de él alguna vez, era para seguirle de lejos… Pero, ¡bah!, que le esperasen en el Casino. Tiempo le quedaba en toda la tarde para abismarse en aquel salón lleno de humo, donde todos, al verle, se abalanzarían a él, mareándole con sus preguntas y confidencias.

Y embriagado cada vez más por la luz meridional y aquellos perfumes primaverales en pleno invierno, torció por una callejuela, dirigiéndose al campo.

Al salir del antiguo barrio de la Judería y verse en plena campiña, respiró con amplitud, como si quisiera encerrar en sus pulmones toda la vida, la frescura y los colores de su tierra.Los huertos de naranjos extendían sus rectas filas de copas verdes y redondas en ambas riberas del río; brillaba el sol en las barnizadas hojas; sonaban como zumbidos de lejanos insectos los engranajes de las máquinas del riego; la humedad de las acequias, unida a las tenues nubecillas de las chimeneas de los motores, formaba en el espacio una neblina sutilísima que transparentaba la dorada luz de la tarde con reflejos de nácar.

A un lado alzábase la colina de San Salvador, con su ermita en la cumbre rodeada de pinos, cipreses y chumberas. El tosco monumento de la piedad popular parecía hablarle como un amigo indiscreto, revelando el motivo que le hacía abandonar a los partidarios y desobedecer a su madre.

Era algo más que la belleza del campo lo que le atraía fuera de la ciudad. Cuando los rayos del sol naciente le despertaron por la mañana en el vagón, lo primero que vio antes de abrir los ojos fué un huerto de naranjos, la orilla del Júcar y una casa pintada de azul, la misma que asomaba ahora, a lo lejos, entre las redondas copas del follaje, allá en la ribera del río. 

Vicente Blasco Ibáñez (1900): Entre naranjos 

 Per seguir llegint:

Entre naranjos (1900)

 Més:

Rtve.es recuperalas grandes series literarias: Entre naranjos

Més sobre l’autor:

Fundación Centro de Estudios Vicente Blasco Ibáñez

Biblioteca Virtual Miguel de Cervantes

Més imatges de tarongers en llocs públics

Patio de los naranjos. Mezquita de Córdoba

Patio de los naranjos. Mezquita de Córdoba

Pots trobar més informació sobre aquest lloc emblemàtic, en aquest enllaç:
El Patio de los Naranjos de la Mezquita de Córdoba

 A Reus, l’Hospital Psiquiàtric Pere Mata, que fou construït seguint un projecte de l’arquitecte L. Domènech i Montaner, i gràcies a l’impuls d’un grup de reusencs avançats i progressistes, està encara en funcionament. Se’n conserva l’antic Pavelló dels Distingits, on s’estava la gent benestant de Reus que patia alguna malaltia psiquiàtrica. El lloc tenia diverses sales d’esbarjo i un ampli menjador, ple de llum, on se servien els àpats als malalts. El mobiliari i la decoració d’aquesta sala són exquisits i conserven mobles fets a mida.

L'alacena que presideix el menjador de l'Hospital Pere Mata (Reus)

L'alacena que presideix el menjador de l'Hospital Pere Mata (Reus)

L'alacena que presideix el menjador de l'Hospital Pere Mata (Reus): Detall
El bufet que presideix el menjador de l’Hospital Pere Mata (Reus): Detall

El cantautor de Xàtiva, Raimon, canta Jo vinc d’un silenci (1975). Concert del 30 d’octubre de 1975. Versió subtitulada al francès per a la commemoració de “Memorial 1939-2009” al Quebec, amb motiu de la 3a tardor de la cultura catalana (2009) dedicada a la Memòria històrica.

Tres llimones

llimones2

Gabriel Ferrater: Tres llimones

Gener benigne. Sota
molt d’aire verd, les coses
avui no es fan esquerpes
ni el lloc és àrid. Mira:
tres llimones, posades
a l’aspre de la llosa.
Perquè es mullen de sol
i pots considerar
sense dubte ni pressa
la mètrica senzilla
que les enllaça, et penses
que signifiquen res?
Mira, i ja han estat prou
per tu.
Cor seduït,
renuncia des d’ara,
calla. No faràs teu
el joc de tres llimones
a l’aspre d’una llosa.
Ni sabràs aixecar
protesta abans de perdre’l.
Cap surt de la memòria
no abolirà la plàcida
manera de morir-se
que tenen els records.

Més sobre Gabriel Ferrater

 

 

Sobre les propietats de les llimones i algunes receptes, pots consultar aquest bloc: Alimentos | Frutas: Limón

El licor típic de la Campania, regió italiana, és el limoncello. Pots consultar més coses sobre aquest licor a:

El limoncello italiano

Una parada de peix

CUINA DE MERCAT

Pescaderos en el mercado del Carmen (Huelva)

Cal veure la Pepa darrera la seva barricada de tonyines sobre glaç i fullaraca de color verd viu per comprendre qui mana i qui governa arribat el moment d’establir categories en el rànking culinari. La Pepa se sent més o menys com la capitana de l’equip guanyador, títol que li confereix, per començar, la seva veterania: seixanta anys exercint de portabandera del Mediterrani del seu racó estant, la petita parada que, amb el pas dels anys, ha arribat a agafar i tot el seu aspecte sòlid, voluminós i amb prominència dels caires arrodonits per l’efecte de l’erosió vital. La dona arriba diàriament, exceptuant els dies festius, a la parada, quan encara la primera llum del dia no permet de diagnosticar si el cel lluirà blau o bé enteranyinat; mentre s’aclareix per si mateixa una qüestió tan delicada, la Pepa pren un café amb llet ben calent en un gran got, on suca una ensaïmada calenta i rossa. Llavors, i sempre després de donar una ullada al cel a través de la també sempre mateixa escletxa del sostre del mercat, comença a repartir els “bon dia” a dreta i esquerra a condició que la claror es mostri franca, o senzillament a pronunciar uns “Déu-vos-guards” no gens comprometedors si veu que la situació permet el dubte.

Només a primera hora, i això ho tenen ben present els seus fidels clients del ram de la cuina pública —abans eren fondistes, avui “restauradors”—, la Pepa deixa anar com sense voler alguna recepta, no pas per senzilla menys magistral, per coure qualsevol mena de peix.

-Aquests molls tan vius que portes, xato, admeten poques filigranes; limita’t a enfarinar-los lleument, però mirant d’espolsar-los després a consciència, i posa’ls a daurar a la paella amb oli ben roent només amb una branqueta d’alfàbrega fresca a la panxa. Ep! —insisteix al fondista, que sol fer el desmenjat—, no et descuidis de rossejar un all en l’oli abans de posar-hi el peix…!

La Pepa té rigorosament al dia la llista dels qui personalment acudeixen a comprar al mercat, tant com la relació dels qui han sucumbit a la modernitat que suposa el fet de fer la comanda per telèfon. […] Després ve allò de cuinar-ho personalment, amb tota la personalitat i la intencionalitat amb què hi han intervingut en el moment d’adquirir-los, encara que potser un cuiner professional ho sàpiga fer millor. La Pepa és el testimoni viu i més convincent d’aquella complicitat que és obligació que sorgeixi entre l’aliment i el seu dipositari per arribar plegats a bon port. Ella no canviaria per res del món les seves tonyines, l’amor a les quals ha sabut transmetre als fills i fins i tot a les nétes que ja despunten darrera la parada, com en un intent de demostrar que els temps només canvien i es fan mesquins per als descontents i que a la vida el més important és vendre tonyina fresca.

Casas, Carme (1988). Cuina que cuinaràs. Barcelona: Destino (pàg. 43-44).

 

tonyines

Fotografia

 Irisarri, Luis (2009) : Pescaderos en el Mercado del Carmen – Huelva

Cala rajada (Escanejada d’una guia de Mallorca)

Albacora-Atún

Per veure informació sobre la TONYINA:

Historia del atún del Mediterráneo

Historia de las almadrabas y las salazones en el Sur de España

WWF For a living planet –  Spain – Atún Rojo

Mallorca

[kml_flashembed movie="http://www.youtube.com/v/K6d8aqJYVtc" width="425" height="350" wmode="transparent" /]
La Balanguera, inspirada en un poema de Joan Alcover (1909), és interpretada per la cantant mallorquina Maria del Mar Bonet.

Miquel Barceló (1984) Cuina mallorquina

Miquel Barceló (1984) Cuina mallorquina

Una pel·lícula sobre Palma:

Alix François Meier (2009) El rey de Palma

Una iniciativa bonica: un viatge literari a Mallorca a través d’un bloc d’un institut de La Rioja:
http://balearesrutaliteraria.wordpress.com/

Els mercats i fires de Mallorca es poden veure en aquest bloc:
http://www.mallorcaweb.com/reportatges/fires-i-mercats/

Més música de Mallorca:
[kml_flashembed movie="http://www.youtube.com/v/C7otQKB2GjM" width="425" height="350" wmode="transparent" /]
Antònia Font: Alegria

Les llimones casolanes

13_got_daigua_i_llimones1
Albert Gallego. Aquarel·les

Metimna, atrafegada, com mou la cara encesa
damunt el voleiar dels braços i el vestit.
El dinar es cou, es veu lluir la roba estesa
i ja a la cantonada és Licas, el marit.
 
Liceni trenca un vidre, Naïs s’esmuny, plorosa.
Llavores, arrambant-se al mur i amb passes lleus,
amb una revolada cruel i una amorosa
ha restablert Metimna la pau, que amen els déus.
 
Cansada, pren la copa de bella transparència
on juguen aires, núvols, solcant un blau camí,
i riu, sabent que a l’aigua mesurarà amb ciència
el raig de la llimona, la mel de romaní.
 
I beu, dant a l’entorn les últimes mirades.
La llum en el cristall, esparvilladament,
damunt sa cara es mou i l’omple de besades
i li fa cloure els ulls, repòs de tant d’esment.
         Carner, Josep (1906). Els fruits saborosos.

Més sobre Josep Carner

Espai dedicat a Josep Carner en Lletra. Literatura catalana en línea

Corpus literari Josep Carner

Carneriana: informació i materials sobre Josep Carner

Josep Carner, un siglo de literatura catalana

Els fruits saborosos

Activitats sobre ELS FRUITS SABOROSOS

La tornada al poble, a casa

 garraf

Isabel, tot just el tren deixà el pla de Barcelona i seguí les costes de Garraf, entre les cales d’aigua pura i les roques blaves de calitja, ja no pensà més en Marina. Tota ella era ja ‘a casa’. Pensava amb delícies en les llaminadures enyorades tant de temps: aquells pernils del rebost dels quals ella consumia les belles tallades grasses —que ningú de la casa no volia— damunt amples llesques de pa de crostó sucades amb tomàquet i fregades amb un gra d’all […]; les arengades lluents ordenades dins el casc, tan bones com eren damunt el pa ben ruixat d’oli amb, penjat al ganxo del dit xic, un bon raïm per a alternar la fresca dolçor amb la salabror apetitosa del peix; les ‘orelletes’ que li feia la mare, torrades i trencadisses, un poc massa carregades de matafaluga; els plats curulls de fesols bullits, amb un tall de botifarra negra; i el moscatell, i el vi ranci, i la garnatxa —i l’aigua gelada de la font que sortia neta dels càntirs envernissats i convidava al prolongat xerric—; i la fruita, collida de l’arbre estant: les pomes-peres roges i turgents, les camosines de gust delicat, els saramanyons, les peres d’aigua, les prunes de frare, les figues primerenques roges i tèbies com llavis, els préssecs de carn marbrada i sensible, els albercocs golosos que no et deixen aturar, els ametllons, les avellanes i les nous tendres; i el raïm, el raïm! Els primers gotims madurs de moscatell, que sempre es trobaven en aquella vinya roja del coster, vora la riera ombrosa, aquella vinya d’on es veia tot el Camp verd i agrisat, auster i joiós, amb l’apassionada blavor de la mar al fons, i el cel polit i fi, profund, a sobre: els gotims de moscatell de color de cera enrogida, els grans oblongs i un xic escampats, amb transparències de marbre, dolcíssims i sucosos com si duguessin a dintre tota la joia dionisíaca del paisatge estival!

Vernet, M. Teresa (1986). Les algues roges. Barcelona: laSal (Pàg. 224-225).

Corpus literari Vernet, Maria Teresa

uva-mencia-por-moncho

bonesfruites1

 

Fotografia

Piñeiro, Moncho (2009) . Uva Mencía

Yáñez, Emi (2005) . Parque natural del Garraf

Pintura: Artes Visuales Toful. Bones fruites 

El menjablanc

Per fer menjablanc

Menjablanc

Tens de guardar esta regla; a cada meitadella de llet hi tens de posar tres onces de farina d’arròs i nou onces de sucre. Prendràs ta casserola o altre instrument d’aram estanyat, tira-hi ta farina d’arròs, i vés-hi tirant la llet a poc a poc, i ab la cullera vés remenant fins que hi sia tota la llet i no hi hage grumolls; luego posa-ho al foc, ab una tira d’escorça de poncem o llimona de satalia si en tens i son sucre, i planta-ho al foc que sia algo violent de bones brases i sense fum, i en haver algo que bull trau-ne l’escorça de la llimona perquè no s’hi conega molt i no se’n vàgia a bocins per la plata, i t’aviso, que des que entra al foc fins que n’ix, sempre s’ha remenar, i com més està a les immediates d’estar bé més s’ha de remenar ab coratge i vigor, i si vols saber quan tindrà lo punt, trau-ne una mica abla punta del ganivet i fes-ho refredar algo i en ser fred, toca lo menjablanc ab lo dit, i si no s’apega al dit, ja està bé, i si s’apega, més bullir; i en tenir lo punt, com està dit, així ben calent buida-ho a les plates, i luego pren la plata pels costats, i bellugant perquè la pasta se posi ben plana mentre és calent, i se toca en ser fred o se remena fa mal visatge.

Anònim (1999). Avisos i instruccions per lo principiant cuiner compost per un home d’ara (manuscrit inèdit de 1831). Reus: Edicions del Centre de Lectura. Pròleg de Manuel Vázquez Montalbán

(El menjablanc ja es troba en receptaris de l’edat mitjana tot i que la seva elaboració ha anat evolucionant al llarg dels segles):

[…] consta d’ametlles crues i pelades, remullades i mòltes com una pasta, amb una cullerada de farina d’arròs per cada got d’aigua; una cullerada de midó i una cullerada i mitja de sucre; canyella i llimona. És la menja característica del dijous i el divendres sants, a tot el Camp de Reus. 

Violant i Simorra, R. (1957). Etnografia de Reus i la seva comarca. Reus: Edicions Rosa de Reus.

Receptes

MÉS SOBRE EL MENJABLANC

Viquipèdia

Menjablanc de Reus

Cuina per a llaminers

Els flams

flam_de_llet

Als Països Catalans, com no podia ser d’una altra manera, hi som molt aficionats. Ja ho va dir el periodista i polític Ferran Agulló en el Llibre de la cuina catalana: “Encara que generalitzat arreu del món, aquest postre exquisit fa flaire de cosa nostrada. Si, com diem, ha envaït totes les cuines, no el trobareu a faltar mai en les llistes dels nostres restaurants de tota mena, i sovinteja, els dies de festa sobretot, en les cases particulars, partint-se amb la crema, els honors dels àpats de festa major”.

img_08501

Agulló no conegué els flams envasats en plàstic i no es pogué imaginar tampoc l’efecte degeneratiu que tindrien les postres industrials sobre els coneixements culinaris de restaurants i particulars, i, de retruc, entre el paladar del veïnat en general, cada vegada més estopenc. Els xiquets, ara, demanen flams pel seu nom comercial, que és l’únic que coneixen, perquè les mares ni en saben ni en volen fer. Per què n’han de fer si ja els venen fets? És una pregunta que ni tan sols té sentit. Entre els flams industrials hi ha de tot, n’hi ha que també es poden menjar, però, és clar, són fills rebordonits de la química moderna i no podran tenir mai la flonjor de la llet acabada de quallar, la delicadesa dels flams naturals que hem menjat sempre, mòrbids i tremolosos com els pits d’una adolescent.

Sempre ha estat considerat una llepolia i així és com el trobem en una poesia que porta per títol Bona vida, publicada en el setmanari L’Esquella de la Torratxa del 5 d’agost de 1892; en donaré la primera quarteta: “Menjaré biftechs, rostits, / menjaré bon flicandó, / menjaré bons flams, croquetas… / menjaré de lo milló.”

El baró de Maldà també en menjava sovint, segons que deixà escrit en el Calaix de sastre; aquesta citació és del 10 de febrer de 1812:

“Avui, dies de ma estimada filla Maria Escolàstica, havent-se ja celebrats en taula, en lo dinar, ab lo plat delicat de cassola de arròs ab sucre i tot lo demés que hi entra de tocino etc. La superabundant bucòlica ha estat a set hores de la nit […] consistint ab un bon sopar i berenar en gran taula parada d’uns vint-i-quatre coberts en la sala, ab molts plats i viandes d’empanada de llebre, perdius, gallines, botifarres, bunyols, peres, flam, menjablanc, ampolles de bons vins, pareixent tot aquell aparato un sopar de boda”.

Marqués, Vicent (12 abril 2010). El sentit del gust. Diari Avui.

Il·lustració del primer número per Apel·les Mestres
Il·lustració del primer número de L’Esquella de la Torratxa, per Apel·les Mestres

Si voleu llegir un extracte de l’article Per la Costa Brava, de Ferran Agulló, CLIQUEU-HI.

Més sobre Ferran Agulló.