BREU INTRODUCCIÓ
En caure el sistema monàrquic (509 a.C), a Roma fou instaurada una república oligàrquica, que és perllongà fins a l’any 27 aC, quan el senat atorgà a Octavi el títol d’August. Durant aquests gairebé cinc segles, Roma estengué el seu domini sobre la península itàlica i sobre tots els països de la Mediterrània. Tanmateix, de vegades, les lluites internes feren perillar l’estabilitat de la república.
LLUITES ENTRE PATRICIS I PLEBEUS
Entre els habitants de Roma hi havia dues classes molt diferenciades:
La ciutat estava dividida en dues parts: els patricis i els plebeus.
El prestigi màxim corresponia als patricis, però la força més considerable era a mans de la plebs. Hi va haver successions, i la força de la noblesa s’afeblia contínuament mentre els drets de la plebs s’enfortien sense parar.
Gràcies a la lluita contra els patricis, els plebeus aconseguiren a poc a poc veure satisfetes les seves aspiracions, els patricis deixaren de ser els únics jutges i de fallar les causes sempre a favor seu.
Finalment el 367 aC els plebeus aconseguiren la igualtat completa en els drets polítics i, a més a més, tot un seguit de reformes que els beneficiaven.
Gai Licini i Luci Sexti, foren anomenats tribuns, promulgaren diverses lleis contràries al poder dels patricis i favorables per a la plebs: Una llei feia referència als deutes; una altra s’ocupava de l’extensió dels camps, perquè ningú no tingués més de 500 jovades de terra. I la tercera llei suprimia les eleccions dels tribuns militars i establia que un dels dos cònsols fos elegit entre els peble
ROMA CONQUEREIX LA MEDITERRÀNIA
Després del domini d’Itàlia arran de la caiguda de Tarent (272 aC), Roma s’enfrontà amb Cartago, una altra potènca de la Medriterrània, per la possessió de Sicília i per l’hegemonia sobre els països de la Mediterrània occidental. Aquesta rivalitat provocà les tres guerres peniques, anomedanes així perquè el poble que ocupava la poderosa ciutat-estat de Cartago era d’origen púnic, o fenici.
Después de la primera guerra púnica (264-241 aC), els romans s’apoderaren de l’illa de Sicília, gràcies a la victòria sobre els cartaginesos. Tot seguit, Roma continuà la política expansionista i prengué possesió de Còrsega, de Sardenya i de la Gàl·lia Cisalpia. Els cartaginesos, en contrapartida, enviaren Amílcar Barca a Hispània amb la intenció de conquerir el país.
LES GUERRES PÚNIQUES
(264-146 aC). Durant el següent període de la història de la República, Roma, que centrava el seu poder en la península Itàlica, va mantenir tres guerres amb la major potència marítima de l’època: Cartago. Roma va vèncer en els tres enfrontaments, va conquistar les illes de Sicília, Sardenya i Còrsega, i fins va destruir la pròpia ciutat de Cartago. Va obtenir així el control del mar Mediterrani. Per què? Perquè els seus territoris es van estendre al nord d’Àfrica, Hispània, Grècia, Àsia Menor i Síria. Roma es va convertir en una gran potència naval.
ANNÍBAL I LA BATALLA DE CANNAS
Per donar el cop definitiu a la guerra amb Roma, Anníbal, general i polític cartaginès, fill de Almílcar Barca, va decidir envair la península Itàlica creuant els Alps des d’Hispània amb el seu potent exèrcit. Després de vèncer al Ticí, Trèbia i al llc Trasimè va aconseguir arribar a la ciutat de Roma però no va arribar a entrar, i va preferir dirigir-se a la Pulla, on va passar l’hivern. Va establir el seu campament en les rodalies del riu Aufidus (acrtualment, l’Ofanto), a finals del juliol de l’any 216, davant la pressió dels exèrcits romans, dirigits pels cònsols Pau Emili i Terenci Varró. La trobada entre les dues tropes va tenir lloc en les primeres hores del dia 2 d’agost de 216 aC. Varrón va establir el seu exèrcit amb la infanteria al centre, flanquejada a banda i banda per la cavalleria. Anníbal va donar mostres de la seva excel·lent estratègia en disposar al seu voltnat la infanteria en un semicercle central, recolzada per dues ales d’infants gals i africans, flanquejades per la cavalleria, aprofitant el vent a favor i el sol d’esquena. Davant la pressió de la infanteria romana, els cartaginesos van formar una U que va embolicar els legionaris mentre la cavalleria cartaginesa vencia a la romana i atacava als infants romans per l’esquena. Al migdia havia finalitzat la batalla amb un saldo de baixes per als romans xifrat en 70.000 soldats per Polibi, mentre que els presoners serien 5.000. Anníbal va perdre uns 6.000 homes i va aconseguir la glòria, encara que el final de la guerra es va decantar del costat romà, quan Escipió va tallar el suport cartaginès procedent d’Hispània i va derrotar a Anníbal a Zama (202 aC).
PROBLEMA DE LA DESIGUALTAT ECONÒMICA
Tota aquesta expansió territorial va produir a Roma uns canvis que provocaren una greu situació interna. Els motius eren ben clars: l’arribada de productes a baix preu dels terruioris conquerits feia que els petits propietaris no poguessin competir amb els seus propis productes i abandonessin les terres, que quedaven en mans dels latifundistes.
D’altra banda, el contingut d’esclaus procedent de les diverses conquestes va limitar les possibilitats de treball dels ciutadans lliures. Els beneficis de les conquestes eren per a una minoria, que s’anava enriquint, mentre la resta de la societat s’empobria cada cop més.
Aquesta desigualtat no passava desapercebuda als germans Tiberi Grac i Gai Grac. Com a tribuns de la plebs, van intentar portar a terme alguna reforma agrària, però les solucions que proposaven topaven amb els interessos del latifundistes. Tots dos germans van ser assassinats i els seus projectes arxivats, però les seves idees van continuar vigents, ja que el problema social es radicalitzava cada cop més.
També hi hagué una ruptura que quedà reflectida en dos partits polítics:
– els optimates (conservadors)
– els populares (reformistes i revolucionaris)
Aquesta divisió va coincidir amb el primer intent d’aconseguir el poder unipersonal.
COMENÇAMENT DE LES GUERRES CIVILS. MÀRIUS I SUL·LA
Com hem esmentat, després de la desaparició dels germans Grac, l’oposició entre ciutadans rics i oprimits encara es va fer més palesa.
La rivalitat d’aquestes dues classes socials fou protagonitzada per dos generals victoriosos, el plebeu Màrius i el patrici Sul·la.
El primer es va fer molt popular per les seves victories militars: guerra contra el rei Jugurta a Numídia. Gràcies a aquesta victoria, va ser representant del partit dels populares i fou elegit cònsol sis vegades, cosa il·legal, ja que únicament es podia accedir al consolat per un any.
Tot seguit, es produí un nou conflicte, la guerra social, provocada per tots els habitants del territori itàlic. Els italians no eren considerats ciutadans romans i, per tant, tenien pocs drets. Aquesta guerra acabà el 88 aC quan els aliats aconseguiren el dret de ciutadania.
Aquest mateix any va accedir al consolat Sul·la, que va reprimir la guerra social.
Mentre Sul·la estava ocupat en les guerres d’orient, Màrius s’apoderà de Roma i organitzà una matança de nobles i de partidaris de Sul·la. Morí al cap d’un any, i Sul·la, vencedor de les campanyes militars d’orient, va tornar i va instaurar una dictadura militars (72 aC) de caràcter aristocràtic, prengué fortes represàlies i féu públiques les llistes dels adversaris que condemnava a mort.
DES DE LA MORT DE SUL·LA FISN AL PRIMER TRIUMVIRAT
Després de la mort de Sul·la, a Roma jugà un gran paper Pompeu, que havia posat fi a la insurrecció del seguidor de Màrius, Sertori, que a Hispània havia intentat crear un estat independent de Roma.
Al costat de Crassus esclafà l’aixecament del esclaus comandats per Espàrtac i frenà el retorn a la normalitat republicana.
PRIMER TRIUMVIRAT. DICTADURA DE CÈSAR
Per tal de solucionar els conflictes civils, Pompeu, Crassus i Juli Cèsar van formar un govern tripartit fort, no oficial, consistia a repartir-se les províncies. A Crassus li tocà orient, a Cèsar la Gal·lia, i a Pompeu, Itàlia, Hispània i Àfrica.
La mort de Crassus enfrontà Cèsar i Pompeu en una guerra civil. Pompeu, intentà governar tot sol, però Cèsar, després de conquerir les Gàl·lies, tornà a Roma. Pompeu va fugir a Egipte i el van assassinar. La batalla de Munda (Bètica) significà la derrota dels pompeians i va posa fi a la guerra civil.
Cèsar, va ser anomenat dictador vitalici. Els aristòcrates consideraven Cèsar com un opressor de les llibertats republicanes i va caure víctima d’un engany de Brutus i Cassi l’any 44 aC.
SEGON TRIUMVIRAT. FI DE LA REPÚBLICA
Després de la mort de Cèsar, els partidaris de la república s’enfrontaren amb els continuadors del Cèsar: Octavi, el seu nebot i hereu, i Marc Antoni, el seu lloctinent. Van decidir, juntament amb Lèpid, formar un segon triumvirat. Van perdre la vida destacats personatges republicans, com Ciceró. Van derrotar els responsables de l’assassinat de Cèsar a la batalla de Filipos. Lèpid va ser deposat i Octavi i Marc Antoni es van repartir el poder.
Marc Antoni, casat amb Octàvia, germana d’Octavi, repudià l’esposa per Cleòpatra, reina d’Egipte, i Octavi va fomentar la impopularitat de Marc Antoni, i esclatà la guerra civil, declarada a petició d’Octavi al senat. El combat naval d’Àccium al 31 aC contra la flota egípcia significà la victòria a favor d’Octavi.
Antoni es va suïcidar clavant-se una espasa, i Cleòpatra es va tancar al seu mausoleu, es posà dins d’un fèretre al costat d’Antoni, s’aplicà unes serps a les venes i va morir.
La república romana arribà a la fi. Egipte esdevingué una província romana.
SÍNTESI
- INTRODUCCIÓ
- HISTORIA DE ROMA: LA REPÚBLICA
- LLUITES ENTRE PATRICIS I PLEBEUS
- ROMA CONQUEREIX LA MEDITERRANIA
- LES GUERRES PÚNIQUES
- ANNÍBAL A LA BATALLA DE CANNAS
- PROBLEMA DE LA DESIGUALTAT ECONÒMICA. EL GRAC
- COMENÇAMENT DE LES GUERRES CIVILS. MÀRIUS I SUL·LA
- DES DE LA MORT DE SUL·LA FINS AL PRIMER TRIUMVIRAT
- EL PRIMER TRIUMVIRAT. LA DICTADURA DE CÈSAR.
- SEGON TRIUMVIRAT. FI DE LA REPÚBLICA.
