Assaig obert: Simfonies de Brahms

per Oriol Cirera, Laura Ferrer, Clara Fonalleras, Anna Gil, Anna Maria Merino i Marina Vancells

Dimecres dia 16 de Gener de 2008 els alumnes de 1r de Batxillerat de l’optativa de modalitat d’Història de la Música vam anar a escoltar i veure un assaig de dues simfonies de J. Brahms a càrrec de l’Orquestra de Cadaquès a l’Auditori de Girona.

Aquesta era la segona sortida de Música. Teníem moltes possibilitats de poder comparar dos estils de música totalment diferents. A la primera, i des del punt de vista d’un estudiant, adolescent és clar, el “Pierrot lunaire” d’Arnold Schönberg era una obra realment estranya, diferent, rara, però interessant. En canvi, les simfonies de Brahms, les que vam anar a escoltar el dimecres passat, eren totalment el contrari.

Pel què fa al conjunt instrumental, a la primera audició era un grup reduït, però en aquesta segona, eren cinquanta set músics dalt de l’escenari, a més del director.

L’audició va durar dues hores, d’aquelles hores que podries tancar els ulls i anar viatjant per sentiments, records, sensacions infinites… ja que la música, i també el silenci, fan que desconnectar-te del món i relaxar-te sigui la millor opció per disfrutar del concert i l’obra en sí. Feia cosa tancar els ulls per por que algú pensés que dormíem, i també per respecte als artistes, però un cop vaim sortir, vam pensar que haguéssim disfrutat molt més el concert si ho haguéssim fet!

Anant a aquestes audicions hem pogut veure com pot ser de diferent la música, que no sempre és només un estil, un ritme, una manera de pensar. Que, com tot, hi ha molts punts de vista diferents i que no per la força han de ser equivocats.

L’assaig

Sembla que no, però és bastant diferent asssistir a un assaig que a un concert, perquè en un concert no poden parar si s’equivoquen, i el director no els pot cridar per dir que toquim més fort o el que sigui. En un concert només pot utilitzar els gestos que fa amb els braços i la batuta.

Abans de començar l’assaig, el director ens ha dit qui eren, què tocarien i com ho farien. Va ser tot un detall que el director fes una breu explicació de com serien les simfonies i els moviments de cada obra que interpretarien.

A diferència de l’assaig de “Pierrot Lunaire”, aquest ha estat més seguit. L’orquestra ha tocat cada moviment de cada simfonia tot seguit, i en acabar, en algun moment el director va fer repetir algun fragment.

Sobre el segon moviment de la segona simfonia, el director va dir que aquella seria la part més apassionada. Come ell deia: “tiene fuego”. I realment va ser així.

L’orquestra simfònica i el director

Vam poder distingir els instruments de les diferents seccions de l’orquestra simfònica:

• Corda fregada: violins, violes, violoncels i contrabaixos.
• Vent fusta: flauta travessera, clarinet, oboè, fagot, contrafagot
• Vent metal: trompetes, trombons de vares (perquè els de pistons són els de la cobla), trompa i tuba
• Percussió: timbales

Els instruments estaven col·locats de la següent manera: a la nostra esquerra, els violins; al mig, les violes, i a la nostra dreta, els violoncels i contrabaixos. Darrera d’aquesta secció de corda hi havia la de vent fusta, i darrera d’aquesta, la de vent metall.
Ens vam poder adonar de la funció del director en una orquestra, perquè era qui marcava el ritme, les dinàmiques i el caràcter de cadascun dels quatre movimentes de les dues simfonies que vam poder escoltar. A més, era qui dirigia l’assaig. Es movia molt, és a dir, que era molt expressiu.

Les obres

• Simfonia núm 2 en re major, op. 73
• Simfonia núm. 3 en fa major, op. 90

Cada simfonia tenia quatre moviments.

L’autor, Johannes Brahms

Brahms (Hamburg, 1833-Viena, 1897) és un compositor alemany del Romanticisme que va néixer en una modesta família en la que el pare es guanyava la vida tocant en tavernes i cerveseries. Músic precoç, el petit Johannes va començar aviat a acompanyar el seu progenitor al violí interpretant música de ball i les melodies aleshores de moda. Al mateix temps estudiava teoria musical i piano.

Excel·lent pianista, es va presentar en públic el 21 de setembre de 1848 a la seva ciutat natal amb gran èxit, malgrat que, més que la interpretació, la seva veritable vocació era la composició.

Després d’una curta estada a Weimar, ciutat on va conèixer el cèlebre pianista i compositor hongarès Franz Liszt, Brahms es va traslladar a Düsseldorf on va conèixer Schumann. L’amistat entre tots dos, així com entre el compositor i Clara, l’esposa de Robert, es va mantenir durant tota la seva vida.

Seguint els passos de Beethoven, el 1869 Brahms va fixar la seva residència a Viena, capital musical d’Europa des dels temps de Mozart i Haydn. Allà es va consolidar el seu personal estil.

Brahms, que al començament de la seva carrera s’havia centrat gairebé exclusivament|en la producció pianística, va centrar-se aleshores les grans formes instrumentals i va compondre simfonies, quartets i quintets. A diferència de la majoria dels seus contemporanis, Brahms va ser partidari de la música abstracta i mai no va abordar ni el poema simfònic ni l’òpera o el drama musical.

Brahms va ser respectat en el seu temps com un dels més grans compositors, i considerat a la mateixa alçada que Bach i Beethoven, amb els que forma les tres mítiques «B» de la història de la música.