Ja hi tornem a ser!
Fóra normal, si bé tothom ho ha passat, o com a mínim qui s’hagi vacunat quan fou petit.
Ara no em digueu quina ha estat perquè no ho recordo, sols sé que la punxada m’ha dolgut i he plorat.
Ja quan l’he vist avenir, he trencat en plors i ma mare sols em deia:-“jasta, filleta meva, jasta!!”
Però era fals!!! No estava!!!! Tot just allò havia acabat de començar!
Aquella dona aferrant-me el cul, amb el vestit nou vermell que jo duia; on els hi hagi, amb volants i bigudins, segons la iaia, que ella en sap de cosir…; enlaire, ben amunt, ensenyant les meves virtuts, és a dir, el cul, les natxes o les galtes a aquell metge calb i prim, amb samarretes d’ AC/DC, negres i vermelles espectaculars, plenes de calaveres, ossos creuats, cranis i ulls sense ulls, de vitrina diria jo ( qui no en tindria por d’un metge així???) i amb aquella xeringa a la mà, dient-me:-” Jasta, jasta!”
Però com què “jasta”???
Si encara ni ha punxat, el molt beneit!!! I el meu cul pendent de ser clavat, i jo tremolant i plorant per una finíssima agulla que vol interceptar la meva pell, que és com la d’un bebé, és clar!! Vull dir que és la d’un bebé!
Aiiii!!! Finalment, Plafff! i un aiiiii!!! auuuuu!!! buaaaaaaaaaaaa!!! surt de la més profunda de la meva gola!
Ara sí que es pot dir que “jasta”, però a la teoria, perquè a la pràctica la cosa s’ha convertit en una febrada de mil dimonis! 38.8º, Déu-n’hi-do, ehhhh!!!
No m’hi veia de cap ull, i vinga donar-me un xeringasso a la boca d’un líquid pastos i dolç, de color taronja i dolç! i pastós, i dolç!
Us he dit que era dolç? Dolç és poc, dolcíssim!!!! Ufffff!!!
Se m’enganxava a la gola i la llengua se soldava al paladar inferior. No és que volgués articular paraula, ja que com sabeu la meva prompta edat m’ho impedeix, així que allò no hi havia qui s’ho empassés, vaja que em feia venir basques i tot, és a dir, ganes de vomitar, com diria aquell de ” gomitar” i un dels cops ho he fet!!!
“Malaguanyatdinar”! Tot el dinar… amb tanta feina com m’ha costat menjar-me’l! Sí! Què passa? Sóc allò que en diuen una llepafils. No em demaneu que coi és ser llepafils. De llepar en sé molt, tot m’ho poso a la boca, ara això dels fils, ni idea. Així que si ho voleu saber, ho pregunteu vosaltres, no fos cas que m’engaltessin una altra xeringa a l’altra galta del cul!
La mare m’ha dit que no és dolç que és amarg. Què sabrà ella si a la seva edat no n’hi havia, de “Dalsy”, i és clar per això es veu que no m’ha agradat perquè diu que el dolç és boníssim, i l’amarg és dolentíssim!
Ja deia jo que no em podia haver tocat el xarop dolç, au! m’ha hagut de tocar el xarop dolent, mala pata que tinc, renoi!
Ara la meva germana està igual que jo.
La gola vermella ens ha dit el metge. L’antitèrmic sobretot que no deixem de prendre-nos-el.
La tosseta que no frena i que ens fa venir ganes de vomitar, la febre i la sensació de mal d’óssos, en fi, un refredat de vies altes ens ha dit, i clar jo això de les vies altes no ho he entès massa bé, jo conec una via per on passa un “xu-xuuu” però no és això al que es refeia el doctor, es referia a una altra cosa que la mama m’ha explicat que quan faci la carrera de metge, dins de poquet, ja sabré que no es pas cosa bona.
La mare ens ha dit que quan ens posem bones anirem a la platja i a la piscina que ja ens toca anar-hi però que amb aquest quadre no pot pas ser.
I… dic jo… quin quadre? A casa n’hi ha un… però penjat a la paret del menjador i un altre al rebedor. De fet el del rebedor es veu una “Marina”, però no s’hi assembla pas a la meva germana… més aviat fa aigües!
L’única cosa bona de tot plegat és que cada dia ens banyen d’una a 4 vegades, fer xip-xipi-xap ens agrada molt i com a mínim ens remullem una mica.
Li he demanat a la mama si això era fer-se el “quadre”, però crec que l’únic quadre que hi havia al bany era el mirall esquitxat pel sotsobreig de les aigües de la banyera. La mama quan ho ha vist ha fet un crit, en fa tants!!! Que ens hem rigut i tot!
La Marina no parava d’esquitxar-me, que pesada la tia!
Tot, finalment, ha estat per abaixar-nos la temperatura del nostre cos.
Esperem una prompte recuperació, per part de les dues bessones, ja us anirem informant, però està clar que les vacunes no ens agraden pas!
<—Aquí us la deixo!
