Valorant objectius i fases.

Com han anat les fases de treball i els objectius?.

Considero finalitzades les dues fases de treball. Considero, també, assolit la majoria d’objectius. Alguns, però, sento que han quedat una mica més fluixos. Valorant alguns d’ells, comentaria:

Com a objectius del bloc:

Vincular les pràctiques amb el contingut global de la intervenció psicopedagògica. Considero que m’he centrat molt en les lectures de TC i he deixat una mica de costat les lectures d’intervenció en l’àmbit psicopedagògic. He tingut en compte el treball en xarxa (he pogut valorar el que considero és una mancança a nivell de centre, però en canvi he pogut assistir a reunions amb altres entitats o serveis del barri, com serveis socials, Hospital de dia, etc.), però he fet poques referències, fora d’aquests pocs aspectes.

Per altre costat, crec que he pogut obrir-me a la possibilitat, no només de pensar en la ZDP dels alumnes i la del centre (a la que he hagut d’adaptar-me per a poder fer realment alguna cosa útil, encara que fos molt menys del que jo hauria volgut), sinó també m’he començat a trobar amb la meva pròpia ZDP: sento que davant les situacions tant dures que, com a psicopedagoga es poden contactar, visc la necessitat de fer “res urgent” per a poder ajudar en aquella situació. En aquest intent m’he desbordat més d’un cop, i aquesta frustració m’ha paralitzat en bona mesura. Últimament estic essent capaç de valorar també les meves ganes, però no confondre-les amb les meves capacitats i amb les possibilitats del context en el que puc treballar. I és així que començo a fer petits passos, i a valorar-los com a tals. I és així que el meu humor canvia, i puc compartir des d’un altre espai, més energètic, més vital, sense tant enfado davant el que”no puc”, i més centrada en “el que sí”. Crec que el fet de cercar com desangoixar els docents i viure’m a mi mateixa prou angoixada, pensar en les angoixes dels adolescents, i valorar com respectar el seu propi procés, que no tindrà el ritme que voldrem i en el que haurem de confiar si volem posar-hi expectatives en positiu, m’ha ajudat també a fer el mateix procés amb mi (ara tinc la teoria que just començo a aplicar. Tant de bo la assoleixi i la faci meva).

 

Dels objectius de les pràctiques:

Analitzar quins poden ser els aspectes que més angoixen els docents en el treball amb alumnes amb TC (per afinar amb la cerca d’instruments que serveixin per a desangoixar-los).Com ja vaig comentar fa unes entrades, vaig repensar la idea de passar un test als docents per a conèixer més sobre aquests aspecte, valorant el poc interés del centre de pràctiques (que mostrava molts inconvenients davant la proposta) i la dificultat de trobar un canal per a passar i rebre el test.

Conèixer (i recopilar) diferents recursos i idees per a incidir positivament en el treball amb els alumnes amb TC. Considero que he pogut fer una bona anàlisi d’un bon grapat de llibres i articles. Tot i així, a mesura que anava llegint (i alguns llibres feien referència a noves lectures que semblaven ben interessants) i a mesura que la tutora del pràcticum m’anava recomanant noves lectures (a partir d’alguns dels meus dubtes o reflexions), anava acumulant més “llibres que voldria consultar”, en una enorme llista que no he arribat a acabar. Per altre costat, he de reconèixer que sento que ha estat una de les parts més interessants de les pràctiques, i que algunes de les lectures m’han obert a altres mirades que, desitjo, m’ajudin a reenfocar la meva tasca.

Em sento especialment contenta de la meva feina davant de l’objectiu ”Proposar estratègies i recursos per a baixar el nivell d’angoixa dels docents que treballen amb alumnes amb TC”. Crec que la proposta feta d’un nou bloc específic, a on faig referència a anàlisi documental i a idees concretes per sectors, pot ser una eina prou útil.

Publicat dins de General | Etiquetat com a , , | Deixa un comentari

Tancant les pràctiques presencials

Tancant les pràctiques al centre.

Ja fa uns dies que, juntament amb Ps, hem anat parlant amb la coordinadora pedagògica, el coordinador d’ESO i amb la cap d’estudis del centre de les possibles propostes a fer al centre, que he anat retocant i adaptant, segons els comentaris que m’han fet.

Els vaig enviar la proposta final per email i en vàrem poder parlar el penúltim dia de pràctiques. Vaig poder especificar el funcionament del programa que proposo per a treballar a primer d’ESO i aclarir el fet de treballar les normes de convivència del centre a primer, des de la necessitat de tenir unes normes convivència (i la comparació que d’aquestes es pot fer amb un joc de taula), però recordant-les cada curs.

Com no he pogut participar en un claustre per a compartir el bloc o altres idees amb l’equip docent, vaig penjar un cartell a la sala de professorat amb l’adreça del bloc.

Sincerament, aquestes pràctiques han estat força “mogudetes”. He partit de dos aspectes que he anat d’anar modificant en certa mesura: la il·lusió de fer res útil, i no només per a “omplir expedient”, i per altre costat les ganes d’aplicar “els coneixements” que vaig adquirint.

Per un costat, vaig fent unes lectures a on “la teoria” de com treballar amb alumnes disruptius és una (des de la conversa, el consentiment, etc) i el que puc veure, i el que puc constatar des de la meva experiència com a docent, és altre.

Per altre costat em trobo amb un centre de pràctiques un tant cahòtic. A on, segons interpreto, no hi ha una bona relació entre l’equip directiu i el professorat, a on les normes estan escrites, però no es defensen sempre, a on el psicopedagog del centre passa força inadvertit tot i la feina potencial que té i a on les derivacions a Ps són més aviat “per cobrir urgències” que per a fer seguiments de casos concrets.

Però reconec que a mesura que obro els ulls a la realitat que tinc davant, i els tanco a la que m’hagués agradat trobar, i miro d’adaptar-me al centre de pràctiques i a la seva ZDP (per exemple, descarto passar un test als docents, prevec que no tindré un espai de claustre per a compartir, entenc que els espais de treball en xarxa entre el personal del centre són més aviat escassos, etc) em resulta més fàcil i menys frustrant reorientar les meves pràctiques: utilitzo els emails a la coordinadora pedagògica i al coordinador d’ESO (lògicament també el de la psicopedagoga) per anar fent els meus dubtes o compartint informació, penjo un cartell amb el nom del bloc a la sala de professorat, demano informació d’algun alumne deixant una nota escrita en el caseller d’un tutor/a o el cerco en el canvi d’aula consultant el seu horari de la sala de professorat etc.

I al final, em sorprèn l’atenció que han rebut les meves propostes: de creure que no trobaria un espai per a compartir-les i d’arribar a pensar que servirien poc més que per a “cobrir expedient” a sentir cert interès per elles. I em sorprenc, també, a l’acomiadar-me del centre, a on poc a poc, sento que m’han anat fent un lloc.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Seguint la psicopedagoga en el seu treball.

Aquests últims dies Ps ha estat bastant ocupada fent informes i orientant alumnes amb 16 anys (o propers en aquesta edat) i amb poques possibilitats o ganes d’aprovar l’ESO amb els PQPI, ja que les dates de matriculació començaven el 18 de maig i finalitzaran el 2 de juny.

He pogut ajudar-la amb algun alumne. En concret, voldria comentar el cas de KF, de 2n d’ESO. Va venir al despatx acompanyat de la tutora i força tancat (“yo no estoy loco como para ir al psicologo”). Havíem tingut demanda per atendre’l ja fa unes setmanes: per orientar-lo, però també perquè des que havia tornat d’Ecuador, a on havia passat 3 mesos, s’havia mostrat molt més disruptiu i la mare estava molt preocupada. Tot i això, no havíem pogut parlar amb ell perquè durant tres dilluns, KF no havia vingut al centre (un per haver estat expulsat, els altres per absentista).

En pocs minuts, i després de situar-lo en el funcionament dels cicles, KF va estar consultant a internet les possibilitats molt motivat, fins al punt que va sonar el timbre del pati i va preferir continuar amb la recerca de possibilitats i centres que sortir a l’esbarjo. La seva actitud va ser cada cop més atenta a mesura que s’anava motivant, veient la utilitat del que fèiem. En sortir, es va mostrar molt agraït. Semblava un altre.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Idees pels docents

Situu algunes idees que ens poden ajudar en el treball amb alumnes amb TC. Ho faig primer a nivell escolar (idees que valdria la pena compartir amb l’equip docent) i després per als docents en el seu dia a dia.

Àmbit escolar

L’equip docent és el marc on s’han de consensuar totes les actuacions a portar a terme per tal de poder fer una actuació coordinada. Algunes possibles orientacions:

  • Funcionar de la manera més coordinada i coherent possible entre tot el professorat que intervé.
  • Procurar que les normes i regles de funcionament siguin clares.
  • Plantejar-se uns objectius mínims i assumir entre tots els compromisos.
  • Consensuar pautes d’actuació davant el conflicte i clarificar els canals de comunicació i d’intervenció davant certs comportaments o conflictes.
  • Oferir “vàlvules d’escapament”, algun tipus de flexibilització de la normativa. Poden ser una sortida al passadís, lavabo, pati, aula UAC, espai alternatiu acollidor, professional de referència…
  • Disposar d’explicacions compartides sobre el que li passa al noi/a.
  • Millor cercar com desenvolupar virtuts i fortaleses que posar l’èmfasi en detectar els problemes i els dèficits.

Per a poder oferir una intervenció coherent serà necessari arribar a acords sobre accions educatives comuns segons diferents aspectes i elaborar protocols d’actuació conjunta els primers dies de classe per a poder revisar-los al llarg del curs, amb la intenció de crear entorns favorables, establir normes a l’aula i ens els espais comuns del centre, consensuar decisions i seguir procediments i rutines, donar a conèixer unes expectatives acadèmiques i conductuals clares, adequades a les capacitats i característiques dels alumnes.

Existeixen aspectes biològics, psicològics i socials que formen un conjunt de factors que incideixen en el desenvolupament dels alumnes. Alguns d’ells tendeixen a ser adaptatius (factors protectors), i altres que potencien el malestar emocional i el desenvolupament dels trastorns de conducta (factors de risc). Alguns dels possibles factors de l’entorn educatiu, tenim:

Entorn educatiu
Factors de vulnerabilitat Factors protectors
· Manca de suports o suports superprotectors.

· Conviccions deterministes envers el fracàs de l’alumne.

· Mètodes autoritaris (expulsions reiterades) o indisciplinats (manca de límits clars i permissivitat).

· Sentiments i actituds de rebuig, no estimació…

· Mètodes d’ensenyament amb nivells d’exigència desajustats (alt o baix).

· Adaptacions curriculars significatives amb activitats motivadores.

· Treure les idees preconcebudes

· Elaboració per l’equip docent d’un PI en el que participi l’alumne per la previsió de mesures d’atenció immediata, els límits i afavorir l’autocontrol, en el qual:

· Es tenen en compte els estats d’ànim de l’alumne.

· S’expliciten els procediments de contenció en els moments conflictius.

· Es preveuen pactes personals i compromisos.

· Es planifica el treball diari, anticipant activitats, prioritzant el petit grup i els moments pedagògics individuals

· Mètodes protectors: que promouen la responsabilitat, la disciplina raonada i els límits clars.

Dia a dia dels docents:

El fet de tenir expectatives, esperances i desitjos dipositats en l’alumnat és el que proporciona al professorat la paciència, tolerància i confiança en les possibilitats dels nens. Val la pena alimentar la idea que es poden aconseguir canvis (per petits que siguin).

Algunes idees que ens poden ajudar:

  • Allunyar-se de la relació de confrontació.
  • No prendre’s els episodis de trifurca com una qüestió personal.
  • Renovar el punt de partida en cada nova sessió: recollir aspectes nous (aquells dels que anem aprenent i reflexionant) que permetin el canvi i el desenvolupament.
  • Si els alumnes saben que s’espera d’ells, els permet preveure les conseqüències. Millor una gestió ben planificada que una intervenció reiterativa i esgotadora per part del docent.
  • Cal entendre que un cop establertes les condicions prèvies, els efectes requereixen un temps. Possiblement no serà el mateix el que es desitja per una part i el que es necessita per l’altre.
  • Pot ajudar dur les tasques preparades i planificades i, segons la situació, poder fer algun canvi en el contingut, metodologia, etc, segons l’anàlisi intuïtiu del que està passant a classe.
  • Reflexionar sobre si hem pogut generar o mantenir un bon clima d’acceptació i respecte. Les reflexions sobrer la pròpia pràctica aportaran els elements que enriquiran i ajustaran novament la seqüència educativa. Reflexió abans (en la planificació), durant (en la praxis) i després (en la valoració del moment educatiu).
  • Ser sensibles a les situacions que causin frustració.
  • Important transmetre que volem ajudar l’alumne, que creiem en les seves possibilitats. Que el reconeixem com a persona des de la cooperació i la responsabilitat, tenint present els seus propis recursos. Que tot i això, no val qualsevol conducta (posant límits també els volem ajudar).
  • Ser una figura d’acolliment, contenció i estimació per l’alumne en la mesura del possible. Ser tolerant, reconèixer i contenir els sentiments de l’alumne (diferent de ser condescendent) i reconèixer les dificultats (nosaltres també tenim les nostres).
  • Alguns cops, quan les coses no funcionen, propiciar el sentit de l’humor permet un estalvi de sentiments negatius. Trobar la part còmica d’una situació (sense ridiculitzar, ni ironitzar) pot ser que ajudi a crear complicitats positives.
  • Pot ser útil trobar un punt mig entre la verborrea en la que podem caure volent justificar totes les nostres accions i l’autoritat portada a l’extrem que pot comportar rebuig. Els alumnes són capaços d’entendre els límits molt més del que ens pensem. Amplio aquest aspecte al final d’aquest apartat.
  • Pot ajudar entendre que davant dels comportament agressius o desafiants trobem nens o adolescents espantats, desorganitzats, malalts, etc. I que quan tallem el diàleg, qui realment surt perdent és l’alumne.
  • Elaborar les pròpies ansietats per poder fer-ser càrrec de la dels alumnes. Els professionals de l’ensenyament posem en joc més aspectes personals del que en general pensem. Les emocions i sentiments que es viuen associats a les situacions d’ensenyament aprenentatge tenen a veure amb la nostra pròpia història personal, la concepció que tenim de nosaltres com professionals, el particular estil de treball, el significat que atribuïm a la nostra feina, etc. Els nostres temors i expectatives poden ser posades en joc en les nostres actuacions, i també poden ser observades per l’alumne. És per això que reflexionar sobre això ens pot ajudar a contextualitzar les relacions mestre/alumne, ja que influeixen en la manera en que percebem les situacions, en com les interpretem i com actuem respecte a elles. Cal confiar en el procés de l’alumne, però també en nosaltres mateixos.La reflexió és una gran eina se superació. I podem reflexionar també sobre les pròpies pors.
    • Por de la crítica a les nostres capacitats per ensenyar. És important que es tingui consciència i acceptació de les pròpies característiques i imperfeccions.
    • Por de l’hostilitat en les situacions d’ensenyament/aprenentatge. Per elaborar les frustracions cal entomar i entendre aquest sentiments.
    • Por de perdre el control. La seguretat personal (dins el que som i fins a on arribem), la capacitat per suportar, contenir el dolor emocional i ser tolerant facilitarà el vincle amb l’alumne.

La importància dels límits

Els límits vertaders són aquells realment necessaris, aquells que no cerquen inculcar obediència, ni uns resultats definits de l’altre persona (tractada potser com a objecte), a on no es respectin els seus processos vitals. Cuidem que amb les nostres expectatives no passem al control.

No es tracta només de posar límits quan l’adult arriba a perdre la paciència i el posa aleshores amb enfado i retret. Tampoc hauríem privar d’amor, com a una forma de càstig, si fan els que no ens agrada.

Els límits han de ser coherents en cada situació (no són els mateixos a casa que a casa d’un altre, per exemple).

Es poden comparar la necessitats de normes amb el joc de parxís o altre joc: sense elles no es pot jugar. Sense límits adequats no podem conviure en pau ni oferir seguretat.

Els límits s’han de posar amb presència (establint contacte visual o corporal), de forma respectuosa, però també amb fermesa (mostrant que estic disposat a respondre i que no van a desaparèixer amb protestes ni plors). Això pot ajudar a que el nen vegi davant seu algú que no el deixarà fer allò que vol, però que no el rebutja com a persona. Aquesta pot ser la clau per a diferenciar el límit de la prohibició.

En els límits també pot haver moments per l’humor (sempre que aquest sigui respectuós).

Els nens han de poder experimentar que perdran llibertat si no assumeixen les seves responsabilitats. Bo seria que en aquest prendre responsabilitats trobin plaer per a que els límits es tornin innecessaris.

Pot ser útil cercar un espai per a discutir els motius, no per a eliminar els límits, sinó per a que puguin comprendre millor la nostra manera de pensar. Millor no fer-ho, però, en el moment de dolor davant del límits, volent alliçonar-lo. Millor, ens aquests moments, l’acompanyem i el deixem plorar o protestar sense dissuadir-lo dels seus sentiments.

Possiblement no ens agraden les seves respostes, ni són les millors pel seu desenvolupament, però podem partir de que possiblement siguin les millors per a la supervivència en un medi com el que viu. Potser ens cal confiar més en el ritme i la intuïció de bona part dels processos.

Estalviarem energia si aprenem a advertir les interaccions dirigides des de l’interior, a respectar-les i a cooperar amb elles enlloc de dirigir-les. Tot moviment autònom, des de dins, es guarda i s’interconnecta, permetent la maduració de judici personal.

Alguns impediments: alguns cops ens pot fer por posar límits per a no semblar menys carinyosos o ser menys estimats. El sentiment de compassió, davant nens amb situacions difícils, ens pot dificultar el fet de posar límits. I també, caldria entendre que acceptar que hem fet “alguna cosa malament” no comporta el dret a deixar-se perdre el respecte. Els límits formen part de la vida.

Cal anar reflexionant sobre els límits per a aprendre, essent conscients de les dificultats que pot comportar posar-los.

Comprendre l’alumnat des dels diferents coneixements teòrics pot aportar llum per entendre a les persones. Per això podem consultar algunes llibres específics de psicopedagogia. Volen ajudar a fer-ho els que estan a l’aparat de bibliografia.

Publicat dins de General | Etiquetat com a | Deixa un comentari

Idees per als tutors/es

Per als tutors/es:

És el professional que, sovint, rep les pressions i angoixes del centre en relació al que signifiquen aquests alumnes: cal que se senti recolzat per l’equip docent i per l’equip directiu.

Algunes idees segons tres apartats:

  • Com acompanyar l’alumne: tutoria individual.
  • Des de la tutoria de grup.
  • Informació i assessorament a la família.

Com acompanyar i orientar l’alumne: la tutoria individual.

    En la tutorització personalitzada, compartida per l’equip docent, s’establiran pactes personals i contractes pedagògics. Tot això, contemplant: 

  • Acollir i acompanyar l’alumne en el seu malestar i ajudant-lo a vincular-se a les activitats educatives.
  • Ajudar a percebre, prendre consciència de les conseqüències de la pròpia conducta.
  • Possibilitar les actituds positives envers l’alumne per part del professorat, dels companys i de la família.
  • Establir un espai que ajudi a avaluar els compromisos.
  • Establir comunicació periòdica amb les famílies, arribant a acords de col·laboració i d’actuació conjunta família-escola, amb l’orientació i suport dels professionals que s’acordi.
  • Marcar límits molt concrets i justificats. Han de ser límits fàcilment avaluables.
  • Valorar els aspectes positius individuals (petites coses). Intentar crear un “reconeixement” envers l’alumne respecte a una àrea en la qual sigui hàbil.
  • Avançar tema orientació professional, per donar sentit als estudis. 

    Una bona relació de confiança permet apropar-se a les necessitats de l’alumne, i per això, pot ser útil:

  • Els alumnes han de percebre que els adults són referències fiables, que es pot confiar en ells, que no els van a deixar “tirats”.
  • S’ha d’acceptar l’alumne com és, mirar de canalitzar el seu comportament cap a formes de relació amb l’entorn menys conflictives i socialment més eficaces. Treure les idees preconcebudes
  • Algunes disposicions personals poden ajudar:
    • Estar disponible
    • Estar atent i obert a les aportacions de l’alumne
    • Figura d’acolliment, cura, contenció i estimació.
    • Escoltar
    • Tenir-lo present
    • Ser sensible a l’esforç que pot fer l’alumne per a establir relacions millor amb les persones del seu entorn.
    • Elaborar les pròpies ansietats per poder fer-se càrrec de la dels alumnes.

Abans de la conversa, pot ajudar crear un entorn favorable pel nen, que generi benestar, seguretat i serenitat. Pot ajudar a reduir el nivell de tensió i hostilitat, i doncs, fer possible el diàleg:

  • Ha de ser acceptat per l’alumne, percebut “com algú a qui importo”. Ha d’acceptar i conèixer l’alumne.
  • Ser realista respecte les frustracions que pot tolerar l’alumne.
  • Ser sensibles a les situacions que causin frustració.
  • Allunyar-se de la relació de confrontació.
  • No prendre’s els episodis de trifurca com una qüestió personal.
  • Renovar el punt de partida en cada nova sessió: recollir aspectes nous que permetin el canvi i el desenvolupament.
  • Ha de conversar amb l’alumne i mantenir contacte visual amb ell.

Després d’una situació especialment conflictiva es pot mirar de proporcionar un moment de assossec i serenitat . Ajudar-lo a incrementar el coneixement de la realitat existent, els valors ocults… per tal de restaurar relacions deteriorades, reforçar límits conductuals i socials. Algunes idees per això últim:

  • Si el nen no té control sobre les seves pròpies emocions, millor no iniciar conversa.
  • Ajudar-lo a mantenir la calma i a modelar la seva ira.
  • Conèixer abans com ha estat la situació conflictiva.
  • Escoltar l’alumne i tractar d’entendre la seva percepció
  • Animar l’alumne a fer-se preguntes.
  • Facilitar els esforços de l’alumne per a comunicar allò que vol dir.
  • Tractar de reduir i minimitzar els sentiments de vergonya o culpabilitat.
  • Permetre que recuperi la compostura abans d’incorporar-se de nou a la rutina escolar.Quan recupera la calma és recomanable posar paraules al que ha passat, segons algunes recomanacions:
  • Evitar els sermons, la verborrea, les recriminacions, la despreocupació.
  • Explicar al nen que ha passat i proposar-li activitats posteriors. Cal un temps de reequilibri.

Des de la tutoria de grup:

  • Treballar el sentiment de pertinença al grup i l’autoestima.
  • Planejar activitats per tal d’afavorir un bon clima a la classe i bones relacions de grup.
  • Procurar que les normes i regles de comunicació dins del grup siguin clares.
  • Emprar activitats de treball cooperatiu.

Informació i assessorament a la família

El treball amb la família és molt important. Cal que aquesta estigui implicada i ens doni el consentiment per a treballar amb el seu fil a partir duna conversa edificant.

  • Buscarem la seva implicació, el consentiment i la confiança.
  • Els mostrarem que ens interessem pel seu patiment i provarem que la conversa no giri només al voltant del que és normatiu i acadèmic. Buscarem una posició de no-rivalitat, fugint dels retrets.
  • Els demanarem que ens transmetin el que saben del noi, per tal que ens serveixi en el nostre coneixement sobre l’alumne i per tal de fer-los, també, un lloc com a pares en tot el procés.
  • És important responsabilitzar-los en en procés educatiu del seu fill. Pot servir conèixer i compartir les idees a les famílies.
    Per comprendre l’alumnat també des dels coneixements teòrics, que poden ajudar a entendre una mica més. Es pot consultar les idees a l’apartat de bibliografia.
Publicat dins de General | Etiquetat com a | Deixa un comentari

Algunes idees per a les famílies

Per a les famílies

Alguns aspectes que poden ajudar.

  • És important escoltar i dialogar amb el fill, dedicar-li temps per estar al seu costat i ajudar-lo a afrontar els seus neguits, encara que alguns cops sembli que rebutgi l’ajut. Cal entendre que el seu comportament és conseqüència del malestar que sent. El fet de mostrar disponibilitat facilitarà que pugui conversar.
  • Les expectatives que tenim influencien en el seu creixement com a persona. Mantenir l’optimisme l’ajudarà a creure en les pròpies possibilitats.
  • Mantenir equilibri entre límit, estimació i autoritat. Entendre la contradicció que no vol normes però les necessita.
  • En l’àmbit personal: que tingui hàbits de vida saludable, faci esport o alguna activitat artística.
  • Facilitar la capacitat d’expressar les pròpies experiències vitals ajudarà a que ell ho pugui fer també.
  • En l’àmbit familiar són molt importants els sentiments positius d’afecte i estimació i els estil de comunicació de confiança. Compartir temps de lleure
  • Les rutines faciliten la sensació de seguretat i faciliten el desenvolupament emocional. És convenient donar-los algunes responsabilitats.
  • Cal treballar l’assumpció de la responsabilitats dels actes i la capacitat de resposta en situacions conflictives.
  • Potenciar aquells aspectes en els que és hàbil per ajudar-lo a enfortir l’autoestima.
  • Estaria bé poder situar alguna activitat de lleure (algun esport d’equip) que també l’ajudi a fomentar la col·laboració amb altres adolescents i que l’ajudaria a respectar normes i límits.
  • Cal entendre que un cop establertes les condicions prèvies, els efectes requereixen un temps, que possiblement no serà el mateix el que es desitja per una part i el que necessita per l’altre.
  • Potenciar l’autoritat positiva, tot evitant l’excés de càstigs i recriminacions i potenciant el reforç positiu dels bons resultats i el reconeixement de l’esforç quan el posi.

 

La importància dels límits

Els límits vertaders són aquells realment necessaris, aquells que no cerquen inculcar obediència, ni uns resultats definits de l’altre persona (tractada potser com a objecte), a on no es respectin els seus processos vitals. Cuidem que amb les nostres expectatives no passem al control.

No es tracta només de posar límits quan l’adult arriba a perdre la paciència i el posa aleshores amb enfado i retret. Tampoc hauríem privar d’amor, com a una forma de càstig, si fan els que no ens agrada.

Els límits han de ser coherents en cada situació (no són els mateixos a casa que a casa d’un altre, per exemple).

Es poden comparar la necessitats de normes amb el joc de parxís o altre joc: sense elles no es pot jugar. Sense límits adequats no podem conviure en pau ni oferir seguretat.

Els límits s’han de posar amb presència (establint contacte visual o corporal), de forma respectuosa, però també amb fermesa (mostrant que estic disposat a respondre i que no van a desaparèixer amb protestes ni plors). Això pot ajudar a que el nen vegi davant seu algú que no el deixarà fer allò que vol, però que no el rebutja com a persona. Aquesta pot ser la clau per a diferenciar el límit de la prohibició.

En els límits també pot haver moments per l’humor (sempre que aquest sigui respectuós).

Els nens han de poder experimentar que perdran llibertat si no assumeixen les seves responsabilitats. Bo seria que en aquest prendre responsabilitats trobin plaer per a que els límits es tornin innecessaris.

Pot ser útil cercar un espai per a discutir els motius, no per a eliminar els límits, sinó per a que puguin comprendre millor la nostra manera de pensar. Millor no fer-ho, però, en el moment de dolor davant del límits, volent alliçonar-lo. Millor, ens aquests moments, l’acompanyem i el deixem plorar o protestar sense dissuadir-lo dels seus sentiments.

Possiblement no ens agraden les seves respostes, ni són les millors pel seu desenvolupament, però podem partir de que possiblement siguin les millors per a la supervivència en un medi com el que viu. Potser ens cal confiar més en el ritme i la intuïció de bona part dels processos.

Estalviarem energia si aprenem a advertir les interaccions dirigides des de l’interior, a respectar-les i a cooperar amb elles enlloc de dirigir-les. Tot moviment autònom, des de dins, es guarda i s’interconnecta, permetent la maduració de judici personal.

Alguns impediments: alguns cops ens pot fer por posar límits per a no semblar menys carinyosos o ser menys estimats. El sentiment de compassió, davant nens amb situacions difícils, ens pot dificultar el fet de posar límits. I també, caldria entendre que acceptar que hem fet “alguna cosa malament” no comporta el dret a deixar-se perdre el respecte. Els límits formen part de la vida.

Cal anar reflexionant sobre els límits per a aprendre, essent conscients de les dificultats que pot comportar posar-los.

Cal entendre que un cop establertes les condicions prèvies, els efectes requereixen un temps, que possiblement no serà el mateix el que es desitja per una part i el que necessita per l’altre.

A més de la bibliografia comentada en l’apartat “bibliografia“, resulta especialment interessant:

 

Publicat dins de General | Etiquetat com a | Deixa un comentari

Propostes finals per a la millora de conducta d’alumnes adolescents de primer d’ESO al centre de pràctiques.

Propostes per a la millora de conducta d’alumnes adolescents de primer d’ESO al centre de pràctiques.

Davant la preocupació mostrada pel centre per l’actitud cada cop més disruptiva dels alumnes de primer d’ESO, i després d’haver passat quatre mesos assistint a l’Institut, els dilluns, en l’acompanyament de la professional de l’EAP, faig algunes propostes, que intenten ajustar-se a la realitat del context.

A nivell general de centre:

  • Recordar cada inici de curs les normes de convivència, no donar res per sabut. Fer-ho segons diversos objectius:
    • Que les coneguin.
    • Que coneguin què implica no dur-les a terme.
    • Que entenguin la importància de compartir unes normes que ens ajudin a conviure (comparant-les a un joc de taula o un partit de futbol: sense normes no podríem jugar).
  • Pels equips docents o claustre: reflexionar sobre la importància dels límits, decidir quins són els més importants, com els treballem i quines seran les sancions o conseqüències en cada cas. Quan una norma no es compleix, perd la seva categoria de norma i produeix l’efecte contrari. Millor establim poques i les treballem conjuntament.

Per exemple, millor demanem que durant els canvis de classe els alumnes entrin a l’aula si un professor els hi demana, que no demanar que no surtin d’aquesta si no farem res en cas contrari. Aprenen que saltar-se una norma no té conseqüències i això dificulta separar quines sí i quines no són d’obligat compliment.

  • Proposar una xerrada per a docents i famílies (mateix dia o per separat, segons l’orientació) sobre la importància dels límits i l’equilibri entre límits, respecte i llibertats. Es pot fer dins el Pla de Millora que el centre té engegat.
  • Facilitar alguns recursos (agrupats segons estiguin orientats a tutors o als docents en general), lectures i síntesis d’elles i altres elements de reflexió per a que els docents consolidin i/o ampliïn els seus coneixements sobre com treballar amb alumnes amb trastorns de conducta. Les aniré concentrant en un bloc: http://blocs.xtec.cat/diversitatconducta/. (espero que a finals de maig estarà ja força complert).

 

A primer d’ESO: Proposta de treball del programa de competències socials (de Manuel Segura [+]).

El programa està pensat amb una funció preventiva. Vol millorar les relacions interpersonals dels adolescents, ja que és relacionant-nos que ens creixem com a persones. Podria substituir o complementar el programa “Amida” que es treballa actualment a les tutories de primer i que té per objectiu principal treballar valors.

Destaca la importància de treballar al mateix temps el cognitiu, l’emocional, les habilitats socials i el creixement moral, i no pas com a parts separades com fan alguns programes. Motiu? en el treball d’habilitats socials es pot descuidar el creixement moral, i amb això, obtenir “delinqüents hàbils”, o alguns alumnes que poden fer servir les habilitats socials per a manipular altres persones si manquen els valors morals.

Aquest programa de competència social incorpora tres factors:

  • Entrenament cognitiu. El programa es centra sobretot en la intel·ligència interpesonal, considerant important per a relacionar-nos el pensament causal, l’alternatiu, el conseqüencial, el de perspectiva i el pensament mitjans-finalitat.
  • Creixement moral .Seguix un treball de discussió de dilemes.
  • Educació emocional. Es centra en l’entrenament d’habilitats socials bàsiques com saber escoltar, demanar un favor, rebre una queixa, saber dir no, negociar, etc. També vol ensenyar els alumnes a enfrontar-se a la ira, l’angoixa i a la depressió.

Com treballar el programa.

Aquest programa està elaborat per a secundària amb el títol “Ser persona i relacionar-se” (encara que a classe es pot presentar amb qualsevol altre títol) de l’editorial Narcea, en un conjunt de tres quaderns. Facilito, però un programa1 amb el mateix nom i del mateix autor (de la Junta d’Andalusia).

El programa aconsella treballar el volum destinat a primer cicle a primer d’ESO, el de segon cicle a tercer i a segon i quart fer un manteniment del programa utilitzant historietes, pel·lícules i continuar amb l’entrenament d’habilitats cognitives.

Està pensat per a treballar-lo sistemàticament un cop per setmana durant un curs escolar sencer. Davant la dificultat de proposar una matèria optativa a primer per a treballar aquest programa, es pot valorar la possibilitat de treballar-ho dins l’alternativa a la religió, que encara que no el podran fer tots els alumnes, si recollirà bona part d’ells.

Una possibilitat, per a facilitar la tasca als docents, seria preparar-se una de les tres parts i impartir-la durant un trimestre, acabat el qual els alumnes roten. De les tres parts del programa, les dos últimes requereixen una certa mà esquerra per a treballar-la, ja que precisa de més discussió i debat. Es pot distribuir el programa segons les preferències, experiència o tarannà del professorat.

Altre possibilitat, una mica més dura pels tutors, seria que fossin ells que impartissin l’alternativa i que ho fessin durant tot el curs, per tal de poder fer un seguiment més acurat dels seus alumnes.

Com treballar cadascuna de les diferents parts del programa:

  • Entrenament cognitiu.

Proposa treballar a partir d’historietes còmiques o pel·lícules que plantegen un problema. Es facilita nomes una part de la història i es pregunta quin problema hi ha, qui el té i quines possibles sortides té el protagonista. Entre les possibles sortides més eficaces, pensem les possibles conseqüències.

Lliurem la resta de la història i es demana que alguns l’expliquin des del punt de vista de cadascun dels diferents personatges.

Segons el grup i el dia, es pot discutir el tema (primer en petit grup i després en el grup classe), proposar preguntes o fins i tot cercar una frase i fer un dibuix per a la història.

  • Creixement moral.

Es proposa un dilema moral que els obligui a escollir què farien en el lloc del protagonista. Es formen grups segons les opinions i se’ls deixa una estona per a que anotin els motius que els han fet decantar-se per una o altre solució. Posteriorment es debat, compartint les opinions, i el docent pot fer alguna reflexió al respecte mirant de no imposar la seva opinió. No es tracta d’inculcar valors, sinó de contribuir al creixement moral.

Segons el grup, podem provar d’identificar els valors que hi havien en joc.

  • Educació emocional. Les habilitats socials faciliten la relació interpersonal de manera assertiva (ni agressiva, ni inhibida). Aquesta part del programa està pensada per a realitzar preferiblement al final d’aquest, ja que funciona millor si els alumnes tenen ja certes capacitats cognitives.

    Si el grup és molt superior a 12 alumnes, segons les característiques d’aquest i per tal que no sigui molt difícil gestionar-los, es proposa dividir-los en dos grups: un d’ells no treballa un dels dies i actua com a espectador, participant únicament de la crítica final.

    Es proposa partir d’una situació concreta que presenta una dificultat o un conflicte (real o imaginari, fins i tot extret d’una pel·lícula). Es demana quina seria una reacció inhibida, una agressiva i una reacció assertiva davant la situació. Mirar de fer veure que ni l’agressiva ni la inhibida solucionen, sinó que agraven el problema.

    Posteriorment es demana que algú faci un “role-playing” de la solució assertiva. Entre els companys i el professor valoren si realment ha estat assertiva: com ha utilitzat els ulls, les mans, el to de veu, etc.

Com avaluar el treball? A més de l’actitud, es pot demanar que anotin les idees que han tingut en la seva reflexió individual i les que els han semblat més interessants en la posta en comú. També es pot emprar un qüestionari que el programa inclou, per a avaluar la seva evolució.

Publicat dins de General | Etiquetat com a , | Deixa un comentari

Lectura: Atenció educativa per a l’alumnat amb NEE associades a TC

    Idees i reflexions de la lectura de:

  • Gallardo, A. Atenció educativa per a l’alumnat amb necessitats educatives especials (NEE) associades a trastorns de la personalitat i / o conducta. (2004) Barcelona. Llicència d’estudis. Departament d’Educació. Generalitat de Catalunya.

El llibre situa:

Previ:

He anat treballant aquest dossier en diferents moments i per un motiu o altre ha quedat el seu anàlisi pel final. Moltes de les idees que sorgeixen es repetixen en altres materials llegits, sobretot en el dossier del treball de diferents EAPs, que utilitza aquesta llicència d’estudis com base bibliogràfica.

És per això que prenc algunes idees i deixo de repetir les que ja han anat sorgint en les anteriors.

El dossier està dissenyat segons tres blocs: un primer sobre aportacions teòriques, que vaig utilitzar pel preprojecte i que em servirà per a la memòria. Un segon bloc centrat en la pràctica a partir d’un qüestionari i de l’anàlisi de dos casos que he llegit més per sobre i un tercer bloc, que treballo en aquesta anàlisi, que es centra en elaborar propostes per a l’assessorament psicopedagògic i l’acció educativa.

Parteix de la hipòtesi de treball que l’educació pot promoure el desenvolupament integral de l’alumnat amb necessitats educatives específiques associades a trastorns de comportament sempre que es donin unes determinades condicions personal, educatives i de l’entorn.

Idees i punts de partida:

En la introducció destaca la importància de comprendre de quines maneres tots plegats hem d’adaptar-nos i elaborar noves maneres de percebre, rebre i processar informacions, nous valors en les relacions interpersonals o noves expectatives professionals.

Així mateix, destaca com les expectatives mútues de professorat i famílies sovint no evolucionen al mateix ritme davant els canvis, mentre el professorat manté el referent o la idealització del que havia de ser la família del segle passat, les famílies dels seus alumnes s’allunyen cada cop més d’aquest model.

Per poder avançar amb una mirada global envers aquest alumnat i les seves necessitats, es considera:

  • Les expectatives docents i de la família respecte el nen/a així com les actituds i valors respecta la tasca educativa.
  • Les representacions mútues i les relacions escola-familia.
  • Les NEE d’aquest alumnat per comprendre com el seu pensament rígid, inflexible, l’angoixa i el sentiment de fracàs en la vida els porta a la realització d’accions destructives per no sentir el seu propi patiment, i com el seu comportament s’ha anat estructurant com una resposta a un medi de relacions viscut com hostil.
  • El significat del seu comportament en funció del malestar.

El grau de conflicte de l’alumnat amb ell mateix o amb els altres fa que el malestar es faci present i palès a l’escola. Per tal de reconduir-lo cal tenir present algunes consideracions prèvies:

  • Les receptes en educació sovint no són útils per aplicar-les al peu de la lletra. Pot ajudar dur les tasques preparades i planificades, i segons la situació poder fer algun canvi en el contingut, metodologia, etc, segons l’anàlisi intuïtiu del que està passant a classe.
  • Reflexionar sobre si hem pogut generar o mantenir un bon clima d’acceptació i respecte. Les reflexions sobrer la pròpia pràctica aportaran els elements que enriquiran i ajustaran novament la seqüència educativa. Reflexió abans (en la planificació), durant (en la praxis) i després (en la valoració del moment educatiu).

Algunes propostes per generar una vinculació educativa/emocional sana amb aquest alumnat en contextos educatius:

Abans de tot convé definir en quin punt es troba el propi centre respecte d’alguns aspectes:

  • On som en el nostre centre, quines actuacions hem pogut dur a terme.
  • Com es posiciona la institució escolar i el professorat respecte l’alumnat amb NEEATPC.
  • Què es valora d’aquests alumnes.
  • Quin lloc simbòlic i real se’ls atorga.
  • S’inclou o s’exclou de la dinàmica de funcionament escolar a aquest alumnat que amb les seves contradiccions qüestionen sovint l’autoritat educativa.

Algunes prioritats que cal incorporar progressivament als objectius del centre, explicitant-les i definint-les:

  • Acollir el malestar de l’alumnat amb les pròpies contradiccions, possibilitats i limitacions.
  • Acompanyar aquest malestar, generant en l’alumne la capacitat de desitjar, tenir il·lusions, projectes, etc fins a assolir-los o a reajustar les expectatives a les possibilitats reals.
  • Ajudar a confiar en els docents, demanat ajut, compartint coneixements i afectes.
  • Acompanyar a l’alumne a donar significat al seu malestar, no atribuint només significat a la seva conducta, sino al que li passa de fons.
  • Comptar amb el consentiment de l’alumne i de la família.

    Per a cercar maneres d’incloure aquest alumnat pot ser útil:

  • Dedicar un espai/temps per a la pròpia reflexió de la pràctica.
  • Generar petits projectes que es puguin realitzar i que conflueixin en el desig de millora del professorat.
  • Donar rellevància al contingut de les reunions de treball. Per no dedicar massa espai a les reunions “burocràtiques” que poden ser resoltes de formes més àgils.

    Si l’equip educatiu pot partir d’una concepció educativa integradora i d’una actitut activa i es planteja la seva tasca des de la posició d’aprendre ell mateix i com equip de professionals, llavors pot:

  • Entendre l’alumne i el seu malestar i la seva necessitat d’actuar per a no pensar.
  • Procurar la versatilitat de les actuacions professionals, fent-se càrrec d’allò que passi en la línia d’intervenció acordada.
  • Treballar estratègies d’equip per vetllar en la relació professorat respecte de l’alumne i la família.

En les situacions educatives amb aquest tipus d’alumnat poden fer-se presents sentiments d’acceptació, refús, por, desvalorització… És important no perdre la consciència que no es pot arribar a tot ni solucionar-ho tot, però si que podem pensar en petites actuacions o mirar i reflexionar des de nous punts de vista.

L’actitud de cadascun respecte a la situació educativa influirà significativament en la relació. Entre d’altres, el professor pot tenir present les següents actituds:

  • Treure les idees preconcebudes
  • Renovar el punt de partida en cada nova sessió: recollir aspectes nous que permetin el canvi i el desenvolupament.
  • Ser una figura d’acolliment, contenció i estimació per l’alumne.
  • Elaborar les pròpies ansietats per poder fer-ser càrrec de la dels alumnes.
  • Ser tolerant, reconèixer i contenir els sentiments de l’alumne (diferent de ser condescendent) i reconèixer les dificultats.
  • Comprendre l’alumnat també des dels diferents coneixements teòrics que aporten llum per entendre a les persones.

Els temors del docent dependran de la seva personalitat, de la seva experiència i de la naturalesa del problema que afronta. Sovint podem reflexionar sobre possibles pors:

  • Por de la crítica a les seves capacitats per ensenyar, el comportament, etc…és important que es tingui consciència i acceptació de les pròpies característiques i imperfeccions.
  • Por de l’hostilitat en les situacions d’ensenyament/aprenentatge. Per elaborar les frustracions cal entomar i entendre aquest sentiments.
  • Por de perdre el control.

La inseguretat personal, per manca d’experiència o perquè se sent poc preparat dificultaran el contenir i acompanyar a l’alumne en el seu malestar. La capacitat per suportar, contenir el dolor emocional i ser tolerant facilitarà el vincle amb l’alumne. Pot ajudar entendre que davant dels comportament agressius o desafiants trobem nens o adolescents espantats, desorganitzats, malalts, etc.

Els temors de l’alumnat, en canvi, poden ser:

  • Ser criticat, inculpat per no aprendre o no fer bé les coses.
  • Ser abandonat, un cop ha confiat en el mestre fins al punt de parlar de si mateix, es pot sentir molt vulnerable. Si ha començat a tenir esperances, pot tenir por a que el mestre l’abandoni abans de superar el problema.
Publicat dins de General | Etiquetat com a | Deixa un comentari

Analitzant programes del centre: grode.

La coordinadora pedagògica i la cap d’estudis han estat assistint durant aquest curs a un curs de formació per a poder implantar el programa Grode a les aules.

I què implica aquest programa?

Alguns dels objectius del programa:

  • Afavorir la constitució d’un escenari de relacio i de traball en el que es produeixen múltiples interaccions en el grup d’iguals.
  • Multiplicar les oportunitats de tenir vivències positives compartides entre moltes noies i nois del grup classe.
  • Afeblir els rols estereotipats que marquen un bon nombre d’alumnes a través de la realització d’activitats de la vida ordinària de l’aula.
  • Afavorir el desenvolupament d’estratègies relacionals.
  • Apendre, com a grup i individualment, a conviure positivament amb les persones de l’entorn.

Per a poder dur a terme aquests objectius existeixen una sèrie de criteris i passos per a formar els grups.

Es prenen unes dades sociomètriques que serviràn per a constituir els grups de treball. La idea és que tot l’alumnat pugui treballar amb el màxim de persones del seu grup, en una progressió planificada. Alguns exemples:

Es localtiza l’alumne que ha tingut me´s rebutjos i es mira qui l’ha escollit o si més no, qui no l’ha rebutjat, per tal de valorar que facin treballs junts.

L’alumnat amb autoestima positiva baixa hauria de poder treballar amb alguna de les persones per les quals ha estat triada però que no en té consciència.

A tot això es proposen una sèrie d‘activitats.

  • Les primeres propostes de treball han de ser de curta durada, en grup petit (parella o trio) i amb garantia d’èxit.
  • Amb una freqüència planificada es faran noves propostes de treball grupal.

Alguns exemples d’activitats:

  • Elaboració de material gràfic de forma manipulativa (murals, còmics, etc).
  • Realització de dictats cooperatius (un membre de la parella dicta i l’altre escriu i posteriorment s’intercanvien els papers).

 

Publicat dins de General | Etiquetat com a , | Deixa un comentari

Millorant les possibles idees a proposar al centre.

En comentar les possibles propsotes amb Ps i la cap d’estudis (les parlem a soles amb Ps inicialment), sorgeixen altres noves idees:

  1. Demanar al consorci d’Educació, tot fent una instància, una segona figura de psicopedagog/a al centre. Es pot justificar pel número d’expedients i la baixa matriculació, etc.
  2. Enlloc de fer una optativa (em comenten que ja n’hi ha una progrmada a tercer, però el psicopedagog varia el programa i fa matemàtiques enlloc de valors), la cap d’estudis comenta que igual es podria fer el treball de competències socials durant l’alternativa a la religió, tot i l’inconveninent que els alumnes que fan religió no la podràn fer.
  3. En la reunió d’inici de curs amb els pares es pot comentar una mica les normes i la importància dels límits.
Publicat dins de General | Etiquetat com a , | Deixa un comentari