Esta mañana como cada mañana de todos mis dias desde hace 5 años paseaba mi perrito llamado MITU ( MItologia). Curiosamente no tiene dilema alguno por llevar nombre femenino cuando aquellos atributos que lo identifican son de macho. Pasear a las 6 y media cuando han salido tímidamente los primeros rayos de sol resulta – yo diría- extraño. La calle solitaria se despereza de los sueños que Morfeo le dispensó a noche. Todo poco a poco va estirando sus brazos y sus piernas en un primer gran bostezo de gratificación . Mitu como si se tratara de un ritual se lanza de manera posesa hacia el primer arbol que és un platanero borde. Alrededor del tronco después de oler varias veces levanta timidamente la pata trasera y empieza marcando territorio. Seguidamente nos lanzamos al paseo matutino que nos obliga a los dos a compartir experiencias curiosas , sorprendentes y extrañas como dije antes. Mitu lleva tiempo preocupado por no encontrarse con nadie que le riña. El es espontaneo y alegre , poco reflexivo por eso algunas veces mea donde no conviene. Entonces alguien sale en defensa del civismo y nos riñe como si se tratara de una gran fechoria y una muestra de vandalismo inexplicable. Por eso >Mitu y yo llevamos tiempo juntos intento que la madre naturaleza no nos juegue ninguna mala pasada y nos podamos hacer pipi en el lugar inadecuado. Siempre salimos llenos de bolsitas de plástico para recoger las heces. Digamos que no nos gusta dar muestras a nadie de que estamos más allá del bien y del mal. SIn embargo cada vez Mitu y yo nos quedamos más perplejos de lo que vemos. Ahora las playas llenas de prohibiciones expresas para que nadie tenga la idea de pasear su perro o dejar que corra en libertad , hacen que miremos los “toros desde la barrera” pero sin entrar en el ruedo. Hoy por ejemplo cuando estabamos paseando un hombre de mediana edad empieza a escupir en el suelo salivazos y sin tener suficiente se lanza a buscar desesperadamente algun tronco de árbol para barnizarlo de las secrecciones que echaba. Mitu me mira con carita de perrito desconcertado como diciendome ¿ eso se puede hacer? . En el paseo continuamos circulando por la calle y nos encontramos un hombre que acaba de tirar en medio de la calle varios objetos grandes…. A lo lejos alguien impide que al cruzar el semáforo podamos pasar por el paso de peatones y nos obliga por haber estacionado el coche , a realizar toda una maniobra complicada para pasar al otro lado de la calle. Mientras unas cuantas calles más allá un grupo de personas todavía recien salidas del “after” han dejado botellas, vasos y bolsas de plástico encima de los numerosos bancos que hay en el paseo. Uno de ellos se dedica ahora a tirar todas las motos que va encontrando a su paso. MItu me vuelve a mirar sin entender nada. Yo le acaricio para tranquilizarlo. ¿Quién entiende a quien?
|
Category Archives: FILOSOFIA I HISTÒRIA
EL ÚLTIMO ADIOS A LA VIDA
Los desajustes de la conciencia o aquellas razones que nos obligan a desprendernos de casi todo
En el principi es va fer la llum……
Una ètica sense ciutadania ?
En cada mirada vuestra el mundo se llena de odio y recelo
¿Utilizas el verbo abstener?
Mil maduixots no fan una festa !!!!
Fins on hauria d’arribar el nostre compromís polític i social?
No sabem si el que ens preocupa és la relació que cada vegada més establim amb el món que ens represemtem. Un món que aprofita cada escletxa per oferir-nos mecanismes que ens obligen a mecanitzar i ritualitzar-ho absolutament to. Com éssers culturals necessitem aquest joc simbòlic que ens permet una millor explicació i comprensió del que som i del que vivim. Però dins aquests espais de simbolització (art, religió, ciència, llenguatge) ens pensem , ens experimentem, ens expliquem. Per això aquest joc es de gran importància per relacionar-nos entre nosaltres mateixos i amb nosaltres mateixos. Com a persones ocupem la nostra vida amb diverses experiències que socialment o individualment ens comprometen amb nosaltres mateixos i amb els altres. Per tant diguem que socialment l’art, la ciència, la religió,el llenguatge es la manifestació del que som, pensem, creiem, vivim. La societat es representa ella mateixa dins aquests espais i la política com a forma de govern i organització social o colectiva ens permet com a espècie compartir-nos. Menysprear la política no hauria de ser el mateix que desconfiar de les institucions socials. Es cert que avui la manca de confiança en les institucions representativas de la ciudadanía i els individuos fa que es contagi un escepticisme cada cop més gran entre la població. L’abstenció i la falta d’interés avança cada vegada més però potser ens falta ser sincers tots plegats. Dic això perquè tinc la sensació que molts cops sembla que la classe política faci un doble discurs: mostra la seva preocupació per la poca participació ciutadana i parla de l’increment alarmant de l’abstenció però per altra banda no té cap voluntat de canviar les coses fent possible canals i mitjans de participació més directa amb la ciutadanía. Dues dades significatives evidents podríen ser per exemple la poca vinculació amb les associacions de barri, les comunitats veïnals, etc que ja des del projecte del FORUM de les cultures va quedar palés aquesta escició entre ajuntaments, govenrs i ciutadanía ; i l’altra fet evident ha estat la voluntat popular de la societat civil d’anar més enllà amb referendums com el que es va realitzar pel deute extern i la implicació del govern que va ser boicotejat i menyspreat violentament. Altres moviments que representen el sentir de la societat civil com el moviment okupa amb el tema de la vivenda social, els moviments antiglobalització, els moviments alternatius són automàticament senyalats per les institucions com a terroristes i delinqüents. Això encara més fa que es creiï aquesta divisió social entre societat civil i institucions. Un altre exemple el podríem trobar dins l’educació on es veu cada vegada més la imposició de models de gestió i organització que només saben quantificar amb dades i estadísistiques la productivitat i rendibilitat del producte final oblidant quin és el veritable repte dins l’ensenyament. Ni els sindicats ,ni el col·lectiu educador sembla que tingui avui en dia interès per manifestar aquest allau de projectes que s’imposen per demostrar a l’admistració que som centres treballadors i responsables. D’altra banda sembla que els models institucionals vigents vuguin responsabilitzar-nos de tot perquè ells deixin de ser responsables de la seva funció i feina. Dissenyar carrers , promoure vivenda social no ha de ser una proposta fruit de la voluntat de les institucions només perquè deixa de ser realment autèntica i creible oferir publicitat sense tenir en compte les persones que hi viuen. No es tracta de realitzar eslogans polítics que ens venguin la “moto” al voltant de les eleccions sinó de compromís real amb els temes socials que preocupen a la gent : la vivenda , el treball precari, la regularització excesiva de la societat, els transports públics , el medi ambient, la salut pública, sense vestir tot això amb frases boniques i no creibles que permeten amagar cada cop més com no hi ha veritable voluntat per part de les institucions d’arreglar res de res sinó de mantenir-se dins el poder sigui com sigui.