La república

La república:

En caure el sistema monàrquic (509aC), a Roma fou instaurada una república oligàrquica, que es perllonga fins l’any 27aC, quan el senat dóna a Octavi el títol d’August.

Durant aquests gairebé cinc segles, Roma estengué el seu domini sobre la península itàlica i sobre tots els països de la Mediterrània. Tanmateix, de vegades, les lluites internes feren perillar l’estabilitat de la república.

Lluites entre patricis i plebeus:

Entre els habitant de Roma hi havia dues classes molt diferenciades:

Els patricis: eren la classe alta, els podríem anomenar com l’aristocràcia romana.

Els plebeus: era la classe social baixa, en general els pobres.

Gràcies a la lluita incessant contra els patricis, els plebeus aconseguiren a poc a poc veure satisfetes les seves reivindicacions. Primer de tot els fou atorgat el dret de reunir-se i d’elegir els seus representants, els tribuns de la plebs i els edils plebeus. L’any 451 aC, els patricis deixaren de ser els únics jutges de fallar les causes sempre a favor seu. Finalment el 367 aC, els plebeus aconseguiren la igualtat completa en els drets polítics i a més a més
tot un seguit de reformes que els beneficiaven.

Roma conquereix la Mediterrània:

Després del domini d’Itàlia, Roma s’enfronta amb Cartago, una altra potencia de la Mediterrània, per la possessió de Sicília i per l’hegemonia sobre els països de la Mediterrània occidental. Aquesta rivalitat provoca les tres guerres púniques.

Després de la primera guerra púnica, els romans s’apoderaren de l’illa de Sicília gràcies a la victorià sobre els cartaginesos.  Tot seguit, Roma continua la política expansionista i prengué possessió de Còrsega, de Sardenya i de la Gàl·lia Cisalpina. Els cartaginesos en contrapartida, enviaren Amílcar Barca  a Hispània amb la intenció de conquerir el país. Per frenar l’avançament d’Hanníbal sobre Itàlia, Roma decidí enviar a Hispània els germans Gneu i Publi Escipió, que establiren a Empúries la primera base militar que va servir per a iniciar la conquesta d’Hispània. Els dos Escipions van morir en empreses militars al sud de la península. No gaire temps després, Publi Corneli Escipio s’apodera de Cartago Nova i aconsegueix expulsar els cartaginesos d’Hispània. Finalment porta la
guerra a L’Africa i assetja la ciutat de Cartago. Hanníbal, reclamat per la seva pàtria, fou definitivament derrotat pels romans a la batalla de Zama.
Aquesta segona guerra púnica dura setze anys. A instàncies de Cató, Cartago fou
totalment destruïda després de la tercera guerra púnica. A partir d’aquest moment,
Roma esdevingué la mestressa indiscutible de la Mediterrània occidental. Al mateix temps, a orient, Roma s’imposa sobre Grècia amb la destrucció de Corint. Els reis hel·lenístics, successors d’Alexandre el Magne també anaven cedint a les pretensions de Roma. La fi de la guerra de Lusitània, el protagonista antiromà de la qual va ser Viriat, significa el domini de la Hispània Ulterior. L’ocupació de la meseta fou duta a terme per Publi Escipió Emilià, el vencedor de Cartago, després de la submissió de Numància, fet que posa fi a les guerres de Celtibèria. El geni militar de Gai Juli Cesar va permetre que roma s’apoderés de les Gàl·lies, en ser vençut Vercingetorix a la batalla d’Alesia. Només quedava l’empresa d’August, el primer emperador romà, per tal que Egipte esdevingués una província romana i per tal que Hispània fos totalment sotmesa a l’obediència de Roma.

El problema de la desigualtat econòmica. Els Grac:

Veiem de quina manera a Roma es consolida l’esclavitud com un sistema de producció en detriment dels ciutadans lliures sense recursos econòmics. L’antiga separació entre ciutadans amb drets i ciutadans sense drets es concreta en aquest moment entre optimates, antics i nous rics, i proletaris, o ciutadans l’única riquesa dels quals eren els fills
o proles.

Per frenar aquest desequilibri social, provocat per la desaparició de les classes mitjanes, els germans Tiberi i Gai Semproni Grac, nomenats tribuns de la plebs per un període de deu anys, proposaren dur a terme reformes agràries, segons les quals serien repartits lots de terra entre els camperols arruïnats. Aviat els senatorials reaccionaren en contra
d’aquestes mesures i anorrearen els esforços dels Gracs amb la mort de Tiberi i de Gai, víctimes de l’oposició dels rics i de la incomprensió de les capes socials inferiors. Sul·la: Dictador del partit dels optimates. Disputes amb els Populares. Es va venjar de tots els seus enemics. Va morir al 79 a.C.                                                                                                                                                                                                             Des de la mort de Sul·la fins al primer triumvirat:

Després de la mort de Sul·la, a Roma jugà un gran paper Pompeu, un general benestant, que era gendre i partidari del vell dictador. Poumpeu havia posat fi a la insurrecció del seguidor de Màrius, Sertori, que a Hispània havia intentat crear un estat independent de Roma. Al costat de Cras esclafà l’aixecament dels esclaus comandats per Espàrtac i frenà el retorn a la normalitat republicana. Mentre Pompeu era a orient ocupat en la guerra contra Mitridates, després de sotmetre els pirates que obstaculitzaven el começ marítim. Ciceró,
per la seva actuació contra Catilina, va rebre el títol de pare de la pàtria, però aviat fou víctima de les lluites civils que van continuar tenint lloc a Roma.

Primer triumvirat. Dictadura de Cèsar:

Per tal de solucionar els conflictes civils de la societat romana, Pompeu, Cras i Juli Cèsar arribaren al compromís de formar un govern tripartit fort. Aquest triumvirat, de caràcter no oficial, consistia a repartir-se les províncies. A Cras, li tocà orient; a Cèsar, la Gàl·lia; i a Pompeu, Itàlia, Hispània i Àfrica. La mort de Cras a orient lluitant contra els parts enfrontà Cèsar i Pompeu en una guerra civil. Pompeu, amb el beneplàcit del senat, intentà governar tot sol, però Cèsar, després de conquerir les Gàl·lies, tornà a Roma després de
travessar el Rubicó, el límit de la seva província. Pompeu fugí a Egipte on fou assassinat.

Cèsar, que fonamentà el seu èxit en els soldats veterans que havien rebut terres, en
el recolzament de l’ordre eqüestre i en les simpaties de la plebs, fou nomenat dictador vitalici. A més acumulà en la seva persona els càrrecs més importants: censor, pontífex màxim i imperator, que aleshores significava “cap de l’exèrcit”. Malgrat la seva gran activitat política, els aristòcrates consideraven Cèsar com un opressor de les llibertats republicanes.

Segon triumvirat. Fi de la república:

Després de la mort de Cèsar tingué lloc un període de lluites. Els partidaris de la república s’enfrontaren amb els continuadors de Cèsar: Octavi, el seu nebot i hereu, i Marc Antoni, el seu lloctinent.

Molt aviat Octavi i Marc Antoni dcidiren amb Lèpid formar un segon triumvirat, durant el qual perderen la vida. Els triumvirs derroten els responsables de l’assassinat de Cèsar a la batalla de Filipos. No gaire temps després, Lèpid fou deposat, i Octavi i Marc Antoni es tornaren a repartir el poder. Marc Antoni, casat amb Octàvia, germana d’Octavi. Octavi
aprofità aquesta oportunitat per fomentar la impopularitat de Marc Antoni, i novament esclatà la guerra civil, declarada pel senat a petició d’Octavi. Amb aquest episodi, la república romana arribà a la fi. Egipte esdevingué una província romana, i Octavi fou l’únic que senyorejà d’una manera indiscutible tot el món sotmès a Roma.

Aquest article s'ha publicat dins de Nocturn, República i etiquetat amb , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *