La possibilitat de modificar espècies animals i vegetals mitjançant l’Enginyeria Genètica va suscitar moltes esperances en el camp de la sanitat i de l’alimentació,  així va nèixer la tècnica per crear organismes transgènics o organismes modificats genèticament (OMG). Un organisme transgènic és aquell que s’ha desenvolupat a partir d’una cèl·lula en la qual s’han introduït gens estranys i que els ha incorporat al seu genoma.

VEGETALS TRANSGÈNICS

Introduir un gen a un organisme vegetal representa un procés més sezill que en el cas de fer-ho a un organisme animal. Es pot introduir el gen a una cèl·lula del vegetal mitjançant bacteris que presentin plasmidis amb el gen. Posteriorment, a partir d’aquesta cèl·lula, es pot obtenir una plàntula que en desenvolupar-se originarà la planta adulta amb el gen estrany incorporat a totes les seves cèl·lules. Les plantes transgèniques originen llavors transgèniques que s’utilitzen per obtenir noves plantes transgèniques.

Entre els vegetals transgènics podem destacar:

• Varietats transgèniques de blat de moro que resisteixen les gelades gràcies a la incorporació d’un gen d’un peix de l’Àrtic molt resistent al fred, varietats que resisteixen  determinades plagues gràcies a la incorporació d’un gen d’una espècie de blat resistent a les plagues, varietats que resisteixen alguns herbicides gràcies a la incorporació d’un gen bacterià.

• Varietats transgèniques del blat més nutritives i més resistents a les plagues i als herbicides gràcies a la incorporació de determinats gens d’insectes i bacteris.

• Varietats transgèniques del tomàquet que maduren més lentament perquè anul·la l’expressió del gen de la maduració en introduir aquest mateix gent però en sentit invers.

• Varietats transgèniques d’arròs, soja patata, etc..

ANIMALS TRANSGÈNICS

La introducció de gens estranys a un animal es realitza per microinjecció del gen al zigot, de manera que totes les cèl·lules del nou individu portin incorporat el gen. la tècnica es més complexa i fa necessària la fecundació in vitro.

Les aplicacions més importants s’han portat a terme en peixos, ja que en tenir fecundació externa és més fàcil l’obtenció i manipulació de les gàmetes i la introducció del gen al zigot abans de la unió dels dos pronuclis, el de l’òvul i el de l’espermatozoide; d’aquesta manera s’obtenen embrions transgènic. Amb aquestes tècniques s’ha obtingut: 

• Carpes transgèniques que creixen més ràpidament perquè porten un gen de l’hormona del creixement que és sensible als metall, de manera que quan s’afegeix zinc, o un altre metall, a la dieta el creixement és entre 20  i 46% més ràpid.

• Salmons transgènics que resisteixen millor les baixes temperatures gràcies a la incorporació d’un gen d’una espècie de pelaies de l’Àrtic.

• En mamífers s’ha aconseguit ratolins transgènics en els quals es produeix una mutació en el gen de l’hormona de creixement i posteriorment se’ls introdueix el gen de l’hormona de creixement de la rata, amb això s’aconsegueix que produeixin fins a 800 vegades més hormona de creixement que els ratolins normals, essent individus amb triple pes i triple mida. Però l’aplicació més important és la transferència d’un gen causant d’una malaltia humana en un ratolí, amb això s’aconsegueixen ratolins amb la malaltia en els quals es poden experimentar diferents mètodes de tractament.

• Un altre camp en el que es treballa és el de mamífers que excreten amb la llet un determinat producte (proteïna), normalment es tracta d’un medicament difícil d’aconseguir al laboratori. Per aconseguir que el gen del producte s’expressi a la llet es canvia el promotor del gen per un promotor del gen de la lactoglobulina o el de la caseïna, les dues proteïnes principals de la llet. El gen estrany s’expressarà fàcilment i el seu producte es trobarà a llet, ja que el seu promotor serà reconegut com el de la caseïna o lactoglobulina. En aquest sentit s’ha obtingut:    

  • Rates transgèniques que porten a la llet una proteïna (activador del plasminogen) capaç de dissoldre trombres. La quantitat és de 300 nanograms per litre.

  • Ovelles transgèniques que produeixen a la seva llet el factor antihemofílic humà IX utilitzat en el tractament d’hemofílics. La quantitat és de 5 micrograms per litre.

  • Vaques transgèniques que porten un gen que inhibeix el creixement de determinats bacteris, la llet de les quals és un aliment molt adequat per a persones amb el sistema immunològic molt disminuït.

• En aus es treballa en dues àrees: 

  • Una de les àrees més intenses és la construcció de pollastres transgènics que porten gens resistents a agents patògens, per exemple la introducció del gen de ratolí que dona resistència a la grip aconsegueix teixits de pollastre resistents a la grip aviar.

  • Però un dels camps en el que s’intenta aprofundir és en l’aprofitament de l’ou com a medi on s’excreten productes de gens que previament s’hagin introduït a la gallina.

• A començaments de l’any 2001 va ser notícia la introducció d’un gen de medusa en el genoma d’un primat, Maccacus Rhesus, el nou individu anomenat Andy (ANDi ) es va desenvolupar amb normalita i els òrgans que incorporaren el gen van adquirir un color verd. Va ser el primer cas d’una experiència d’aquest tipus en un animal tan pròxim a l’home.

• Al desembre de 2007 un grup de científics sudcoreans va crear uns gats d’angora turcs que emetien un resplendor fluorescent, especialment en algunes parts com el musell, orelles i ulls, quan s’exposaven a llum ultraviolada. Això va ser possible gracies a la introducció d’un gen que codifica una proteïna que provoca fluorescència vermella. El material genètic que codifica aquesta proteïna provenia de una sèrie de virus molts dels qual causen malalties com l’estomatitis vesicular al bestiar boví o altres associats a la leucèmia.

ALIMENTS TRANSGÈNICS

Els risc dels aliments transgènics es pot considerar des de diferents punts de vista, el risc que comporten per a la salut, el risc per al medi ambient i el problema socioeconòmic que pot suposar que la tecnologia dels transgènics estigui en mans d’unes poques multinacionals.

EL RISC PER A LA SALUT

La majoria de científics consideren inexistent el risc per a la salut derivat de la ingestió de productes transgènics, entre altres fets destaquen que ingerim els organismes morts i que és impossible la transferència d’un gen mitjançant la digestió; suposar que un gen que ingerim pugui passar al nostre ADN i formar part d’ell es tant com dir que si mengem pollastre ens poden ser transferits els gens que codifiquen la formació d’ales.

El risc que els OMG pot comportar per a la salut ve per un altre camí, ve de la introducció de gens marcadors juntament amb els gens estrany  que confereix la característica desitjada; això pot comportar un cert perill si aquest gen marcador és, per exemple, un gen resistent a un antibiòtic. Els gens marcadors resistents als antibiòtics  s’introdueixen juntament amb el gen estrany. Però  després de la clonació  del gen es pot detectar, sense necessitat de esperar que la planta arribi a adulta, si a l’embrió o a la plàntula sortida de l’embrió s’ha incorporat aquest gen estrany. Simplement es sotmet a un tractament amb l’antibiòtic del qual se li ha conferit resistència i aquelles plantes que hi són resistents són les que han incorporat el gen. El rics potencial que això comporta és que aquests gens resistents als antibiòtics puguin passar als bacteris, creant-se noves soques de bacteris resistents a antibiòtics; i si aquests antibiòtics són els que utilitzem els humans en el tractament de malalties bacterianes, el perill és evident.

Hi ha dos mecanismes de transferència del gen resistent a un antibiòtic des de la planta transgènica al bacteri:

• Un primer mecanisme  és a través dels animals que s’alimenten de les plantes transgèniques. Aquest gen pot ser transferit als bacteris del tub digestiu dels animals els quals es dispersaran al medi amb les desfetes fecals. Cal dir no obstant que molts dels bacteris del tub digestiu ja són resistents als antibiòtics.

• Un segon mecanisme té lloc a través de les fulles o arrels en descomposició que hi ha al sòl, les quals poden transferir el gen resistent als bacteris del propi sòl, molts d’aquests bacteris són bacteris productors de malalties en humans.

En aquest aspecte hi trobem defensors i detractors, en el primer cas hi trobem els biotecnòlegs de les empreses pioneres en el comerç de llavors transgèniques en el segon cas hi trobem organitzacions ecologistes i organitzacions defensores de una alimentació natural, però també i trobem científics de gran credibilitat. Cal dir de totes maneres que tots dos ocupen posicions massa radicals i extremistes. Si bé és cert que el risc zero no existeix i que encara és massa aviat per poder arribar a conclusions definitives,  la possibilitat que els aliments transgènics provoquen un perjudici per la salut és remot i el problema que suposa la utilització de marcadors genètics de resistència als antibiòtics pot ser eliminat utilitzant tècniques alternatives. Cal tenir en compte que els aliments transgènics que han obtingut el permís de comercialització han hagut de passar una sèrie de proves de laboratori destinades a demostra la seva innocuïtat sanitària molt més rigoroses que qualsevol altre aliment.

EL RISC PEL  MEDI AMBIENT

El risc per al medi ambient és més real. El principal problema és la disminució de variabilitat que això comporta, ja que les poblacions de l’espècies o varietats transgèniques en ser més resistent a gelades, herbicides, plagues, etc. augmenten en perjudici d’altres espècies menys resistents. Aquesta disminució de variabilitat pot ser negativa, ja que qualsevol factor ambient negatiu que es presenti destruirà tota la població (teoria darwiniana de la selecció natural)

Un altre problema són els creuaments entre l’espècie transgènica i altres varietats silvestres del costat, tot i que s’intenta evitar la pol·linització amb altres espècies un esdeveniment d’aquest tipus deixaria fora de control molts descendents transgènics.

Però cal recordar que l’agricultura  per sí mateixa és un atac a la biodiversitat i els riscos dels OGM no són diferents dels derivats d’ una agricultura intensiva. S’ha de treballar, per tant per preservar la biodiversitat en tots els camps: tecnològic, ecològic i socioeconòmic.

EL PROBLEMA SOCIOECONÒMIC

de fet, és quan es parla d’economia quan comença el debat més aferrissat sobre els transgènics.

La tecnologia per a produir OMG està en mans d’unes poques empreses multinacionals, aquestes empreses han començat a patentar els seus productes. Fins ara només eren patentables les tècniques, no s’acceptaven patents d’éssers vius, però  fins fa poc això ha canviat, així trobem quantitat de productes transgènics ja patentats com: llavors de blat de moro,  de soja, de cotó,  d’hortalisses, etc.. Això obliga que els agricultors que vulguin utilitzar aquestes llavors han de comprar-les a les multinacionals, no poden crear les seves pròpies llavors. El comerç de trangènics, d’aquesta manera, queda en mans d’uns pocs.

Els defensors dels productes transgènics addueixen l’estalvi econòmic que suposa la menor utilització de plaguicides en el tractament d’aquestes plantes transgèniques i el major rendiment que el seu conreu suposa (més quantitat de producte per hectàrea), propagant,  fins i tot,  que la solució per eradicar la fam del món passa per la utilització d’aquests transgènics en el Tercer Món.  Els detractors responen que encara que fos certa la menor utilització de plaguicides, cosa que es posa en dubte,  els preus de les llavors transgèniques només són assequibles per uns quants, resulten cares pels agricultors i impossibles d’importar per part del països pobres, cosa que, a la llarga, contribuirà a accentuar les diferencies entre el món desenvolupat i el Tercer Món. A més a més les empreses capdavanteres en productes transgènics també ho són en herbicides i altres productes agroquímics directament relacionats en el conreu d’aquestes i altres plantes donant lloc a la creació de monopolis en el sector agroalimentari.

EL COMERÇ DELS TRANSGÈNICS

Principals empreses productores de llavors transgèniques	milions de dòlars
DuPont (EEUU)	1.835
Montsanto (EEUU)	1.800
Novartis (SUI)	1.000
Aventis (FRA)	733
AstraZeneca (RU-HOL)	428
Savia (MEX)	412
KWS (ALE)	370
AgriBoitech (EEUU)	370
Sakata (JAP)	349
Takii (JAP)	300

Les cinc primeres empreses són responsables del

• – 60% del mercat global de plaguicides

• – 23% del mercat de llavors

• – pràcticament del 100% del mercat de llavors transgèniques

L’ENFRONTAMENT ENTRE ELS EE UU I LA CE

Hi ha una forta polèmica en quant a l’etiquetatge i la comercialització d’aliments que porten en la seva composició productes transgènics. Els EEUU, principal exportador de productes transgènics i defensor de la lliure circulació d’aquests productes s’enfronta a la CE més reticent a la seva utilització i més exigent en el seu etiquetatge. Àustria  i Luxemburg van ser amenaçats amb un possible processament per haver-se negat a que un producte transgènic autoritzat (blat de moro de la empresa Novartis) fos conreat i comercialitzat en el seu territori. Però la campanya organitzada per l’empresa Monsanto per a convèncer als europeus de la seguretat dels aliments modificats genèticament va estar un fracàs i fins i tot el príncep Carles d’Anglaterra va fer unes declaracions dient que mai es posaria a la boca un aliment transgènic.

EL PROTOCOL  DE BIOSEGURETAT DE TRANSGÈNICS

Durant bastants anys s’ha intentat signar un Protocol de bioseguretat de transgènics entre delegacions de més de 100 països. Aquest Protocol vol intentar regular el comerç dels aliments transgènics. Des del primer moment el grup de Miami, format pels Estat Units i els seus aliats (Canadà, Argentina, Uruguai, Xile i Austràlia), principals exportadors de gra s’hi van oposar per por que una normativa sobre seguretat biològica i sobre protecció del medi pugues posar en perill les seves exportacions de llavors transgèniques.

Finalment al febrer del  2000 a Montreal (Canadà) es va arribar a un acord entre el Grup de Miami i els altres 122 països. Es va firmar el Conveni de Biodiversitat de les Nacions Unides que va entrar en vigor al 2002  ratificat per 50 països. El protocol només inclou els transgènics vius (llavors), i deixava a banda els seus derivats com pinsos, farines, galetes, etc.; però intentà regular el comerç dels primers i permet que un país es pugui oposar a l’entrada d’un producte transgènic viu per motius de bioseguretat i perill pels ecosistemes del país receptor.

Malgrat tot queden encara molts punt enlaire com són: l’etiquetatge, les proves adequades per rebutjar la importació de certs productes, i el seguiment dels efectes  a la salut i a la diversitat del medi dels organismes transgènics.