per Clara Fonalleras
L’assaig de Pierrot Lunaire de Schönberg
Dins meu hi havia ebullició. Barreja de sentiments diversos, com tot adolescent. Evidentment no era només per anar a veure Pierrot Lunaire però com tot a la vida, va sumar. Ja havia estat… diguem que delitada no es la paraula exacte, més aviat espantada en haver-la escoltat a la classe. Saber que anava a escoltar durant una hora i mitja aquell destrossador de timpans em tenia realment preocupada. Durant tot el matí m’anaven rondant idees de com seria l’audició…
Ens vam asseure a primera fila. Jo, encara preocupada, a segona per no sortir amb mitja sordesa. Vam treure els fulls amb les preguntes i a escoltar.
Vam començar a escoltar, i potser perquè la cantant ho feia més fluix que com ho pretenia fer al concert per no destrossar-se la veu, el cas és que vaig trobar que no era tan greu, que fins hi tot ho podria escoltar més estona. A l’hora de explicar coses de l’obra, el ritme, la velocitat… es dirigia als músics en anglès. Quelcom d’anglès sé, o sigui que alguna cosa vaig entendre. Era difícil saber quan canviaven de poema… però més o menys ho vaig poder fer. El text no he tingut el temps suficient per llegir-me’l i haver-me pogut endinsar lo suficient per entendre el perquè de la melodia, ja que en una obra vocal la música va lligada totalment al text.
Només vam poder escoltar la 3a part del concert, dels poemes 15 al 21 perquè els altres ja els havien assajat abans, però ja va estar bé.
Els músics estaven col·locats així:
Quan va acabar l’assaig vam anar a parlar amb el del clarinet que ens va explicar quatre coses sobre el seu instrument i sobre la peça en general. Un cop a fora vam comentar-la una mica i… a començar a escriure la nostra crònica i crítica de l’audició!
