per Laura Blasco, Anna Canals, Oriol Cirera, Anna Gil, Denis Ivanov, Sandra Jubany, Anna Ma. Merino, Priscila Muñoz, Marina Vancells, Elisabeth Varo
El passat 23 de novembre, els alumnes de l’optativa d’Història de la Música de 1r de Batxillerat vam anar a l’Auditori de La Mercè per assistir a l’assaig d’una obra d’Arnold Schönberg: Pierrot Lunaire. Hem escoltat la tercera sèrie de set poemes d’aquesta obra que està formada per un total de vint-i-un.
Els intèrprets
En ser una obra de gènere mixte, hi havia veu i instruments. El grup instrumental (ensamble) estava format per instruments de corda fregada (violí, viola i violoncel) i de corda percudida (piano), per instruments de vent amb bisell (flautí i flauta travessera) i de vent amb llengüeta (clarinets). També hi havia un director.
La cantant tenia una manera de cantar molt peculiar (sprechstimme) ja que en alguns moments semblava que parlés i feia expressions bastant exagerades amb la veu. Ella intervenia a totes les peces de la sèrie que hem escoltat; el pianista, també, però els altres instruments, no.
- Una cosa que m’ha agradat força és que en cantar els poemes, la cantant els expressava com si fes teatre. (AG)
- El que més em va sobtar era la manera en que gesticulitzava la cantant, però els seus gestos i la seva veu anaven d’acord amb el text. (SJ)
- Em va impactar que el director fos tan jove perquè mai n’havia vist un. (PM)
- El millor de tots era el que tocava el clarinet baix perquè tocava poc i cobrava molt. En fi, que és la meva aspiració del futur. (DI)
L’obra
Al principi, la sonoritat d’aquesta obra pot semblar estranya i produir desorientació ja que Schönberg va trencar amb les normes establertes en aquella època a l’hora d’escriure la partitura. Precisament, aquest trencament de les normes fa que no agradi a tothom. Però una vegada l’has escoltat diverses vegades, ja resulta familiar i entenedora. A mesura que l’anava escoltant una vegada i altra anava descobrint coses noves. És com si tot el cos s’acostumés a aquella sonoritt i cada vegada resultés menys impactant.
Hi havia moments en que la música era constant, tranquil·la però hi havia moments en que la cantant aixecava la veu i per fer-ho més evident, també els instruments -com per exemple el piano- tocaven més alt amb més ironia. Els músics també feien moviments; era com si expressessin el que tocaven.
- En un primer moment em va impactar la veu de la noia i les gesticulacions, però mai van ser còmiques. Després d’uns minuts vaig agafar el fil de la música i sense cap prejudici per aquesta música, de vegades melancòlica, la vaig començar a disfrutar. (OC)
- No m’ha arribat a agradar del tot ja que a mi m’agrada més la música clàssica i la romàntica, o com la de Vivaldi, sobretot Les Quatre Estacions, que als meus ulls és genial, amb un ritme i melodia que m’agraden, cosa que al Pierrot no hi he notat en cap moment. Però potser que em vagi acostumant, perquè és possible que sigui la música i la mètrica musical del futur. (AM)
L’assaig
En un assaig és normal que hi hagi pauses. Normalment, en aquestes pauses, el director fa comentaris sobre el ritme, les dinàmiques, la interpretació, etc. i sobre si algun moment de la peça ha sortit desafinat. Quan algun dels músics tenia algun problema de ritme o d’alguna altra cosa, paraven de tocar i ho comentaven amb el director. Entre tots havien de parlar en anglès perquè cada músic venia d’un país diferent: la cantant era francesa -tot i que que cantava en alemany-, el director de l’ensamble era rus, el clarinetista era català i els altres eren d’altres llocs.
El director anava dirigint amb la batuta i coneixia com s’havia de tocar cada instrument: els deia com ho havien de fer, i anaven repetint fons que els sortia com ell volia. Fins i tot deia com havia de cantar la dona. Els músics es prenien l’assaig seriosament i estaven molt atents a les indicacions del director i s’anaven apuntant coses amb llapis a la seva partitura.
- És agradable sentir l’ interpretació d’una obra en directe ja que és totalment diferentde quan l’escoltes ja gravada. (PM)
- En ser un assaig, vaig tenir dificultats en saber quan canviava de cançó , però vaig trobar-ho interessant. (EV)
- L’únic que no em va agradar va ser que al mig de l’obra paraven i rectificaven algun tros. (DI)
- Se’m va fer molt pesat, ja que treballaven l’obra i moltes vegades tornaven a començar. (MV)
- Em vaig asseure a primera fila (…). Em va agradar veure i sentir tocar els instruments en directe ja que no recordo cap altra vegada en la que els hagi pogut observar amb tant de deteniment. (OC)
- En acabar l’assaig, crec que va ser amable per part del que tocava el clarinet de respondre les nostres preguntes i xerrar una mica amb nosaltres. (PM)
No havia anat mai escoltar una obra d’aquestes característiques. Tot i que no és el model de música que ens sol agradar més als joves d’ara, penso que anar a visitar experiències com aquesta, és a dir, noves, sempre es bo. (SJ)
