La Berta va voler realitzar el treball de recerca de Batxillerat sobre la prevenció i assistència als drogodependents, posant el focus en el Centre d’Atenció i Seguiment de Drogodependències de la Vall d’Hebron (CAS), a Barcelona.

Entre els objectius de treball tenia previst entrevistar diverses persones drogodependents usuàries de la sala de venopunció de la unitat assistencial esmentada. A continuació es reprodueixen dues d’aquestes entrevistes, a les que s’han canviat els noms reals de les persones per pseudònims amb l’objectiu de preservar-ne la confidencialitat.

1) Llegiu els dos textos.

2) Recolliu informació sobre el tipus de drogues i busqueu imatges per internet que puguin il·lustrar els relats.

3) Discutiu en grup sobre els possibles desencadenants de les drogodependències.

4) Enumereu els efectes de les drogues sobre el cos i sobre el comportament.

5) Amb tota la informació elaboreu un document gràfic digital.

El cas del Malcom X, la drogoaddiccció i l’abandó familiar

“A mitja tarda d’un dijous de desembre vaig entrar a la narcosala de la Vall d’Hebron. La recepcionista em va fer esperar uns minuts i, tot seguit, la Lorena Ripoll, educadora del centre em va fer passar a la Sala Caliu-Cafè. Es tracta d’una sala gran amb dues taules. Estava ornamentada amb un pessebre i felicitacions de Nadal que els mateixos usuaris de la sala havien confeccionat. Inicialment hi havia tres usuaris, però a mesura que feia l’entrevista, la sala es va omplir amb un mínim de vuit o nou persones. Els usuaris tenien edats compreses entre els 23 i els 35 anys, i tenien un aspecte d’okupa o punky.

Potser condicionada pel lloc on em trobava, vaig veure que la majoria tenien veritablement aspecte de drogoaddictes, prims, amb cares llargues, i d’aspecte brut, amb una certa pudor de suor. Tot i així, anaven al CAS amb la intenció de dutxar-se. En una de les dues taules rodones hi havia la Lorena amb usuaris fent dibuixos i parlant.

Quan jo vaig entrar, la Lorena em va presentar a tots els presents, i em va indicar quins dels usuaris estaven disposats a ser entrevistats. El Malcon X va seure a la taula buida i jo vaig seure al seu davant. Ens vàrem dir “hola” i jo li vaig dir que si hi havia alguna pregunta que li molestés o que no volgués contestar, que m’ho digués, que no era la meva intenció ofendre en res. El Malcom X anava vestit amb una samarreta negra de màniga curta i uns pantalons verds amb butxaques als costats. Se’l veia amb aspecte okupa, però feia molt bona pinta, maco, de pell fosca, amb trenes tipus afro, amb una mica de perilla. Vaig començar a entrevistar-lo. Al principi em feia “corte”. Li vaig demanar que em donés un pseudònim. Va escollir el de Malcom X, nom que fa referència a una sèrie de televisió en la que un nen petit té molts problemes i se’n va de casa de molt jove. Mentre l’entrevistava, ell dibuixava en un paper unes sanefes rodones al mig de les quals hi havia un lleó amb la boca oberta, a l’estil de la Metro Golden Mayer, potser per a evitar mirar-me als ulls, o per evadir la tensió del moment.

El Malcom X va néixer a Barcelona el 7 de novembre de 1973. La mare, espanyola, va venir a Barcelona embarassada i va tenir la criatura. Mentrestant, el pare, africà, s’havia quedat al seu país. Després del part, la mare va abandonar el Malcom X i va desaparèixer. El nen va entrar al centre d’acollida de les Llars Mundet. El seu pare va mantenir el contacte, i anava a veure’l de tant en tant (potser una vegada a l’any com a molt). El Malcom X té dos germans de sang, però només en coneix el petit. La seva família més propera són els 8 – 9 companys de la casa okupa del Guinardó en la que viu. A les Llars Mundet va estudiar primària, fins a setè. Als 12 anys va ser expulsat de l’escola de primària degut a les baralles i agressions en les que es veia involucrat. El Malcom X es barallava perquè, segons es justifica, tenia problemes d’adaptació. Creia que el color de la seva pell era la causa de tots els seus problemes. Als 16 anys li donen la majoria d’edat i és acollit per una família amb fills que no el van tractar convenientment. No li compraven sabates, de manera que sempre anava descalç. Al cap de dos o tres mesos se’n va anar a una casa okupa, la del Guinardó, i en la que encara avui dia hi viu juntament amb 13 altres persones. Encara tenia 16 anys quan va fer un curs de paleta, per decisió pròpia, a l’escola taller Nou Barris. Aquest curs li va permetre de treballar com a paleta en obres diverses i en la rehabilitació d’edificis, penjat en façanes. Segons diu en Malcom X, mai va arribar a cobrar per aquestes feines.

El Malcom X va començar a consumir drogues als 16 anys, quan va entrar a viure a la casa okupa. Va començar a consumir porros, però de seguida es va introduir al consum de cocaïna. Aficionat a tocar instruments de música, especialment de percussió (bongos, principalment), els companys li van dir que si es prenia cocaïna, tocaria molt millor la música. Al principi va veure que amb unes ratlles de coca tenia més energia per tocar i ho feia millor. Al cap del temps, però, es va adonar que no sabia ni què tocava, i que no gaudia de la música. L’únic que feia era picar fort, només picar i prou. El consum de drogues també va ser motivat pel fet que tots consumien droga a la casa okupa, i va pensar que ell havia de ser com tots per evitar que el fessin fora de casa i es quedés al carrer. Inhalava la droga sense cap motiu especial, o per poder anar a l’obra de paleta sense sentir-se esgotat. La droga l’obtenia dels amics i coneguts de carrer, que li fiaven o li donaven. Els diners els obtenia de furts i petits robatoris que realitzava des dels 11 anys i fins als 20. La droga li costava uns 60 € cada gram de cocaïna, que li permetia fer-se unes 8 ratlles gruixudes.

Als 16 anys va tenir un conflicte amb un policia que el va portar uns mesos a la presó preventiva (recordem que va obtenir la majoria d’edat de manera anticipada). El policia li va dir “negro de mierda”, i ell el va apallissar. Ha estat a la presó en altres dues ocasions, també per agressions, per baralles amb skins. Segons Malcom X, la seva situació de desprotecció familiar va fer que les famílies dels skins tinguessin totes les possibilitats d’acusar-lo sense possibilitat de defensa. El període més llarg de reclusió preventiva ha estat de tres mesos, i la policia sempre l’ha tractat malament.

El Malcom X va estar enganxat quatre anys a la cocaïna. Als 22 anys, el seu germà petit el va ajudar i el va acompanyar a la narcosala de la Vall d’Hebron. Al principi, cada dia l’acompanyava al centre però, finalment, el Malcom X es va adonar de la importància del tractament i hi va començar a anar per ell mateix. El tractament que va seguir va ser essencialment un recolzament psicològic, que li va permetre tenir la voluntat necessària per abandonar-ne el consum. Actualment ja no consumeix cocaïna, però fuma porros de manera habitual.

Durant l’entrevista, em vaig adonar que el Malcom X és una persona, dins del que cap, amb seny, molt madur, amb les idees molt clares, que sap perfectament el que vol i, si no ho ha fet, és perquè la vida l’ha maltractat i que ningú mai l’ha ajudat ni li ha ofert una mà amiga de debò. Al Malcom X li agrada molt pensar, qüestionar-se tot el que li rodeja, compondre música, organitzar esdeveniments a la casa okupa i qüestionar les coses. Sense caràcter egoista, i molt conscient que a la vida mai es pot tirar enrere, si pogués veure complerts tres desitjos, el Malcom X demanaria que es reconeixés l’esclavitud que impera en aquest planeta, demanaria que es deixés d’experimentar amb procediments genètics que provoquen malalties incurables a la gent, i voldria que aquella gent que ha colonitzat tot s’anés a la merda. Si pogués, el Malcom X tallaria el cap als nazis o faria que desapareguessin de la Terra, li pegaria un tret al president Bush i faria que entressin els demòcrates al govern americà.

El Malcom X va iniciar-se al consum de droga com a conseqüència de l’abandó familiar, una vida de solitud, en la que les persones més properes el van mal influenciar. El seu caràcter agressiu a la seva joventut, o el fet que sigui tant contrari als skins de condició neonazi, així com el seu caràcter antisistema, antiglobalització i contrari a la política de Bush demostren la rancúnia amb la que viu, i culpabilitza clarament a la societat de les seves penúries. Va entrar al món de les drogues per culpa dels amics, de la feina inadequada i l’abandó familiar. Quan era cocaïnòman, la seva vida es va degradar, així com la seva autoestima. Sortosament, ha pogut deixar la cocaïna, i ara se sent molt millor amb ell mateix i es valora molt més positivament. Sempre s’havia sentit com si ningú el necessités, com si no tingués cap funció a la vida, però ara pensa que té l’oportunitat d’ajudar a la gent que es troba actualment en la situació en la que ell es trobava quan era consumidor actiu. Actualment està realitzant un curs de la Generalitat per formar part d’una associació per a l’ajut al drogodependent.”

El cas del Gerard García, la DROGOADDICCIÓ i la delinqüència

“El Gerard és un veí del barri on jo visc. Té un aspecte normal, tot i que una mica descuidat, sense ser brut. Dóna la impressió que tot li és igual, no es preocupa de si es cau de la moto o de si l’atura la policia. Té 23 anys, però n’aparenta alguns menys. És corpulent, una mica panxut, però sense estar gras. Una mica rosset, amb el cabell curt, i ulls blaus i petits. Vesteix de manera despreocupada, no s’arregla, i sempre està amb un porro a la boca. Va néixer a Barcelona el 3 de desembre de 1983. Als sis anys va anar-se’n a viure amb el seu pare a Madrid. Allà va estudiar al Liceu Francès, però el van expulsar per agredir a un company. Aleshores, el pare el va matricular a una altra escola privada, el Calasancio, d’on el van tornar a expulsar. Amb motiu d’aquesta expulsió, el pare el va retornar de nou amb la seva mare a Barcelona a l’edat de 10 – 11 anys. A Barcelona va continuar estudiant a La Salle d’Horta fins a primer d’ESO. Posteriorment, va continuar segon d’ESO al Politécnico del Carmel perquè no li agradava l’anterior institut. Els estudis, però, no els va acabar perquè es va cansar d’estudiar.

Als 15 anys va abandonar la casa de la seva mare perquè la relació amb ella no era gens bona en aquell moment, i va estar dormint una mica on podia, de casa d’un amic a un altre. El fet és que mentre estava vivint amb la seva mare, la policia el va detenir fins a 43 vegades. Cada vegada, la mare l’havia d’anar a buscar a comissaria. En un moment donat, ella va decidir no anar-lo a buscar, i la policia el va mantenir d’una comissaria a una altra durant dues setmanes fins que el policia que el tenia al seu càrrec va proposar-li que es fugués, i així va ser.

Als 16 anys va conèixer a l’Anna (nom fictici), d’ètnia gitana, que es va escapar també de casa seva als 13 anys per poder-se’n anar amb el Gerard. Van viure una mica com podien fins que finalment el Gerard va heretar el pis de l’àvia, on resideixen actualment. Tenen en comú una filla de dos anys.

El Gerard va començar als 12 anys a consumir porros i als 15 anys va començar a inhalar cocaïna, que va ser quan va fugir de casa de sa mare. La necessitat de diners per a comprar la droga així com les despeses que significaven tenir al seu càrrec a l’Anna, va portar-lo a delinquir de manera regular. El Gerard ha arribat a consumir costo, marihuana, cocaïna, speed, pastilles, tripis, heroïna inhalada i èxtasi líquid (LSD). Va estar enganxat a la cocaïna de manera absolutament dependent durant dos anys, temps durant el qual consumia per evadir els problemes, ja que “quan vas morat, només veus lo bo”, o senzillament sense cap motiu especial. Cada dia s’aixecava a les 6 o a les 7 de la tarda, menjava una mica i començava a inhalar coca fins a les 11 o a les 12 del migdia del dia següent (aproximadament 5 o 6 grams diaris de cocaïna). Per aconseguir la cocaïna, el Gerard va fins i tot robar en diverses ocasions a l’Anna. Aconseguia la droga a bon preu gràcies als seus contactes, a 42 € el gram si agafava 5 grams de cop. Va deixar la cocaïna als 20 anys quan la seva dona li va fer veure que el consum de drogues era molt dolent i que enganxava molt. Va decidir que ella també consumiria cada vegada que ell ho fes. Van estar dues setmanes tancats a casa seva inhalant cocaïna, fins que el Gerard es va adonar que ella consumia contra la seva voluntat, només per fer entendre al seu company que allò havia de canviar. De fet, buscaven un nen, i la situació de drogues havia de finalitzar. Així, van deixar la cocaïna, i van tenir una nena.

Als 16 anys, el Gerard havia fet un curs de xapa i pintura de cotxes durant un mes, però no el va acabar, de manera que no va obtenir el títol que el permetia treballar en un taller mecànic. Però, segons el Gerard, aquest curset el va ensenyar el necessari com per poder, temps més tard, obrir i robar els cotxes. Mentrestant, va estar treballant de cambrer, d’encofrador d’obra i de paleta. Actualment compagina l’inici de feinetes legals, en les que mai s’hi està més d’algunes setmanes, amb el robatori nocturn i amb freqüència diària de bars i comerços diversos (joieries, botigues de joguines, etc.) juntament amb tres companys, cadascun dels quals té una feina assignada. Un és el que talla i aguanta obertes les reixes, l’altre és el que entra dins del local i agafa els diners, el tercer és el que transporta els diners robats de la botiga fins al cotxe, i finalment el Gerard és l’encarregat de portar el cotxe i, en cas que arribi la policia, s’ha d’empotrar contra la patrulla per barrar-li el pas i així donar temps als seus amics de fugir i recollir-los. De major d’edat, el Gerard ha estat detingut 20 vegades, però mai ha anat a la presó, gràcies a que sempre ha pogut pagar la fiança amb els diners obtinguts robant. Considera que la policia no l’ha tractat mai be, i fins i tot dues o tres vegades ha estat objecte de cops per part dels agents, per calmar-lo, donat que tenia un comportament agressiu.

Al Gerard li agrada molt arreglar cotxes, jugar a la PlayStation, li encanta fumar porros, l’ordinador, així com qualsevol afecció comuna per a qualsevol persona. El seu caràcter, però, és particular. Demostra que no té escrúpols, no es penedeix de la vida de delinqüència que porta i fins i tot se’n riu quan li intento fer veure que no és la millor feina ni la millor vida per un pare. Considera que robar és la garantia que té per donar a la seva filla tot el que pugui necessitar. Aquesta particular visió de la vida no es limita al fet que sigui un delinqüent. De fet, quan li demano quins tres desigs demanaria al geni de la làmpada màgica, em respon que voldria tres muntanyes, una blanca, una verda i una altra de color marró. El blanc és cocaïna, el verd són els diners i el marró és el hatxís. El Gerard és de personalitat dura, que no perdonaria a algú que el traïcionés (“mataria a un chivato sacándole los frenos de la moto”), i l’únic que li importa és la seva filla i la seva dona, que els hi desitja diners i salut. No es penedeix de les drogues, i creu que no li han canviat tant la seva vida. De fet, l’Anna considera que quan ell estava ple de cocaïna era més carinyós amb ella.

Berta Esquerda Graugés (2007): Prevenció i assistència als drogodependents. El Centre d’Atenció i Seguiment de Drogodependències de la Vall d’Hebron (Barcelona). Treball de recerca. IES Maragall.

Comparteix