Category Archives: Història de l’art

Bellos paisajes de l’Empordà

Francesc Gimeno

Francesc Gimeno i els paisatgistes del Montgrí MUSEU D´ART DE GIRONA GIRONA Comisaria: Mariona Seguranyes Pujada de la Catedral, 12 www. museuart. com Tf. 972-20-38-34 Hasta el 25 de mayo

ROSSEND CASANOVA

Pincelada ágil, paleta de color intensa e interés por la luz. Estos son algunos de los ingredientes que presentan las pinturas de Francesc Gimeno, uno de los artistas más destacados de la pintura catalana del cambio de siglo y, a su vez, injustamente poco conocido. La obra de Gimeno se encuentra hoy custodiada en varios museos y muy especialmente en colecciones privadas. Por ello, la exposición que presenta el Museu d´Art de Girona es una buena ocasión para descubrirlo y contemplar obras que hasta la fecha no se habían mostrado en público.

La muestra arranca en 1887, con la llegada de Gimeno a Torroella de Montgrí en compañía de los pintores Ramon Call y Modest Urgell. Al descubrir el Empordà, desenvolvió una paleta de gran cromatismo, fruto de captar la luz y el color especial de la zona. Un periodo que se repasa junto con su estancia en Girona y su aislamiento en Begur, en 1916, que darían fruto a sus mejores telas. De esta época es su particular visión de los tejados de Torroella, una mirada casi aérea y muy pronunciada, donde funde la naturaleza humana con la paisajística. Las obras expuestas se analizan en un esmerado catálogo que recoge su producción y la de otros, como Joaquim Mir o Josep Maria Mascort, admiradores de Gimeno, paisajistas como él y que también están presentes por haber retratado Girona y el Montgrí.

Gimeno había nacido en Tortosa el 1858 y se dedicó de joven a la pintura, aprendiendo en Barcelona y Madrid, donde consolidó su lenguaje bajo la protección de Carlos de Haes, destacado paisajista del realismo español. A su regreso, casó con Caterina Massaguer, de Torroella de Montgrí, nupcias que marcarían su vinculación con el Empordà. Pero la fortuna no fue aliada de Gimeno. A las limitaciones económicas sumó las frecuentes críticas a su obra, rehusada en algunas exposiciones por los jurados, críticos e incluso por el público. Esta circunstancia agudizó su marginación con respecto al mundo del arte y la sociedad, pero no le hizo abandonar la pintura de caballete, con la que disfrutaba retratando escenas de su entorno familiar.

Contrariamente, un pequeño círculo de admiradores le animaban, como el crítico Romà Jori, el pintor Ignasi Moll o el galerista Josep Dalmau, que llegó a organizarle la primera exposición individual con buen éxito de público y crítica. Corría 1915, tenía casi sesenta años y su obra empezaba entonces a ser reconocida. Una valoración que aumentó en los años siguientes y que culminó en 1925, cuando la Sala Parés le rindió homenaje. Duró poco: Gimeno falleció en 1927 y la sala barcelonesa se apresuró a recordarlo en una exposición póstuma que, irónicamente, gozó de un éxito de ventas sin precedentes en vida del autor.

Una vida y una obra que se pueden repasar ahora en las dependencias del museo de Girona, que ha coproducido la exposición junto con el Museu de la Mediterrània (Can Quintana) de Torroella de Montgrí, donde se presentó primero con una excelente acogida al ser vista por más de diez mil personas. Con una cifra así, seguro que Gimeno se sentiría feliz.

De la cort a l’obscuritat

Coincidint amb el 200 aniversari de l’inici de la Guerra del Francès, el Museu del Prado presenta des del 15 d’abril fins al 13 de juliol una àmplia exposició sobre Goya que, centrada al voltant dels quadres del 2 i 3 de maig del 1808 a Madrid, recentment restaurats, estudia i presenta la figura de l’artista en un context més ampli. Comissariada per Manuela Mena, Goya en temps de guerra repassa 25 anys de creació artística (1794-1819) a través de 200 obres, entre les quals s’inclouen, a banda de dibuixos, aiguaforts i litografies, 90 pintures, 65 de les quals pertanyen a altres institucions i col·leccions privades. Entre altres novetats, cal destacar 13 peces mai exposades a l’Estat, entre les quals hi ha Manuel García de la Prada i Cap de xai i costelles, així com un parell de quadres recentment atribuïts a Goya (el retrat d’Isidre Máiquez i el de l’ambaixador austríac Kaunitz).

Evolució artística

L’exposició tracta del recorregut vital de Goya des dels darrers anys del Segle de les Llums, quan la seva activitat se centra en el servei al rei Carles IV i a la cort com a primer pintor de cambra, fins a finals de la segona dècada del segle XIX, quan l’artista ha començat ja el gran viatge d’introspecció cap a l’obscuritat de l’esperit humà, l’aïllament i l’exili, tant mental com físic. És el viatge del neoclassicisme cortesà a la modernitat postrevolucionària. I és que en dues dècades Goya va patir la sordesa, les limitacions creatives de l’ambient cortesà, els atacs de la Inquisició, el clarivident contacte amb intel·lectuals de l’època com Jovellanos, la violència i crueltat de la guerra i les seves conseqüències… Però també va viure episodis costumistes i festius com el Carnestoltes o les corrides de toros.

És per això que pel director del Museu del Prado, Miguel Zugaza, la mostra “no és un diari de guerra, sinó el diari d’un artista format a la llum de la raó i del progrés que dóna testimoni de l’absurd i la injustícia”. Segons Mena, “així com Einstein va captar l’univers de les estrelles, Goya va captar l’univers dels éssers humans. Va ser un artista racional: això que estava boig és un mite. Va emprar la bogeria com una metàfora més, però la bogeria no era dins seu, sinó fora”, conclou.

Notícia publicada al diari AVUI, pàgina 41. Dissabte, 12 d’abril del 2008

De Barcelona a Nàpols

Quadern d’art

Quan Itàlia ja havia entrat de ple en el primer Renaixement, la cort catalana va arribar a Nàpols en un moment de transició artística

Xavier Barral

L'Arc de Triomf és la gran portalada del Castell Nou de Nàpols, que va fer aixecar el rei Alfons el Magnànim

L’Arc de Triomf és la gran portalada del Castell Nou de Nàpols, que va fer aixecar el rei Alfons el Magnànim

CIRO FUSCO / EFE

L’art gòtic representa, molt més que no pas el romànic, l’aspiració cap a una vida de bellesa en el marc d’un sentiment artístic molt lligat a l’esperit cortesà. A Catalunya, Barcelona va ser el gran centre econòmic i polític del mediterrani medieval i nucli integrador de cultures. València i Mallorca van significar la voluntat mediterrània del poder català. Perpinyà, amb el seu Palau dels Reis de Mallorca, ens va donar i ens ha deixat monuments remarcables. Les noves tendències de l’art s’imposen en el marc urbà en què l’art envaeix l’espai públic. Els bisbes amb les seves catedrals i els senyors amb els seus palaus, els nous ordes religiosos, l’art de la mort, són aspectes d’una època que també ens ensenya a observar el contrast entre la vida quotidiana dels més rics i les dificultats per viure dels més pobres.

En aquesta època de contrastos, Itàlia era una realitat dominada per les ciutats. Venècia havia conquerit el mar amb vanitat i esperit de conquesta però també amb afany de negoci i ambició social i artística. Per damunt, però, de Milà, Màntua o Siena, el prestigi que dominava el Mediterrani era el de Roma, no només pel poder de l’Església i del Papa, sinó també pel referent a l’antiguitat i el poder imperial.

L’observació de Roma i de l’antiguitat combinada amb les noves maneres procedents del gòtic del nord o del cristianisme bizantí es concretarà en unes tendències gòtiques mediterrànies que portaran l’art català, anirà cap a Itàlia i això ja des d’inicis del segle XIV amb Ferrer i Arnau Bassa. És l’època en què l’art s’atura amb delectació a observar les formes, però també en què el contingut surt al carrer per marcar la vida quotidiana. Les inquietuds culturals, a les portes del Renaixement, porten els prínceps a construir palaus prestigiosos i a somiar en el poder i la cultura dels emperadors romans.

Estudiar el món clàssic vol dir també pensar una nova forma d’art que portarà del gòtic al Renaixement.

El monument que potser resumeix millor tot això que explico i que marca el pas de l’àmbit cultural gòtic de l’Edat Mitjana cap a l’humanisme del Renaixement és l’art triomfal que Alfons el Magnànim va fer aixecar a l’entrada del seu prestigiós Castell Nou de Nàpols. És un monument que resumeix les ambicions mediterrànies dels prínceps medievals i que ens mostra el refinament de la cort d’Alfons el Magnànim a Nàpols, que permet d’explicar també la realitat de la creació artística i literària al voltant del Mediterrani a les darreries del gòtic, de la mateixa manera que la predicació universal del dominic Vicent Ferrer (1350-1419) permet d’entendre aspectes religiosos d’aquest ideal mediterrani, com ho demostren les paraules del seus sermons en llatí i català.

Notícia publicada al diari AVUI, pàgina 36. Dimarts, 25 de desembre del 2007

Paraules clau: Nàpols, Art, Renaixement, Castell, Itàlia, Barcelona, Magnànim, Alfons, Mediterrani, Gòtic