EDUCAR PER A LA VIDA I PER A LA MORT

En molt poc temps, al meu poble –on faig vida i treballo–hem hagut d’afrontar la mort de mares molt joves.

MAR3

(fotografia d’internet)

Entenem, i hem aprés, o necessitem aprendre, que la mort arriba quan tenim una edat avançada. La realitat, però, ens demostra que no sempre s’acompleixen els nostres desitjos. Les persones naixem, vivim i morim  sense poder preveure la durada d’aquest cicle; el cicle de cada persona que alguns diuen ja està predestinat.

El curs passat el mestres de  l’escola, vàrem haver d’afrontar, amb molt de dolor, la mort de l’Eli; una mare de l’escola que de forma ràpida va abandonar aquesta vida, sense tenir l’oportunitat de veure créixer els seus fills.  Fa pocs dies, la Montse, encara de forma més immediata, va abandonar-nos igualment.

Cada vegada que tinc l’oportunitat, anuncio als mestres que és inevitable haver d’afrontar el dolor de la mort de mares o pares, perquè és una realitat, i encara que no habitual –per sort– cal estar preparats i saber com  canalitzar el dolor dels infants que perden els pares de forma immediata i, per a ells,  incomprensible. Com acompanyem, consolem, ajudem…els infants en aquells moments i a partir de llavors.

Ahir li explicava a una companya alguns aspectes que cal tenir present a l’hora de fer un treball amb els infants que perden un pare o una mare (amb variacions segons l’edat dels infants) tot i que, a la nostra escola, per sort, tenim estratègies i educar per a la vida i la mort està interioritzat i per tant forma part de l’actitud dels mestres del centre.

D’entrada, tal i com sempre anunciem en aquest bloc, cal acceptar que la tristesa estarà present, serà un permís i, possiblement, durant força temps. Possiblement apareguin altres emocions i sentiments com ara: dolor, ràbia, enuig, sentiment d’injustícia… Com, si no, afrontar una pèrdua tan valuosa i important sense que ningú ens hagi preparat prèviament? La tristesa estarà a casa, a l’escola i dins de l’infant. Cal donar-li un permís, acceptant-la i anunciar que és normal sentir-se trist, però que amb el temps l’estat d’ànim pujarà i aprendrà a viure amb el record de l’absència .

Recomanacions importants per als mestres que afrontem la mort

És recomanable  respectar el “tempo” que necessiti cada infant per elaborar el seu procés personal de dol; ser curosos i respectuosos amb el que vol cada infant i, per això, és important cal observar-los de forma discreta però constant.

Els infants més petits no poden , ni saben, manifestar què i com se senten en un situació com la que descrivim perquè el seu nivell de desenvolupament personal no els permet fer-ho. Som els adults els qui podem sobreinterpretar, des de l’empatia, què pot sentir o pensar i parlar-ne quan ell ho demani; quan estigui preparat.

El més important és que sàpiguen que, si necessiten parlar amb el mestre, estarà allà per a fer-ho; normalment, quan passen els dies necessiten parlar de l’absència de forma compartida.

 

Un altre aspecte inevitable a les aules són les premisses que anuncien activitats o documents que han d’arribar a casa, per exemple, per als pares o les mares ; digueu, pregunteu, doneu…a la mare i al pare … –en aquest cas és recomanable fer una explicació personalitzada als infants que només tenen un progenitor-  Feu-li una mirada especial.

L’acomiadament d’un pare o mare és important fer-lo. En cas de no haver-lo poder haver fet, caldria treballar-ho i si és possible es podria parlar amb la família per tal de concretar com fer-lo.

Sempre dic que les preguntes són màgiques i potser encara hem d’aprendre i habituar-nos a fer-ne més. Si creieu que l’infant permet una acomiadament a l’escola podeu fer preguntes tipus: què prefereixes? Què t’agradaria més? (després de dir-li vàries alternatives)

 

ASPECTES GENERALS A TENIR EN COMPTE

Educar per a la vida i per a la mort implica:

–  Educar per gaudir dels bons moments que la vida ens ofereix.
–  Identificar, acceptar i expressar les emocions agradables i desagradables.
–  Educar per a l’èxit i per a la frustració.
–  Saber demanar i oferir ajuda als altres; donar i rebre és imprescindible per viure feliços.
–  Educar una actitud positiva, de superació i amb sentit d’humor; l’actitud i model de l’adult és bàsica per  fer aquest aprenentatge.

La vida i la mort van juntes i no podem evitar de parlar-ne, tant de l’una com de l’altra. De la vida, en parlem, l’aplaudim, la sentim i gaudim. De la mort, cal parlar-ne també i fer-la present sense por. No cal passar la vida parlant sobre la mort, però sí parlar-ne.

Qualsevol procés de dol requereix:

  • Donar permís a les emocions i sentiments que apareguin en cada cas.
  • Adaptar la vida a la nova situació amb l’absència de la persona morta.
  • Trobar estratègies per rememorar i recordar l’essència de la persona morta.

Per edats:

L’edat de l’infant i el vincle afectiu establert amb la persona morta són el més important a tenir en compte:

  • Abans dels 3 anys no estan capacitats per entendre el concepte de la mort, però entenen els sentiments i emocions de les persones que els envolten.
  • Dels 3 als 5 no diferencien la realitat de la fantasia. Al final de l’etapa intueixen que no tornaran a veure més la persona morta. Poden sentir por de perdre les altres persones estimades.
  • Dels 6 als 9 estan capacitat per entendre el concepte de la mort i el que representa.
  • Dels 9 als 11 entenen i comprenen el concepte de la mort de forma realista

Algunes orientacions més:

  • Utilitzeu un vocabulari senzill i planer: La mama, el papa, se n’ha anat i no la/el tornarem a veure mai més. La mare s’ha mort perquè tenia una malalta incurable, ha patit…
  • Especifiqueu verbalment que la mort de l’ésser estimat no ha estat culpa de ningú i tampoc d’ells; no en busquem culpables
  • La mort no és momentània; és per sempre, permanent i inevitable.
  • Observeu els infants i feu-los preguntes per indagar i constatar què saben o què els preocupa, quins són els seus dubtes i les seves pors. Les respostes que donen els infants són indicatives del grau de coneixement que tenen i del que poden entendre o no sobre el tema de la mort.
  • Convideu-los a fer les preguntes que creguin convenients, fins i tot amb el risc de no saber-los donar una resposta satisfactòria del tot. Fer veure que no ha passat res no seria una bona estratègia per fer el dol d’una mort.

El sentit comú, la intuïció i un acompanyament amorós faran possible que el procés psicològic de l’infant davant qualsevol pèrdua o dol obtingui un resultat no alegre, però sí coherent.

M. Teresa Abellán Pérez

 

Quant a M. Teresa Abellan Pérez

Sóc mare, mestra d'educació especial, psicopedagoga i formadora en educació emocional; per mestres, infants i famílies. Des de fa molt de temps m'entusiasma, investigo i aprenc sobre temes socioemocionals. Crec imprescindible treballar l'educació emocional per a formar persones humanes, íntegres i amb habilitats socials suficients per afrontar els reptes socials i viure una vida plena. La meva altra gran afició: córrer i caminar per la muntanya.
Aquest article ha estat publicat en 2. GENERAL, Educar per a la vida i la mort. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Una resposta a EDUCAR PER A LA VIDA I PER A LA MORT

  1. He descobert el teu blog avui i m’ha sorprès gratament la passió amb la que parles de l’educació emocional i la quantitat de reflexions i materials que hi podem trobar. Al meu blog miro d’anar publicant entrades sobre contes que tracten de la vida i de la mort, i que em van ajudant en la meva pràctica professional, com educadora i com a narradora, a acompanyar els infants, i els adults. Una abraçada.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *