Monthly Archives: novembre 2007

Ragtime

La música “ragtime” i “El trencanous”, de Txaikovski, protagonitzen els dos relats animats d’aquest capítol de l’espai “Atrapatoons”.

Com sempre, l’Atrapa-sons sorprèn amb les seves habilitats i, en aquesta ocasió, demostra que és capaç d’interpretar un “ragtime” tocant el piano al mateix temps que bufa una flauta. El “ragtime” es considera un dels pares del jazz, sobretot del jazz tocat amb piano. La primera animació porta, precisament, música de “ragtime”.

Laia Magrí, estudiant de fagot, interpreta un fragment del ballet “El trencanous”, de Piotr Ílitx Txaikovski, la peça protagonista del segon conte animat.

A començaments del segle XX, els pianistes dels bars i les tavernes es repetien més que un disc ratllat. Tocaven ragtime a totes hores.

El Ragtime és un estil de música de ball desenvolupada als Estats Units cap a finals del S. XIX. Es va convertir principalment en un gènere pianístic on destaca una melodia sincopada a la mà dreta sobre un compàs uniforme en estil de marxa (2/4 o 4/4) a la mà esquerra.

Al principi, el ragtime l’interpretaven bandes de 10 o 12 músics, però aviat els pianistes van aprendre a muntar-s’ho tot sols. Amb la mà esquerra feien els baixos i els acords i amb la dreta tocaven una melodia sincopada que feia ballar fins i tot les mosquetes mortes.

Movent els dits no tenien rival, però no utilitzaven les seves habilitats digitals només per tocar el piano: obriu les orelles i vigileu les carteres… i compte amb els pianistes cecs!

[kml_rm movie="http://video.xtec.cat:8080/ramgen/edu3tv/video/tvc/atrapatoons/922880.rm" width="352" height="288"/]

El compositor més famós de rags per piano va ser Scott Joplin (1868-1917) i entre les composicions més destacades es troben: Maple Leaf Rag (1899), Elite Syncopations (1902) i The Entertainer (1902).

Mira’t aquest video que és un fragment de la pel.lícula Anne of Green Gables en cinema mut on de fons se sent The entertainer ja veuràs com t’agradarà:

Habiliteu el Javascript i el Flash per veure aquest Flash video.

Pàgines relacionades:Horace Silver, Improvisadors, Tete Montoliu, Jazz.

Tango. Atrapasons

Avui, el xef Atrapamosques també us recomana una de les seves receptes: Remenat de tango per a dues parelles de sabates.

Primer hi posem unes quantes gotes de passió. Hi afegim un polsim d’elegància i ho amanim amb moviments enèrgics de ball. Si hi ha gent que li canten els peus, a l’Atrapa-sons li ballen les sabates. He, he, he! Saltem a la pista …i a ballar!

Les dues animacions que apareixen en aquest capítol del programa “Atrapatoons” són un tango i l’obra “L’aprenent de bruixot”, de Paul Dukas.

L’Atrapa-sons toca l’acordió diatònic, un instrument que fa pensar en els tangos. Però en els tangos, l’instrument que toquen és una mica més gros i es diu bandoneó. Explica que el tango és una música que va néixer a Buenos Aires i que es va fer famosa a Europa.

Tot seguit, Dolça Albert, estudiant de saxo, toca “L’aprenent de bruixot”, del compositor francès Paul Dukas, i es representa la història mitjançant l’animació.

[kml_rm movie="http://video.xtec.cat:8080/ramgen/edu3tv/video/tvc/atrapatoons/922883.rm" width="352" height="288"/]

Font: Atrapasons

Calipso

Si la música dóna energia, amb el calipso no us faltaran mai les forces. El calipso va començar animant les rues de carnaval de Trinitat i Tobago.

Aquestes illes han vist desfilar gent molt diferent pels seus carrers: anglesos, francesos, espanyols i fins i tot algun borinot despistat! I tots hi van deixar la seva música.

El calipso es toca amb l’Steel Drum, un timbal d’acer abonyegat per poder-hi fer totes les notes de l’escala. Això no vol dir que sigui una llauna!

Imagineu-vos una banda de percussió amb tapes de cubell d’escombraries, para-xocs de cotxe, olles i cassoles! Només hi falten les llenties: com que porten tant de ferro…! Que la festa us acompanyi!

El programa “Atrapa-sons” centra aquest capítol en la música hip-hop, però també deixa un espai per al calipso.

[kml_rm movie="http://video.xtec.cat:8080/ramgen/edu3tv/video/tvc/atrapasons/001_842723.rm" width="352" height="288"/]

Font: Atrapasons

Blues. Atrapasons.

Gravar un disc no és tan fàcil com sembla. Si els primers cantants de blues haguessin tingut un productor musical, els seus discos ara no cabrien al bassal de l’Atrapamosques.

El blues, al principi, el cantaven els esclaus negres mentre treballaven a les plantacions de cotó al delta del Mississippí. Per fer créixer el cotó abans cal plantar-ne les llavors, però els músics de blues també els deixaven plantats. Sobretot els que no passaven la prova del cotó!

Les dues animacions d’aquest capítol del programa “Atrapatoons” porten música de blues i de l’obra d’Ígor Stravinski “L’ocell de foc”.

L’Atrapa-sons recorda que el blues és fill dels cants dels esclaus negres, que els servien per fer la feina menys feixuga, i pare del rock i del jazz. L’instrument que millor acompanya el blues és la guitarra.

Tot seguit, Anna Serra, estudiant de piano, interpreta un tros de “L’ocell de foc”, un ballet d’Ígor Stravinski que dóna lloc al conte animat.

[kml_rm movie="http://video.xtec.cat:8080/ramgen/edu3tv/video/tvc/atrapatoons/922884.rm" width="352" height="288"/]

Font: Atrapasons

Vols aprendre a tocar blues?

Habiliteu el Javascript i el Flash per veure aquest Flash video.

Habiliteu el Javascript i el Flash per veure aquest Flash video.

Font: Room 108

Antic egipte. Atrapasons.

Atrapamosques: – He vist gats hidràulics amb més ritme que els miols de l’Atrapa-sons! Si continua miolant així, m’espantarà tots els borinots del bassal i els hauré d’empaitar fins a les piràmides d’Egipte. Tant se val! Ho aprofitaré per desxifrar antics jeroglífics i així descobriré els secrets musicals dels faraons, que veneraven els déus amb instruments tan sofisticats com el sistre, una mena de sonall amb picarols capaç de despertar una mòmia!

Visiteu un museu d’art egipci i quedareu de pedra!

L’espai “Atrapatoons” recrea, amb animacions, una història ambientada a l’antic Egipte i l’obra “Háry János”, del compositor hongarès Zoltán Kodály.

L’Atrapa-sons comença el programa tocant un argul, un instrument que ja es tocava a l’antic Egipte. Se sap quins instruments es tocaven en aquella època gràcies als jeroglífics, les pintures i als mateixos instruments que s’han trobat a les tombes i a les piràmides, com ara arpes, llaüts, instruments de percussió, de vent… El primer relat animat d’aquest capítol està inspirat, precisament, en l’antic Egipte.

Xavier Piñol, estudiant d’oboè i corn anglès, interpreta un fragment de l’obra “Háry János”, del compositor hongarès Zoltán Kodály. Aquest és el segon relat animat del capítol.

[kml_rm movie="http://video.xtec.cat:8080/ramgen/edu3tv/video/tvc/atrapatoons/922881.rm" width="352" height="288"/]

Web del programa: Atrapasons

Havanera

L’havanera és una cançó tradicional que ve navegant des de Cuba. Quan arriba a Catalunya, els pescadors catalans li tiren la canya! D’això, se’n diu atrapar el peix gros!

L’havanera estén les seves xarxes musicals per la Costa Brava i des de finals dels anys seixanta, les Cantades d’havaneres a Calella de Palafrugell fan gronxar fins i tot els llobarros més ensopits. I després d’uns quants glops de rom cremat, els pescadors també es gronxen d’un costat a l’altre! He, he!

Una de les havaneres més conegudes és “El meu avi”. I no parlo pas del pobre Atrapamosques tercer. “El meu avi” és l’havanera més cantada i més gronxada de tots els temps. Si bé a la plaça major ens uneix la sardana, arran de mar, l’havanera ens agermana!

El ritme d’una havanera i “Les quatre estacions”, de Vivaldi, inspiren els dos relats animats d’aquest capítol del programa “Atrapatoons”.

L’Atrapa-sons comença el programa tocant una havanera amb l’acordió. Fa uns tres-cents anys, un ball popular anglès anomenat contradansa va passar a França i després a Espanya, des d’on va viatjar a Cuba. Allà es va barrejar amb les músiques caribenyes d’origen africà i va donar lloc a l’havanera, la música del primer conte animat del capítol.

Cassiel Antón, estudiant de trombó, interpetra el moviment de “L’hivern” de “Les quatre estacions”, una obra d’Antonio Vivaldi protagonista del segon relat animat.

[kml_rm movie="http://video.xtec.cat:8080/ramgen/edu3tv/video/tvc/atrapatoons/922872.rm" width="352" height="288"/]

Font: Atrapasons

Òpera xinesa. Atrapasons.

A l’òpera xinesa, els homes fan tots els papers, fins i tot els de dona, i duen màscares que els tapen la cara. Així ningú no els reconeix si ho fan malament!

Els vestits dels actors tenen un color diferent per a cada personatge, segons si és bo o dolent, jove o vell, babau o espavilat.

Ara veureu la història d’uns lladres babaus que roben el vano a una jove encisadora, d’un bufó espavilat que roba el vano als lladres babaus i d’una jove encisadora que roba el cor al bufó espavilat.

Per a tots vosaltres, una història xinesa d’amor i d’acció que es titula “Tinc tanta sang que a les cinc tinc son”.

L’espai “Atrapatoons” presenta una animació inspirada en l’òpera xinesa i una altra que té com a protagonista la música de Ravel i el personatge d’en Polzet.

L’Atrapa-sons recorda que l’òpera xinesa barreja música, dansa, arts marcials, elements tràgics i còmics, narracions poètiques… Els actors fan servir ventalls i cintes i, sovint, porten màscares. Els colors defineixen el caràcter de cada personatge. En l’òpera xinesa, tots els papers masculins i femenins els fan homes. Aquesta música inspira el primer relat animat del programa.

Tot seguit, Martí Bertran, estudiant de guitarra, interpreta un fragment de “Ma mère l’oye”, de Maurice Ravel, que introdueix el conte animat protagonitzat per en Polzet.

[kml_rm movie="http://video.xtec.cat:8080/ramgen/edu3tv/video/tvc/atrapatoons/922882.rm" width="352" height="288"/]

Font: Atrapasons

JAZZ

El Jazz és un gènere musical, originari de New Orleans (Louisiana, Estats Units d’Amèrica), on es barreja una rítmica pròpia dels negres nord-americans (blues, principalment, però també les work songs, el ragtime, les cançons dels “Minstrels”) amb una instrumentació i una tímbrica genuïnes de les bandes de carrer (trompeta, corneta, clarinet, trombó, tuba, baix, bombo i platerets).

Quan aquests conjunts s’estabilitzaren, substituïren la tuba pel contrabaix, el bombo i platerets per la bateria i s’hi afegí el piano. Aquesta era la formació de l’Original Dixieland Jazz Band, un grup blanc que emprà la paraula jazz per primera vegada, el 1917. Tant per repertori com per instrumentació, harmonia i sobre tot per la improvisació (base característica del jazz) s’anà evolucionant fins arribar, als anys 80 i 90 del segle XX, a una fusió d’estils molt diversos. Així, juntament amb cançons populars o d’operetes i musicals de Broadway, el jazz incorporà, a partir de 1920, composicions pensades específicament per a ser interpretades per aquests conjunts.

Amb l’estil anomenat “Chicago” – o hot jazz – s’enriquiren les improvisacions i s’incorporaren nous instruments com el saxòfon (tenor i alt, principalment), la guitarra i el violí. Altres instrumemts que s’anaren incorporant, foren el vibràfon, els saxòfons barítons i soprano, la flauta, l’orgue i diferents tipus de percussió (conga o tombadora , bongos). Així mateix, els cantants, tan importants ja des dels inicis dels blues, adoptaren el llenguatge nou i a partir dels anys 30 s’incorporaren al jazz.

Un altre tret distintiu d’aquest gènere són les jam sessions, trobades de músics al final dels concerts, en que tots els instrumentistes improvisen a partir d’una melodia. Entre finals dels anys 20 i fins 1945 triomfà l’estil anomenat swing, interpretat per grans orquestres (big bands) de dotze o catorze instrumentistes.

Després de la II Guerra Mundial s’inicià l’esclat del be bop que revolucionà les formes d’improvisar, apropant-les quasi a l’avantguardisme, i també el tipus de sonoritat. El bop és la base del que es coneix, habitualment, com a modern jazz, en oposició al mainstream, més clàssic, que ha seguit interpretant-se sense interrupció. Entre els derivats del bop trobem el cool, també l’estil west coast, el hard bop, el third stream i, finalment, el free jazz, en que no es segueix cap patró melòdic ni harmònic, i només importa la tímbrica, l’experimentació amb els instruments i la discontinuïtat rítmica.

Des de finals dels 60 i fins avui, el jazz no ha deixat de mesclar-se amb altres gèneres, com el rock, jazz rock o el funky, que ha fet que sovint s’anomenés a aquesta tendència fussion.

Als anys 40, els músics de les orquestres de jazz s’avorrien més que un borinot picant contra el vidre.

Per aixecar el vol i sortir d’aquest atzucac musical, un grup de músics negres comencen la nit amb un concert de swing en una orquestra de ball per blancs, i acaben improvisant una festa pel seu compte. En aquests concerts foscos i clandestins veu la llum el bebop. Si el swing s’havia convertit en un robot rovellat, el bebop té les frontisses lubricades i camina lliure.

Els primers passos del nou engranatge musical els fan Thelonius Monk, Charlie Parker i Dizzy Gillespie, que infla les galtes com globus quan toca la trompeta!

La música d’Ígor Stravinski i el be-bop posen ritme als dos relats animats d’aquest capítol de l’espai “Atrapatoons”.

L’Atrapa-sons comenta que un dels primers estils del jazz va ser el swing, que vol dir gronxar-se. El swing, fill del ragtime i del blues, va tenir gran acceptació entre les orquestres de l’època, perquè tenia un ritme molt marcat i era molt fàcil de ballar. Després va aparèixer un altre estil, el be-bop, que a diferència del swing, tenia un ritme més ràpid i acords dissonants. Thelonius Monk, Charlie Parker o Dizzy Gillespie van ser alguns dels seus inventors. I, precisament, el primer relat animat té ritme de be-bop.

Una interpretació de Marta Ortega, estudiant de violí, dóna pas al segon conte animat: “Pulcinella”, d’Ígor Stravinski.

[kml_rm movie="http://video.xtec.cat:8080/ramgen/edu3tv/video/tvc/atrapatoons/922877.rm" width="352" height="288"/]

Font: Atrapasons

Activitats:

Clica la imatge:

Vols improvisar en una banda de Jazz? Tria els instruments i comença.

Habiliteu el Javascript i el Flash per veure aquest Flash video.

CLICA LA FONT

Font: http://pbskids.org
Habiliteu el Javascript i el Flash per veure aquest Flash video.

Per ampliar informació:

 Les arrels del Jazz, Arbre genealògic del Jazz, Mapa conceptual.

Pàgines relacionades:

Improvisadors, Horace Silver

Música àrab. Atrapasons.

Prepareu la catifa voladora perquè al.lucinareu més que un beduí al mig del desert del Sàhara!

Si l’Antàrtida és un congelador al mig del mar, el desert és una calefacció a l’aire lliure. Per refrescar els llargs viatges sota el sol, els beduïns es distreuen amb la “huda”, una cançó de caravana que marca el pas del camell. I quan es cansen, s’aturen als oasis, unes àrees de servei entre palmeres on els miratges es fan realitat.

Els dos relats animats d’aquesta edició de l’espai “Atrapatoons” estan inspirats en els sons i els instruments àrabs.

L’Atrapa-sons mostra com sonen un “mizmar”, un “rabab” i un “doholla”, tots tres instruments d’origen àrab, i recorda que els nòmades van escampar la seva música i els seus instruments per tot el desert del nord d’Àfrica i el Pròxim Orient. Tot seguit, dóna pas a la primera animació, ambientada al desert i acompanyada per música àrab.

Andrea Cubero, estudiant de flauta, interpreta un fragment del ballet “Sherezade”, de Nikolai Rimski-Kórsakov, precisament la música que acompanya el segon relat animat, inspirat en “Les mil i una nits” i en la història d'”Aladí i la llàntia màgica”.

[kml_rm movie="http://video.xtec.cat:8080/ramgen/edu3tv/video/tvc/atrapatoons/922878.rm" width="352" height="288"/]

Font: Atrapasons