1. La fundació de la ciutat i el mite
L’origen legendari de Roma amb la intervenció dels déus fou recollit sobretot per l’art i per la literatura. Heus ací la versió del historiador Titus Livi:
«Quan els troians van desembarcar al Laci, el rei Llatí i els aborígens hi acudiren amb les armes des de la ciutat i des dels camps per repel·lir la invasió dels estrangers. Quan els exèrcits ja estaven en ordre de batalla i a punt de donar el senyal amb les trompetes, Llatí es va avançar i, rodejat dels seus ajudants més importants, va proposar un pacte al capdavanter que era Eneas, fill d’Anquises i de Venus, i que, fugint de la pàtria i de les llars incendiades, buscaven un emplaçament i un lloc per poder construir una nova ciutat. Eneas va ser hostatjat al palau de Llatí. Aquest va afegir una aliança familiar a l’aliança pública, en donar en matrimoni la seva filla a Eneas. Funden una ciutat que Eneas va denominar Lavínium en honor a la seva esposa. D’aquest nou matrimoni va néixer Ascani.
»Ascani va tenir un successor (…) Més tard va regnar Procas, el pare de Numitor i d’Amuli. A Numitor, li va deixar el reialme. La violència va prevaler per damunt de la voluntat del pare i per damunt del respecte al dret de primogenitura. Amuli va expulsar al seu germà i va ocupar el tron. Amuli, amb l’excusa d’honorar Rea Sílvia, la va fer vestal i li va fer perdre tota l’esperança de successió en condemnar-la a una virginitat perpètua. La vestal, convertida en mare de dos bessons per la violència, va atribuir a Mart aquesta dubtosa paternitat. La sacerdotessa fou encadenada i empresonada. Per ordre d’Amuli, els nadons foren deixats vora el corrent del riu.
»El riu Tíber desbordat havia format estanys tranquils que impedien d’acostar-se al curs normal del riu. L’escassa profunditat del corrent féu creure als portadors dels nadons que aviat s’ofegarien. Pensant-se que complien les ordres del rei, abandonaren els infants al primer toll.
»Les aigües no eren gaire fondes, van deixar en un lloc sec el bressol flotant en el qual van ser exposats els infants. Una lloba assedegada que baixava de les muntanyes properes dirigí els seus passos cap als plors dels nadons i atansant-s’hi els hi va oferir les mamelles amb tanta delicadesa que l’encarregat dels ramats del rei la va trobar llepant les criatures amb la llengua.
»Ròmul i Rem van tenir ganes de fundar una ciutat en el mateix lloc en havien estàs abandonats i criats. Eren bessons i la prerrogativa d’edat no podia ser decisòria per a ells dos, van encarregar als déus tutelars d’aquell indret que decidissin mitjançant auguris qui donaria el nom a la ciutat nova i qui n’ostentaria el poder tan bon punt fos fundada.
»Fou Rem el primer en aconseguir l’auguri: sis voltors. Quan va ser anunciat aquest auguri, van passar per davant de Ròmul dotze. Tots dos van ser proclamats reis pels seus partidaris. Tot seguit, va sorgir una discussió que amb l’excitació dels ànims va degenerar en una lluita sagnant. Al bell mig del tumult, Rem va caure malferit.
»Rem, per burlar-se del seu germà, va saltar per damunt dels murs que hi havia acabat de construir. Ròmul, enfurit, li llevà la vida. Ròmul fou l’únic que s’ensenyorí del poder, i la ciutat, que feia poc que havia estat fundada, fou anomenada segons el nom del fundador.»
2. Període dels set reis
Abans dels emperadors i dels cònsols, Roma era governada per un rei, representant de la institució monàrquica, al qual corresponia tot el poder, i dictava les ordres. Era elegit entre el poble com a cap d’una gran família política (magister populi).
Auxiliaven al rei els lictores, agutzils que el precedien en les seves actuacions amb la destral i les vares.
En la seva absència els poders administratius corresponien a un delegat.
Si el rei no designava cap successor, els ciutadans designaven l’interregne, per un període de cinc dies i després s’elegia un nou rei, o bé es decidia un de nou per altres cinc dies amb facultat de designar nou cap.
És difícil determinar els poders que tenia el rei en comparació amb els poders dels cònsols de la República Romana posterior. Alguns escriptors moderns creuen que el poder suprem de Roma residia en les mans del poble i que el rei era només el cap executiu del Senat i del poble, mentre que altres creuen que el rei tenia poders sobirans i que el Senat i el poble eren només restriccions menors al seu poder.
El que se sap amb certesa és que només el rei tenia dret a l’auspici en representació de Roma com a àugur en cap i no es podia realitzar cap activitat comercial sense la voluntat dels déus, la qual era coneguda per mitjà dels auspicis.
El poble percebia el rei com a mediador entre ells i els déus, la qual cosa el convertia en cap de la religió nacional i en el cap executiu. Amb el poder sobre el calendari romà, el rei encapçalava totes les cerimònies religioses i designava els oficials menors. Es creu que Ròmul va instituir l’augurium.
A més de la seva autoritat religiosa el rei tenia tot el poder militar i judicial per mitjà de l’ús de l’imperi. Segons Tit Livi al llibre I d’Ab Urbe Condita a Roma se succeïren set rei:
Ròmul: Segons la tradició romana, va ser el fundador de Roma juntament amb el seu germà Rem. Per poblar la ciutat, Ròmul va acceptar tot tipus de gent: refugiats, lliberts, esclaus. Va organitzar unes proves esportives a les quals va convidar les poblacions veïnes i durant les quals en va aprofitar per raptar les dones. Els sabins van atacar Roma per alliberar-les. Tot va acabar amigablement i Ròmul va formar amb el rei sabí, Tit Taci, una diarquia que va durar poc, fins a la mort del sabí.
Numa Pompili: la llegenda diu que Numa Pompili va ser el segon rei romà, successor de Ròmul. En morir Ròmul, els romans van escollir un sabí com a rei perquè fos lleial a les dues tribus de la ciutat.
Tul·li Hostili: va ser el tercer rei romà i els segon d’origen sabí. Conquerí Alba Longa ajudat per la gens Horàcia. Se li atribueix també la creació de la institució dels fecials.
Anc Marci: era fill d’una filla de Numa Pumpili i va succeir Tul·li Hostili. Fou rei de Roma al segle VII aC.
Tarquini Prisc: va ser el cinquè rei romà, però va ser descendent d’una dinastia etrusca.
Servi Tul·li: var ser el sisè rei romà. Li és atribuïda la constitució serviana, la reforma de l’exèrcit en centúries i la divisió de la ciutat en tribus territorials, juntament amb l’ampliació de les muralles.
Tarquini el Superb: va ser el setè i darrer rei romà de la dinastia etrusca i també de la monarquia. Fill de Tarquini Prisc, va conspirar per assassinar Servi Tul·li, amb la filla d’aquest i alhora la seva amant Túl·lia i així aconseguir el poder.
3. L’hegemonia política sobre el Laci
En els seus inicis, Roma només era un simple poblat que havia estat fundat mitològicament per Ròmul. En aquell poblat només vivien homes. Així Ròmul va celebrar una festa a la qual estaven convidats els sabins amb les seves respectives dones. Una vegada finalitzada, els romans van raptar les sabines. Com a coseqüència d’aquest acte, els sabins van declarar la guerra als romans. Les noies van parar aquesta guerra en què lluitaven els seus homes romans contra els seus pares i germans. Els romans i els sabins van quedar units i llavors es va donar la fusió de pobles dels orígens de la ciutat de Roma.
Durant la història de la Roma antiga hi ha tres períodes: la Monarquia (755 aC- 509 aC), la República (509 aC- 27 aC) i, per últim, l’Imperi (27 aC- 476 dC).
Durant la Monarquia (753 aC- 509 aC), Roma va anar creixent com a ciutat. Va anar absorbint els pobles del Laci i, així, va anar augmentant el seu perímetre al llarg del regnat del diversos reis.
Una vegada aquests territoris passaven a formar part de Roma, el romans els imposaven la seva llengua, cultura i religió, que havien adaptat dels grecs.
Durant la Monarquia, Roma es va espandint com a ciutat.
4. L’abolició de la Monarquia
Tarquini el Superb
Luci Tarquini va ser el setè i darrer rei de Roma (534 aC–510 aC) de la dinastia etrusca i també de la monarquia. Fill de Tarquini Prisc (el cinquè rei de Roma) va conspirar per assassinar Servi Tul·li (sisè rei de Roma) amb la filla d’aquest, i alhora la seva amant, anomenada Túl·lia i així aconseguir el poder. Un cop rei, el seu govern es va caracteritzar per ser una monarquia autocràtica.
Causes de la caiguda de la monarquia :
1. La caiguda de la monarquia romana es va deure a la lluita entre patricis i plebeus. Els patricis gaudien de tots els privilegis i es quedaven amb les millors terres. Llavors, els plebeus es van organitzar i van realitzar una mena de moviment de secessió: es va concentrar i van exigir les seves pròpies autoritats (tribuns de plebeus, regidors plebeus, etc). Reclamaven sobretot menor pressió tributària, terres i lleis escrites.
2. El punt crucial del final del seu tirànic regnat va ser quan el fill de rei Tarquini va violar a Lucrècia.
Explica la llegenda que en una festa en la qual participaven el violador i l’espòs de Lucrècia, fill i nebot respectivament del rei Luci Tarquini el Superb, van començar a parlar de la virtut de les dones. Després d’haver begut massa, van decidir sortir a espiar les seves dones, que havien aprofitat la seva absència per reunir-se i organitzar el seu propi banquet amb abundància de menjar i de vi. L’única absent era Lucrècia, esposa de Col·latí, que s’havia quedat a casa teixint.
No se sap si enamorat de Lucrècia o envejós del seu cosí, va decidir anar al dia següent a casa d’aquest, sabent que no el trobaria a casa, i va intentar seduir Lucrècia. En negar-se la virtuosa Lucrècia, la va violar. Ella va considerar que el que havia passat era un deshonor i, reunint tots els homes de la seva família, els va explicar el que havia passat i davant de tots es va suïcidar apunyalant-se el pit. Un dels seus parents era Luci Juni Brutus, que en assabentar-se de la violació i presenciar el suïcidi de Lucrècia, va prendre el punyal amb el qual s’havia tret la vida aquesta i, juntament amb Col·latí, va sortir al fòrum i allà va revoltar al poble explicant-los la tragèdia. Així va aconseguir que Tarquini i la seva família fugissin de Roma. Brutus, després, va reunir els ciutadans i els va fer jurar solemnement que mai més no deixarien que ningú fos rei de Roma, van crear així la institució del consolat que tenia tots els poders que van pertànyer al rei, i que era exercida de forma dual durant un any, sent els seus primers consols Brutus i Col·latí.
3. Va ser durant el regnat de Tarquini el Superb quan els etruscs van aconseguir la cúspide del seu poder. Tarquini va utilitzar la violència, l’assassinat i el terror per mantenir el control sobre Roma com cap rei anterior no els havia utilitzat. Fins i tot, va eliminar moltes reformes que havien fet els seus predecessors. La seva millor obra per a Roma va ser la finalització del temple a Júpiter, iniciat pel seu pare Prisc. Tarquini va abolir i destruir tots els santuaris i els altars sabins de la Roca Tarpeia, enfurismant d’aquesta manera el poble romà.
