Category Archives: Història contemporània

Melitón Manzanas, torturador

1202035640408.jpg

Madrid
El Tribunal Suprem rebutja retirar la Creu de les Víctimes del Terrorisme a Melitón Manzanas
Actualitzat a les 12:08 h 03/02/2008

Les proves de la trajectòria repressora de Melitón Manzanas no són suficients per retirar-li la Creu de les Víctimes del Terrorisme. Aquest és l’argument que esgrimeix el Tribunal Suprem que ha rebutjat un recurs contra la seva concessió. Addueix que el mèrit no se li pot retirar perquè el cap de la brigada politicosocial franquista de Guipúscoa compleix tots els requisits. Manzanas, a qui tots els seus presos han acusat de torturador brutal, va rebre aquesta distinció de mans del govern del PP, al 2001, com a primera víctima política d’una acció terrorista d’ETA.

La sala contenciosa administrativa del Suprem ha rebutjat el recurs presentat per l’Associació Catalana per la Defensa dels Drets Humans contra la concessió de la Gran Creu de les Víctimes del Terrorisme al comissari Melitón Manzanas.

La sentència argumenta que Manzanas reuneix les condicions que justifiquen el reconeixement que li va concedir el govern el 2001. El recurs al·legava que la figura del comissari, mort a Irun en un atemptat terrorista el 2 d’agost de 1968, “dista molt dels valors i el model que preveu la norma a l’empara de la qual se li atorga la distinció”.

L’associació catalana afegia que el març de 2003 es va modificar un punt de la llei 32/1999 en el sentit que les creus “en cap cas podran ser concedides a qui en la seva trajectòria personal o professional hagi mostrat comportaments contraris als valors representats a la Constitució i en la present llei i als drets humans”. L’alt tribunal admet les raons, però assegura que la modificació no té caràcter retroactiu i, per tant, no li pot retirar la medalla a Melitón Manzanas. Només la magistrada Margarita Robles hi ha votat en contra.

És la tercera vegada que tomben un recurs contra la Creu al comissari. A l’abril de 2004 el Suprem ja va rebutjar una petició d’Esquerra Unida i el març de 2003 en una altra sentència va desestimar les raons del PNB.

Icona de la repressió franquista

El comissari cap de la brigada politicosocial de Guipúscoa, Meliton Manzanas, és un referent de la lluita antifranquista. Empresonat pels republicans durant la Guerra Civil, col·laborador de la Gestapo durant la II Guerra Mundial i finalment principal exponent de la repressió franquista al País Basc. Tots els detinguts polítics que van passar per les seves mans l’han assenyalat com un torturador brutal.

Aquests dubtosos mèrits el van posar en el punt de mira de l’oposició i, més concretament, de la jove banda terrorista ETA. Es tracta de la primera víctima política del grup en una operació anomenada “sagarra” (poma en euskera). El 2 d’agost de 1968 tres etarres el van esperar davant de casa seva i li van disparar set trets. L’atemptat va ser reivindicat en una intervenció davant la televisió belga.

Font: 3cat24

…………………………………………………………………………………………………………………………………………………….

Melitón Manzanas

De Wikipedia, la enciclopedia libre

Melitón Manzanas González (San Sebastián, 1909–1968) fue polícía español y jefe de la Brigada Político-Social de Guipúzcoa. Es conocido por su celo en la represión de la oposición a la dictadura franquista y por haber sido la primera víctima mortal de un atentado reinvindicado por Euskadi Ta Askatasuna (ETA).[1]

Estudió peritaje en la capital donostiarra. En 1936, tras el estallido de la guerra civil, fue encarcelado por las autoridades republicanas a causa de sus simpatías con las tropas sublevadas. Permaneció recluido en el Fuerte de Guadalupe hasta septiembre de 1936, cuando las tropas sublevadas toman la ciudad. Se une entonces a la guerra hasta el final del conflicto.

Entró a formar parte del Cuerpo General de Policía en 1941, con el grado de inspector en Irún, desde donde pasó a la Brigada Político-Social de Guipúzcoa, de la que terminó siendo jefe. Durante la Segunda Guerra Mundial colaboró con la Gestapo alemana desde su puesto en la policía española. Todos los detenidos políticos que cayeron en sus manos han coincidido en señalarle como torturador brutal. Su labor policial le convirtió, a ojos de los opositores, en el principal exponente de la represión de la dictadura franquista en el País Vasco.

Por eso, y porque algunos de sus militantes habían sido torturados por Manzanas, la dirección de ETA decidió asesinarle mediante la llamada Operación Sagarra (Manzana en lengua vasca). Manzanas fue la primera víctima mortal en un atentado de ETA, es decir, el primer asesinato político premeditado y planeado por la organización. (el primer muerto fue el guardia civil José Pardines, durante un enfrentamiento en Villabona (Guipúzcoa), en el que murió también el etarra Txabi Etxebarrieta). El 2 de agosto de 1968 los tres etarras encargados de darle muerte le esperaron frente a su domicilio en Irún, un chalet llamado Villa Arana, y le dispararon siete tiros. El atentado fue reivindicado en una intervención ante la televisión belga, y el etarra Xabier Izko de la Iglesia fue acusado años más tarde del asesinato, aunque siempre negó haber sido él quien quitó la vida a Manzanas. El inspector estaba casado y tenía una hija.

En enero de 2001, el gobierno de José María Aznar concedió a Melitón Manzanas la Real Orden de Reconocimiento Civil a las Víctimas del Terrorismo a título póstumo, en aplicación de la ley 32/1999, de 8 de octubre de solidaridad con las víctimas del terrorismo, que había sido aprobada por unanimidad. Esta decisión provocó protestas en varios sectores de la oposición, que arguyeron que el “justo reconocimiento” a las víctimas del terrorismo no podía hacerse “a cualquier precio” y que la medalla suponía “avalar la trayectoria de un torturador, ligado a una dictadura inhumana y cruel, que perseguía, encarcelaba y fusilaba a personas inocentes, que defendían pacíficamente la democracia y las libertades”, en palabras de Javier Madrazo (coordinador general de Ezker Batua-Berdeak), así como de Amnistía Internacional[2] .[3] [4] El Tribunal Supremo avaló la concesión de esta medalla de acuerdo con la ley.

Font: Wiquipedia

Abdó Terradas, primer dirigent republicà

abdoterradaspauli.jpg

1. Abdó Terradas i Paulí, (Figueres 1812 – Medina Sidonia 1856)
Polític republicà. Va ser un veritable home d’acció que va prendre part en tots els moviments polítics i revolucionaris que hi va haver a Catalunya de 1830 a 1850.

Va estudiar un temps a Perpinyà. L’any 1840 es va traslladar a viure a Barcelona, on la seva actuació política podia tenir més ressò. Hi va començar a difondre l’ideari republicà a través d’un full volant, la “Hoja Terradas”, que més endavant es va convertir en la publicació periòdica “El Republicano” (1842). També va col·laborar en “El Huracán” i va ser autor de la poesia La Campana, que va esdevenir un himne revolucionari.
Al gener de 1842 va ser elegit alcalde de Figueres, però les autoritats no van acceptar l’elecció, que es va haver de repetir fins a cinc vegades. A l’abril de 1842 es va exiliar a Perpinyà. Al novembre de 1842 hi va haver una revolta generalitzada dels republicans contra el govern d’Espartero. En Terradas va entrar amb 600 homes per la frontera per unir-s’hi però va ser detingut i empresonat a Barcelona. Alliberat per la Milícia Nacional es va tornar a exiliar a Perpinyà.
Va ser deportat pel general Espartero a Medina Sidonia l’any 1855, on va morir.
Va escriure, entre altres obres, la farsa antimonàrquica Lo Rey Micomicó.

Font: Històries de Catalunya

2. Abdó Terradas, primer dirigent republicà, periodista i alcalde de Figueres (1)

De la llarga llista de catalans il·lustres dels qui gairebé no en sabem res Abdó Terradas n’és un més. Neix el 16 de juny de 1812 a Figueres. Entra a la Milícia Nacional (MN) als 14 anys i als 16 és sergent. La MN era un cos militar creat pel Règim Liberal i que pretenia ser una mena de nació en armes o exèrcit popular. Tenia un caràcter urbà i popular i es va oposar amb eficàcia al carlisme, és a dir a les forces clericals i reaccionàries que volien tornar a la monarquia absoluta i la inquisició. Foren precisament els carlins els que van assassinar el seu pare l’any 1835.

Terradas coneix Ramon Xauradó a la MN i coincideixen a la maçoneria. Xauradó és l’autor l’any 1832 de la primera proposta de Constitució republicana (Bases de una constitución politica o principios fundamentales de un sistema republicano). Tots dos pertanyen al grup carbonari “Los Vengadores de Alibaud” –el carbonarisme és un moviment d’ideologia liberal, organitzat en societats secretes relacionades amb la maçoneria– que es fusiona (1836) amb la “Sociedad de los Derechos del Hombre” i creen “La Federación”. Aquí coincideixen amb Joan Munts el principal dirigent obrer de l’època. Terradas col·labora en la creació de l’Associació Mútua de Treballadors (1838). També presideix “La Sociedad Patriótica y Constitucional” (1840).

L’any 1843 el trobem presidint la Junta Revolucionària de l’Empordà. Els comunistes carbonaris francesos d’Etienne Cabet l’ajuden. És detingut a Tolosa. La justícia francesa obre causa contra “un perillós complot d’inspiració comunista”. La reacció a Barcelona no es fa esperar, el 12 d’agost se celebra una manifestació a la Rambla reclamant-ne la llibertat. Es crida “Visca la Junta Central” (volen una Junta central i Corts constituents), “Mórin els traïdors” i “Llibertat per a en Terradas”. Els manifestants són descrits com a persones que vesteixen amb gorra, brusa i espardenyes. És la indumentària típica de la classe obrera de l’època. En aquest moment el batalló de la Milícia Nacional de Barcelona conegut com el de la “Brusa” és desarmat. Terradas és jutjat a Tolosa el 21 d’agost. Etienne Cabet vol ser el seu defensor però no el deixen. Per fi és absolt. Haurà estat pres durant set mesos.

Primer alcalde republicà de Catalunya

Les eleccions municipals se celebren el 5 de desembre de 1841, i permeten la participació de gairebé tots els veïns (majors de 21 anys), la qual cosa s’acosta bastant al que serà després el sufragi universal masculí. Els veïns elegeixen una Junta d’electors (majors de 25 anys) que es reuneix el 12 de desembre. Les eleccions són impugnades per les forces reaccionàries per irregularitats formals. Es fa una segona elecció, per tandes, Juntes parroquials i Junta d’electors (22 i 29 de desembre) que també és impugnada i se n’ha de fer una tercera i definitiva (1 i 2 de gener). El divendres 7 de gener és la presa de possessió, per fi Abdó Terradas és elegit alcalde de Figueres. Serà el primer alcalde republicà de l’Estat. La Diputació de Barcelona anul·la el nomenament perquè al·lega que no compleix el requisit de residència i veïnat establert per la llei. El dia 9 torna a ser nomenat oficialment. La Diputació torna a anul·lar el nomenament perquè en la presa de possessió Terradas no jura fidelitat al regent. De l’11 al 23 de gener, intenta prendre possessió per tercera vegada, de fet és la cinquena elecció. En aquest interval la reacció catòlico-conservadora vol aturar les forces progressistes i fa una denúncia contra Terradas per l’edició de las Hojas republicanas. És detingut i empresonat a Girona el dia 18, l’endemà és absolt per unanimitat del jurat. Tres resultats successius de les juntes parroquials i cinc votacions per unanimitat de la Junta d’electors clarifiquen l’enorme simpatia de l’electorat figuerenc pel patrici republicà.

La reacció no cessa en el seu intent d’acabar amb l’experiència republicana. Arriben a Figueres dues companyies de soldats per detenir Terradas. Aquest ordena al comandant de la milícia formar un piquet de vint homes per protegir la Casa de la Vila. Terradas cedeix la vara d’alcalde tot protestant i remarca que ho fa per força, i és conduït al Castell de Figueres. Vint-i-cinc dies després se celebra la vista pública amb 1500 persones expectants. El 2 d’abril es dicta sentència absolutòria. Abdó Terradas només va ser alcalde tres dies.

Una de les qüestions de fons és que existien àmplies evidències de corrupció a la hisenda municipal i Terradas tenia fama d’home incorruptible que posaria ordre a tant desori. Poques setmanes més tard es fa a Figueres una manifestació republicana (juny 1842). Es crida “Visca Terradas”, es proclama la república i es canta “La Campana” amb una bandera roja.

Líder i creador de la premsa republicana

Abdó Terradas crea el primer periodisme republicà a Catalunya amb l’edició el 1841 d’unes fulles volants: Hojas republicanas. L’agost d’aquest any Terradas pateix un atemptat: 50 homes armats l’intenten assassinar a casa seva. Sembla que els assaltants estan a sou de dos regidors de l’Ajuntament de Barcelona. Després crea el diari El Republicano que s’edita des de l’1 d’octubre fins al 12 de novembre de 1842, quan la redacció és assaltada per la policia i detenen els redactors. És un dels desencadenants de la revolta de novembre de 1842. Es tracta d’un avalot popular entre treballadors i guardes al Portal de l’Àngel. És l’inici de la insurrecció popular contra el govern que acaba amb el bombardeig de Barcelona per Espartero el dia 3 de desembre. L’endemà del bombardeig, 600 homes són dispersats a la frontera, amb Terradas al front, quan volien entrar a Catalunya.

L’any 1850 Abdó Terradas és president del reorganitzat Partit Republicà Demòcrata. Tenen el primer èxit electoral en les eleccions de 1851, amb l’elecció a Barcelona d’Estanislau Figueres (districte de la Llotja) i d’Ildefons Cerdà (districte de Sant Pere). Celebren la victòria i l’inspector de Vigilància i Seguretat Pública, Ramon Serra i Monclús, els adverteix que es prepara un assassinat. El 24 de juny de 1851 Francesc de Paula Cuello –director d’El Republicano– de 27 anys, és apunyalat set vegades al carrer Basses de Sant Pere. És enterrat sense flors, corones ni ciris i amb una cinta roja i sobre un coixí una gorra vermella. L’opinió popular deia que ho havia fet la colla d’en Tarrés, grup de delinqüents en connivència amb les autoritats. El procés és sobresegut l’any següent.

Torna a ser elegit alcalde

Terradas es torna a presentar a l’alcaldia de Figueres el 24 de setembre i l’1 d’octubre de 1854. Torna a ser el vencedor indiscutible. També va acabar essent destituït, però aquest cop el seu mandat va durar deu mesos. Pel novembre Terradas és nomenat comandant del primer batalló de la Milícia Nacional de Figueres. La Diputació i el governador civil de Girona no ho toleren. Addueixen un pretext per suspendre l’Ajuntament i tornar-hi a posar els d’abans.

Terradas aplica les seves conviccions en la tasca de govern. Per exemple, es nega una i altra vegada a finançar l’Església catòlica. Totes les demandes per finançar amb diners públics processons, misses o altres actes religiosos són rebutjades. No s’oposa als seus actes sinó a pagar-los. Alguna vegada planteja mesures alternatives. Per exemple en comptes de finançar la processó de Requesens, l’Ajuntament opta per oferir una sopa de pobres en tornar la processó. No assisteix tampoc a les misses ni a les processons. (Els nostres polítics d’esquerres en podrien prendre nota i imitar-lo). El governador civil i la Diputació de Girona volen que l’Ajuntament financi les activitats clericals. El 21 de juliol l’Ajuntament rep una carta de la Diputació on s’exigeix que es paguin 8.000 rals a l’Església. Tres dies després Terradas és destituït del càrrec d’Alcalde.

En aquests mesos l’Ajuntament manté una actitud de respecte total envers la llibertat religiosa, per exemple demanen una reforma arquitectònica de l’església; l’Ajuntament s’hi mostra favorable i dóna els permisos. Durant aquests mesos desenvoluparan una frenètica activitat municipal. Destaquem les obres públiques per donar treball als aturats.

L’ideari de Terradas

El pensament polític de Terradas és influït per La conspiració dels iguals de Babeuf o Buenarroti. El podríem definir com un republicà, socialista que està a favor de la llibertat, la democràcia, la igualtat, els drets humans, la sobirania del poble, el sufragi universal, l’educació gratuïta i la república federal. Terradas creu en un ampli moviment per l’emancipació format per republicans, liberals de bona fe i treballadors.

L’escriptor Terradas

Abdó Terradas és un home culte que desenvolupa una activitat literària interessant. L’any 1835 publica La Esplanada. Escenas tràgicas de 1828. És una obra que critica durament l’absolutisme de l’última època de l’Antic Règim (l’ominosa dècada). Pocs anys després publica Lo rey Micomicó una sàtira brutal contra la monarquia. És una obra teatral revolucionària a la manera de Robrenyo. De fet Terradas es pot considerar el continuador de Robrenyo, que fou el pioner del primer teatre en català. Lo rey Micomicó s’estrena a Barcelona el mateix any de la mort de Robrenyo (1838). Va ser un èxit sensacional.

Joaquim Molas (2) oposa Robrenyo, Terradas, Clavé i Robert als conservadors “projectats al passat” Milà i Fontanals, Rubió i Ors, Bofarull i Aguiló. Segons Molas “defensen el català viu i vulgar, busquen una transformació total de la vida del país”. Àngel Carmona (3) referint-se a Terradas escriu que és “un català imaginatiu, audaç i generós, un ‘honrat apòstol’ (que) incorporava a la seva feina la rialla del poble”. Per Carmona és decisiva l’aportació de Terradas “al retrobament del país”. Xavier Fàbregas (4) a més hi veu el preludi d’alguns procediments de Frederic Soler Pitarra. Els atacs a la monarquia i a la religió no són circumstancials com en Robrenyo sinó integrals a la institució i a la fe.

Terradas va ser l’autor de La Campana (vegeu text adjunt). És un himne revolucionari que és considerat la Marsellesa catalana. Datada a primers de 1842 sembla que la música va ser obra de Josep Anselm Clavé. Juan Gutiérrez el cap superior polític prohibeix La Campana (1842).

Terradas és un home prolífic, original, pioner i multidisciplinar. Introdueix l’ús del català en els mítings i d’aquesta forma la llengua catalana entra en el llenguatge de la política. Té temps també per traduir l’obra de E. Cabet Història Popular de la Revolució Francesa (1839).

Els catalans icarians

A partir de les idees de Cabet (Allons en Icarie) un grup de voluntaris catalans participen en la creació d’una colònia comunista experimental als EUA. Volien “substituir el privilegi i la propietat individual, per la igualtat i el comunisme”. Un dels més destacats serà Narcís Monturiol que a banda d’inventar el submarí publica un fulletó contra la pena de mort l’any 1844. El primer grup el formen Santiago i Pere Montaldo (advocat), Joan Rovira (metge) i Francesc Sunyer Capdevila (estudiant de medicina), Borràs pare i fill (llibreters), Monturiol (advocat) Ignasi Montaldo (professor de matemàtiques), els germans Clavé, Pau Alsina (el futur primer diputat obrer d’Espanya) i Orellana (militar). Orellana i Monturiol tradueixen Viaje a Icaria i l’opuscle De que manera soy comunista y mi credo comunista. Es tractava de “construir un nou paradís en un lloc remot”. Terradas té una actitud crítica, semblant a la de Marx i Engels per la mateixa època, però la seva relació és estreta, sembla que va ser protagonista de l’experiència icariana de vida comunitària al barri del Poble Nou de Barcelona.

Epíleg

Tres anècdotes il·lustren el tarannà del nostre home. L’any 1854, abans de ser alcalde, resulta que se suïcida una persona i els catòlics no el deixen enterrar al cementiri. Terradas cedeix un camp de la seva propietat per tal que el puguin enterrar. L’any 1868 el mort és traslladat al cementiri amb una làpida que diu: “Al primer librepensador español, José Sicras. El pueblo de Figueres”. La segona és que tenia una bona amistat amb un afrancesat, Tomàs Puig, i respongué personalment de la seguretat de la seva vídua. La tercera anècdota ens vincula Terradas amb un dels homes més injustament oblidats de la nostra història: Ramon Xauradó. El 4 de maig de 1841 es fa una manifestació en commemoració del quart aniversari de la mort de Xauradó a la plaça de Sant Jaume (Pl. de la Constitució) que anirà fins al cementiri. Allí Terradas li fa un míting en homenatge.

El 2 de setembre de1855 es produeix un motí a la plaça de Figueres. Significa el darrer exili a Perpinyà (havia patit moltes deportacions i exilis, per exemple a Vilafranca, després a Sarrià i més tard a Sigüenza l’any 1845). És indultat i torna a Figueres però és detingut de nou i confinat a Medina Sidonia on mor l’1 de maig de 1856. Ni les robes ni els béns de Terradas no arriben mai a la seva família. Tampoc arriben a bon fi els intents de la Junta Revolucionària de Figueres de 1868 de traslladar les seves despulles a la ciutat.

La mort de Cuello i Terradas, la fugida de Pere Montaldo (fuig als EUA on participa a la Guerra de Secessió, és ferit i condecorat. Formà part del bàndol federalista i antiesclavista de Lincoln) i l’anada de Santiago Montaldo i Joan Rovira a Icària, culminen l’etapa dels pioners de la democràcia i el socialisme. La segona generació sorgirà amb força i florirà en el sexenni revolucionari i la I República. Estanislau Figueras serà president de la I República, Joan Tutau ministre d’Hisendai Francesc Suñer Capdevila major ministre d’Ultramar.

1. Apunt fet a partir del llibre de Jaume Guillamet: Abdón Terradas. Primer dirigent republicà. Periodista i alcalde de Figueres. Institut d’Estudis Empordanesos. Figueres, 2000. (El recomanem amb entusiasme).
2. Molas, Joaquim: Diccionari de la literatura catalana. Ed. 62. Barcelona, 1979.
3. Carmona, Angel. Dues Catalunyes, jocs floralescos i xarons. Ed. Ariel. Barcelona, 1967.
4. Fábregues, Xavier: Teatre català d’agitació política. Ed. 62. Barcelona, 1975.

La campana

“Ja la campana sona, lo canó ja retrona…
¡Anem, anem republicans, anem! ¡A la victòria anem!

“Ja es arribat lo dia
Que l’poble tant volia:
Fugiu, tirans, lo poble vol ser rey…
Ja la campana…

“La bandera adorada
Que jau allí empolvada,
Correm, germans, a l’aire enarbolem!
Ja la campana…

“Mireula que és galana
l’ensenya ciutadana,
Que llibertat nos promet, si la alsem.
Ja la campana…

“Lo garrot, la escopeta,
La fals y la forqueta,
¡Oh catalans! ¡ab valor empuyen!
Ja la campana…

“La cort i la noblesa,
L’orgull de la riquesa
Caigan de un cop fins al nostre nivell.
Ja la campana…

La milicia i lo clero
No tingan més que un fuero:
Lo poble sols de un y altre es lo rey.
Ja la campana…

“Los públichs funcionaris
No tingan amos varis:
Depengan tots del popular Congrés
Ja la Campana…

“Los ganduls que s’mantenen
Del poble, y luego s’venen,
Morin cremats, sino pau no tindrem.
Ja la campana…

“Y los que tras ells vingan,
Bo será que entès tingan
Que són criats, no senyors de la grey.
Ja la campana…

“Un sol pago directe,
Y un sol ram que l’colecte:
Tothom de allí será pagat com deu.
Ja la campana…

Que pagui qui té renda,
O bé alguna prebenda;
Lo qui no té, tampoch deu pagar res.
Ja la campana…

“Lo delme, la gabella,
Lo dret de la portella,
No, jornalers, may més no pagarem.
Ja la campana…

Font: Fundació Francesc Ferrer i Guàrdia

Vegeu també: Catalunya segle XIX ; Les Bullangues de mitjan segle XIX

Robert Capa, fotògraf

01robertcapa01.jpg

Fotografia: Magnum

Robert Capa: “El millor fotògraf de guerra de tots els temps” va ser al Priorat l’any 1938

La celebració de la Commemoració del 65è aniversari del Comiat de les Brigades Internacionals a Marçà els dies 31 d’octubre, 1 i 2 de novembre de 2003 és un bon motiu per recordar l’obra de Robert Capa (Budapest, Hongria 1913- Thai Binh, Vietnam 1954), considerat “el millor fotògraf de guerra de tots els temps”. Capa va plasmar amb la seva càmera algunes imatges de la guerra civil espanyola que no es poden oblidar i ja són part de la nostra història.

Robert Capa

Endre Friedmann, més conegut pel nom de Robert Capa, va néixer a Budapest, Hongria, l’any 1913. El nom de Robert Capa va néixer per motius purament comercials. La seva companya Gerda Taro i ell mateix, van inventar-se el nom, a partir del qual va començar el seu èxit, tot i que el van arribar a acusar d’utilitzar un nom molt semblant al del director de cinema Frank Capra. La polèmica, però, es va oblidar ben aviat, quan va començar a ser anomenat “Roberto”. El 1931 , amb disset anys, va haver de fugir d’Hongria a causa de les seves simpaties amb el partit comunista i la seva participació en manifestacions i protestes contra el règim hongarès. Es va traslladar a Berlín, d’on també va haver de marxar l’any 1933 a causa del règim nazi, i es va instal·lar a París, on va conèixer els que anys més tard serien cofundadors de l’agència Magnum. El seu primer reportatge fotogràfic el va realitzar durant la guerra civil espanyola, on va venir per cobrir la resistència republicana davant la rebel·lió del general Franco, i on va aconseguir prendre una de les seves fotografies més conegudes: “Mort d’un Milicià, 1936”. Aquesta fotografia, que forma part d’una seqüència fotogràfica, va donar la volta al món i avui dia encara és una de les millors fotografies del seu gènere. En ella es plasma el moment precís de la mort d’un milicià republicà, Federico Borrell García, d’Alcoi. Al final d’aquest reportatge trobareu una selecció d’imatges de la guerra civil que va prendre Robert Capa, inclosa la seqüència sencera de “Mort d’un Milicià, 1936”, feta prop de Còrdova el 5 de setembre de 1936.

Robert Capa va ser al Priorat el 16 d’octubre de 1938 (17, segons algunes fonts), quan es va celebrar l’última revista militar dels brigadistes a la guerra civil espanyola, a la carretera que uneix Pradell i La Torre de Fontaubella, abans del gran homenatge que es va fer a Barcelona el 26 d’octubre de 1938, després del qual es va iniciar el retorn dels combatents als seus respectius països. Va ser aquell 16 d’octubre que Robert Capa va ser a Falset, Marçà i la Torre de Fontaubella fent algunes fotografies. A tall de curiositat, la fotografia del llibre “Soldados de Salamina” va ser presa per Capa a Les Masies (l’Espluga de Francolí), i possiblement correspon a un brigadista italià (foto de la dreta). En el llibre “The definitive collection” de Robert Capa s’inclouen 205 imatges de la guerra civil, tres de les quals estan fetes al Priorat i unes altres tres a Les Masies.

01lesmasies4.jpg

Algunes de les amistats de Robert Capa eren Picasso, Henri Matisse, Ingrid Bergman, Ernest Hemingway i el mateix Milton Wolff, anomenat “el Llop”, el darrer comandant dels brigadistes americans, que va ser fotografiat per Capa al Priorat al capdavant de la Brigada Lincoln. Wolff, que serà a Marçà durant els actes de commemoració del 65è aniversari del Comiat de les Brigades Internacionals (31 d’octubre, 1 i 2 de novembre de 2003), és un dels personatges que el mateix Hemingway va retratar al llibre -després portat al cinema- “Por quién doblan las campanas”. Està previst que durant els actes, Wolff sigui fotografiat al mateix lloc on el va fotografiar Capa l’any 1938.

El desembre de 1938 la prestigiosa revista britànica “Picture Post” va publicar un reportatge fotogràfic d’onze pàgines sobre laguerra civil espanyola, amb fotografies de Capa, que aleshores tenia vint-i-cinc anys, introduint el reportatge amb una foto a tota pàgina del mateix Capa. Davall la foto es llegia el peu: “El millor fotògraf de guerra del món: Robert Capa”. Poc abans d’anar a Espanya, Capa va ser els sis primers mesos de 1938 a la Xina per fotografiar el moviment de la resistència a la invasió japonesa. Del 1941 fins al 1946 va treballar com a corresponsal de guerra de la prestigiosa revista “Life”. Aquell mateix any es va nacionalitzar ciutadà dels Estats Units d’Amèrica, i un any després, juntament amb Cartier-Bresson, David Saymour y George Rodger va fundar l’Agència Magnum, de la qual va ser president durant tres anys. L’Agència Magnum va ser la primera agència mundial de fotògrafs independents. A més de la guerra civil espanyola, Capa i la seva càmera “Leica” van cobrir la 2a guerra mundial (1941-1945), la primera guerra entre àrabs i israelians (1948) i la guerra d’Indoxina, a Vietnam, on va morir en xafar una mina al delta del Riu Roig el 25 de maig de 1954. La fotografia de l’esquerra és la darrera que va fer Capa abans de xafar la mina que li va prendre la vida.

Capa odiaba la guerra i va morir amb només quaranta anys, acompanyant així a la seva companya Gerda Taro, que va morir el juliol de 1937, als vint-i-sis anys, en ser esclafada per un tanc republicà Gerda i Robert a París l’any 1935durant la batalla de Brunete, quan es trobava al vehicle del general Walter. Gerda Taro, que en realitat es deia Gerda Pohorylle, va néixer a Stuttgart (Alemanya) l’1 d’agost de 1910 (a la dreta, Gerda Taro i Robert Capa a París l’any 1935). Tots dos van morir al “peu del canó”, en el seu lloc de treball, tots dos van sofrir la guerra i a tots dos els va separar la guerra. Capa va rebre nombroses condecoracions i homenatges per la seva fotografia atrevida i intrèpida, tenint per a ell més importància el drama reflectit en l’instantània que no pas la qualitat tècnica de la imatge. El 1966 es va crear la Fundació en Memòria de Bischof, Capa i Seymour, que va suposar la base per a la creació l’any 1974 del Centre Internacional de Fotografia, fundada pel seu germà Cornell.

Richard Whelan, biògraf de Robert Capa, afirma que “l’obra vital de Capa constitueix un document inigualable d’un període de vint-i-dos anys (1932-1954), crucials del segle vint, un document realitzat per un home amb la ment d’un artista compromès, l’ull d’un artista i el cor d’un ser humà càlid. Encara que les seves fotos són uns registres de valor inestimable sobre alguns dels esdeveniments més catastròfics del segle vint, transcendeixen les situacions concretes que reflecteixen. S’aixequen com imatges atemporals dels aspectes més terribles de la condició humana. Són també monuments a la fortalesa de l’esperit humà, que pot sobreviure a tals horrors”.

Més de quaranta anys després de la seva mort, ningú no ha superat la força extraordinària i commovedora dels seus reportatjes de cinc conflictes bèl·lics.

Text: Priorat digital

Més webs: Portfolio

Els exilis

[kml_rm movie="http://video.xtec.cat:8080/ramgen/edu3tv/video/tvc/histories_cat/001_69371.rm" width="352" height="288"/]

* Títol Els exilis
* Programa Històries de Catalunya
* Idioma Català
* Producció TVC, 2005
* Durada 32min.
* Àmbit Ciències socials
* Àrea Història, Història del món contemporani, Ciències socials, Geografia
* Nivell ESO, BT

“Històries de Catalunya” presenta, en aquest capítol, diferents motius que al llarg de la història han obligat moltes persones a marxar desterrades, exiliades o deportades.

Els moriscos
A finals del segle XVI, l’única religió permesa a Espanya era la fe catòlica. Feia un segle que els cristians havien conquerit Granada, que era l’últim regne islàmic que quedava a la Península. Es va obligar els musulmans a triar entre la conversió al cristianisme o l’expulsió. La majoria es van convertir i a aquests musulmans conversos, i a tots els seus descendents, se’ls va anomenar “moriscos”.

L’exili austriacista
Després de la guerra de Successió, molts dels perdedors, com en totes les guerres, s’han d’exiliar per salvar la vida. Aquesta és la història de l’exili dels catalans austriacistes.

Conservadors, liberals i republicans
Per raons polítiques, Abdó Terradas, polític republicà de mitjan segle XIX, és obligat a exiliar-se i és desterrat diverses vegades.

logo.gif

Hugo Chávez, Veneçuela

chavez.jpgchavez_5.jpgevo_chavez.jpg

· Viquipèdia
· Hugo Rafael Chávez Frías, nascut a Savaneta 1954 · Veneçuela GREC
· Huracà Chávez, Trenta Minuts

[kml_flashembed movie="http://www.youtube.com/v/WrC6_uBe4eA" width="425" height="350" wmode="transparent" /]

[kml_flashembed movie="http://www.youtube.com/v/xZjto4HqERk" width="425" height="350" wmode="transparent" /]

[kml_flashembed movie="http://www.youtube.com/v/vyN-5ilDGSA" width="425" height="350" wmode="transparent" /]

[kml_rm movie="http://video.xtec.cat:8080/ramgen/edu3tv/video/tvc/afers/001_69161.rm" width="352" height="288" wmode="transparent" /]

Text:

Aquest diumenge hi ha eleccions presidencials a Veneçuela i totes les enquestes donen com a guanyador Hugo Chávez, el carismàtic líder polític que molts consideren l’hereu a Llatinoamèrica de Fidel Castro. Aquest reportatge intenta respondre a la pregunta de qui és Hugo Chávez i què és la seva revolució bolivariana, que aixeca tant una gran passió com un gran odi, a dins i a fora del país.

En els immensos barris pobres dels voltants de la capital, Caracas, la Revolució ha canviat la vida de milions de pobres fins ara completament exclosos dels enormes beneficis que el país rebia del petroli.

La gran riquesa econòmica del país són els petrodòlars. El reportatge ensenya les activitats als barris de les Missions d’Educació, que han canviat completament l’aspecte dels immensos cinturons de misèria de Caracas.

En alguns anys, la Veneçuela de Chávez s’ha convertit en un símbol de la resistència al neoliberalisme i a l’hegemonia dels Estats Units. Hugo Chávez i la seva revolució no paren de provocar passions contradictòries. Els seus mètodes poden molestar o, com a mínim, desconcertar, però al marge de les caricatures es manté en el poder des de fa vuit anys gràcies al suport reiterat de milions de persones que, per primer cop, senten que la democràcia els té en consideració.

A Veneçuela, la clase política tenia un enorme deute social per pagar. Chávez ho ha començat a fer. És de la millor manera? Seguirà el seu camí per la via democràtica? Cedirà a la temptació d’abusar del seu enorme poder? Es deixarà engolir per la burocràcia i la corrupció? Al marge d’aquestes qüestions, el chavisme ha passat a ser als barris populars de Veneçuela un sentiment profundament ancorat en la consciència social. En el cor d’una regió d’enormes recursos naturals i on la desigualtat entre rics i pobres no para de créixer, més d’un país té posats els ulls en tot el que passi a Veneçuela. L’huracà Chávez no ha acabat d’originar temporals i tempestes.

El reportatge ensenya els reservistes voluntaris. Davant del que es percep com una amenaça que pot desestabilitzar el país, 30.000 persones s’han integrat en els batallons de reservistes voluntaris. Una organització que no para de créixer i que espera arribar als 300.000 membres l’any que ve.

També es destaca la Missió Miracle, l’operació humanitària més gran de la història, que es desenvolupa amb la col·laboració de Cuba. Durant els pròxims deu anys es pretén operar de la vista sis milions de pacients amb pocs diners de tot Llatinoamèrica i de manera gratuïta. També es dóna veu a membres de l’oposició que critiquen el populisme d’Hugo Chávez.

Font: Trenta Minuts, TV3

Text:

12/11/2007 08.40
Caracas
Chávez pregunta a Joan Carles I si coneixia l’intent colpista del 2002 i el titlla de toro salvatge

“Per què no calles?” Unes paraules, les pronunciades pel rei Joan Carles, que passaran a la història de les cimeres iberoamericanes. El monarca va perdre els nervis després que Hugo Chávez no deixés d’interrompre José Luis Rodríguez Zapatero quan aquest defensava Aznar dels insults que li havia adreçat el president veneçolà. El rei va abandonar el recinte.
mes gran mida del text

El president de Veneçuela manté el pols qüestionant l’actitud del rei Joan Carles a la sessió de clausura de la Cimera Iberoamericana i el paper d’Espanya a Llatinoamèrica. Considera que el rei estava desesperat i diu que no el va sentir ni veure però que li han dit que es va posar “com un toro salvatge”. A més, ha preguntat al rei si estava assabentat del cop d’estat del 2002. El “Per què no calles?”, la frase que li va llançar el rei a Hugo Chávez, ha obert polèmiques en fronts múltiples, en política exterior però també en política interior.
Hugo Chávez no està disposat a tancar així com així l’incident entre Zapatero, el rei i ell mateix a Santiago de Xile. Per segona vegada en menys de 24 hores s’hi ha referit per explicar en una conversa amb periodistes el seu relat dels fets. Assegura que no va sentir ni veure el monarca espanyol perquè estava concentrat en les paraules de Zapatero i la seva rèplica. Va ser més tard, doncs, quan li van explicar què li havia dit Joan Carles I.

“M’han dit que membres de la delegació espanyola van haver d’agafar el rei”, i amb el seu habitual to irònic ha afegit que “es va posar com un toro salvatge… si ell no s’atura… jo no sóc torero, però jo olé”. En resposta a si es penedia del que havia fet, Chávez ha dit que no, que després de veure les imatges la seva conclusió és que “no vaig cometre cap error”.

De fet, ha tornat a qüestionar la política exterior espanyola i s’ha preguntat si és el monarca el que la dirigeix. En aquest sentit ha interpel·lat Joan Carles demanant-li si sabia del cop d’estat que va intentar derrocar-lo el 2002 i que el va mantenir 48 hores apartat del poder. Un intent colpista al qual, segons ell, va donar suport l’anterior govern espanyol, presidit per José Maria Aznar.

Tot i no parar d’atiar el foc, el president veneoçalà ha assegurat que espera que aquest incident no enterboleixi les relacions amb Espanya, per immediatament afegir que li sembla un “exabrupte que vingui un rei a cridar-li ara calla a un president”. Hores abans ja havia recordat al rei que “ningú pot ordenar a un cap d’Estat que calli” i ha reiterat les desqualificacions envers Aznar.

El gran amic d’Hugo Chávez, el líder cubà Fidel Castro, ha donat suport a les crítiques llançades pel president veneçolà a la Cimera Iberoamericana. Com fa regularment des que està tancat al seu domicili per motius de salut, Castro ha publicat a la premsa un article d’opinió. En aquesta ocasió ha donat suport, literalment, a la crítica demolidora cap a una Europa que pretén donar lliçons. En la seva reflexió, Castro, no esmenta directament Espanya.

Fronts externs i interns

L’enfrontament entre el rei Joan Carles i Hugo Chávez ha obert diversos fronts. L’un és el diplomàtic, amb les relacions bilaterals sota mínims i el paper espanyol al continent qüestionat des d’alguns països. A l’espera de les conseqüències que pugui tenir per a la política exterior espanyola, ha quedat clar que ja ha tingut repercussions en l’escena política de l’Estat. A l’Argentina, el president del govern espanyol insistia en el respecte com a eina fonamental pel diàleg.

Mentre que Zapatero explicava que l’expresident Aznar li havia trucat per agrair-li el suport –una trucada que, segons el mateix Zapatero, és la primera que rep d’ençà que va guanyar les eleccions–, des del Partit Popular han atribuït la responsabilitat de l’incident a la mala política exterior del govern, concretament a les seves “amistats perilloses”.

Però ha estat a Catalunya on s’han sentit les veus més crítiques amb l’actitud del rei. El conseller de la Vicepresidència, Josep-Lluís Carod-Rovira, ha criticat les actituds de “hooligans” i considera que a la cimera no es van guardar les formes. Des del seu partit i també des d’Iniciativa per Catalunya han anat més enllà. Joan Ridao ha titllat el rei de prepotent i desafiant, i Joan Herrera ha considerat les paraules del rei d’inacceptables. Per Convergència i Unió, en canvi, el rei i Zapatero van defensar de la dignitat democràtica del país. Els socialistes catalans, a més, han lamentat que el PP centri les seves crítiques en el govern i no en l’actitud del president Chávez.

Tot plegat ha situat la figura del rei al centre del debat públic en un moment que la institució ja no passava pel moment de més popularitat.

Font: Telenotícies, TV3

Revolució industrial

[slideshare id=161759&doc=revoluci-industrial-1194768580236976-4&w=425]

· Enllaços: Web Socials · Viquipèdia · Internet a l’aula · GREC · Buxaweb

[kml_flashembed movie="http://www.ub.es/histodidactica/img/steamer.swf" width="500" height="500"/]

[kml_flashembed movie="http://www.ub.es/histodidactica/img/rocky.swf" width="500" height="500"/]

[kml_flashembed movie="http://www.bbc.co.uk/history/interactive/animations/beam_engine/beam.swf" width="500" height="500"/]

· Font de les animacions: BBC