Category Archives: Història contemporània

Franquisme, vídeos

[kml_flashembed movie=”http://www.youtube.com/v/HX_-faiNTVU” width=”525″ height=”350″ wmode=”transparent” /]
Discurs de Franco, estat totalitari

[kml_flashembed movie=”http://www.youtube.com/v/WpAlPtJk9tA” width=”525″ height=”350″ wmode=”transparent” /]
Arias Navarro, Franco ha mort

Parlament Europeu, en català

Clica la imatge

europe-map_mep.gif

http://www.europarl.cat/ 

Aquest lloc web és una traducció calcada, perfecta i impecable de la web del Parlament Europeu feta per un jove de Lleida. Ho sembla, però no és el web oficial.Malgrat que el web autèntic està traduït a més de vint llengües europees, moltes de les quals amb molt menys parlants que el català (*), el Parlament Europeu ha denunciat el plagi i vol fer tancar la versió catalana. Si fins ara no s’ha tancat és simplement perquè s’han quedat sorpresos de les moltes visites que ha rebut.

Per tant, passeu -si us plau- aquesta informació als vostres contactes: com més visites més possibilitats hi ha que s’ho repensin!

Llengües com el letó, l’estonià, el finès o l’eslovè, així com el maltès -amb només uns 300.000 parlants- tenen estatus de llengua oficial a Europa. En canvi el català amb uns 9.500.000 parlants i sent la desena llengua europea en importància, no té cap reconeixement en l’àmbit europeu.

PASSA-HO, si et plau.

Font: missatges difosos per Internet

Laika, 1957

La gossa astronauta

[kml_flashembed movie=”http://www.youtube.com/v/Iiv4MPsYFv4″ width=”425″ height=”350″ wmode=”transparent” /]
[kml_flashembed movie=”http://www.youtube.com/v/oTlGmb7Ze40″ width=”425″ height=”350″ wmode=”transparent” /]

laika.jpg

Moscou
Es compleixen 50 anys del vol espacial de la gossa Laika
Actualitzat a les 13:03 h 03/11/2007

Fa 50 anys, la petita gossa Laika volava cap a l’espai. Va ser el 3 de novembre del 1957 quan un coet la va enlairar a l'”Sputnik-2″. Un viatge que no havia fet ningú abans i que va suposar el primer pas per explorar més enllà del cel. Rússia i tot el món espacial commemora ara el seu vol. Laika era una gossa petita, capturada pels carrers de Moscou, que reunia els requisits físics de fer menys de sis quilos i de 35 centímetres d’alçada. Els científics van creure que un animal de carrer, acostumat a lluitar diàriament per la supervivència, suportaria més bé l’experiment que no pas un gos de raça. Tot i així, va morir poc després del llançament.

Oficialment, es va anunciar que Laika havia de tornar a la Terra en paracaigudes però va morir sense dolor al cap d’una setmana en òrbita. En realitat, l’animal només va sobreviure unes hores després del llançament, i va morir a causa de la calor i, sobretot, del pànic. De fet, les presses propagandístiques de la carrera espacial van fer que s’amagués que Laika la llançaven sense mòdul de retorn i, per tant, ja estava decidit que sacrificaria la vida per demostrar la resistència dels éssers vius en condicions d’ingravidesa.

Aquests fets, però, no fan més que engrandir la llegenda de la primera exploradora espacial. Laika va passar a la història quan va ser enviada a l’espai a bord de l'”Sputnik-2″ el 3 de novembre de 1957, un mes després del llançament de la primera nau espacial, l'”Sputnik”.

Precursora d’un somni

El màxim dirigent soviètic, Nikita Kruschev, volia commemorar el 40 aniversari de la Revolució d’Octubre amb la posada en òrbita del primer coet tripulat. Una utopia per a l’ésser humà en les condicions actuals, però factible per a un animal. Hi havia d’haver una sèrie de condicions i un gos era la millor opció.

Aquí apareix Laika, una petita gossa reclutada en els carrers de Moscou i que havia estat entrenada durant diversos anys per viatjar a l’espai. Havia estat seleccionada entre centenars perquè complia amb els requisits físics, però també per la seva resistència. De fet, l’animal va superar amb nota els mateixos exàmens i proves que després s’aplicarien als humans.

Per desgràcia, per satisfer les demandes de Kruschev, el pare de la cosmonàutica soviètica, Serguéi Koroliov, va haver d’improvisar sobre la marxa una càpsula espacial sense mòdul de tornada. La vida de Laika tenia data de caducitat perquè la gossa mai podria tornar a la Terra i sacrificaria la seva vida per demostrar la resistència dels éssers vius a les condicions d’ingravidessa.

Laika va viatjar a l’interior d’una cabina agafada amb un arnès especial. Bevia aigua a través d’uns dispensadors i menjava en forma de gelatina. Les seves constants vitals es van mantenir normals durant l’ascens i l’entrada en òrbita però després només va sobreviure durant unes cinc o set hores.

El primer cosmonauta de la història, Yuri Gagarin, va haver d’esperar tres anys i mig per complir la utopia de solcar les estrelles.

Un història propagandística

Els fets reals de la curta odissea de Laika no es van saber fins al 2002. Fins llavors, s’havia dit que Laika va morir en calma després d’una setmana d’òrbita terrestre. A més, s’assegurava que hi havia un dispositiu preparat perquè tornès a la Terra en paracaigudes.

El científic de l’Institut de Problemes Biològics de Moscou, Dmitri Maláshenko, va desvetllar el misteri el 2002 durant un congrés espacial a Houston: Laika havia mort a causa de la calor i al pànic.

Una estàtua en la seva memòria

Ara, un cop se sap la veritat, membres de l’equip que va ensinistrar en la dècada dels anys 50 del segle passat els “gossos astronautes” han erigit a la sortida de l’estació de metro Dinamo de Moscou una estàtua a la seva memòria. Laika va ser l’últim gos a ser enviat a l’espai en una nau sense sistema de tornada.

En total, l’URSS va realitzar 29 vols espacials amb gossos entre el juliol de 1951 i el setembre de 1962, dels quals vuit van acabar en tragèdia, mentre que la resta de gossos van poder tornar en paracaigudes

Font: 3cat24

Neus Català i Pallejà

*deportada.jpg

neuscatala.jpg

1.gif Neus Català, un testimoni de lluita contra l’oblit

[…] Avui, aquí, a Igualada, en el marc commemoratiu del Dia de les Dones d’enguany, hem volgut posar al descobert la pròpia memòria, la de les dones en particular, la que pel fet de ser dones ha estat doblement silenciada, i volem fer-ho amb la presència de la Neus Català que, amb el seu testimoni de lluita contra l’oblit, ens ha esperonat a fer-ho

Ravensbrück

Havíem sentit parlar de Mauthausen, d’Auschwitz o Dachau, però s’ha parlat ben poc de Ravensbrück, un lloc sinistre situat a 90 Kms. de Berlín que tenia la virtut de quedar amagat en una zona pantanosa però, a la vegada, ben comunicada amb la capital

Creat el 1939, aquest camp de concentració va esdevenir ràpidament un centre de producció per a la indústria de la guerra. Les presoneres hi deixaven les últimes forces per fer components elèctrics, teixir uniformes pels soldats del front o bé fabricant material bèl•lic en els camps annexos

La indústria alemanya, còmplice amb el règim nazi, havia trobat en les deportades el recanvi ideal a la mà d’obra masculina que estava mobilitzada al front de la guerra. Quan ja no servien per treballar se les deixava morir de gana o de fred, o se les matava d’una injecció de verí o a la cambra de gas. Es calcula que a Ravensbrück hi van trobar la mort, de la forma més atroç, més de 92.000 persones, la majoria dones, i també infants”

Ho testifica Neus Català i Pallejà, l’única supervivent catalana dels Camps d’extermini nazis de Ravensbrück. Aquesta dona, nascuda el 7 d’octubre de 1915 als Guiamets, un poblet de la comarca del Priorat, en ser alliberada d’aquell camp de la mort, conjuntament amb les altres dones que l’havien sobreviscut, varen emetre un jurament: el de dedicar fins el darrer alè de la seva vida a explicar allò que havien viscut

Al llibre que ha escrit l’Elisenda Belenguer, li diu: “jo t’explico lo meu, però el que jo vaig fer no és res, és només una part del que van fer milers de dones espanyoles”

És que les dones espanyoles de Ravensbrück eren dones que havien lluitat quan la nostra República i que van tenir un gran pes en la producció i manteniment d’un estat democràtic en la qüestió social, educativa, assistencial i política del nostre país […]

Igualada, 16 de març de 2007

Presentació d’Elisenda Belenguer Elisenda Belenguer, és historiadora, membre de la Fundació Pere Ardiaca
[…] i autora del llibre “Neus Català, memòria i lluita” […]

Font: http://www.amicalravensbruck.org

1.gif Homenatge a l’última supervivent del camp nazi de Ravensbrück

Marta Aznar
En el marc de la celebració del 75 anys de proclamació de la II República, aquest diumenge, l’Ajuntament de Ripollet ret homenatge a Neus Català, l’única supervivent catalana del camp nazi de Ravensbrück (Alemanya). A l’acte – que se celebrarà al consistori a les 12:30 hores – assistiran l’alcalde de la ciutat Juan Parralejo, el conseller de Relacions Institucionals i Participació, Joan Saura, i la titular d’Interior, Montserrat Tura.

L’acte d’homenatge a Neus Català comptarà amb els parlaments dels tres polítics i també de la protagonista de l’esdeveniment. Després, l’alcalde de Ripollet descobrirà una escultura realitzada per l’artista Salvador Manyosa en honor a Neus Català a qui també se li lliurarà un llibre amb dedicatòries escrites per personalitats i ciutadans.

Neus Català i Pallejà, amb més de 90 anys, és l’única supervivent del camp de concentració per a dones de Ravensbrück, a Alemanya. Neus Català va arribar allà al 1944 després de participar activament en la lluita contra el franquisme. Neus Català va formar part de les Joventuts Socialistes Unificades de Catalunya. L’any 1939 va creuar la frontera amb 180 nens refugiats d’una colònia infantil de Premià de Dalt que estaven sota la seva cura i va començar a col•laborar en l’organització dels maquis, fent d’enllaç. El 1943 va ser detinguda, i un any després va ser deportada a Ravensbrück, i d’allà al camp de Flossenburg. En ser alliberada, va tornar a França on continuaria la lluita clandestina contra el franquisme.

L’any 1985 publica De la resistencia y la deportación, un recull de les experiències de 50 dones republicanes exiliades, resistents a França i després deportades a camps d’extermini nazis. Totes elles són mortes. L’únic testimoni que en queda és el de Neus Català.

Font: http://www.lamalla.net/dona/article?id=117922

El cas Marco

sdeportats.jpg

1.gif Revista El Triangle, nº14, 23 al 29 de mayo de 2005

Els catalans de Mauthausen. S’obre un debat sobre el futur de l’associació

El cas Marco fa explotar les tensions internes a l’Amical
Perp Martí

L’entitat ha perdut activistes i molts dels seus membres, els més vinculats als deportats, són contraris a la gestió de l’actual junta que presideix provisionalment la historiadora Rosa Toran, a qui s’acusa d’autoritarisme i de manca de comunicació

És un tema delicat, però se n’ha de parlar. L’esclat del cas Marco, el descobriment que el president de l’Amical de Mauthausen no havia estat mai presoner en un camp de concentració nazi, ha fet aflorar les tensions internes que des de fa molt de temps sacsejaven la vida de l’entitat. La gestió de la junta directiva és vista per un ampli sector dels associats com una mostra d’autoritarisme, manca de comunicació amb els socis i voluntat de protagonisme. Des de la dimissió forçada d’Enric Marco, s’ha fet càrrec de la presidència de l’Amical la historiadora Rosa Toran, que n’exercia la vicepresidència. Amb ella hi ha persones com Jesús Ruiz, el tresorer, i la vocal Margarita Sala, que formen una mena de nucli dur de l’associació.

Un estil prepotent

L’estil de direcció de l’Amical no té gaire a veure amb el dels temps ja llunyans en què va ser fundada per un reduït grup de supervivents amb Joan Pagès i Neus Català al capdavant, als anys seixanta.

La falta d’informació als socis i a diversos membres de la junta per part de l’equip Marco-Toran a l’hora de prendre decisions ha estat un continu motiu de conflictes. Les reunions de la directiva solien desenvolupar-se enmig de fortes discussions. A això, cal afegir-hi que dos dels quatre treballadors de l’entitat són un fill de Toran i una filla de Ruiz, cosa que ha molestat alguns associats. La manera de fer dels responsables de l’Amical va fer que molts membres actius se’n desentenguessin els darrers anys. Un d’ells és Jordi Riera, un figuerenc que va tenir el pare a Mauthausen i ara presideix l’entitat Triangle Blau, creada fa pocs mesos, present a les comarques gironines i que aplega més d’una cinquantena de persones. “Volem divulgar la deportació i fer-ho en un ambient amical”, explica Riera, que continua a l’Amical, però molt desvinculat. És un dels qui s’han separat de l’activitat a l’associació. Enric Urraca, nebot de Juan de Diego, un dels primers republicans catalans a ser enviat a Mauthausen, era vocal d’Amical fins fa una setmana: “Vaig dimitir pel fet d’estar en desacord amb la manera de fer les coses de la junta, una manera una mica estalinista, tot i que reconec que han fet moltes coses i moltes les han fet bé”. Urraca se sent molt vinculat a l’esperit fundacional de l’entitat, que ara creu que s’ha perdut. “Molts ens hem sentit una mica bandejats, hem tingut la sensació de no ser escoltats”. Rosa Toran afirma a EL TRIANGLE: “No tinc constància de cap malestar; el que sí que constato és que hem rebut molts missatges de suport i moltes noves afiliacions”. Per a ella, el problema està tancat. Sobre les acusacions de nepotisme que afecten parents d’ella i del tresorer, diu que “es van fer unes entrevistes i es van presentar uns currículums. El procés de selecció va ser del tot clar”. El problema de fons, però, no és la situació interna o les baralles que es poden produir, d’altra banda inevitables en moltes entitats. El problema és què cal fer amb la memòria. I el paper que ha de tenir l’Amical en el futur. Una veu autoritzada en aquest sentit és Llibert Tarragó, un català fill d’exiliats republicans. El seu pare era Joan Tarragó, matrícula 4355 de Mauthausen, un dels fundadors del Comitè de Solidaritat i Resistència dels Espanyols a Mauthausen, junt amb Joan Pagès, Mariano Constante, José Perlado, Manuel Razola i d’altres. “Vaig conviure vint anys amb el meu pare i us puc assegurar que conviure amb un exdeportat és una experiència molt difícil i que marca per a tota la vida”.

Per a Tarragó, “cal obrir un debat sobre què vol ser l’Amical, cap a on vol anar. Això, a l’Amical de França ja s’està fent, i a proposta dels deportats supervivents, perquè volen que es plantegi si, després d’ells, l’Amical ha de continuar, i què ha de ser. Una associació d’aquest tipus ha d’esdevenir, al capdavall, un centre de recerca?, una associació per la memòria?, què ha de ser?”. Tarragó va ser membre de la junta de l’Amical: “Penso que hi pot haver sorpreses en el cas Marco, sento dolor i crec que l’ambient de treball dins l’entitat ja fa temps que era difícil, amb ganes de dimissió de molts. Potser caldria pensar en un temps de reflexió, o en un començar de nou. La taca és tan gran que sento la necessitat d’una renovació absoluta. En tot cas, les crítiques que jo pugui fer a l’Amical les faré a dins”. Sobre el paper dels mitjans de comunicació en aquesta història, creu que “s’ha de fer un esforç per comprendre l’immens dolor i la ferida oberta que representa aquest tema per als exdeportats i per als seus familiars”.

La història pendent

Llibert Tarragó treballa des de fa quatre anys per la causa dels exdeportats, principalment a França, “però aquesta memòria és europea”. I hi ha batalles pendents de guanyar en aquest àmbit: “França no ha fet encara un reconeixement específic dels deportats espanyols detinguts en el seu territori”.

L’historiador Benito Bermejo, autor de Francisco Boix, el fotógrafo de Mauthausen (RBA, Barcelona), és un dels qui més saben sobre els deportats. Ell és qui ha descobert la mentida d’Enric Marco -i de dos falsos deportats més- i creu que encara s’han de saber coses del que va representar l’horror nazi. “No hem trobat encara -explica Bermejo- documentació sobre les ordres emeses des del règim franquista perquè els republicans espanyols no fossin considerats presoners de guerra sinó apàtrides. És possible fins i tot que aquesta documentació no existeixi. Sabem que el ministre d’Exteriors de Franco, Serrano Suñer, desconfiava del cos diplomàtic i és possible que la comunicació entre ell i les autoritats nazis no seguís el curs habitual”. Ha causat molta sorpresa que els embolics de Marco no hagin estat descoberts per una historiadora com Rosa Toran, autora d’un llibre interessant, Els camps de concentració nazi. Paraules contra l’oblit (Edicions 62, Barcelona). Precisament en aquesta obra s’inclou una breu biografia d’exdeportats i del fals Marco. En el text es diu que el personatge va fugir d’Espanya el 1941 i va arribar a Marsella, on fou detingut per la Gestapo. Però Marsella va quedar, després de la derrota de França, sota les ordres del règim del mariscal Pétain. Fins al novembre de 1942, els alemanys no hi van posar els peus.

Una vida de pel·lícula. El cas té implicacions internacionals
“Nuestro amigo Marco” o un ridícul per a Catalunya

El Govern d’Àustria està indignat perquè l’expresident de l’Amical ha fet un dels prefacis d’una exposició a l’antic camp de Mauthausen

Enric Marco és un supervivent, però no dels camps d’extermini. Home sense passat, mereixeria una atenció especial la seva etapa al capdavant de la CNT durant la transició, enmig de forts enfrontaments interns i l’esclat del cas Scala. Tota mena d’especulacions envolten la seva actuació en aquell temps. Marco va encetar el penúltim capítol de la seva vida, el de l’Amical, quan va aterrar a l’associació d’exdeportats, davant la sorpresa de tothom, i va entrar a la junta directiva que aleshores, el 2000, presidia Joan Escuer, un expresoner d’edat molt avançada i salut precària. Sembla que l’havia recomanat Josep Zamora, home voluntariós i que va treballar molt pels expresoners, antic membre de la Resistència francesa. El fet que Zamora no hagués estat als camps d’extermini alemanys explicaria que hagués estat relativament fàcil per a Marco enganyar-lo. En canvi, qui no se’l va creure mai, segons fonts de l’Amical, va ser Antoni Roig, antic secretari d’organització de l’entitat en temps de Joan Escuer de president. A poc a poc, Roig va anar desvinculant-se de l’entitat, a mesura que Marco hi anava agafant protagonisme. El 2003, un Escuer ja molt malalt -moriria poc després- va deixar la presidència, que va passar a Marco, ja que era l’únic “deportat” de la junta i en un clima de tensions internes sempre presents. Sembla que Roig posava obertament en dubte les afirmacions de Marco que havia estat pres a Mauthausen i a Flossenburg, i mostrava les seves credencials dels governs francès i austríac que el reconeixien com a deportat. Unes credencials que Marco, evidentment, mai no podia mostrar. Corren per Internet versions semblants a aquesta (www.rebelion.org). Roig va morir al juny de 2004; Zamora, al gener de 2005.

Indignació a Àustria

El cas Marco té implicacions internacionals perquè el tema dels deportats afecta tot Europa. Enric Marco ha estat la imatge dels expresoners catalans a Europa. Fa dues setmanes es va inaugurrar al Lloc de la Memòria de Mauthausen, a l’indret on va estar el camp, una gran exposició sota el títol “Imatges de Mauthausen”. El Govern d’Àustria, a través del Ministeri de l’Interior, administra el centre. En ocasió de la mostra es va demanar a un seguit d’entitats d’expresoners que enviessin material gràfic per a l’exposició i s’ha editat un catàleg amb aquest motiu. Entre els autors del prefaci hi ha la presidenta de l’Amical francesa, membres del Govern austríac i, of course, l’inefable Enric Marco. Aquest titula el seu text “Un llegat per al futur”, i parla en plural, “nosaltres, els qui vam patir…”. El descobriment de la gran mentida ha causat una gran indignació en el Govern austríac. En el moment d’inaugurar-se l’exposició, algú va demanar que es retirés la distribució del catàleg, però ja era massa tard. A França s’inaugurarà aquesta mostra el 22 de juny i s’ha decidit eliminar de “manera industrial” les pàgines del text de Marco.

Problemes de memòria. Mentides diverses, negacionistes i aprofitats
Impostures des del començament
Binjamin Wilkomirski

Es va fer famós el cas de Binjamin Wilkomirski, autor de l’obra Fragments d’una infantesa en temps de guerra, editada a Alemanya el 1995. Era una mena de llibre de records del seu autor, que es presentava com un jueu originari de Letònia que havia estat internat a Auschwitz. L’autor va ser convidat a programes de televisió i a fer conferències i va gaudir d’un període efímer de popularitat. Aviat es va descobrir que la seva història era una suma de falsedats. Wilkomirski ni era jueu ni va estar mai en un camp.

Dos mentiders cara a cara
El cas d’Antonio Pastor

L’historiador Benito Bermejo ha descobert altres “Marcos”. Un d’ells era Antonio Pastor, de Granada, que acaba de morir després d’una llarga malaltia. Tot i així, Canal Sur ha donat la notícia com la mort de “l’últim deportat andalús”. Ni és l’últim -encara en viuen alguns-ni de bon tros deportat. A pesar d’això, Pastor, al costat de Marcos i d’un altre mentider, García Peluyera, d’Astúries, van assistir a l’acte celebrat fa mesos al Congrés dels Diputats en homenatge als deportats. Es dóna la circumstància que Marco i Pastor es van trobar l’any passat en l’enterrament d’un antic presoner. Aleshores, algunes persones van comentar a Marco que hi havia sospites que Pastor no era qui afirmava ser. La resposta de Marco va ser antològica: “No importa, si fa una tasca positiva de divulgació del que va passar, no li donem més voltes”. En realitat, s’estava defensant ell mateix.

El revisionisme es frega les mans
Demagògia a la xarxa

Diversos portals d’Internet han esdevingut novament la pista d’aterratge per als ideòlegs revisionistes. L’afer Marco ha donat munició suficient per omplir pàgines i articles que han arribat a les latituds més insospitades. Un dels llocs on s’apilonen més comentaris és el planeta virtual impulsat pel líder neonazi nord-americà David Duke, antic dirigent del Ku-Klux-Klan i actualment fugat a Rússia per un delicte d’evasió de divises. A l’anomenada Stormfront White Nationalist Community, s’hi penja un escrit de Daniel J. Sunpens publicat al butlletí electrònic ultra Libertad Digital, punt de trobada d’articulistes com Jiménez Losantos o Amando de Miguel. El text dedicat a les mentides d’Enric Marco suscita una bateria d’opinions que tant discuteixen l’Holocaust com especulen amb l’existència d’altres invencions referides al règim nazi.

Font: http://www.exilioydeportacion.com/new20050610.htm

El Tibet

potala.jpg

1.gif El Tíbet és situat a l’Àsia central, a l’altiplà més elevat del món (altituds de 4.000-5.000 m), vorejat de serralades impressionants: Kunlun, Karakoram i Himàlaia, on es dreça l’Everest. Els tibetans tenen llengua pròpia (tibetà) i professen una branca distintiva de la fe budista (budisme tibetà, també anomenat lamaisme). El país, històricament cobejat per mongols i xinesos, fou ocupat per la Xina el 1950. Al cap de quinze anys, el 1965, aquest país establí l’anomenada Regió Autònoma del Tíbet, però sense gens d’autonomia. A més a més, els tibetans expliquen que aquesta regió amb prou feines si abasta la meitat del Tíbet històric.

Els anys 1960-1970 la Xina menà una política encaminada a anorrear la identitat nacional del Tíbet amb la destrucció d’un gran nombre de monestirs budistes. Els tibetans creuen que aquest mateix propòsit té l’arribada en massa de xinesos, els grans beneficiaris del creixement econòmic d’aquestes últimes dècades. Contra aquesta situació, s’ha aixecat la veu del Dalai Lama, símbol de la resistència pacífica del Tíbet i premi Nobel de la Pau (1989).

Font: Diari de l’escola: el Tibet i l’ocupació xinesa

ima1

1.gif JO ESTIC A FAVOR

  • d’aturar el trasllat de colons xinesos al Tibet i la discriminació dels tibetans.

  • de la protecció i preservació de la identitat tibetana: cultura, llengua, medi ambient i tradicions religioses del Tibet.

  • del compliment de la llei al Tibet.

  • de l’alliberament immediat de tots els presoners polítics tibetans, incloent el genuí Panchen Lama Gedhun Choekyi Nyima (desaparegut fa 12 anys).

  • d’acabar amb els avortaments forçats, infanticidis i esterilitzacions de les dones tibetanes.

  • de dir NO als atacs indeguts, absurds i insultants contra el Dalai Lama i dir SÍ al seu retorn al Tibet com a líder espiritual de la seva gent.

  • dels 6 milions de tibetans que actualment són hostatges de la Xina.

DEL TIBET

Font: Fundació Casa del Tibet a Barcelona

 

1.gif Xina i Jocs, vergonya global

16 de març de 2008

Això que en diuen família olímpica assisteix aquests dies a la repressió de les reivindicacions de democràcia i llibertat al Tibet per part del Govern que mana a l’Estat que organitza enguany els Jocs Olímpics. D’aquí a poc més de quatre mesos, esportistes d’arreu del món aterraran a Pequín i participaran a l’acte de legitimació més gran que pot desitjar qualsevol règim al planeta. I s’espera que tothom aplaudeixi i calli.

El Comitè Olímpic Internacional demostra que no li importa gens ni mica que el Govern xinès trepitgi la Carta Olímpica sense miraments. L’article 2 d’aquest text, que representa que regeix el Moviment Olímpic, diu literalment: «L’objectiu de l’Olimpisme és situar l’esport al servei del desenvolupament harmoniós de l’home, amb la mirada posada a promoure una societat pacífica i preocupada per la preservació de la dignitat humana». Pel COI, que l’exèrcit entri a Lhasa i mati manifestants, que detingui monjos, que impedeixi la llibertat d’expressió i que reprimeixi els anhels de llibertat dels tibetans deu ser la gran contribució de la dictadura xinesa a aquesta «societat pacífica» i a la «preservació de la dignitat humana». Per ser coherents amb el criteri, els Jocs de 2016 podrien anar a parar a alguna ciutat de l’Iran, de Birmània o de Zimbabwe.

En definitiva, quan el COI no alça ni una mínima veu de protesta, l’única cosa que està fent és acceptar que altres disparin amb bala contra la seva pròpia teulada, contra aquesta Carta que se suposa que és la guia de l’olimpisme. La Xina és forta i s’hi sent, i no té cap mena de pudor a tacar-se les mans de sang davant de tot el món. Tota indecència pública és benvinguda a canvi de la propaganda mundial que el règim xinès ha comprat a base de talonari. Pequín 2008 obre de nou la porta a la politització dels Jocs, a la utilització d’aquest esdeveniment a glòria i benefici d’una dictadura, com a Berlín l’any 1936. Vergonya al COI i a tots els que ho permetran.

Font: Móndivers

1.gif Més webs:

Les guerres dels EUA

[kml_flashembed movie=”http://www.mapsofwar.com/images/American-Wars.swf” width=”500″ height=”300″/]

Which presidents and political parties were responsible for America’s deadliest wars? To what extent can you blame a president or a political party for choosing to go to war? This map may hold some answers. It illustrates the history of American war from 1775 to 2006. War is a necessary evil. Politics, however, shouldn’t be.

Quins presidents i partits polítics són responsables de les mortals guerres on han participat els EUA? Fins a quin punt es pot culpar a un president o un partit polític per a l’elecció d’anar a la guerra? Aquest mapa pot donar algunes respostes. S’il·lustra la història de la guerra de 1775 a 2006. La guerra és un mal necessari. La política, no obstant això, no ho ha de ser.

Un mal necessari?