Vocabulari: Ha del Jazz i pas cap al rock

Treball realitzat el curs 2008-2009. En la recerca documental d’aquest vocabulari han participat els grups i alumnes següents: 2B-ESO: Gemma Auguet, Guillem Barbacil, Víctor Benítez, Yassine Bokhaldi, Nora Fonseca, Martí Garriga, Guillem Lázaro, Vanessa López, Paula Marcé, Claudi Pi, Paula Valldeperas; 2C-ESO: Oriol Cardos, Anna Fàbrega, Martí Fernández-Real, Xavier Garcia, Ema Horbovanu, Sílvia Juanola, Sheila López, Gemma Mas, Guillem Muné, Pol Patiño, Irina Pi, Lluís Pla, Irene Planas, Adrià Plazas, Pol Pujols, Pau Recarens, Ivan Soto; 2D-ESO: Jordi Aranda, Tomàs Bastit, Albert Hosta, Ariadna Jubany, Maria Prades, Berta Roura, James Sagel, Clara Sant, Aniol Solés, Sònia Urda, Jordi Vilamitjana.

Treball completat el curs 2009-2010: Néstor Álvarez, Blanca Bastit, Pol Bonavia, Maria Campo, Ariadna Casas, Jordi Comas, Lluís Coromina, Sara Casadevall, Lluís Fernànxez, Amaray Fogliano, Andrea Franch, Ariadna López, Judith Peinado, Albert Planellas, Núria Prieto, Ada Rocher, Olalla Roura, Rocio Sciacca, Paula Xuclà, de 1r d’ESO i Laia Almeda, Alba Batallé, Michel Flambert, Vladimir Aranda, de 4t d’ESO.

+ info: llibre de text curs 2008-2009 Música 3. McGraw Hill. Les planes indicades entre parèntesi després del nom de la paraula definida corresponen a la d’aquest llibre. Així les podeu localitzar ràpidament i llegir el context en el que s’utilitzen.
+ info: vocabulari del jazz (en castellà)
+ info: Encicliopèdia catalana en línia
+ info: Viquipèdia

A

ARMSTRONG, Louis. Trompetista afroamericà. Va néixer en un barri marginal de Nova Orleans, no se sap segur si el 1900 o 1901. Per una malifesta de joventud, va ser comdemnat i tancat en un reformatori, on és admés a la banda per la seva bona conducta, om destaca per les seves qualitats musicals com a trompetista. Als 13 anys surt del reformatori i es comença a guanyar la vida com a músic. Arribà a tocar en orquestres de gran prestigi, fins que va arribar a crear la seva pròpia (Hot Five, després anomenada Hot Seven, i All Stars). La seva trajectòria professional coincideix amb els incicis del jazz.

  • Foto
  • Cançó “What a wonderful world”: vídeo i lletra
  • Cançó: “La vien en rose”: vídeo
  • Web sobre L. Arsmtrong

B

BALADA. Poema i cançó que narra una història, una llegenda o tradicions. Es divideix en estrofes i sovint té una tornada.

BANDA MUSICAL.

BANJO (p. 85). Instrument de corda pinçada. Pot tenir 4, 5 6 o 9 cordes. Té el mànec llarg (com la guitarra) . La caixa de ressonància és circular i la tapa harmònica està recoberta de pell (com el pandero). Als inicis del jazz formava part de la secció rítmica dels grups instrumentals (veieu Dixieland).

  • Escolteu com sona i com es fa sonar en el següent vídeo.

BATERIA (p. 85). Conjunt d’instruments de percussió idiòfons i membranòfons que els toca un mateix músic. Està format per: tambors, bombo, plats i altres. És l’instrument més famós nascut amb el jazz. Segons sembla, la idea d’ajuntar-los per ser tocats per un sol instrumentista es remunta a les orquestres del s. XIX. La invenció del pedal per tocar el bombo s’atribueix al bateria Dee Dee.

  • Vídeo: bateria fent la secció rítmica d’una big band en una obra de l’estil Dixieland.


BE-BOP (p. 93, 95, 174) Estil de música de jazz que va sorgir als anys 40 com a rebuig del swing i de la seva comercialització. Va néixer a la ciutat de Nova York vers el 1942. Es buscava noves sonoritats i noves harmonies; el temps era molt ràpid. Deixa de banda la regularitat de fons de la bateria i la converteix en un instrument autònom dins del conjunt. El batec bàsic del jazz despareix. Dóna molta importància al virtuosime dels instrumentistes i és una música que no estava pensada per ballar. Els instruments toquen les frases a una velocitat tan ràpida que elimina qualsevol comparació amb la veu negra. Un dels seus iniciadors va ser el saxofonista Charlie Parker “Bird”.

  • Vídeo: una interpretació de Charlie Parker.

BIG BAND (p. 90). Era l’agrupació instrumental que tocava l’estil de jazz dels anys 30 anomenat swing. La formaven un grup d’entre 12 i 16 músics que s’agrupaven en dues seccions, la rítmica i la melòdica. Els instruments que formaven la secció rítmica eren: piano, guitarra, tuba o contrabaix i bateria. Els de la secció melòdica eren: trompetes i trombons, saxos i clarinet. Quan cadascuna de les seccions (vent-fusta o vent-metall) de la secció melòdica interpretaven el solo, els músics es posaven drets. Dos dels músics que van escriure composicions per a big bands van ser el pianista Edward Kennedy Ellington, anomenat “The Duke” o “El Duc” (veieu-la a la foto següent) i el trombonista Glenn Miller (veieu el vídeo), ambdós directors de les seves pròpies orquestres.

  • Vídeo: “In The Mood” (coneguda també com “En forma” o “De bon humor”), de Glenn Miller i orquestra

BLUES (p. 78, 81, 83, 174). És un gènere musical de caràcter vocal i que és una de les arrels del jazz, posterior als work songs i negre espirituals. El seu origen eren uns cants amb els quals els esclaus afroamericans expresaven la tristesa de la situació en què vivien i com acceptava amb resignació el seu destí, la desgràcia, la injustícia social, etc. La música del blues és lenta, trista i tensa, i les lletres tenen certa dosi d’ironia. En el blues s’utilitza l’estructura de les balades anglosaxones. Inicialment, el blues era cantat (música vocal) i aviat s’acompanyà d’harmònica, guitarra, banjo o piano. La llengua utilitzada en aquests cants era l’anglès. La música del blues s’identifica amb el sentiment de la lletra i procura comunicar-ho amb cruesa.

Si ens fixem en els cantants de blues que al llarg de la història han destacat per les seves interpretacions podem observar que les grans protagonistes d’aquest estil han estat les dones (com Bessie Smith -coneguda amb el sobrenom”emperadriu del jazz”-o Billie Holiday).

  • Vídeo: interpretació del blues que dóna nom al curmetratge St. Louis Blues (1929) a càrrec de Bessie Smith.

BLUESMAN.


BOOGIE-WOOGIE. És un ball ràpid sorgit els anys vint a la ciutat nordamericana de Chicago que està basat en el blues, com una adaptació per a piano del què es tocava amb el bajo o la guitarra. S’executa amb balanceigs, girs i encreuament continus. El seu ritme característic de caràcter obsessiu executat en el baix, consistia en la repetició contínua d’un motiu de vuit notes al que se li contraposava una melodia en la part aguda. Aquest ritme vigorós i constant va derivar en el rock and roll (rock’n’roll).

BROWN, James. (EUA, 1933-2006). Cantant afroamericà de soul i funk. Va tenir una infància i adolescència difícils. Va haver de fer feines diverses per sobreviure i també va ser comdemnat a vuit anys de presó, però va sortir-ne al cap de tres per bona conducta. La família que el va acollir el fa introduir en el món de la música, i als 23 anys va ingressar en el seu grup de gospel: The Starlighters. Amb ell en el grup, la formació va anar transformant-se des del gospel al rhythm and blues. Posteriorment, el nom del grup va passar a ser The Famous Flames. Després de separar-se del grup amb el que es va donar a conèixer, va començar a actuar amb una banda més jove, The Pacemakers, a la que  va rebatejar amb el nom de “The JB’S”. Amb aquest nou grup va continuar aconseguint nous èxits com: Sex Machine, The Payback, My Thang, Gravity, Papa don’t take no mess, Body Heat, entre altres. + info

C

CRIOLL/a. Nom que es donava als fills dels colons espanyols nascuts a Amèrica. (Veieu jazz)

COTTON CLUB (p. 86) (o “Club de cotó”). Era el nom d’un local d’oci nocturn del barri de Harlem, a ciutat de Nova York. En els seus orígens, els artistes eren negres, però al local només hi tenien permesa l’entrada la gent de pell blanca. Inicialment tenia el nom de “Club Deluxe” i el va muntar Jack Johnson. El 1923 el va comprar el gànster Owney Madden que és qui li va donar el nom amb el què es va fer famós.

També és el nom que rep una pel·lícula de 1984 inspirada en l’ambient d’aquest local durant l’època de l’anomenada “Llei seca”, una pel·lícula dirigida per Francis Ford Coppola amb música de John Barry i protagonitzada per Richard Gere, entre altres.

  • Vídeo 1: interpretació original de Cab Calloway de la cançó “Minnie The Moocher”. Compareu-la amb la de la pel·lícula (Vídeo 2) . + info: lletra de la cançó.
  • Vídeo 3: escena de la pel·lícula en la que es balla claqué (o taps)

COUNTRY. El country és el nom que rep un tipus de música dels EEUU que combina la música folklòrica dels immigrants d’alguns països europeus, principalment dels procedents d’Irlanda, amb altres formes ja arrelades a Nord-Amèrica, com el blues i els espirituals negres.

D

DIXIELAND (p. 84, 174). Vol dir “terra de Dixie”, que és el nom que es donava al territori de Lousiana i musicalment es refereix a l’estil tradicional de Nova Orleans (Lousiana) que feien les orquestres d’instrumetistes blancs a imitació de la música dels afroamericans d’aquesta ciutat. Normalment estaven formades de sis o nou músics dels que predominaven els grups de metall. A la secció rítmica hi havia: piano, guitarra o banjo, tuba, contrabaix i bateria, i a la secció melòdica: trompeta, clarinet i trombó. La primera orquestra que va enregistrar música de jazz va ser la Original Dixie Jazz Band formada per músics blancs.

  • Escolteu com sonava aquesta orquestra en el següent vídeo.

E

EEUU o Estats Units d’Amèrica. (Si feu CLIC sobre les imatges les veurem ampliades)


ESCLAVITUD. És una situació en la qual una persona domina a altres a les que se’ls ha anul·lat qualsevol tipus de drets i, per tant, sel’s priva de llibertat. L’esclavitud va néixer a l’edat antiga, quan calia mà d’obra barata per mantenir el sistema econòmic. Un esclau o una esclava era una persona sotmesa a la propietat absoluta d’una alta. Els sobmetiment era per a ella mateixa i per als seus descendents. Podia ser venuda i comprada individualment.

Des del descobriment d’Amèrica (s. XV) i durant la colonització europea d’Amèrica, una vegada la població autòctona (indis) va ser gairebé exterminada, es tornà a l’esclavitud com a forma d’explotar els recursos naturals del nou continent. Els blancs que es dedicaven al tràfic i comerç d’esclaus se’ls anomenava negrers. Les persones de raça negra capturades a Àfrica eren considerades com a mercaderies que es podien capturar, vendre i comprar.

  • + info: mapa de les rutes dels vaixells.
  • + info: plànol d’un vaixell amb la disposició dels negres a les bodegues.

L’esclavitud es va abolir després de la Guerra de Secessió (guerra civil nordamericana, 1861-1865), quan els estats del nord (unionistes i abolicionistes), liderats pel president nordamericà Abraham Lincoln, van véncer els del sud (confederats i independentistes). Dins d’aquest context, al Sud va aparèixer el Ku Klux Klan.

L’abolició de l’esclavitud va ser el primer pas cap a l’obtenció real i legal dels drets civils de la població afroamericana. Entre els líders pacifistes d’aquest moviment hi trobem Martin Luther King.

  • + info: article (en català) sobre Martin L. King “I have a Dream” (Jo tinc un somni), a musicarts.cat.

ESPIRITUAL NEGRE o espiritual afroamericà. Composició musical i tipus de cant religiós que sorgeix entre la població afroamericana dels Estats Units d’Amèrica durant el segle XIX.

F

FAN. Persona que admira de manera incondicional un cantant, un grup musical o un artista.

FANFARA o fanfarra (p. 85) Conjunt instruments de vent i percussió. També s’anomena així l’obra musical per a instruments de metall que s’utilitzava en les caceres per indicar la partida, la peça aconseguida, la retirada, etc.

G

GLISSANDO (p. 85, 174) Efecte sonor que es produeix en una successió molt ràpida de sons consecutius o bé quan un instrumentista o cantant passa d’una nota a una altra arrossegant el so. Es pot produir deixant lliscar el dit per damunt d’un teclat o per la corda d’un violí o una guitarra, o fent lliscar la vara (o colissa) d’un trombó.

GOSPEL SONG (p. 81, 82, 174) Era un tipus de cant religiós dels negres americans el text del qual és algun episodi o alguna al·lusió evangèlica, sovint a mode d’himne. Els esclaus van trobar en l’església un espai on retrobar-se com a col·lectiu i on cantaven amb l’esperança de trobar un nou món després de la mort, igual per a tothom, en el que s’alliberarien de l’esclavitud i, per tant, eren uns cant a favor de la llibertat.. Aquests cants religiosos els feien seguint el seu estil habitual, amb accentuacions rítmiques diferents (polirítmies) i transformant a voltes fins i tot la melodia, d’acord amb la seva manera de sentir la música; les veus feien ornaments i onomatopeies, i fins i tot imitaven els instruments. La forma característica de cantar gospel era utilitzant la fórmula de pregunta (solista o predicador) i resposta (poble o cor). Inicialment era a una veu però aviat es cantà de manera polifònica, és a dir, a vàries veus amb solistes. Encara ara es pot sentir aquest tipus de música en les congregacions religioses de negres dels EEUU.

  • Vídeo 1: “Oh happy day”
  • Vídeo 2: “Oh happy day” interpretat a la pel·lícula Sister Act 2 (1993) de Bill Duke.
  • Karaoke

GRIOT. Persona d’una de les tribus de l’Àfrica negra occidental que explica i recita mites, llegendes, històries del seu poble.

H

HARLEM (p. 86). Barri afroamericà de Nova York situat al NE del districte de Manhattan, entre el Central Park i el Harlem River, habitat principalment per població negre. Aquí hi va haver un dels millors locals de jazz dels anys 20, el Cotton Club, i on van viure-hi músics com Duke Ellington (piano) i Ella Fitzgerald (veu).

HIMNE. Composició poètica, normalment cantada per a invocar i lloar la divinitat en actes culturals.

HOT FIVE (p. 86) Banda del trompetista i vocalista Louis Armstrong “Sachtmo” que interpretava jazz a l’estil de Nova Orleans a la ciutat de Chicago durant els anys 20. La trompeta s’encarregava de la melodia principal.

HOT JAZZ (p. 94) Tipus de jazz improvisat, el més proper al blues.

I

IMPROVISACIÓ (p. 81, 87) És una de les característiques que més defineixen el jazz en la que la intervenció del solista sobresurt per damunt de la del conjunt. Consisteix en una execució musical espontània no codificada ni escrita.

J

JAZZ (p. 76, 80, 81, 83, 175). És un tipus de música que va aparèixer a l’àrea de Nova Orleans (al sud dels Estats Units) creada per les comunitats negra i criolla però es desenvolupà també en altres ciutats dels Estats Units d’Amèrica: Missouri, Kansas, Chicago i Nova York. El jazz esdevingué molt popular entre tota la població nordamericana i esdevingué un dels grans moviments musicals del. s. XX.

La música de jazz va des de músiques vitals, directes i emocionals fins a estils més intel·lectuals i avantguardistes. Ha esdevingut variat, ric i universal. S’associa a vitalitat i sexualitat.

Es diferència de la música culta bàsicament en tres aspectes: a) la particularitat rítmica basada en l’accentuació dels temps febles del compàs i l’ús de síncopes; b) la improvisació, que és una de les característiques que més defineixen el jazz; c) la sonoritat personal dels seus intèrprets vocals i instrumentals, que intenten imitar el so, el color i les inflexions i els laments de la veu negra cantada.

Els origens del jazz es troben en els cants dels esclaus negres d’Amèrica i es classifiquen en tres gèneres: work-songs, gospel songs i blues. S’extén com una música de ball i d’entreteniment. Segons la categoria, cada local disposava d’una orquestra o només d’un pianista.

JOGLAR (p. 83, 175). Nom que es dona a la persona dedicada principlament a la interpretació musical que entretenia la noblesa i el poble amb els seus cants, danses i jocs malabars durant l’edat mitjana.

JOHNSON, Robert Leroy (1911-1938). Era nét d’esclaus i va ser un bluesman que cantava acompanyant-se del so d’una guitarra, ja fos en locals o pels carrers. Al principi no era gaire destre amb aquest instruments, però en poc temps va desenvolupar una habilitat extraordinària. Va morir molt jove, quan van enverinar el whisky que bevia. Els Rolling Stones van versionar alguns dels seus temes.

K

KORA. És un instrument musical africà de 21 cordes que és una barreja entre l’arpa i el llaüt. La caixa de ressonància es construeix a partir d’una carbassa tallada per la meitat que es recobreix de cuir de pell de vaca a la que s’hi afegeix un mànec amb osques (com les que té el llaüt o la guitarra) i un pont. + info: parts de l’instrument.

Per fer-la sonar, l’instrumentista utilitza el polze i l’índex de les dues mans per polsar les cordes rítmicament mentre que la resta de dits subjecten l’instrument. + info: foto (detall de la posició dels dits en tocar la kora).

El seu so recorda el de l’arpa, encara que quan es toca a la manera tradicional fa pensar en les guitarres flamenques. + info


KU KLUX KLAN (KKK). Societat secreta racista nordamericana fundada el 1866 a Tenessee que va cometre actes racistes i terroristes. Va ser un instrument dels terratinents dels estats del sud per tal de plantar cara als republicants, al poder, i recuperar l’esclavitud. Defençaven la superioritat de la raça blanca, el racisme i l’anticatolicisme.

L

LOUISIANA (p. 83) És un estat dels Estats Units d’Amèrica situal al sud del país. La capital és Batnrouge, mentre que la seva ciutat més gran és Nova Orleans.

M

MESTISSATGE. Encreuament de dues races.

MILLER, Glenn. Va néixer l’1 de març de 1904 i va morir el 15 de desembre de 1944. Va ser un músic de jazz americà molt conegut a l’època del swing. El seu primer gran èxit va ser “Moonlight Serenade”. Un altra de les seves composicions més conegudes va ser “In the Mood” (En forma). Glenn Miller tocava el trombó i dirigia la seva pròpia  big band, una orquestra formada bàsicament per instruments de vent.

MISSISSIPPI (p. 86) És el nom d’un riu navegable i també el d’un estat del sud dels Estats Units d’Amèrica dedicat a l’agricultura i la ramaderia.Veieu en el mapa els estats que recórre el riu Mississippí. (Si feu CLIC sobre les imatges, les veureu ampliades) + info


N

NOVA ORLEANS. És la ciutat més gran de l’estat de Louisiana i és on es va originar el jazz. El cèlebre trompestista Louis Armstrong era d’aquí. El 25 d’agost de 2005 l’huracà Catrina va arrassar la ciutat i ha hagut de ser reconstruïda. + info

NOVA YORK. (Veieu també Harlem). És una ciutat molt gran i urbanitzada. És la ciutat més poblada dels EUA, amb gran quantitat de població immigrant (es calcula que de 180 països diferents). Se la considera una de les ciutats globals del món, centre de negocis, finances, política i cultura.

  • Vídeo 1: vista aèria de la illa de Manhathan.
  • Vídeo 2: un dia a Nova York

P

PARKER, Charlie (Charles Christopher Parker, anomenat “Bird”, 1920-1955). Saxofonista afroamericà, líder de l’estil de jazz anomenat Be-Bop. El seu nou estil trencà amb el precedent, el swing. Es basava en la improvisació sobre una melodia, modificant els acords que la configuraven, de manera que es creaven nous temes a partir del originals.

  • Bird (1988, de Clint Eastwood) és una pel·lícula biogràfica sobre aquest saxofonista. + info: argument i aspectes musicals.
  • Foto
  • “All The Things You Are”: vídeo

PIANO STRIDE (p. 88, 175) Vol dir “donar gambades” (o salts). Tècnica pianística que consisteix en fer saltar la mà esquerra sobre el piano fent notes greus en els temps forts i acords en els temps febles; la mà dreta porta la melodia. Abans de la dècada dels anys 30, a Nova York ja hi havia pianistes que practicaven aquest estil que havia nascut a partir del ragtime. Aquesta música és de les més alegres i comunicatives del jazz.

  • Vídeo: compareu la interpretació de la mà esquerra (ritme; stride) amb la de la mà dreta (melodia)

POLIFÒNIC (p. 82) Composició musical que té dues o més línies melòdiques (o veus) que es contraposa a la textura monòdica.

PRESLEY, Elvis Aaron. (1935-1977). Està considerat com el “rei del rock“. Els moviments de pelvis que tan embogien les seves fans van per que li donessin el motiu d’Elvis La Pelvis. A banda de la seva trajectòria com a cantant, va protagonitzar moltes pel·lícules musicals. En els seus inicis professionals va començar cantant country i rockabilly, però aviat es va passar al blues i finalment al rock.

R

RACE RECORDS (p. 87, 175) Discos enregistrats especialment pels negres que van ajudar a difondre el jazz i el blues per tot el territori nordamericà.

RACISME. Desigualtat de les races humanes en virtut de la qual es justifica el fet que certes races o cultures siguin sotmeses a explotació econòmica o a la segregació social.

RAGTIME (p. 83-84, 175) És una composició escrita inicialment per a piano i que, per tant, NO s’improvisava, característica de finals del segle XIX. La interpretaven els anomenats pianistes de ragtime o entertainers. La música era formament sincopada, que donava total independència entre ambudes mans. El nom fa referència a l’efecte que produeix aquest ritme quasi destrossat. Aquest estil va néixer als Estats Units d’Amèrica. Un del més famosos compositors i intèrprets de ragtime és Scott Joplin (1868-1917).

RIFF (p. 89) Figura melòdica-rítmica de la gent africana que va passar al jazz. Consisteix en fragments o frases rítmico-melòdiques curtes de dos a quatre compassos repetit de manera insistent i incisiva. Segueixen l’esquema de pregunta i resposta de la música africana i amb pulsacions de quatre temps.

ROLLING STONES, The. És una banda de rock britànica que va néixer l’any 1962 a Londres. En contraposició al grup també anglès The Beatles, que en els seus orígens presentaven una estètica més formal, per la seva indumentària, pentinat i lletres de les cançons, els Stones eren  considerats com els dolents del rock. Actualment, en edat de jubilar-se, encara continuen actuant. El seu líder és Mick Jagger (veu).

ROCK o Rock & Roll (rock’n’roll). Gènere musical que es va popularitzar en els anys 50. Va derivar del blues que entre els anys 40 i 50 havia evolucionat influenciat per altres gèneres, el rythm and blues i el country, i també del gospel. A finals del 1960, la música rock es va combinar amb el música folk (folk rock) i amb el jazz (jazz-rock fusió). En els anys 70 va incorporar influències del soul, el funk i la música llatina, i anà desenvolupant cap a diversos subgèneres. Els instruments més comuns en el rock són la bateria, la guitarra elèctrica i el baix elèctric.

RYTHM & BLUES. És una barreja de jazz, gospel i blues. El nom va ser invenció de Jerry Wexlter, en un article per a la revista Billboard.

S

SINCOPAT (p. 81) Nom que es dóna a l’obra musical caracteritzada per l’ús de la síncope.

SÍNCOPE. Irregularitat d’accentuació originada pel desplaçament de l’accent rítmic i que esdevé una perllongació d’un temps feble sobre un temps fort i que fa que adquireixi una importància rítmica. És un dels elements més característics de la música de jazz.

SOUL (“ànima”, en anglès). Terme utilitzat per la gent negra afroamericana de mitjans dels anys 50 per a referir-se a un tipus de cant que manté l’estil del gospel però sense la temàtica religiosa. Es tracta d’una forma musical aspre i poc polida popularitzada posteriorment com a forma estètica característica dels artistes nordamericans negres.

SOUTH SIDE (p. 85) Barri de la ciutat de Chicago.

SWING (p. 76, 88, 89, 90, 92, 176). Element rítmic típic de la música de jazz que consisteix en accentuar el segon i quart temps del compàs. També s’anomena així a un estil de jazz que va aparèixer als anys 30 (1935-1945) als EEUU; concretament, al barri de Harlem de la ciutat de Nova York. Es caracteritzava per una pulsació rítmica marcada en quatre temps dels que se n’accentua el segon i el quart. Aquest estil de música de ball es caracteritzava per un agument en la quantitat i varietat d’instruments utilitzats, que formaren les anomenades big bands, com la de Benny Goodman, Glenn Miller o Duke Ellington.

T

TESSITURA (p. 85). Extensió de notes que més s’utilitzen en una peça o fragment musical. També rep aquest nom l’extensió de les notes que es pot cantar o tocar amb facilitat.

W

WAH-WAH (p. 91) Efecte que consisteix a col·locar la part del cautxú d’un desembussador de piques i de lavabos davant del pavelló d’una trompeta o d’un trombó i variar-ne la posició amb la mà. D’aquesta manera s’obtenen uns aspectes sonors molt pintorescos, propers a la veu humana. Actualment es comercialitza en el següent format:

WORK-SONG (p. 81, 176) o cançó de treball cantada a capella, és a dir, sense acompanyament instrumental. En el seu dur treball a les plantacions de cotó, de canya de sucre, tabac, els esclaus negres s’ajudaven amb cants que les permetien marcar el ritme a l’hora de fer la feina. Aquestes cançons tenien un caràcter trist i melangiós, però rítmic. Molt sovint, i seguint un costum africà, un treballador era qui iniciava el cant i els altres responien repetint els mateixos versos que havia cantat el primer. El ritme del treball servia de base i s’acompanyaven amb el so de les eines que tenien a l’abast, en substitució dels tambors africans primitius. Les lletres s’improvisaven.

  • Vídeo: cançons de treball de presoners afroamercians en un enregistrament fet a Texas el 1966.