L’imperi romà.

1.Presentació i introducció del tema

L’Imperi va ser deposat el 476. La part oriental va anar perdent territori, però va subsistir ininterrompudament fins el 1453, quan els turcs otomans van prendre Constantinoble. Els governants de diversos estats successors dels Imperis Occidental o Oriental van utilitzar títols adoptats de l’Imperi Romà fins a l’època moderna.

2.Les primeres dinasties

Els primers emperadors des d’August fins la mort de Neró(27 a.C – 68) van formar la dinastia Júlio-Clàudia, que després del període del 68 al 69, va donar pas a la dinastia Flavia amb tres emperadors del 69 al 96 i a la dinastia Antonina, els 5 bons emperadors del 96 al 180. Al 180 s’inicià la dinastia Severa, que va durar fins a la mort d’Alexandre Sever al 235.

3.August (Gai Juli Cèsar Octavià) (31 aC-14 dC)

A l’any 27 a.C. es va establir una ficció de normalitat política a Roma, otorgant a August, per part del Senat, el títol de Imperator Caesar Augustus (emperador Cèsar August). El títol d’emperador, que significava “vencedor en la batalla”, el va convertir en comandant de tots els exèrcits. Va assegurar el seu poder mantenint un fràgil equilibri entre l’aparença republicana i la realitat d’una monarquia dinàstica amb aspecte constitucional (Principat), ja que compartia les seves funcions amb el Senat, però que de fet, el poder del príncep era
complet. Per això, formalment mai va acceptar el poder absolut, encara que l’exercia, assegurant el seu poder amb diferents llocs importants de la República i mantenint l’ordre sobre diferents legions. Després de la seva mort, Octavi va ser consagrat com fill del divus (diví) Juli Cèsar, fet que el convertiria, en la seva mort, en déu.

En el pla militar, August va establir les fronteres de l’Imperi romà sobre el que ell considerava que havien de ser els seus límits màxims d’extenció. També va controlar el món mediterrani i bona part de l’Europa occidental a partir del segle I. L’últim emperador de la part occidental de l’Imperi conquesta d’Hispania doblegant a les últimes tribus del nord de les muntanyes càntabres: càntabres i asturs romanien encara al marge del control militar romà. Aquesta sanguinària lluita al final seria coneguda com les Guerres Càntabres. Va ser tan difícil la tasca que August es va traslladar personalment amb tota la seva cort a la península Ibèrica establint Tàrraco com a capital provisional imperial. En aquest període la urbs va experimentar un gran creixement urbanístic. Cap al 17 a.C Hispania passa sota domini romà per complet.

4.La dinastia Julio-Clàudia
(14-69 d.C.)

Els successors d’August no van demostrar ser especialment dotats,
evidenciant les debilitats d’un sistema dinàstic hereditari. Tiberi, Calígula i Neró van ser especialment despòtics, deixant-se portar
fins i tot pels excessos de bogeria que van posar a prova la fortalesa del
sistema consolidat sota la sàvia administració d’Octavi.

Tiberi (14 – 37 d.C.)

Tiberi era fill de Lívia Drusil·la i de Tiberi Claudi Neró. El 18 de setembre de l’any 14, després de la mort d’Octavi, va quedar només en la regència que havia obtingut
amb l’acumulació de títols dels anys anteriors. No va adoptar el títol d’Imperator, i va demostrar la seva desafecció al poder des d’inicis del seu regnat. Una de les seves primeres decisions va ser reformar les institucions, per a això va augmentar el poder . Va recuperant el seu antic poder, alhora que tornava a l’entitat fiscalitzadora sobre els governadors de les províncies romanes. Després d’acabar les seves execucions, Tiberi es va retirar del poder i es va aïllar completament, deixant que l’Imperi anés per si sol. Finalment, mor a Misè, el
16 de març de 37, suposadament assassinat, o per Macre, o per Calígula, a qui deixaria el poder en el seu testament per ser fill de Germànic.

Calígula (37 – 41 d.C.)

Calígula assumeix el poder el 13 de març de l’any 37. Al testament de Tiberi li deixava el poder al costat del nét de Tiberi, Tiberi Bessó. Amb l’ajuda del Prefecte del Pretori, Nevi Sutori Macre. Aquest va anul.lar el testament i es va declarar emperador.  Els primers
sis mesos van ser bastant prometedors. Entre el 38 i el 39, es va desencadenar una greu crisi econòmica a causa de la fallida de l’emperador, que havia buidat les arques imperials en nombrosos jocs, banquets, recompenses monetàries i en la construcció d’obres públiques. Va començar a multar i, fins i tot, a assassinar a molts senadors i cavallers romans per arrabassar el seu patrimoni i així resoldre la seva alacaiguda situació.  El Senat va perdre el poder adquirit amb Tiberi, cosa que va agreujar les seves relacions. Des de l’any 40, Calígula va començar a aparèixer en públic caracteritzat com déu o semidéu. Així, va construir tres temples en el seu honor i va començar a reemplaçar als déus romans per la seva pròpia imatge.
Casius Querea, finalment, el va assassinar amb el suport del Senat després d’un any d’homicidis per part del dement emperador. Mor el 24 de gener de l’any 41.

Claudi (41 a.C – 54 a.C.)

El seu nomenament, el 24 d’agost del 41, es va realitzar amb l’aprovació del Senat. Aquest havia estat nomenat perquè se’l va creure un subjecte fàcilment manipulable. Claudi va demostrar ser un dels emperadors més grans de la història romana, sent un hàbil jutge, excel·lent legislador, un geni militar, i una persona autoritària, però també piadosa, humil i amable. L’expansió militar va ser notable, annexant Tràcia, Nòrica, Lícia, Pamfília i
Judea. Va començar a convidar a l’aristocràcia d’altres pobles, bàrbars inclosos, a venir a Roma i fins i tot en va nomenar a alguns senadors. Va afavorir els drets dels esclaus en detriment dels senyors, prohibint l’eutanàsia per part d’aquests cap als seus esclaus. Amb el Senat, es va mostrar humil, negant-se a ocupar el seu tron al mig de la sala i asseient-amb la resta dels senadors.

Neró (54 a.C.- 67 a.C.)

Després d’assumir el tron, el 13 d’octubre, va ser realment la seva mare qui va prendre el poder, mentre que Neró prenia les decisions nominalment. Els 5 primers anys del seu govern van ser moderats, degut en gran part a la influència que en ell exercien el filòsof i  tutor personal, Sèneca, i el prefecte de la guàrdia pretoriana, Sixt Afrani Burrus. Entre les seves mesures va intentar frenar la corrupció que s’havia instal·lat al Senat. No obstant això, aviat va voler prendre les regnes del poder amb les seves pròpies mesures, i va anar arrabassant a la seva mare la influència. El 62, mor Burrus i Sèneca és acusat de corrupció, de manera que es retira de la vida pública. El 64, es va produir el famós incendi de Roma, que destruiria per complet la ciutat. Molts testimonis asseguren que van veure els pretorians calant foc en diferents punts de la ciutat, i la creença que Neró va cantar un poema veient l’incendi de Roma, confirma la creença  que Neró va ser l’ incendiari.

El juny del 68, el governador de la Hispània Tarraconense, Servi Sulpici Galba, es va revoltar i el Senat el va declarar emperador, declarant al mateix temps a Neró enemic de Roma. Neró va fugir i es va suïcidar el 9 de juny del 68.

Galba (67 a.C – 68 a.C)

Servi Sulpici Galba era el governador de la Hispània Tarraconense . Després de la revolta de Gai Juli Vindex, va decidir unir-se a la seva causa, i després d’assabentar-se de la
mort de Neró,va reclutar tropes a Hispània i va marxar a Roma,  es va fer amb el poder el 9 de juny. La seva avançada edat el va fer extremadament manipulable, i influenciat pels seus consellers més íntims. Va prendre moltes decisions polítiques que van resultar un complet desastre. Així doncs, va ser assassinat en una emboscada el 15 de gener.

Otó (69 a.C.)

Marc Salvi Otó va ser reconegut com a emperador pel Senat el mateix dia de la mort de Galba. Viteli posseïa el comandament de les legions d’elit de l’imperi. Otó no tenia intencions d’iniciar una altra guerra civil i va enviar missatgers per proposar una pau i convidar a Viteli a ser el seu fill adoptat, era ja massa tard, i l’exèrcit de Viteli va colpejar Itàlia amb una sèrie de victòries menors. Otó va ser finalment derrotat en la batalla de Bedriacum. En comptes de fugir i intentar un contraatac Otó va decidir posar fi al caos suïcidant-se.

Viteli (69 a.C.)

Viteli després de la notícia del suïcidi d’Otó, va ser reconegut com a emperador pel Senat.
Viteli va sortir de Roma. Malgrat tot, el començament del seu regnat no va ser favorable. Viteli va mostrar la seva naturalesa violenta en reprimir amb crueltat l’atreviment dels demandants mitjançant tortures i execucions. Viteli va fer un últim intent de guanyar-se el suport de la ciutat, va subornar i va prometre poder a qui va fer falta. Mentrestant, els exèrcits del Danubi estaven cada vegada més a prop. Al dia següent, els missatgers van tornar amb la notícia que l’enemic estava a les portes de la ciutat. Viteli es va disposar llavors a amagar-se i fugir, però abans va decidir fer una última visita al palau. Allà va ser assassinat per un dels homes de Vespasià.

5.La dinastia Flàvia (69-96
d.C.)

Aquesta dinastia va sobresortir en l’aspecte de l’administració i la construcció. Van mantenir protegides les fronteres mitjançant campaments militars i van atorgar drets de ciutadania romana als habitants de les províncies de l’imperi.

Vespasià (69-79 dC)

Vespasià descendia d’una família de l’ordre eqüestre que havia aconseguit el rang senatorial durant els regnats dels emperadors de la Dinastia Julio-Clàudia. Sent designat cònsol el 51, va guanyar renom com a comandant militar, destacant en la invasió romana de Britània (43). Va comandar les forces romanes que van fer front a la revolta dels jueus de l’any 66. Els exèrcits de les províncies d’Egipte i Judea van proclamar emperador a Vespasià l’1 de juliol del 69. En el seu camí cap al tron imperial, Vespasià es va aliar amb el governador de Síria, Caius Licini Mucià, qui va conduir les tropes de Vespasià contra Viteli, mentre el propi Vespasià prenia el control sobre Egipte. El 20 de desembre, Viteli va ser derrotat i al dia següent Vespasià va ser proclamat emperador pel Senat.

Destaca del seu regnat el programa de reformes financeres que va promoure, tan necessàries després de la caiguda de la Dinastia Julio-Clàudia, la seva exitosa
campanya a Judea i els seus ambiciosos projectes de construcció com l’Amfiteatre Flavi, conegut popularment com el Coliseu Romà. Va morir el 23 de juny de 79.

Tit (79-81 d.C.)

Titó va governar amb gran popularitat després de la mort de Vespasià el 23 juny 1979 d. C. i és considerat com un bon emperador per Suetoni i altres historiadors contemporanis. El més important del seu regnat va ser el seu programa de construcció d’edificis públics a Roma (Tit va finalitzar l’amfiteatre Flavi). L’enorme popularitat de Tit també es va deure a la seva gran generositat amb les víctimes dels desastres que va patir l’Imperi durant el seu breu regnat, l’erupció del Vesuvi l’any 79 d. C. i l’incendi de Roma de 80 d. C. Després de dos anys en el càrrec, Tit va morir el 13 setembre del 81 d. C.

Domicià (81-96 dC)

L’endemà de morir el seu germà Tit, Domicià va ser proclamat emperador per la Guàrdia
Pretoriana, el seu regnat, que duraria quinze anys, seria el més llarg des del de Tiberi. Les fonts clàssiques el descriuen com un tirà cruel i paranoic. No obstant això, la major part de les afirmacions sobre ell tenen l’origen en escriptors que li van ser obertament hostils: Tàcit, Plini el Jove i Suetoni. Aquests homes van exagerar la crueltat del monarca
en efectuar adverses comparacions amb els Cinc Bons Emperadors que el van succeir. Se li descriu com un autòcrata despietat però eficient, els programes pacífics, culturals i econòmics van ser precursors del pròsper segle II, en comparació amb el turbulent crepuscle del segle I. La seva mort va marcar el final de la Dinastia Flàvia, així com la instauració de l’Antonina.

6.Els cinc bons emperadors.
(96 – 180 d.C.)

Els cinc bons emperadors van portar Roma al seu cim territorial, econòmic i de poder: Nerva, Trajà, d’origen hispà i gran conqueridor, Adrià, emperador estimat que va realitzar grans reformes i va visitar numeroses parts de l’imperi, Antoní Pius i Marc Aureli,
pensador així com defensor de fronteres.

Nerva (96-98 d.C.)

Nerva era considerat un dels polítics més experimentats de Roma, tenint 65 anys. La seva elecció va poder ser motivada per la confiança dels seus iguals del Senat, en que el seu govern, que es preveia curt, seria moderat i restauraria el poder del Senat. Proper a la seva
mort, va sorgir una crisi de successió, especial preocupació de Nerva, ja que podria desencadenar una altra guerra civil. Amb l’objectiu de guanyar-se les tropes, amb les quals no podia ser carismàtic, va designar com a successor la general Marc Ulpi Trajà. Finalment mor al 98, però la seva sàvia desició d’adoptar a Trajà, va assegurar una continuïtat d’un govern progressista i moderat.

Trajà ( 98 a.C – 117 a.C)

Marc Ulpi Trajà, conegut com Trajà, va ser un emperador romà des de l’any 98 fins la seva mort al 117. Va ser el primer emperador d’origen no itàlic. Va iniciar la tradicionalment anomenada dinastía Antonina. Trajà és conegut sobretot pel seu àmpli programa de construcció d’edificis públics, que van reformar la ciutat de Roma, i va deixar molts monuments perdurables com el fòrum de Trajà, el mercat de Trajà i la columna Trajana. Va ser com a comandant militar pel que va celebrar els seus triomfs més
importants. Després d’un període de relativa pau dins de l’imperi, va llançar la seva campanya final al 113 contra Partia, arribant fins a la ciutat de Susa al 116, i obtenint així, la màxima expansió de l’imperi romà en tota la seva història. Durant aquesta campanya, Trajà va emmalaltir i va morir mentre tornava a Roma. Va ser deïficat pel Senat i les seves cendres es van enterrar sota la columna Trajana.

Adrià (117 a.C – 138 a.C)

Adrià fou emperador de l’imperi romà del 117 al 138. Adrià va crear diversos càrrecs administratius que ja no eren elegibles i gratuïts, sinó nomenats per l’Emperador i remunerats. Tots aquests càrrecs es van reservar a membres de l’orde senatorial i de l’orde
dels cavallers. Va fer una compil·lació de lleis en vigor a causa que els edictes que circulaven eren molt nombrosos i era difícil el seu maneig. Viatjà per tot l’Imperi, i
també a Hispània, d’on era natural (121 a 122), on quasi bé ja no es parlaven les antigues llengües celtes, celtibèriques, ibèriques i altres, i en l’àmbit urbà predominava
completament el llatí. Va tenir com a prefecte del Pretori Marc Turbó, que es diu que mai abandonava el Palau.

Antoní Pius ( 138 a.C – 161 a.C)

Antoní Pius era un senador romà de mitjana edat originari de Nimes que fou adoptat
per Adrià i el va succeir el 138. Va néixer el 19 de setembre de l’any 86. El seu nom imperial fou Tit Eli Adrià Antoní Pius August. Va reduir novament els impostos i va intentar disminuir les despeses de l’Estat llicenciant a milers de funcionaris. Els recaptadors de província només havien de rebre els impostos en els seus limitis legals. Va morir el 7 de març de l’any 161 i el va succeir el seu nebot i fill adoptiu Marc Aureli juntament amb el seu germà adoptiu Luci Aureli Ver.

Marc Aureli

Marc Aureli Antoní August va néixer a Roma. Va ser l’últim dels anomenats Cinc bons emperadors, és el tercer dels emperadors Hispans i és considerat com una de les figures més representatives de la filosofía estoica. El seu govern va estar marcat pels conflictes militars a l’Àsia, davant d’un revitalitzat imperi part, i a la Germània superior davant les tribus bàrbares assentades al llarg del limes germanicus, a la Gàl·lia i al llarg del Danubi. Durant el període del seu imperi va haver de fer front a un revolta a les províncies de l’est liderades per Avidi Casi, a les quals va aixafar.

Còmode (180 a.C – 192 a.C)

A Marc Aureli el va succeir el seu fill natural Còmode, amb el que reapareixerien molts dels problemes prèviament presents quant a successions i inestabilitats. A la mort de Còmode, l’Imperi es va sumir en una època de confrontació civil, després de la que va assumir el tron Septimi Sever, el qual va instaurar la dinastia Severa.

7.Crisi del segle III (235-284)

Septimi Sever (193 – 211)

Després de la mort de Còmode el 31 de novembre de 192, el general Publi Helvi Pertinax va assumir el poder, després de pagar un gran suborn a la Guardia Pretoriana. Degut a la política financera de Pertinax, es va sublevar a la guàrdia pretoriana i el van acabar matant. Després de la mort de Pertinax, les legions del Danubi, el Rin i Germània van proclamar emperador a Septimi Sever. Després d’un reinat fugaç de Julià, aquest va se executat l’1 de juny per ordre del senat. El 9 les tropes de Sever entraven a la capital. Per desfer-se de la influència dels pretorians els va invitar a un banquet en el qual van ser desermats, els van reemplaçar per soldats lleials a ell. Al 194, el governador de Síria,
Pesceni Níger, es rebel·la contra Sever, que acabaria aixafant-lo a Issos.

Caracal·la (211 – 217)

Després de la mort del seu pare al 211, l’imperi va quedar sota el govern de Publi Septimi Geta, germà de Caracal·la, això va acabar en un greu conflicte entre els germans i Geta es va acabar suïcidant a 212. Després d’això, Caracal·la es retira de Roma i comença una sèrie de campanyes militars. En obres públiques, va manar construir unes espectaculars termes a Roma que porten el seu nom, i a més, va decretar la Constitució Antoniana, al 212, que nombrava ciutadans romans a tots els habitants lliures de les províncies.

Macrí (217 – 218)

Es va auto-proclamar emperador, i després de la batalla de Nisibis, que va resultar en empat, va pagar als parts 200 milions de sestercis per aconseguir la pau, que va treure en bona part del sou dels legionaris. Com que es va proclamar sense el consentiment del
Senat, aquest va decidir nomenar a un adolescent anomenat Vari Àvit (el futur
Heliogàbal) com a successor de Caracal·la. Així Macrí va veure la seva situació compromesa. Al juny de 218 es va enfrontar a les tropes que recolzaven a Heliogàbal, derrotant-lo.

Heliogàbal (218 – 222)

Després de la derrota de Macrí, la Legio III Galica, que va proclamar a Heliogàbal, el va instal·lar en el tron gràcies a les diligències de la seva àvia, Júlia Mesa. Després d’una mica de temps, les legions romanes el van rebutjar. Va ser assassinat quan tenia 18 anys i
reemplaçat pel seu cosí, Alexandre Sever.

Alexadre Sever (222 – 235)

El seu govern va ser poc significatiu, i després d’una campanya contra els sasàides, realitza una marxa triomfal a Roma. Durant les seves campanyes contra els germànics, va ser assassinat per les seves tropes. El seu govern marca l’últim govern civil de Roma. Amb la seva mort s’inicien 50 anys de total anarquia militar a l’imperi i acaba la dinastia Severa.

8. La fi de l’Imperi romà (395-476)

A principis del s. V, les tribus germàniques, empaitades cap a l’oest per la pressió dels pobles huns procedents de les estepes asiàtiques van penetrar a l’imperi romà. Les fronteres van cedir per falta de soldats que les defenguessin i l’exèrcit no va poder impedir que Roma fos saquejada per visigots i vàndals. Cadascun d’aquests pobles es va
instal·lar en una regió de l’imperi, on van fundar regnes independents. L’emperador de Roma ja no controlava l’imperi, de tal manera que l’any 476, un cap bàrbar, Odoacre, va destituir a Ròmul Augustul, un nen de 15 anys que va ser l’últim emperador Romà d’Occident i va enviar les insígnies imperials a Zenó, emperador romà d’orient.

 

 

 

 

Aquest article s'ha publicat dins de Imperi, Nocturn i etiquetat amb , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *