Context històric
La Colònia Iulia Augusta Emerita va ser una antiga ciutat romana fundada l’any 25 aC pel llegat de Publio Carisio per ordre de l’Emperador Octavi August per assentar militars veterans (emèrits) de les legions V Alaudae i X Gemina després de les victòries davant els càntabres al nord de la Península (guerres càntabres). El casus belli d’aquestes guerres era aturar les incursions càntabres als territoris veïns per a l’aprovisionament de cereal. Actualment és la ciutat de Mèrida, a Espanya.
La meva aventura
Jo vaig viatjar l’estiu passat a visitar la ciutat, però actualment i em vaig quedar amb ganes de veure-la en el passat per admirar com era i també per veure el modus vivendi de les persones que vivien allà. En aquesta pàgina vull fer una comparació de la mateixa ciutat en temps diferents perquè veieu la diferència.
En l’actualitat hi ha un museu (Museu Nacional d’Art Romà) molt bonic on podeu veure restes arqueològiques que s’han anat trobant amb el temps a Mèrida. Jo vaig visitar-lo i vaig fer moltes fotografies d’allí.
Hi ha restes molt molt boniques!!! 😆
Ara passem-hi a conèixer la ciutat antiga. Per viatjar vaig utilitzar aquest llibre que parla sobre la ciutat de Mèrida i que realment em va encantar.
Vaig aparèixer al pont que van construir sobre el riu Guadiana que dona continuïtat a la Via de la Plata.
D’aquesta manera vaig entrar a la bonica ciutat, em va impressionar molt tot!
Ja en la ciutat, la via es transforma en el Decumanus Maximus.
Vaig seguir fins a sortir de la muralla de la ciutat per veure què més hi havia i vaig veure que hi havia més domus i també el circ de Mèrida.
Aquell era el circ d’abans i l’stato quo d’aquest és així:
Un cop vist el circ vaig tornar cap a l’interior de la ciutat. En el Decumanus Maximus vaig veure el fòrum municipal amb dues places porticades.
Avui dia això és el que queda del fòrum municipal.
En la primera plaça hi havia un temple dedicat a Mart.
En la segona plaça es situava el temple de Diana sobre una plataforma que ocupava tota l’amplada de la plaça i acullia dos safareigs a la part superior.
Avui dia el Temple de Diana es troba així:
Després vaig seguir el Cardo Maximus fins a que vaig arribar al fòrum principal cap al nord, entrada la qual estava adornada amb un arc monumental.
A l’interior vaig veure com s’alçava un temple colossal de 20m d’altura i amb planta de creu que em va recordar al temple de la Concòrdia de Roma.
Després vaig sortir de la muralla de la ciutat per veure l’aqüeducte dels miracles que també estava sobre el riu Albarregues.
He de dir que actualment es conserva bastant bé i és molt bonic de veure-ho.
Ja per últim, em vaig dirigir a l’extrem est de la ciutat vaig veure l’amfiteatre i el teatre de Mèrida que podien arribar a albergar fins a 20000 espectadors.
Per una banda estava l’amfiteatre.
I també el gran teatre que considero que va ser el que més em va agradar de tota la ciutat.
Actualment aquests dos edificis es conserven així:
La ciutat em va encantar i l’ambient encara més. Com era molt aviat vaig pensar en buscar a algú per entrevistar, ja que volia veure quins eren les activitats que feien en aquests dos últims grans edificis.
Vaig veure a molta gent passar i finalment vaig decidir apropar-me a una dona que estava en la seva pròpia taberna. En aquell moment no passava molta gent i com la vaig veure no molt ocupada vaig anar a parlar-li.
Per començar em vaig presentar i li vaig dir que m’anomenava Aurora i que venia de la ciutat de Tàrraco, vaig començar fent-li qüestions sobre la seva vida i el seu treball. La dona s’anomenava Letícia.
Letícia: Sabies que es diu la vox populi diu que el meu nom representa la felicitat i l’alegria?
Carla: Tens un nom molt bonic i el seu significat ho és encara més!! Puc preguntar-te quin va ser la teva òpera prima ? Vas treballar d’una altra cosa o només d’això?
Letícia: Clar, doncs ara com pots veure treballo venent ceràmica i abans venia animals?
Carla: Molt bé, m’encanta tota aquesta ceràmica!!!
Letícia: Moltíssimes gràcies!!
Carla: Treballes amb més persones?
Letícia: Sí, aquesta taberna pertany a la meva domus que està aquí darrere, treballo amb la meva serventa i també col·labora la meva filla. S’ha de dir, entre tu i jo, que jo sóc un primus inter pares, destaco molt més car faig millor el meu treball i sóc més amable i atenta amb els meus clients.
Carla: Hahah, treballes molt, no?
Letícia: Sí, la veritat és que sí, però malgrat això tinc una molt bona vida la veritat.
Carla: M’alegro molt! M’interessaria saber que veneu aquí a Augusta Emerita.
Letícia: Doncs aquí tenim una taberna especialitzada en cada tipus de producte, per exemple, al final d’aquest carrer, a la cantonada, hi ha una taberna especialitzada en peixos només. Treballa un bon home molt generós, moltes vegades fem un quid pro quo, ell em dona peix a canvi de jo gerros i altres materials.
Carla: Oh, doncs això està molt bé la veritat! Què més veneu?
Leticia: Mira, aquesta noia té una taberna on ven joies artesanals de materials naturals, no pas i or ni diamants, però s’ha de dir que són molt boniques. La noia sembla bona dona però és una mica una rara avis, vesteix molt estrany i ningú la coneix molt bé, sembla d’altre país tot i que és d’una ciutat veïna.
Carla: Sí que és veritat que sembla una mica diferent, a part de tot això que més veneu?
Letícia: Hi ha una taberna de pa, altra de carn i altre d’espècies. Fins i tot hi ha una de joguines artesanals per als nens i nenes. Hi ha bastant varietat aquí a Augusta Emerita. Mira, aquí endavant, en la taberna d’espècies, abans treballava un home amb la seva família però van anar-se d’Augusta Emerita i ara sembla que ha hagut un transfert i on estava la família d’abans ara treballa una altra família que ven blat i cereals.
Carla: T’agrada treballar així, hi ha cap norma molt estricta?
Letícia: Realment sí que m’agrada. No hi ha cap norma estricta l’única norma més important imposada a Augusta Emerita diu com a conditio sine qua non que totes les tabernae han de tancar quan el sol es pon.
Carla: Després de tot un dia treballant heu de descansar, clar.
Letícia: Exactament!
Carla: Doncs moltíssimes gràcies per aquesta bonica conversa, que vagi molt bé Letícia!!
Abans d’anar-me’n vaig pensar en portar-me algun detall de record i vaig comprar un Rhyton que la Letícia venia en la seva taberna. Em va dir que havia escollit el més bonic de tots i que s’alegrava d’això. Jo vaig tornar cap a casa molt contenta amb la meva nova compra, espera, nova??
Carluchi