A continuació transcric el que vaig escriure en un fil de twitter el dia que va sortir publicat el número de la revista on hi apareix la ressenya.
Ahir es va publicar l’últim número de la Revista @ApiceDce, que inclou una ressenya que vaig escriure fa uns mesos sobre l’últim llibre de l’estimat Jordi Domènech @jdomenechca .
Des que ho vaig veure m’envaeix un sentiment de tristesa que tinc ganes d’explicar. Vaig escriure la ressenya el desembre passat perquè el Jordi m’ho va demanar. Em va posar molt content que ho fes. Per mi el Jordi sempre ha estat un mestre a qui he admirat moltíssim i quan em va trucar per demanar-m’ho li vaig dir que seria un plaer i un honor fer-ho. Quan li vaig dir que mai havia fet una ressenya, em va dir que estigués tranquil i que li feia il·lusió que l’escriguis jo. El mateix dia em va enviar aquest mail. Sempre t’ho posava fàcil i estava disposat a donar-te confiança, ajudar-te i mostrar-te el camí. Així era el Jordi.
El Jordi era una persona humil i generosa. Va treballar de manera rigorosa per ajudar a millorar l’educació del nostre país i crec que va arribar a molts profes (i, per tant, a molts alumnes) a través de publicacions i formacions d’una qualitat i delicadesa extraordinària. Amb mi sempre va ser molt proper i atent i mai li podré agrair prou la confiança i els consells que em va donar. Per això, quan vaig acceptar la seva proposta vaig pensar que era una bona oportunitat per fer-li el meu petit homenatge i agrair-li la seva dedicació i estima.
Escriure la ressenya va ser difícil. Volia dir moltes coses i em sortia de dins escriure en un registre col·loquial, però justament comentava un llibre que parla de la necessitat de vincular les característiques del text amb el propòsit. No el podia fallar en això. A mesura que pensava, repensava, escrivia i reescrivia la ressenya l’imaginava llegint-la. L’imaginava feliç de rebre aquestes paraules i em feia il·lusió pensar que potser per uns minuts es podria oblidar de la malaltia, del malestar i del tractament.
Jordi, em posa trist pensar que no has arribat a temps de llegir la ressenya del teu llibre. Desitjo que la gent que t’estima la pugui llegir i sentir una part del calor que et volia transmetre. Jo no m’he atrevit a fer-ho i no sé si ho podré fer, com a mínim durant un temps.
Gràcies per deixar-me caminar i créixer al teu costat Tot i que no hi siguis físicament, jo seguiré “enraonant” amb tu.
Ja fa gairebé 2 mesos que ens vas deixar, i et segueixo tenint molt present. Com a referent que vas ser per mi, sovint em pregunto “I què faria/diria el Jordi en aquest cas?”. Com les estrelles, tot i que ja no hi ets la teva llum em continua il·luminant el camí]
