A la nit agafo la meva manta,
per què s’assembla als teus braços.
Poso el meu cap al coixí,
perquè s’assembla al teu coixí preferit.
Tanco els meus ulls i sospiro,
i faig veure que la distància entre nosaltres no existeix,
i que estem junts,
perquè això és l’únic que importa.
En els meus somnis hi ha un fil,
és el fil que ens connecta,
si aquest fil es trenca, jo també.
Quan dormo l’únic que veig és a tu,
em fas molt feliç,
però quan obro els ulls desapareixes
i l’únic que veig són els passadissos cridant-me
amb cares plenes de tristesa.
El confinament pot ser desastrós,
però jo estic orgullós perquè així millorarem.
Però la gent no ho fa gens bé
se salten les normes i després és queixen
perquè la que s’infecta és la seva tieta.
I jo penso: però què és això?
Si volem sortir, estar a casa és el millor.
Però la gent no pensa igual que jo,
només volen sortir perquè pensen que és millor.
I doncs així no sortirem ni a passejar al gos,
només perquè no respecten l’única opció
i si volem estar millor, no surtis de casa quan no es pot.
Perquè no és tan difícil respectar les normes.
Això és una pandèmia, no un joc per anar sortint i entrant.
I aquesta estrofa no ha rimat,
però què vols que et digui? si és la veritat!
I només amb això, vull dir que portar una mascareta no és el fi,
perquè tot s’arregla -però quan fas les coses amb cap-,
perquè tots sabem que a ningú li agrada estar confinat.
Amb aquesta estrofa acaba aquest petit poema
que va sobre com va tot en realitat.
Hi han molts morts en aquesta època
i per això he dit el que penso, com jo crec que és millor.
Les nits que bateguen amb els aplaudiments,
la distància que guardem entre persones,
les maletes buides per no viatjar,
les famílies sense veure els seus familiars,
els metges treballant perquè puguem sortir endavant.
Cada dia mirant les notícies per si hi ha novetats,
…i sense gent al carrer.
El sol es pondrà,
els ocells estan junts,
volen i canten en aquest bon temps.
La seva amistat sembla un arbre en un bosc.
L’aigua i els núvols viatgen.
No importa si un arbre no pot volar,
perquè un arbre i un ocell poden ser bons amics.
L’arbre dóna el lloc a l’ocell per fer un niu.
No importa si els núvols estan al cel i l’aigua avall,
perquè són amics.
L’amistat és per a tots i de tots a tot arreu.
Él era un pobre negro inocente que pagó con un billete falso,
puede que él no lo supiera y se lo dieran por engaño.
Cuatro polis lo arrestaron, y él no hizo nada para escapar;
en el suelo lo pusieron, con la rodilla apretada al cuello, sin dejarle respirar.
Él decía sin parar “ soltadme, no puedo respirar!”
pero los polis no cedieron, y lo dejaron morir sin más.
George tenía una familia y unos hijos por cuidar,
era feliz sin más palabras y se lo tuvieron que arruinar.
La gente lucha por justicia y por aquel triste final,
y todo lo que ganan son balazos en el cuerpo sin piedad.
Todos somos iguales, seamos blancos o con color,
y cuando veo a un racista, quiero que el mundo sea mejor.