Professors/es

La guia docent és el mecanisme clau en aquest tipus de projectes, però trobo que ha de passar inadvertida a l’alumnat perquè ells adopten com a propi allò que estan creant – tots estarem d’acord que ens fa més il·lusió i ens impliquem més en tasques que sorgeixen de la nostra pròpia voluntat de voler fer-les, i no en tasques exigies que vénen condicionades per tercers de forma pauta -. Aconseguir que el projecte estiga en moviment pel camí que el docent creu adient i reconduir-lo quan ix de la calçada i, a banda, fer-ho de forma que passes inadvertit requereix habilitats que de moment jo com a docent no tinc.

Reunions, cronogrames, recursos… Han sigut una constant en el nostre equip per saber en cada moment com anem i on volem arribar, però tota la feina que hi ha darrere no té cap sentit si l’exigim i els la presentem quasi resolta. Estaríem parlant-ne llavors d’un altre tipus de projecte diferent del qual volem aconseguir en el Daniel Mangrané – des del meu punt de vista, clar! -.

En un projecte que naix de la inquietud d’un grup d’alumnes i que es desenvolupa des de zero i s’intenta resoldre amb les capacitats, habilitats i actituds de cada alumne, els docents hem de preparar el camí, per després deixar que siguen ells qui de forma autònoma trien trepitjar-lo d’una manera ordenada i col·laborativa.

QUASI RES!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *