Orfeu en la literatura

En aquesta secció del Blog parlaré sobre la influència d’Orfeu en la literatura:

muerte_de_orfeogarciavega

Orfeu fou una gran influència en la literatura, molts escriptors van escriure sobre ell, sobre la seva vida, sobre l’amor de la seva vida, sobre la seva mort… Va ser una història de la que molts van recitar preciosos versos, ha sigut un mite del qual moltes persones han aprés d’una gran història d’amor…

La literatura òrfica primerenca que pot datar del segle VI a. C. sobreviu només en fragments de papir i en cites d’autors posteriors.
A més de servir de magatzem de dades mitològiques, la poesia òrfica ha estat recitada en ritus mistèrics i rituals de purificació. Plató, en particular, parla sobre una classe de sacerdots mendicants que oferien als rics, mitjançant sacrificis i encanteris, purificacions de crims que haguessin pogut cometre ells o els seus avantpassats. Afegeix que aquestes pràctiques, anomenades «iniciacions als misteris» es recolzaven en llibres d’Orfeu i Museus.

Molts autors espanyols es van inspirar en la història d’Orfeu, com per exemple: Quevedo, Jáuregui, Lope de Vega…

En aquest apartat he fet una petita recerca d’obres literàries ( entre elles, d’autors espanyols ). He fer una recerca de varies obres literàries, desprès he fet una tria i he escogit cuatra.

Parlaré breument sobre l’autor de cada obra, després afegiré el poema o fragment de l’obra i per últim faré un petit comentari sobre l’obra literària.

«Mosaico de Orfeo». Museo de Zaragoza © Ministerio de Cultura

FRANCISCO QUEVEDO:

Francisco Gómez de Quevedo (Madrid, 14 de setembre de 1580Villanueva de los Infantes, 8 de setembre de 1645) fou un poeta i prosista del barroc espanyol, i membre de la noblesa, de l’època del Siglo de Oro. Va ser un dels poetes espanyols més importants de la seva època amb el seu rival Luis de Góngora. Era famós per conrear el corrent anomenat conceptisme, basat en els jocs d’enginy i la complicació del missatge a partir del doble sentit, que s’oposava clarament al culteranisme de Góngora.

ORFEO Y EURIDICE

Orfeo por su mujer

cuentan que bajó al Infierno;

y por su mujer no pudo

bajar a otra parte Orfeo.

Dicen que bajó cantando;

y por sin duda lo tengo;

pues, en tanto que iba viudo,

cantaría de contento.

Montañas, riscos y piedras

su armonía iban siguiendo;

y si cantara muy mal,

le sucediera lo mesmo.

Cesó el penar en llegando

y en escuchando su intento:

que pena no deja a nadie

quien es casado tan necio.

Al fin pudo con la voz

persuadir los sordos reinos:

aunque el darle a su mujer

fue más castigo que premio.

Diéronsela lastimados,

pero con Ley se la dieron:

que la lleve y no la mire,

ambos muy duros preceptos.

Iba el delante guiando,

al subir; porque es muy cierto

que al bajar son las mujeres

las que nos conducen, ciegos.

Volvió la cabeza el triste;

si fue adrede, fue bien hecho;

si acaso, pues la perdió,

acertó esta vez por yerro.

Esta conseja nos dice

que si en algún casamiento

se acierta, ha de ser errando,

como errarse por aciertos.

Dichoso es cualquier casado

que una vez quedó soltero;

mas de una mujer dos veces,

es ya de la dicha extremo.

COMENTARI:

Aquest poema és una representació del mite amb significat amorós. Encara que trobem paraules que no són molt comunes en el còdig poètic tradicional, com per exemple neci o solter, la desmitificació que en aquest poema es porta a terme és el joc amb el sifnificat del mite. Aquesta paròdia inverteix la relació que s’estableix entre els esdeveniments d’aquesta història: el regal que les deïtats fan a Orfeu en permetre dur-se a la seva dona «va ser més càstig que premi», mentre que, per contra, perdre de nou a la seva esposa «per segona vegada morint »,« és ja de l’aquesta extrem ». Així, en les últimes estrofes, Quevedo es recolza en aquest mite com exemplum per desenvolupar la seva crítica al matrimoni enfront de la virtut de ser solter. La valentia i el amor d’Orfeu queda llavors qüestionat, car en les raons per les que va girar el cap ( «que no abandonés ella tement i àvid de veure-la, va girar l’amant seus ulls») segons la mitologia tradicional, hi ha certa controvèrsia per Quevedo. De qualsevol manera, fossin els motius que fossin, del que no hi ha dubte, que per a l’autor, Orfeu és un dels més feliços personatges mitològics. Sens dubte, una evident desautomatització de les connotacions tràgiques i amoroses que el món clàssic va atorgar a la història d’Orfeu i Eurídice que serveix com a argument per a la sàtira sociològica amb la qual Quevedo conclou aquest poema.

 

JUAN DE JÁUREGUI

Juan de Jáuregui y Aguilar (Sevilla, 24 de novembre de 1583Madrid, 11 de gener de 1641) va ser un poeta, erudit, pintor i teòric literari espanyol del segle d’or espanyol.

Gozaba juvenil el Trace Orfeo De libre edad la primavera ociosa, Dando á sus afios regalado empleo La lira dulcemente numerosa: No al vinculo legal del Himeneo Afectos cede , ni á ia Cipria Diosa, Qual si anteviera el ánimo presago Ya por su medio el venidero estrago.

Ama su voz, que en dulce melodía de otro amor le divierte, i le enagena; bien que la misma voz, con tirania, toda hermosura libre a amar condena: assi que en unas armas poseía propria defensa, con ofensa agena, siendo el sonoro canto (mientras pudo) del Amor flecha, i a su flecha escudo.

Mas entre las beldades que atropella. De inquieta llama causador y esento. Fué la excepción Eurídice mas bella. Que impuso apremios á su libre intento: Ama vencido el que imperava, i ella Juzga felicidad el vencimiento. ¡Ay quántas veces aduló engañosa La desdicha , con máscara dichosa!

En la Ninfa gentil toda belleza Su imperio ostenta, explica su tesoro, Cielos cifra su rostro, su cabeza Vierte sobre los hombros lluvias de oro: Allí el halago, y virginal terneza Gozo prometen y originan lloro: Allí entre flores de vivaz semblante Acónito mortal gustó el amante.

A Euridice, ya Numen de hermosura, Cintia i Venus beldades inferiores postran como a la luz del Sol mas pura plebeyos astros ceden esplendores, o a la rosa, que el murice pupura cetro oloroso las silvestres flores. Su docil genio, su pureza onesta reciben culto de Minerva i Vesta.

Emulo varonil, hermoso opuesto Fué el joven de la Ninfa generosa. Donde el mérito pudo, contrapuesto, Solicitar la unión mas amorosa: Un pecho y otro á dominar dispuesto Emprendió la victoria presurosa, Mas á un tiempo, en amar, no precedidos Se hallaron vencedores y vencidos.

A indisolubles vinculos estrechos ya reduzen alternas aficiones, i en la especie de Dicha satisfechos se consienten reciprocas prisiones: ya alverga un coraçon en ambos pechos, o bien un alma en ambos coraçones: fin que otorgassen al consorcio dino piedad las amenazas del Destino

Cautelar pudo al advertido esposo (Mas al amor la providencia implica) De azares el concurso temeroso, Que ya en su boda breve llanto indica. No asiste Juno; no loquaz i airoso El Dios nupcial su ceremonia esplica; De obscura antorcha, con desorden ciego Arde en su mano, reluchando el fuego.

Juan de Jáuregui y Aguilar ( Orfeo (1624) )

COMENTARI:

És un poema ple d’amor i paraules dolçes escrit per Juan de Jáuregui y Aguilar.

Aquest poema ens parla sobre la vida d’Orfeu, des del principi fins al final. Mencaciona a altres personatges, no només a Orfeu. Aquesta composició també parla sobre l’enamorament d’Orfeu, la primera vegada que va veure a la seva estimada Eurídice, que va sentir al veura-la…

 

LOPE FÉLIX DE VEGA CARPIO

LopedeVega.jpg

Nascut a Madrid, el 25 de Novembre de 1562 i va morir a Madrid, el 27 d’Agost de 1635. Fou un dels poetas més importants del Siglo de Oro.

dibujo

COMENTARI:

Això és un fragment de l’obra “El marit més ferm” de Lope de Vega. He triat aquest fragment de l’obra perquè és el que més m’ha agradat amb diferència. És el moment en què Orfeu mira als ulls a Eurídice (ho fa perquè ell pensa que estan els dos en el món dels vius per fi, però no és així). Aquest fragment parla sobre el moment en el qual Orfeu perd a la seva estimada.

Penso que el títol és bastant idoni per a aquesta obra, car Orfeu és ferm davant de qualsevol situació, és capaç de tot i més per Eurídice.

 

ANGELO POLIZIANO

Angelo Poliziano - Angel Appearing to Zacharias (detail).jpg

La Fabula d’Orfeu, coneguda com la història d’Orfeu o Orfeu o fins i tot L’Orfeo és una obra escrita per l’humanista Angelo Poliziano (Va neixer a Montepulciano, el 14 de Juliol de 1454 i va morir a Florència el 24 de Septembre de 1494. Fou un humanista i poeta italià. ) entre 1479 i 1480.

Fabula di Orfeo

La data és incerta, potser l’obra va ser escrita quan el poeta va abandonar Florència per a un contrast amb Clarice Orsini, esposa de Lorenzo el Magnífic, en relació amb l’educació del seu fill Piero. Poliziano va ser probablement al nord d’Itàlia, a causa que alguns termes s’utilitzen en el treball de l’origen llombard-venecià. La Fabula d’Orfeu és el primer joc de la temàtica profana i li diu al mite d’Orfeu, arran de les obres de Virgili (Geòrgiques) i Ovidi (Metamorfosis).

Aquesta obra està dividida en cinc parts, en cada part expliquen una part del mite.

PRIMER ACTE: En un prat al mig del camp, nimfes i pastors celebren amb alegria el dia esplendorós en què es casaran el mític cantor de la Tràcia, Orfeu, i la seva estimada, la nimfa Eurídice; canten un dels passatges corals més representatius de l’època, «Lasciate i monti». Orfeu relata com es va enamorar d’ella i aquesta respon amb el mateix ardor. Després va amb les seves companyes a recollir garlandes de flors. Pastors i nimfes continuen amb les seves danses i alegres cants, mentre regnen la gaubança i la felicitat.
SEGON ACTE: Envoltat pels pastors, Orfeu entona un cant a la natura i explica com corria pels ombrívols boscos abans d’haver-se enamorat. L’alegria s’interromp quan arriba la Missatgera, qui li anuncia a Orfeu que una serp va mossegar a la seva estimada Euridice causant-li la mort. La pròpia Missatgera lamenta haver de donar semblant notícia. Orfeu decideix baixar als inferns a rescatar Eurídice (al descens voluntari a l’infern se l’anomena catábasis), entonant un desesperat lament.
TERCER ACTE: Orfeu arriba a la llaguna Estigia acompanyat per l’Esperança, però aquesta li anuncia que no pot portar-ho més enllà perquè va veure gravat en la pedra el text que cita la Divina Comèdia de Dante: “Abandoneu tota esperança els que entreu”. Caront es nega a donar-li pas en la seva barca, però Orfeu aconsegueix dormir al vigilant amb la seva arpa, i robant-li la barca creua la llacuna entrant directament a l’infern. Mentrestant, un cor d’esperits infernals celebra a l’Home, aquesta criatura que no intenta cap empresa en va, i contra el qual la Natura no sap armar-se.
QUART ACTE: Orfeu ha arribat als inferns, i amb el seu cant aconsegueix emocionar Proserpina. Aquesta li prega a Plutó que li permeti a Orfeu recuperar a la seva estimada Eurídice, fent referència al seu antic amor, pel qual ell la raptara i la va portar als inferns. El déu reconeix també haver-se commogut amb el cant d’Orfeu, i finalment accepta i permet que Eurídice el segueixi, amb la condició que Orfeu no torni la mirada a la seva estimada fins que hagin sortit de l’infern. Orfeu part dels inferns seguit per Eurídice. Quan arriben a la superfície Orfeu mira enrere per veure si Eurídice realment li segueix, però al fer-ho a Eurídice encara li queda un peu dins de l’inframón i es comença a esvair i un esperit, ministre de Plutó, li amonesta: “Trencat has la llei , i indigne de gràcia “. Orfeu intenta seguir-la, però és expulsat de l’infern. El cor tanca l’acte amb aquesta observació: “Va vèncer a l’infern Orfeu i va ser vençut per les seves pròpies passions”.
CINQUÈ ACTE: Orfeu torna al camp de Tracia lamentant la seva solitud, vagant sense rumb i plorant el seu amor perdut. El ressò repeteix el seu lament tràgic i Apol·lo, dolgut pel patiment que afligeix al seu fill, descendeix de l’Olimp i li diu que l’acompanyi al cel, on trobarà la bella semblança d’Euridice al sol ia les estrelles. Pare i fill canten un alegre duo, mentre ascendeixen al cel on aconseguissin l’alegria eterna.

CONCLUSIÓ DE L’APARTAT DE LITERATURA:

És una història coneguda arreu del món, no només pel personatge d’Orfeu, sinó també pel mite.
Molts s’han inspirat en aquest mite. Amb les seves paraules han donat vida a una història d’amor molt important.
Personalment, de totes les obres literàries que he vist, la que més m’ha agradat ha estat la de Lope de Vega, El marido más firme, ja que és la que m’ha arribat més al cor.

Mito de Orfeo y Eurídice