Vocabulari

per Marc Colomer, Cisco Cruz, Borja Labajos, Micaela di Paolo, Aina Engelhard, Aida Farrerós, Íngrid Guerrero, Laura Lòpez, Benet Sagué, Aleix Tejada i Gemma Torrent de 4t d’ESO (2008-2009)

per Laia Almeda, Alba Batallé, Yeray Martínez, Laura Motjé, Meritxell Novel, Luís Rodríguez i Marina Vallmajó de 4t d’ESO. (2009-2010)

OBSERVACIÓ: informació extreta del llibre de text i d’altres fonts documentals.

ACORD (Renaixement i ss.). És una combinació de més de dues notes que sonen alhora. Només els poden realitzar per si sols els instruments polifònics, com el piano i altres instruments de corda. +info: Viquipèdia

ADAGIO (Barroc).

ÀMBIT. És la distància entre la nota més aguda a la més greu d’una melodia.

ANTIFONAL (Edat mitjana). Estil de cant gregorià que consisteix en què després d’una frase musical introductòria, un cor canta alternant-se tot el salm. Al final es repeteix la frase musical de l’inici. +info: antífona (Viquipèdia)

ARS ANTIQUA (Edat mitjana). Es refereix a la música polifònica anterior al segle XIV. +info: Viquipèdia

ÀRIA (Barroc i ss.)

ART. Arts estàtiques. Arts dinàmiques.

BALLET (Barroc i ss.).

BALLET BLANC (Romanticisme).

BALLET DE COUR (Barroc).

BALLS DE SALÓ (Romanticisme i ss.)

BAIX ALBERTI (Classicisme).

BAIX CONTINU (Barroc).

BARROC (Barroc).

BSO (Música i cinema).

CANT GREGORIÀ (Edat mitjana). Tipus de cant religiós de l’edat mitjana que rep aquest nom en honor al papa Greogri I, qui va unificar els cants litúrgics del cristianisme. Es tracta d’un tipus de cants monòdics, la melodia dels quals és d’àmbit reduït, és a dir, que abarcava menys d’una octava, i que es cantava en llatí. La interpretació d’aquests cants rep diferents noms, segons la manera de fer-ho: antifonal o responsorial. + info: Viquipèdia

CANT PLA (Edat mitjana).

CANTATA (Barroc i ss.)

CANTUS FIRMUS (Edat mitjana). És una melodia prèvia que serveix de base per a una composició polifònica.

CANZONA (Renaixement). Era una composició musical que amb el temps es va tornar purament instrumental. Aquest tipus de composicions eren lleugeres, ràpides i contrapuntísicament senzilles. S’escribien per a conjunts i solistes. S’assembla molt al ricercare. +info

CAPELLA MUSICAL (Edat mitjana). És una estructura que permetia que hi hagués música en una determinada institució, ja fos vinculada a la noblesa, a la reialesa o bé a l’església, ja fos en una catedral, en un monestir o en un convent.

CASTRATI (Barroc).

CÍTARA. (Edat antiga) És un tipus d’instrument musical de corda que pertany a la família dels instruments de corda polsada. +info: Viquipèdia

CLASSICISME (Classicisme).

CLAVICÈMBAL o clavecí. (Renaixement i ss.) És un instrument musical de teclat de cordes polsades que provablment té el seu origen en els saltiris. També pertanyen a aquest grup el virginal i l’espineta. +info: Viquipèdia

CONCERT (Barroc i ss.).

CONCERTO GROSSO (Barroc).

CONDUCTUS (Edat mitjana). El conductus, juntament amb l’organum, el motet i l’hoquetus, és una de les tres formes musicals més importants de l’ars antiqua (s. XII i XIII). Es tracta d’un cant compost harmònicament per diferents melodies en llengua llatina que s’acostumava a cantar en le festes de gent rica i cultivada musicalment. +info: Viquipèdia

CONTRAPUNT (Edat mitjana i ss.). Tipus de textura segons la qual totes les veus que sonen tenen la mateixa importància melòdica. +info: Viquipèdia

CONSONÀNCIA. Efecte sonor produït per la simultaneïtat de sons (acords) que provoca una sensació de repòs o estabilitat harmònica.

CONTRAREFORMA (Renaixement). Va ser la resposta de l’església catòlica davant la reforma protestant. La Contrareforma es va iniciar amb el Concili de Trento (1545-1564). A nivell musical, aquest concili va condemnar l’ús de la música d’origen profà dins les esglésies i va demanar que s’entengués clarament el text llatí que es cantava, cosa que el tractament polifònic podia dificultar. +info: Viquipèdia

CORAL 1.- (Renaixement) Originalment s’anomenava així als himnes de l’església luterana cantats per tota la congregació de fidels. 2.- Actualment es refereix a una composició musical religiosa destinada a ser cantada per un cor.

COVER (Música i publicitat). +info

CROMATISME (Romanticisme i ss.).

CROMORN (Renaixement iss). És un instrument de vent. El tub cilíndric de forma corbada, semblant a la lletra J. És un instrument de doble llengüeta que a diferència de l’oboè, no es fan vibrar directament amb els llavis, sinó que són dins d’una càpsula. Amb aquest instrument només es poden fer 8 notes. El so és molt suau. + info: foto família dels cromorns. + info: Viquipèdia

CHILL OUT [Ll. Romanticisme].

DANSA (Edat mitjana i Renaixement). Alta dansa: tipus de dansa de ritme ternari en la qual es feien salts i cabrioles diverses. Baixa dansa: tipus de danses de ritme binari formades per repeticions de quatre, vuit o setze compassos. En aquest tipus de dansa, a diferència de l’alta dansa, els balladors quasi no aixequen els peus de terra.

DISCANTUS (Edat mitjana). És una forma de música medieval en la que un cantant canta una melodia fixa (melodia gregoriana) i altres l’acompanyen amb improvisacions.

DISSONÀNCIA. Efecte sonor produït per la simultaneïtat de sons que provoca una sensació d’inestabilitat harmònica.

DODECAFONISME (s. XX)

DOMINANT [Classicisme].

ESCALA (Barroc).

ESCALA CROMÀTICA (s. XX).

ESCALA DE TONS (s. XX).

ENSALADA (Renaixement). Peça vocal polifònica en què s’alternen diferents llengües (normalment llatí, castellà, italià, portuguès…). El seu nom prové de la varietat d’elements amb què està construïda.

ESTAMPIDA (Edat mitjana). 1.- Danses de gènere instrumental de l’edat mitjana en un moment en el que la música acostumava a ser vocal. 2.- Gènere poètic provençal construït a partir d’una base musical preexistent de la qual pren el seu nom.

ESTUDI (Romanticisme i ss.)

ETNOMUSICOLOGIA [lL. 9].

FA-LA-LA (Renaixement). És un tipus de madrigal que es va conrear a Anglaterra. Consistia en la imitació d’un tipus concret de madrigal italià, el balletto, amb estrofes i una tornada que feia servir com a lletra les síl·labes fa-la-la.

FIGURES (Barroc).

FOLKLORE [Ll. 9].

FORMA MUSICAL.

FORMA SONATA (veieu “SONATA, forma de”).

FRASE MUSICAL.

FUGA (Barroc i ss.).

FUTURISME (s. XX).

GÈNERE MUSICAL. És una categoria que classifica composicions musicals que comparteixen diferents criteris d’afinitat. Aquests criteris poden ser el ritme, la instrumentació, etc. Segons el contingut del text, tenim el gènere religiós o el profà; segons el timbre, gènere vocal o instrumental.

GOLIARDS (Edat mitjana) Eres clergues de l’Edat Mitjana que havien abandonat la vida religiosa i que es dedicaven a fer de joglars aprofitant la seva superioritat cultural. Cantaven en llatí, i en llengua vulgar. El seu repertori era molt variat i anava del més pur refinament a la poesia més grollera. El nom, prové de Golies, bisbe llegendari que es creu que va ser l’iniciador d’aquest moviment. +info: Viquipèdia

GYMEL (Edat mitjana).

HARMONIA. És l’element musical que es dóna quan sonen diferents sons alhora. Per la manera com s’escriu, es diu que l’harmonia és el component vertical de la música.

HETEROFONIA [Ll. 9].

HOQUETUS (Edat mitjana). És una tècnica rítmica linial que consisteix en l’alternància de la mateixa nota, altura o acord.

HOMOFONIA (Edat mitjana i ss.). És un tipus de textura musical on dos o més parts musicals es mouen simultàniament des d’un punt de vista harmònic i la seva relació produeix acords. La homofonia es contraposa a la polifonia, ja que en aquesta les parts tenen independència rítmica i melòdica i no hi ha predominança de cap part. En la homofonia en canvi, les parts acompanyants només donen suport harmònic a la melodia. La paraula és d’origen grec, (homofonos) i significa el mateix so. +info: documentació, audicions, partitures, etc.

HUMANISME (Renaixement).

IL·LUSTRACIÓ (Classicisme).

IMITACIÓ (Renaixement). Recurs compositiu que consisteix en la repetició d’un mateix motiu melòdic que apareix successivament en una peça musical.

IMPRESSIONISME (s. XX)

IMPROMPTU (Romanticisme).

INSTRUMENTS ORFF [Ll. 7].

JAZZ (Jazz).

JOGLARS (Edat mitjana). Eren rodamons que anaven d’un lloc a l’altre divertint el públic. Eren meitat poetes meitat saltimbanquis, i en les seves actuacions barrejaven la mímica, els jocs malabars, la narració de gestes èpiques, la música… Van ser els transmissors de la música popular profana de l’època que componien els trobadors. +info: Viquipèdia

JINGLE (Música i publicitat). +info: Wikipedia.

LEITMOTIV (Romanticisme i ss.).

LIED (Romanticisme). Lieder, en plural.

LUTIER (Barroc iss.)

LLAÜT. És un instrument de corda pinçada que té 5 cordes dobles. La caixa de ressonància té forma de mitja pera i té un mànec on es tensen les cordes. Té un so suau. És d’origen àrab i durant els segles XV-XVII va ser molt utilitzat. +info: Viquipèdia

MADRIGAL (Renaixement i Barroc). Composició de tres a sis veus sobre un text de caràcter profà, sovint escrit i cantat en italià. Va tenir el seu màxim èxit al renaixement i al primer barroc. Musicalment reconeix orígens a la frottola, amb influències d’altres formes musicals com el motet i la chanson francesa de la música renaixentista. Generalment el nom s’associa al madrigal de finals de segle XIII i principis del XIV a Itàlia, composats, en majoria, per a veus a capella i en alguns casos amb instruments doblant les parts vocals. El madrigal comença a perdre importància al voltant de la tercera dècada del segle XVII, a través del creixement de noves formes seculars com l’òpera i es barreja amb la cantata i el diàleg.

MECENES (Renaixement i ss.) Persona rica que ajuda els artistes amb diners, o que promou i finança activitats culturals.

MELISMÀTIC (Edat mitjana)

MELODIA.

MELODIA ACOMPANYADA (Classicisme i ss.)

MESTRE DE CAPELLA (Renaixement). Era el nom que antigament rebia el director d’un conjunt vocal o instrumental. A més de dirigir, s’encarregava de compondre música per la conjunt i formar musicalment els seus components.

MINIMALISME (s. XX). Veieu “Música minimalista”

MISSA (Edat mitjana i ss.). Cerimònica religiosa. També, tipus de composició polifònica per a aquest acte de caràcter religiós. En principi erea un tipus de composició que es cantava a capella (és a dir, només amb veus) però després es van interpretar amb acompanyament instrumental.

MODE (Edat antiga). Sistema d’escales musicals.

MODULACIÓ [Romanticisme].

MONÒDIC o monofònic (Edat antiga). Tipus de textura musical que només conté una sola línia melòdica.

MOTET (Edat mitjana i ss.) És una composició vocal de caràcter gairebé sempre religiós, sobre text llatí, amb acompanyament d’instruments o sense.

MÚSICA ALEATÒRIA (s. XX).

MÚSICA CONCRETA (s. XX).

MÚSICA DE CAMBRA (Classicisme i ss.)

MÚSICA DODECAFÒNICA (s. XX). Veieu “Dodecafonisme”.

MÚSICA ELECTROACÚSTICA (s. XX).

MÚSICA ESTOCÀSTICA (s. XX).

MÚSICA INCIDENTAL [Ll. 8].

MÚSICA INTUÏTIVA (s. XX).

MÚSICA MINIMALISTA o minimalisme (s. XX).

MUSICAL [Ll. 8].

NACIONALISME MUSICAL (s. XX)

NEUMA (Edat mitjana). Són uns signes que es col·locaven sobre les síl·labes del text i que intentaven dibuixar la línia melòdica del cant sense voler indicar l’altura ni la durada exactes.

NOTACIÓ ALFABÈTICA (Edat antiga).

NOTACIÓ PROPORCIONAL o mensural (Edat mitjana).

NOTACIÓ SIl·LÀBICA (Edat mitjana).

OBERTURA (Barroc i ss.)

ÒPERA (Barroc i ss.)

ÒPERA BUFA (Barroc i ss.)

ORATORI (Barroc i ss.).

ORGANUM (Edat mitjana).

ORGUE (Edat antiga i ss.). És un instrument musical de vent amb mecanisme de teclat. Els sons que es generen es produeixen en passar aire per tubs de diferents longituds. Els teclats es toquen amb les mans i el peus (pedalier). Tipus d’orgue: hidràulic (Edat antiga), portatiu (Edat mitjana), fixe. +info: Viquipèdia.

ORQUESTRA (Barroc i ss.)

PARTITA (Barroc).

PASSIÓ (Barroc i ss.)

PAVANA (Renaixement).

PIANO-FORTE.

PIANO PREPARAT (s. XX).

POLICORAL (Renaixement). Estil. Són obres de gran embergadura amb dobles i triples cors, amb un estil imitatiu entre elles.

POLIFONIA (Edat mitjana i ss.). Tipus de composicions musicals que estan interpretades per dues o més veus (melodies) que es combinen d’una manera que té sentit musical. La paraula és d’origen grec. +info: partitura polifònica: +info: documentació, audicions, partitures, etc.

POLIRÍTMIA [Ll. 9].

POEMA SIMFÒNIC (Romanticisme i ss.)

QUARTET [Classicisme].

PRELUDI (Barroc i ss.)

RAPSÒDIA (Romanticisme).

RECITATIU (Barroc i ss.)

REFORMA PROTESTANT. (Renaixement). Nom amb què es coneix els moviments religiosos de l’època del Renaixement que van sorgir amb la intenció de renovar l’Església Catòlica de l’Europa Occidental. El començament de la Reforma Protestant va ser la publicació de les 95 tesis de Martí Luter. La intenció era la renovació de l’església cristiana però els moviments van acabar amb l’escissió dels grups reformistes i amb l’establiment de noves branques religiones: luterarisme, calvinisme i anabaptisme.Musicalment, la Reforma Protestant va donar lloc a la forma vocal religiosa anomenada coral.

RENAIXEMENT (Renaixement). Període artístic que comprèn els segles XV (Quattrocento ) i XVI (Cinquecento). Musicalment es caracteritza pels següents trets:

  • RITME. Es fa servir el tactus.
  • MELODIA. Són de tipus vocal d’intervals conjunts, d’àmbit no gaire ample i sense ritmes complicats ni intervals difícils de cantar.
  • HARMONIA. Totes les veus concorden harmònicament, amb les consonàncies i dissonàncies conduïdes de manera fluïda.
  • TEXTURA. La majoria de peces tenen una textura polifònica, és a dir, estan escrites per dues o més veus. Segons el tractament que el compositor doni aquestes veus es crea una textura homofònica o contrapuntística

RÈQUIEM, missa de (Classicisme i ss.).

RESPONSORIAL (Edat mitjana). Estil de cant gregorià que consisteix en un o més solistes que canten els versets d’un salm mentre que les tornades són cantades per un gran cor o pels fidels que assisteixen a la cerimònia religiosa.

RICERCARE (Renaixement ). És un tipus de composició instrumental de textura polifònica que pertany al renaixement. La paraula “ricercare” significa buscar, investigar. Neix de la imitació de les formes vocals. +info

RITME.

ROMANTICISME (Romanticisme).

RUBATO, tempo de (Romanticisme i ss.)

SALMÒDIA (Edat mitjana). Nom que es dóna a un estil de cant gregorià que consisteix en cantar diverses síl·labes del text sobre una mateixa nota.

SARSUELA (Barroc i ss.)

SAXOFON o saxo (Romanticisme i ss.).

SERIALISME INTEGRAL (s. XX)

SIL·LÀBIC (Edat mitjana). Nom que es dóna a un estil de cant gregorià que consisteix en cantar cada síl·laba del text amb una nota diferent.

SIMFONIA (Classicisme i ss.)

SIMFONIA PROGRAMÀTICA (Romanticisme).

SÍNCOPE o ritme sincopat (s. XX). +info: Viquipèdia.

SINGSPIEL [lL. 8].

SINTETITZADOR (s. XX).

SONATA (Barroc i ss.)

SONATA, forma de (Classicisme i ss.)

SOROLLISME (s. XX).

SUITE (Barroc i ss.).

TABLATURA (Renaixement). Tipus d’escriptura musical per a instruments de corda en la que s’indiquen les posicions o col·locació dels dits sobre les cordes de l’instrument. + info

TACTUS (Renaixement).

TEXTURA.

TIENTO (Renaixement). Forma instrumental per a instruments solistes pròpia de la música espanyola del s. XVI. S’assembla a la fantasia

TIMBRE. És la qualitat del so que permet distingir la mateixa nota produida per dos instruments musicals diferents.

TOCATA (Barroc).

TONALITAT (Barroc i ss.).

TÒNICA [Classicisme]

TRIO [Classisicme].

TROBADOR (Edat mitjana). Pertanyen a una classe social més elevada que els joglars. Componien i cantaven la seves pròpies obres. Els primers trobadors eren d’Occitània (sud de França). El primer que es coneix és Guillem IX de Poitiers, comte d’Aquitània (1086-1127). Els temes de les cançons dels trobadors eren: amor cortès, natura, política, moral, gestes heroiques, etc.

VARIACIÓ (Renaxement i ss.). També es poden anomenar disminucions, diferències o glosses. Són una forma que parteix de la música vocal. El compositor es basa en una peça ja existent, culta o popular, per ornamentar-la, modificar-la al seu gust.

VERISME (Romanticisme).

VILLANCET (Renaixement). Peça vocal profana d’origen popular que sovint consta de tres parts: tornada, estrofa i tornada.

VIOLA DE GAMBA (Renaixement). Les violes da gamba són una família d’instruments de corda fregada formada per tres models: soprano, tenor i baixa. Van aparèixer l’última dècada del segle XV, amb posterioritat a l’aparició de les violes de braç, gigues i rabels, i durant el barroc la viola baixa va ser la més utilitada. Tenen un mànec amb trastes, set relleus fets amb trossos de corda de tripa que marca els semitons. Se l’anomena “da gamba” (=cama en italià) perquè totes es recolzen a les cames a l’hora de tocar. +info: Viquipèdia

VIRGINAL (Renaixment). Instrument musical de teclat i corda. +info: Viquipèdia

VIRTUOSISME (Barroc i ss.).