Els invasors de la web!

Hola sóc la Lídia i tinc 15 anys. Estudio a l’institut Ramon Marzo i visc a Barcelona. La meva millor amiga es diu Marina i també te 15 anys.

La història que us explicaré ara ens va passar de veritat.

Un dia quan tornàvem de l’institut vam decidir anar per un camí més curt que creua el bosc. Quan va passar mitja hora ens vam adonar que ens havíem perdut. Vam veure al fons del camí una casa molt bonica. La Marina va dir que hi entréssim. Jo vaig dir que no, però al final em va convèncer. Vam entrar a la casa. Estava tot molt fosc i no es veia res. Vam obrir les finestres. Es veia tot més clar. Vam decidir anar al pis de dalt. Quan ja érem gairebé a dalt va aparèixer una senyora. Era velleta, va fer un gest amb la ma i…l’escala va començar a moure’s!. Vam aconseguir pujar i vam veure una porta que no era igual que les altres. Era d’un color lila lavanda i a dalt posava: “PORTA MISTERIOSA NO PASSAR”. La Marina va decidir entrar-hi i jo vaig anar darrera d’ella. Tot estava molt fosc i humit, se sentien sorolls d’animals. Vam sortir corrents espantades. Feia una bona estona que ja caminàvem vam sentir un riure: Muajajaja Muajajaja!!!. Ens vam espantar. Vam veure que al cel volava la mateixa senyora que a la casa abandonada i la vam seguir. Vam veure que entrava en un castell molt abandonat situat enmig d’un llac d’aigua negra. Nosaltres volíem entrar per veure què hi havia dins però si tocàvem l’aigua negra ens cremàvem.

Quan estàvem pensant com creuar el llac negre vam sentir com si algú estigués plorant. Vam veure a un conillet petit i li vam preguntar què li passava. Ens va dir que havia perdut a la seva mare i tenia por perquè estava sol en aquell bosc tan fosc. Li vam dir si volia venir amb nosaltres que l’ajudaríem. Vam caminar i caminar fins que el conillet (que es deia BomBo) va exclamar que venien els fantasmes. Ens vam espantar i no sabíem què fer. Ens vam amagar i vam trobar una moto molt estranya. Hi havia un cartell que posava: “Si em muntes et faré invisible”. La vam provar i va funcionar!.

Vam seguir als fantasmes i sense adonar-nos vam entrar al castell. Vam tornar a entrar a l’habitació de la senyora aquella. Era tota plena de tresors (robats d’altres animals )

Ens vam quedar fascinats i sense adonar-nos va aparèixer la senyora que en realitat era una bruixa. Volia el collaret de la Marina que era d’or i l’havia heretat de la seva família, el tenia des que va néixer la seva rebesàvia.

El conillet em va donar una espasa d’or i em va dir que la hi clavés al cor. Ho vam aconseguir.

Quan tornàvem a casa pel camí ens vam trobar tres fantasmes desorientats perquè el malefici havia desaparegut. El bosc va tornar a ser com era abans verd i amb moltes flors.

Però quan vam arribar a la porta no s’obria i no sabíem com sortir d’allà. Vam escoltar un crit i vam córrer cap allà. El crit era d’una noia que s’havia perdut des de feia molt anys. Ens va dir que l’única forma de sortir d’allà era tallant l’arbre més vell d’aquell bosc. Jo vaig cridar on estava i la noia va dir que a la muntanya més alta però que l’havíem de buscar nosaltres soles. Al final el vam trobar, el vam tallar i la porta es va obrir.

Vam tornar a casa i era tot molt estrany, era com si mentre no haguéssim estat érem el temps s’hagués congelat. Això no ho enteníem però vam arribar a casa amb una aventura molt interessant a la nostra memòria.

I això és tot, espero que us hagi agradat la nostra història

Adéu i molts petons.

Lucía