El tren que viatja més ràpid que un avió ja existeix. L’han dissenyat enginyers xinesos de la Universitat del sud-oest de Jiangtong. És el primer del món i encara és un prototip en miniatura. Però hi ha més centres de recerca que estan treballant en la fabricació de trens així de veloços, en els trens del futur.Teòricament el minitren xinès podria arribar als 20.000 quilòmetres per hora. Una autèntica barbaritat. Per ara ha arribat a una velocitat màxima de 1.200 quilòmetres per hora, segons informa el diari Xina Global Times.
Així, un de la mida d’un tren de veritat faria un trajecte, per exemple, entre Beijing i Washington DC en dues hores. Aquest mateix trajecte en avió es recorre en tres hores. Asseguren des del diari que a més aquest tren gastaria 10 vegades menys combustible que un avió.
Aquest tren com se sol dir, vola, però en aquesta ocasió no és una expressió: el tren vola de veritat, levita sobre els seus rails. Ho fa gràcies a la superconductivitat. És una propietat que es va descobrir fa relativament poc, el 1986, només la tenen alguns materials. És francament revolucionària.
Els superconductors perden sobtadament la resistència elèctrica per sota de certa temperatura, l’anomenada temperatura crítica, que sol ser molt baixa, per sota dels -200 graus centígrads.
En aquest moment sostenen de manera indefinida corrents elèctriques, que generen camps magnètics que poden fer levitar un imant, per exemple, sobre ells. Per això, aquests trens en lloc de rodes tenen imants i les vies estan fetes de materials superconductors refredats per sota de la seva temperatura
críticaAixí, un de la mida d’un tren de veritat faria un trajecte, per exemple, entre Beijing i Washington DC en dues hores. Aquest mateix trajecte en avió es recorre en tres hores. Asseguren des del diari que a més aquest tren gastaria 10 vegades menys combustible que un avió.
Aquest tren com se sol dir, vola, però en aquesta ocasió no és una expressió: el tren vola de veritat, levita sobre els seus rails. Ho fa gràcies a la superconductivitat. És una propietat que es va descobrir fa relativament poc, el 1986, només la tenen alguns materials. És francament revolucionària.
Els superconductors perden sobtadament la resistència elèctrica per sota de certa temperatura, l’anomenada temperatura crítica, que sol ser molt baixa, per sota dels -200 graus centígrads.
En aquest moment sostenen de manera indefinida corrents elèctriques, que generen camps magnètics que poden fer levitar un imant, per exemple, sobre ells. Per això, aquests trens en lloc de rodes tenen imants i les vies estan fetes de materials superconductors refredats per sota de la seva temperatura
críticaAixí, un de la mida d’un tren de veritat faria un trajecte, per exemple, entre Beijing i Washington DC en dues hores. Aquest mateix trajecte en avió es recorre en tres hores. Asseguren des del diari que a més aquest tren gastaria 10 vegades menys combustible que un avió.
Aquest tren com se sol dir, vola, però en aquesta ocasió no és una expressió: el tren vola de veritat, levita sobre els seus rails. Ho fa gràcies a la superconductivitat. És una propietat que es va descobrir fa relativament poc, el 1986, només la tenen alguns materials. És francament revolucionària.
Els superconductors perden sobtadament la resistència elèctrica per sota de certa temperatura, l’anomenada temperatura crítica, que sol ser molt baixa, per sota dels -200 graus centígrads.
En aquest moment sostenen de manera indefinida corrents elèctriques, que generen camps magnètics que poden fer levitar un imant, per exemple, sobre ells. Per això, aquests trens en lloc de rodes tenen imants i les vies estan fetes de materials superconductors refredats per sota de la seva temperatura
críticaAixí, un de la mida d’un tren de veritat faria un trajecte, per exemple, entre Beijing i Washington DC en dues hores. Aquest mateix trajecte en avió es recorre en tres hores. Asseguren des del diari que a més aquest tren gastaria 10 vegades menys combustible que un avió.
Aquest tren com se sol dir, vola, però en aquesta ocasió no és una expressió: el tren vola de veritat, levita sobre els seus rails. Ho fa gràcies a la superconductivitat. És una propietat que es va descobrir fa relativament poc, el 1986, només la tenen alguns materials. És francament revolucionària.
Els superconductors perden sobtadament la resistència elèctrica per sota de certa temperatura, l’anomenada temperatura crítica, que sol ser molt baixa, per sota dels -200 graus centígrads.
En aquest moment sostenen de manera indefinida corrents elèctriques, que generen camps magnètics que poden fer levitar un imant, per exemple, sobre ells. Per això, aquests trens en lloc de rodes tenen imants i les vies estan fetes de materials superconductors refredats per sota de la seva temperatura
críticaAixí, un de la mida d’un tren de veritat faria un trajecte, per exemple, entre Beijing i Washington DC en dues hores. Aquest mateix trajecte en avió es recorre en tres hores. Asseguren des del diari que a més aquest tren gastaria 10 vegades menys combustible que un avió.
Aquest tren com se sol dir, vola, però en aquesta ocasió no és una expressió: el tren vola de veritat, levita sobre els seus rails. Ho fa gràcies a la superconductivitat. És una propietat que es va descobrir fa relativament poc, el 1986, només la tenen alguns materials. És francament revolucionària.
Els superconductors perden sobtadament la resistència elèctrica per sota de certa temperatura, l’anomenada temperatura crítica, que sol ser molt baixa, per sota dels -200 graus centígrads.
En aquest moment sostenen de manera indefinida corrents elèctriques, que generen camps magnètics que poden fer levitar un imant, per exemple, sobre ells. Per això, aquests trens en lloc de rodes tenen imants i les vies estan fetes de materials superconductors refredats per sota de la seva temperatura
críticaAixí, un de la mida d’un tren de veritat faria un trajecte, per exemple, entre Beijing i Washington DC en dues hores. Aquest mateix trajecte en avió es recorre en tres hores. Asseguren des del diari que a més aquest tren gastaria 10 vegades menys combustible que un avió.
Aquest tren com se sol dir, vola, però en aquesta ocasió no és una expressió: el tren vola de veritat, levita sobre els seus rails. Ho fa gràcies a la superconductivitat. És una propietat que es va descobrir fa relativament poc, el 1986, només la tenen alguns materials. És francament revolucionària.
Els superconductors perden sobtadament la resistència elèctrica per sota de certa temperatura, l’anomenada temperatura crítica, que sol ser molt baixa, per sota dels -200 graus centígrads.
En aquest moment sostenen de manera indefinida corrents elèctriques, que generen camps magnètics que poden fer levitar un imant, per exemple, sobre ells. Per això, aquests trens en lloc de rodes tenen imants i les vies estan fetes de materials superconductors refredats per sota de la seva temperatura
críticaAixí, un de la mida d’un tren de veritat faria un trajecte, per exemple, entre Beijing i Washington DC en dues hores. Aquest mateix trajecte en avió es recorre en tres hores. Asseguren des del diari que a més aquest tren gastaria 10 vegades menys combustible que un avió.
Aquest tren com se sol dir, vola, però en aquesta ocasió no és una expressió: el tren vola de veritat, levita sobre els seus rails. Ho fa gràcies a la superconductivitat. És una propietat que es va descobrir fa relativament poc, el 1986, només la tenen alguns materials. És francament revolucionària.
Els superconductors perden sobtadament la resistència elèctrica per sota de certa temperatura, l’anomenada temperatura crítica, que sol ser molt baixa, per sota dels -200 graus centígrads.
En aquest moment sostenen de manera indefinida corrents elèctriques, que generen camps magnètics que poden fer levitar un imant, per exemple, sobre ells. Per això, aquests trens en lloc de rodes tenen imants i les vies estan fetes de materials superconductors refredats per sota de la seva temperatura
críticaAixí, un de la mida d’un tren de veritat faria un trajecte, per exemple, entre Beijing i Washington DC en dues hores. Aquest mateix trajecte en avió es recorre en tres hores. Asseguren des del diari que a més aquest tren gastaria 10 vegades menys combustible que un avió.
Aquest tren com se sol dir, vola, però en aquesta ocasió no és una expressió: el tren vola de veritat, levita sobre els seus rails. Ho fa gràcies a la superconductivitat. És una propietat que es va descobrir fa relativament poc, el 1986, només la tenen alguns materials. És francament revolucionària.
Els superconductors perden sobtadament la resistència elèctrica per sota de certa temperatura, l’anomenada temperatura crítica, que sol ser molt baixa, per sota dels -200 graus centígrads.
En aquest moment sostenen de manera indefinida corrents elèctriques, que generen camps magnètics que poden fer levitar un imant, per exemple, sobre ells. Per això, aquests trens en lloc de rodes tenen imants i les vies estan fetes de materials superconductors refredats per sota de la seva temperatura crítica
Un pas més
Avui ja hi ha trens que circulen amb aquest tipus de tecnologia. Per exemple, el tren maglev de Xangai. Aconsegueix els 580 quilòmetres per hora, encara que habitualment circula a 250, que no és poc.
Impressionant oi?
Un petò Natalia 😛
Però el prototip xinès ha inclòs en el seu disseny un detall més, que és el que ha fet que la velocitat augmenti vertiginosament: el tren viatja en un tub al buit. D’aquesta manera, el fregament desapareix.
Si aquest tren es fes realitat podria viatjar arran de terra, elevat sobre rails o sota mar, perquè estaria sempre confinat en el seu tub de buit. Entre els altres països que estan estudiant aquesta tecnologia figuren Estats Units i Suïssa.
De moment és només un somni, perquè construir circuits de tubs de buit per tot un país suposa una inversió astronòmica. Això sí, si algun dia passa, aquests trens disminuiria de manera molt significativa les emissions de gasos contaminants.
Vàrem veure com l’aspecte del paisatge i cel mataroní canviaven de color, per moments, i prenien colors amb tons sèpies. Semblava una postal d’aquelles que quan abans portàvem les fotos a revelar al fotògraf, ens deia que algunes les féssim color sèpia imitant les fotografies antigues. 
Ahir el cel de MATARÓ pintava antic:
