L’erupció del Vesuvi

Fa molt poc la meva tieta em va regalar dos llibres sobre la ciutat de Pompeia, ella sap la meva afició pel món antic i moltes vegades em regala llibres o objectes relacionats amb la història. Aquests van ser els dos llibres:

Veni vidi, vici, quina capacitat més bona i quina facilitat per escriure que tenen aquests dos escriptors, mereixen més reconeixement!

No coneixia molt bé la història de Pompeia i la seva catàstrofe i em va impressionar moltíssim. El primer llibre parlava de la vida de la gent a la ciutat de Pompeia i el segon parla del que va passar a la ciutat.

Us imaginareu que amb la possibilitat de viatjar en el temps, m’estimo més facta, non verba, tenint l’oportunitat de veure el que llegeixo no malgastaré aquesta capacitat de viatjar per la història. Per això, avui teniu una aventura més!! Aquest cop vaig fer dos viatges. Evidentment, no vaig voler viatjar al dia de la catàstrofe, vaig viatjar a un dia de la vida normal per veure la rutina diària de la gent a la ciutat. Després d’aquest vaig fer altre viatge per entrevistar un supervivent de l’erupció volcànica.

Pompeia

Pompeia era una ciutat situada al sud d’Itàlia. La majoria dels experts estan d’acord que la ciutat havia d’existir ja en el segle VI aC amb les dimensions que tenia en època històrica​ i estar ocupada pels oscos, un dels pobles itàlics de la Itàlia centro-meridional. Es va convertir en una comunitat romana en 91 aC i durant els següents cent cinquanta anys molts romans rics van construir en ella les seves cases, gaudint del clima a la vora de la mar Mediterrània. Aquesta ciutat estava molt a prop del mont Vesuvi, un volcà.

La meva experiència a la ciutat (abans de la catàstrofe)

Vaig arribar a la ciutat el dia de Saturn (dissabte) just quan sortia el sol, això va fer que el paisatge fos molt més bonic i em va encantar arribar així a Pompeia. Aquest dia hi havia mercat a Pompeia i vaig aprofitar per anar-hi, veure l’ambient, i comprar una mica de menjar. Mentre caminava per la ciutat vaig adonar-me que Pompeia era una ciutat de vil·les rústiques en les quals principalment es cultivava vi. El Vesuvi va crear un sòl volcànic on les collites es multiplicaven. 

En acostar-me a la ciutat, el trànsit es va anar fent més dens. Vaig observar com tots els pagesos volien aprofitar el dia de mercat per vendre els seus productes, i a ells se sumaven els transportistes habituals que abastien establiments comercials i particulars.

Amagada als ulls del públic no desitjat es trobava una de les vil·les més impressionants de Pompeia, propietat d’un ric comerciant de vins. Qui havia tingut la sort d’entrar-hi parlava meravelles d’aquesta. Una botiguera em va parlar de l’immens jardí porticat dotat d’un gran menjador a l’aire lliure i també de la terrassa flanquejada per torres a la que es podia prendre el sol i gaudir d’unes vistes inigualables del mar. 

Abans d’entrar a la ciutat per la Porta d’Herculà es trobava la Necròpolis. Estava prohibit enterrar dins dels murs. Els més rics situaven les tombes a primera fila, mentre que els menys acabalats havien de conformar-se amb una posició més retirada.

Vaig arribar al fòrum, la gran plaça on com ja sabeu es desenvolupava la vida pública, comercial i religiosa de la ciutat, ja que el lloc estava tancat al trànsit rodat. el ciutadà romà havia de participar en tots els àmbits de la vida: política, econòmica, social, etc. Vaig veure que un espai per al mercat havia estat destruït per un terratrèmol l’any 63 i estava en reconstrucció, però vaig veure que a prop  hi havia un altre edifici dedicat a la venta de mercaderies, el macellum, que estava a l’altra banda de la plaça, passat el temple de Júpiter que la presidia. Tot el macellum era un formiguer de comerciants preparant cadascun el seu taulell per oferir els seus productes als clients que van començar a arribar de seguida. Ho preparaven tot molt bé i amb molta facilitat, veni, vidi, vici, es notava que tenien molta pràctica. Després vaig passejar per la plaça del fòrum, allà vaig veure un grup d’alumnes asseguts amb els instruments d’escriptura sobre els genolls que escrivien amb molta facilitat. Vaig escoltar com el professor deia als seus alumnes: intelligenti pauca, referint-se que per a l’intel·ligent calen poques paraules, suposo que faria referència a un alumne que era molt intel·ligent i un bon exemple de bon estudiant. Era habitual que sota els pòrtics de la plaça s’instalessin escoles on els nois pompeians aprenien a llegir i escriure. Hi havia un gran ambient, amb gent vestida de colors vius i una multitud d’activitats comercials davant o a l’ombra dels pòrtics que envoltaven el fòrum. Vaig passejar una mica més fins que vaig visitar l’amfiteatre i algunes edificacions més importants i finalment vaig decidir marxar. 

Va ser un bon dia i vaig gaudir molt de l’ambient de la ciutat.

Avui dia tenim la informació que tenim sobretot això gràcies a persones com Plini el jove que va una carta adreçada a Corneli Tàcit on descriu l’erupció del Vesuvi i l’acció i la mort del seu oncle. Ja sabeu que verba volant, scripta manent, si no no tindríem la informació que avui dia tenim de molts fets històrics. En el seu moment aquest va ser considerat l’escriptor non plus ultra per les seves increïbles qualitats a l’hora d’escriure.

El dia de la catàstrofe: 24 agost 79 dC (Pompeia i Herculà)

Pompeia:  El dia va començar com qualsevol, el sol va sortir com sempre i els ocells cantaven. A les vuit del matí es van començar a notar tremolors en els carrers i les cases. Els tremolors van durar una estona, però després tot es va calmar. Va ser a la una del migdía va començar a sortir molt de fum del mont Vesuvi i a més queien moltes pedres. La gent no comprenia què estava passant. A les tres del migdia les pedres queien com pluja i el cel es va posar totalment negre ple de núvols i fum. A més els tremolors van tornar. La situació estava molt malament. Molta gent va començar a morir a causa de la caiguda de grans pedres.

A les cinc tot va empitjorar, el cel estava molt fosc, no es veia res. Ja hi havia foc a la ciutat i el fum continuava sortint junt a la “pluja de pedres”. Pompeia estava en molt mal estat. A les vuit de la tarda la ciutat ja estava totalment destruïda i el fum no parava de sortir. Després va arribar una gran tempesta de fum que va acabar arrasant la ciutat i ofegant tots els seus habitants i animals. La força del desastre va destruir la ciutat i la va enfonsar.

Herculà: La calor va ser insuportable. L’erupció del Vesuvi va elevar la temperatura fins a cotes impensables. Alguns estudis apunten que a la ciutat costanera es va aconseguir entre 400 i 500 graus centígrads. Això hauria fet que bullissin tant el cervell com la sang de les seves víctimes.

Jo confer la situació a Pompeia i a Herculà: Pompeia va ser destruïda per una pluja de cendres i lapil·li, que la va enterrar tres o quatre metres. En canvi, Herculà va ser destruït pel núvol piroclàstic que va assolir una temperatura de més de 400 graus.

Entrevista a una supervivent d’Herculà: Marcus Caninius Botrio

Marcus Caninius Botrio vivia en Herculà (situada al peu del Vesuvi), va sobreviure a la catàstrofe i es va refugiar en Nàpols fins que va morir. Vaig viatjar a Nàpols per entrevistar aquest home i que m’expliqués la seva experiència. Herculà era una ciutat de 5,000 habitants i un destí d’estiu favorit per als romans rics. Albergava opulentes vil·les i grans banys romans. Es diu que va haver-hi més gent que va sobreviure a l’erupció però només s’afirma amb una mica més de seguretat que aquest home visqués.

Carla: Conta’m la teva experiència, jo t’escolto.

Marcus: En Herculà, una espècie de fang, mescla de cendres, lava i pluja, va inundar les calçades i carrerons de la ciutat, va cobrir les teulades, i va penetrar per finestres i escletxes. També es va apropar un núvol candent que corria cap al mar a una velocitat de 100 quilòmetres per hora, tan densa que no tenia oxigen. La gent va sortir horroritzada de les seves cases i molt pocs van poder fugir d’aquella ciutat, excepte jo. Prop de l’una de la tarda, el Vesuvi va entrar violentament en erupció, llançant una columna a gran altura, de la qual va començar a caure cendra i pedra tosca, cobrint tota l’àrea. Jo estava més a les afores de la ciutat i la meva família (la meva dona i el meu fill) estaven a casa. Ells, per desgràcia, van morir ofegats. Jo vaig intentar apropar-me per a rescatar-los però era massa tard, la zona on estaven estava ja en molt mal estat i era impossible arribar-hi. Vaig aconseguir fugir cap a Nàpols utilitzant un carro de cavalls que encara no havien estat víctimes de l’erupció i juntament amb un home vaig sortir d’allà. 

Carla: Quina pena més gran, sento moltíssim que hagis hagut de viure això i que hagis perdut la teva família. Sona una experiència horrible. 

Marcus: Gràcies per les teves condolències. Vaig cometre l’error de no anar a buscar la meva família, encara que hi hagués mort amb ells. Però errare humanum est.

Carla: Algú va acollir-te a Nàpols?

Marcus: Sí, allà tenia un gran amic que va acollir-me fins ara que he tornat a casar-me amb la meva dona actual i visc molt bé. Vaig tenir molta sort en sortir d’Herculà. Pràcticament tothom va morir allà. 

Carla: Me n’alegro. Saps què va passar després amb la ciutat d’Herculà?

Marcus: Sé que la ciutat va ser colpejada per sis onades de fang volcànic que van arribar com una inundació i la van enterrar sota gairebé 20 metres de material. No he tornat a passar per allí i no penso fer-ho, no vull retrobar-me un altre cop amb el lloc on vaig patir tant. 

Carla: És totalment normal. Marcus, gràcies per les teves paraules, ha estat un plaer conèixer-te. Que vagi molt bé la teva vida, que massa has patit ja.

Marcus: El plaer és meu Aurora, molta sort en la teva vida. Salve!

Carla: Salve!

Sabíeu què? Hi ha experts que afirmen que l’erupció del Vesuvi a Herculà va ser com la bomba atòmica d’Hiroshima.

L’erupció del Vesuvi va ser terrible, però qui sap si aquesta no es repetirà, i nihil novum sub sole!!!?

PD: Cuida’t i porta una vida sana, recorda que mens sana in corpore sano 🙂