PRÀCTIQUES LECTORES I : MURIEL BARBERY

L’elegància de l’eriçó, BARBERY, Muriel, del Preàmbul al capítol 6

  1. Comença per fer una cerca de la biografia de l’autora. Recull les dades en forma de petit resum amb les característiques més significatives.

 

Muriel Barbery nasqué el 1969 a Casablanca (Marroc). Va estudiar a França i actualment és professora de filosofia. Viu a Colleville-sur-Mer, a Normandia, amb el seu marit.

L’any 2002 va publicar la seva primera novel·la, Une gourmandise, que va tenir un gran èxit i va ser traduïda a 12 llengües.

El 2006 va publicar L’élégance du hérisson, amb un nou i renovat èxit de masses. Ha estat traduïda a 50 llengües i ha rebut diversos premis.

 

  1. Fes una fitxa bibliogràfica del llibre segons el model que a català o castellà t’indiquen.

 

  2.- Quin significat té per tu el preàmbul? Per això et recomanem que relacionis els teus coneixements de Karl Marx amb les respostes i preguntes que es busquen i es desitgen (“qui sembra desig recull opressió”). Pots fer una petita introducció a les idees que pretén aconseguir Marx.

 

El preàmbul té una significació literària òbvia: presentar els dos personatges que actuen de constants en l’obra, és a dir, la Renée i la Paloma, però no ho fa mitjançant una descripció directa, sinó caricaturitzant els seus pensaments i accions per tal que el lector quedi corprès amb el descobriment i vulgui saber-ne més, sense veure satisfet el seu desig per cap narrador, impotent solament davant l’observació imparcial – i constituïda sobretot per l’observació del pensament automàtic i desorganitzat de les dues dones – i amb l’obligació de seguir essent espectador del drama de cadascuna de les dues consciències, unides en un mateix espai físic i mental, i separades per un abisme de silenci autoinvolutiu, segurament de base mesquina.

L’òbvia pregunta a aquest preàmbul és que, si això és el principi, com en serà el final?

La relació que s’estableix amb la figura de Marx es recull en el proverbi “qui sembra desig recull opressió”, i sorgeix de la figura de la Renée, qui es declara contrària a la filosofia de Marx per admirar, com farà després la Paloma en el pensament profund número tres, l’estat natural i l’animalització de l’home com a única veritat incontrastable, deixant, això sí, un espai per a un idealisme utòpic de manera que aquest home animalitzat – o més ben dit, animal – tingui sensibilitat artística i capacitat de creació d’obres d’Art, que acabin responent a un públic massiu individual i individualista, com si tot el que es creés fos una fragància secreta destil·lada només per a una sola persona anònima, encara que la recepta de l’essència figuri en un grapat de llibres de cuina escrits per algun altre home animal d’habilitats sorprenents.

La Renée opina que els homes, enlloc de somniar en coses impossibles, haurien de cenyir-se a les seves necessitats bàsiques, i fer només allò que saben – o creuen – que els donarà un benefici segur i immediat. Per tant, veu les idees de Marx, el seu estudi de la Societat i la Història, i el seu plantejament de la necessitat – i la inevitable precipitació – que els mitjans de producció estiguin controlats pels mateixos productors, el proletariat, i de crear un món igualitari i just, com una doctrina filosòfica més – i que li produeix força indiferència en sí mateixa – que s’ha convertit en una bandera revolucionària de fireta, i va associada automàticament, no pas amb la convicció ni amb la reflexió sobre el món, sinó amb l’esnobisme i els aires de “modernitat” de certs elements socials que, segons sembla, constitueixen una massa compacta davant els seus ulls, sense que ella s’hagi adonat encara d’això.

La idea de la frustració per no veure acomplerts els desigs es pot veure reflectida també en el primer pensament profund redactat de la Paloma, on hi fa referència, indirectament, en deixar palès que no troba un sentit per aquesta existència, que creu que no té cap mena de solució. A partir d’aquest raonament sil·logístic, decidirà suïcidar-se per no veure’s fracassar en el món, una idea que em porta a matissar el significat d’aquest proverbi “qui sembra desig recull opressió”, per opinar que “qui es nega a sembrar desig, sembra opressió i ja no recull res més”.

  3.-Fes un petit retrat físic i psicològic dels principals protagonistes.

 

La Renée és una dona que s’autoanomena “lletja, baixeta, grassoneta, pobra, discreta i insignificant”, de trets que arrossega des de la seva infantesa. La seva imatge respon al tòpic de portera esquerpa i solitària, afeccionada a les sèries lacrimògenes en defecte de vivences pròpies, i amb excés de sentiments enllaunats i molt ben etiquetats.

Però val a dir que, psicològicament, dista d’aquest model, ja que es comporta com una veritable alternativa idealitzada vivent de caràcter poc creïble i amb més trets de dibuix de còmic que no pas de fotografia analògica. Es tracta d’una amant de l’Art, una subtil bruixa de vidre que atresora el seu secret, creient-se realment ser aquesta bruixa fascinant o aquesta deesa prohibida de la nit, o aquesta erudita oculta en les ombres del monestir profanat, a qui agrada  lucrar-se en la constatació de la seva imposada misèria exterior, i refer-se en el seu somni d’idil·li impossible amb unes meravelles culturals que ella creu que ningú més és capaç d’entendre ni valorar, perquè s’allunyen de la seva estranya idea, segurament derivada de la justificació per la fi dels mitjans, que el seu teatre de farsa no és hipòcrita ni esnob, sinó una crítica dura i mordaç contra la hipocresia que l’envolta. Prioritza, doncs, per sobre de tot, la seva autoformació cultural contínua – de la que poc sembla haver après realment – i la seva obsessió per aparentar ser una vella llunàtica i ordinària.

De la Paloma, encara que no sabem com és físicament, sí que en podem aventurar algunes pinzellades en direcció a la seva psicologia. Està clar que es tracta d’una nena intel·ligent i interiorment arrogant, encara que de portes endins també s’obstini en ocultar les seves capacitats, amb una manca de modèstia, però, més que recalcable, com quan afirma que, tot i menystenir-se, just arriba a equiparar-se amb la millor alumna de la classe. Tot i això, la seva supèrbia i la seva artificialitat pel que fa a opinar sobre el món que l’envolta i criticar-lo es transmuta en un seguit de pensaments destructius que recorden als derivats de les grans al·legories a la Pàtria i le Drapeau Nátional. D’aquí sorgeix la seva observació crítica sobre el món, encarnada en el més descarnat desdeny i menyspreu respecte als altres, i en la convicció de la impossibilitat de viure i que valgui la pena viure, i això la duu a la seva decisió de suïcidar-se com a acte romàntic i brutalment simbòlic – tota la vida viscuda en la mort – i calar foc al pis, idea sortida de vés a saber quin calaix de la tauleta de nit infantil de colors de la seva habitació. Mira, de colors, com els peixos de la temible peixera.

  4.-Què penses de la idea que té de bon principi la Renée sobre la vida i el seu sentit fàcil de desxifrar? Raona la teva resposta.

 

La seva idea sobre el sentit de la vida respon, a mitges, amb el seu ideal de filosofia de vida, encara que segurament ella negaria tal ideal, i diria, in extremis, que les circumstàncies l’han dut a adoptar aquest paper, i potser fins i tot citaria Rousseau en la seva més que constatada dèria (de la Renée o de la Muriel?) de deixar caure ombres d’aforismes i noms de filòsofs i artistes com qui deixa caure caramels a terra, i amb tota la intenció expressa de qui deixa caure caramels a terra.

Es contenta en creure que l’home és un animal instintiu, que hauria de canalitzar els seus instints a través de la raó (per diferenciar l’home de la resta d’animals, i per salvar el seu preuat muntatge i idolatria a l’”Art”) i no desitjar ser més gran, ni tenir poder, ni influència, si al final tots anem a parar al mateix forat, i si ens descuidem, ens hi amunteguen.

  5.-Quina relació té la frase que diu la portera Renée “sóc pobra en casa de rics” amb la seva vida? Per què creus que ho diu?

 

En dir això, està constatant una realitat econòmica i alhora ironitzant molt hàbilment sobre la seva concepció del món exterior.

Es defineix així perquè viu envoltada de rics, encara que ella no ho sigui, ja que treballa pels rics en qüestió i d’ells cobra un sou. La ironia és que creu que, intel·lectualment, és molt més pura ella que cap dels entogats que viuen en aquell bloc, i ho diu en un cert to de burla interna, encara que pugui aparèixer com una graciosa constatació de la seva – proletària – sardònica realitat.

  6.- Qui és en Lleó? Quin paper juga a la vida de la portera?

 

En Lleó és el gat de la portera, que ella descriu com un animal mandrós, pesat, encantat i rancorós. És l’única companyia regular que té la Renée, a qui realment poc importa el mateix gat, ja que cadascú fa la seva vida i ha desistit d’aconseguir comunicar-s’hi. L’empra per refermar el tòpic de portera amb gat sarnós i per monologar amb ella mateixa a través de l’animal.

Des del terreny simbòlic i filosòfic, en Lleó pot ser interpretat com el fidel reflex de la seva mestressa, ja que l’aparent desinterès de l’animal per tot el que l’envolta – que ben bé podria ser menyspreu – és perfectament coherent amb el propi menyspreu sord de la Renée, i la fixació d’una per l’Art, equiparable a l’escarxofament de la mascota.

  7.-Busca una petita obra del músic Gustave Mahler i escolta-la. A continuació et demanem que indiquis amb exactitud quina ha estat i quines sensacions t’ha produït en escoltar-la. Descriu amb adjectius el que sents. Pensa en què sent la portera quan escolta i veu art.

 

He escoltat la segona part del cinquè moviment de la segona simfonia de Mahler.

Em produeix una sensació plaent, d’estar navegant en un riu cabalós i sense timó, amb molta força i tranquil·litat alhora, en un entorn que és alhora majestuós i alhora auster. Em fa l’efecte de ser un cant natural, dirigit a l’enormitat del buit i la vida salvatge.

Sens dubte, quan la Renée viu l’art, es sent corpresa davant la immensitat de les seves dimensions, i això li transmet agradables sensacions que l’evoquen a creure que està vivint plenament amb la meravella descoberta per l’Home.

  8.-Què et sembla que representen les idees profundes que numerades van apareixent dins tota la novel·la? Qui les té i per què li serveixen?

 

Es tracta de les anotacions que pren la Paloma, amb un pensament més o menys espontani, no gaire rumiat, sobre la seva vida i els aspectes metafísics d’aquesta. Representa que està escrivint dos diaris alhora; en un d’ells hi anota totes les idees que va tenint, arran de la idea inicial de suïcidar-se, i que figura que han de simbolitzar un heroic viatge intel·lectual que l’elevi per sobre dels pensaments comuns per tal de morir amb uns mèrits acumulats, i amb un honor instaurat.

El seu primer diari recull aquest viatge intel·lectual; el segon, en canvi, serveix per captar tot allò que reconeix que té de bell el món, i pel que mereixeria la pena quedar-s’hi. Els diaris exemplifiquen el debat moral que el lector es pot plantejar sobre la determinació de la nena. Crec que aquest debat respon més a la necessitat del lector que no pas a la de la Paloma.

  9.-Com interpretes la frase “la gent creu volar i perseguir estels, però acaba com peixos de colors dins una peixera”?

 

Aquesta frase fa referència a l’actuació mecanitzada de la societat, que no s’arriba a plantejar realment què vol fer de la seva vida i com la vol viure, en correspondència amb la seva pròpia identitat, i això els porta a seguir tendències massives on esperen trobar la felicitat, i després de recórrer el camí del que tàcitament, popularment, generalment, s’ha consolidat com el camí cap a l’èxit, se n’adonen que simplement han seguit el somni de qui no ha pogut arribar, enlloc de traçar el seu popi camí, i es troben atrapats amb somnis aliens entre les mans dins un recinte tancat del que ja no poden fugir, i que devora qualsevol traça de la veritat oculta dintre seu – aquella que mai no van voler cercar, quan estaven massa ocupats en trobar un sentit universal entre pàgines web, llibres polsosos i respectables i tasses de cafè, tabac i narcòtics – que els fa la seva darrera reclamació, abans d’expirar sota el gris del formigó, i és aleshores quan se n’adonen, perquè els ho ha revelat el seu centre interior en darrer alè agònic, que no són ni han estat mai feliços.

  10.-Quina idea té la nostra protagonista de 12 anys de les mates, la llengua i la història? Per què té aquesta idea?

 

Creu que formen part d’un ordre social d’ordenació de factors lògics, d’una compressió de la realitat sota un seguit de lleis arbitràries, per tal de fer-la mastegable i digerible per als que no saben com abordar l’abstracció d’una vida sense sentit.

  11.-Què et sembla que és la mediocritat? Com la definiries tu?

 

Jo diria que la mediocritat rau en decidir contínuament a la vida sense pensar que s’està decidint ni per què s’està decidint, convertir-se en un tòpic ambulant, rebutjar qualsevol persona que se li declari de tendència maièutica, pensant que això és una fòbia sexual poc clara, enorgullir-se de ser qui s’és i reafirmar la pròpia identitat encara que no es conegui, i enfadar-se quan es descobreix que la seva vida ha estat una gran farsa buida de significat; enfadar-se com un nen petit a qui han pres la joguina, i després potser convertir-se en un biògraf, o proclamar-se filòsof de la pròpia existència.

  12.-Quina decisió ha pres la nostra protagonista de 12 anys?

 

Ha decidit que el dia del seu tretzè aniversari es suïcidarà, ingerint un alt nombre de pastilles somníferes, a menys que abans trobi alguna cosa que la faci aferrar a la vida. Abans de prendre’s les pastilles, en un dia en què no hi haurà ningú a casa seva, el 16 de juny, calarà foc a l’escala de casa perquè cremi tot el bloc, i anirà a casa de la seva àvia, on s’acomiadarà per sempre d’aquest món.

 

  1. Http://www.youtube.com/v/M8MkPl2gC8I&hl=en&fs=1”></param><param name=”allowFullScreen” value=”true”></param><embed src=”http://www.youtube.com/v/M8MkPl2gC8I&hl=en&fs=1” type=”application/x-shockwave- flash” allowfullscreen=”true” width=”425” height=”344”></embed></object>

 

No tinc una opinió ni res especial a dir sobre el manga; el considero senzillament un gènere literari i artístic més. Mai m’hi he sentit inclinat, i tampoc mai me n’he allunyat voluntàriament, però el que sí que es pot dir sobre el paper del manga en la cultura és que ha permès apropar un cert nivell cultural, tant com ganes de llegir i admiració pel traç i el dibuix, a les classes més pobres de la societat, i això sens dubte representa un gran mèrit, que aquest sistema de comunicació ha assolit on moltes altres iniciatives han fallat escandalosament, o en el més absolut silenci mediàtic. Segurament per aquest motiu, el prototip de classe rica no sent una simpatia especial per aquestes publicacions, i per això la mare de la Paloma s’enutja en veure que la seva filla sent fal·lera per, tal com ella diu, la “subcultura”.

  13.-Qui és la Manuela? Com és ella?

 

És una dona d’ascendència portuguesa, pobra, que treballa en un parell de cases de rics com a dona de fer feines. És senzilla i obedient, però manté dintre seu la flama de la vida i l’observació crítica del seu entorn.

És l’única amiga que té la Renée, i dos cops per setmana es veuen i xerren dels rics i el seu comportament.

  14.-Quines raons poden fer considerar novament l’opció que ha pres la noieta de 12 anys de posar fi a la seva vida? Per què creus tu que són raons suficients per considerar de nou els seus plans?

 

La Paloma creu que només hi ha tres coses que poden fer-la decidir quedar-se en aquest món: l’amor, l’amistat i la bellesa del món, i ja que considera que és massa petita per aspirar a l’amor o a l’amistat, ha decidit que, si troba prou bellesa en el món per la qual valgui la pena quedar-se, s’hi quedarà, i per això comença a escriure el seu segon diari.

Són raons suficients perquè, en el fons, són les emocions que fan de la vida quelcom digne de descobrir. Si la vida es converteix solament en una repetició constant de patrons, en una lluita per arribar a algun punt sense mirar al voltant, o en una existència reposada i gris, no queda res a descobrir, i la Paloma ja sap quin pa s’hi dóna, anant per aquest camí, i no vol endinsar-s’hi. Si trobés, en canvi, qualsevol cosa que l’animés a continuar, a creure que hi ha esperança de ser feliç i gaudir de totes les sensacions que li pot aportar arrossegar el seu bagatge per infinits indrets diferents i desconeguts, es decidiria a no suïcidar-se i començar a lluitar per fer possible la seva presa de vol cap a un món que no és el que l’envolta.

 

  1. Què penses que vol dir “despertar de la consciència és estar per primera vegada viu”? Llegeix el context en el capítol “De guerres i de colònies” per situar-te davant la pregunta.

 

Aquesta frase significa que, quan una persona neix, no està realment viva, sinó vegetant, ja que considera que només es pot dir que algú és viu quan sap qui és, i pot decidir cap on va. Per tant, mentre ets senzillament una criatura manada per altres, per instints, per costum, no estàs realment viu, perquè cal ésser conscient del pes que té en la vida cada acció per ser realment capaç d’escollir com es vol viure, i aquesta és la pregunta més important que hi ha, segurament.

 

  1. Busca una imatge d’un canitxe i estableix una relació que et suggereixi dins el text quan diu que és un tòtem.

 

La relació entre un canitxe i un tòtem es basa en el seu aspecte, ja que tant l’un com l’altre són de rostre arrugat, vell, d’inexpressiva marcada expressió. La Renée estableix, a més, una similitud metafòrica: el canitxe forma part del clixé del matrimoni de porters, igual com el tòtem forma part del clixé del poblat indi, i el canitxe actua en aquest clixé silenciant i sotmetent la personalitat del matrimoni, igual com ho fa un tòtem en una tribu precolombina.

 

  1. Ara et demanem que et preguntis per la consideració que la Paloma fa sobre els gats de casa seva. Creus que avui en dia la relació amb els animals en perill d’extinció o ja extingits ha de canviar respecte la humanitat? Com es pot fer això? Què proposaries tu?

 

La Paloma no considera que els gats hagin de ser tractats com persones, perquè renega de la hipocresia de casa seva, on els gats no són més que un objecte decoratiu, però on s’hi bolquen sentiments i frases solitàries, en un desesperat afany de ser escoltats quan no es saben expressar, i la Paloma considera que això és un clar signe de la decrepitud de la seva família i de la societat en general.

Avui en dia, és similar el que succeeix amb els animals: s’han convertit en “una cosa”, quelcom que es situa entre la vida i la mort, i s’han comercialitzat com simples mercaderies i objectes de delit pels ullets cobejosos dels infants suburbials per al Nadal, o bé existeixen en un pla tan diferent del nostre que no deixen de semblar-nos elements tan morts com podrien ésser-ho un tronc sec o una pedra. La vida dels vegetals és molt similar.

La demostració de l’àmplia insensibilitat cap als animals es troba en l’observació d’aquest comerç indiscriminat, en les granges de producció on hi conviuen milers de bèsties en espais ínfims, en els zoològics on s’exposen al gran públic visitant i endiumenjat, en el manteniment de l’etiqueta “luxe” per tots els productes provinents d’esfullar un animal, en les festes tradicionals de zones com Espanya o Filipines, en els valors educatius que es donen als nins i que es tradueixen en un tros de plàstic pintat de colors estridents on hi ha dibuixada tota una idíl·lica grangeta de vaques i cavalls somrients que fan “muuu” quan les pitges amb el dit, en la proliferació de productes transgènics, en les curses especulatives i els hotels enclavats al cor de parcs naturals, en la necessitat de l’existència d’aquests parcs naturals, com les reserves indígenes americanes, en la caça furtiva privada, en les xarxes de nylon que empresonen balenes i dofins a alta mar…

La solució de cara al món animal és regularitzar veritablement la seva importància i entitat, i aprendre a respectar la vida de les criatures que no viuen en el sistema humà, però això és una tasca complicada quan aquest sistema no preveu ni tan sols el respecte a la vida humana, i qui l’integra no entén quina és aquesta vida.

El problema cabdal de l’home és que no sap estimar.

 

  1. Llegeix el text d’Edmund Husserl i a continuació dóna arguments a favor o en contra del que el filòsof diu.

 

Edmund Husserl expressa amb una evident complicació del llenguatge emprat l’essència de la cultura, és a dir, que es forma a partir de la suma del caràcter de la gent d’un espai determinat i un temps concret, i que està determinada, també, per la potencialitat del caràcter d’aquestes persones de canviar i evolucionar. El filòsof diferencia també diferents àmbits de la cultura, a diferents escales, ja que diu que no és el mateix la cultura a escala local que a àmbit nacional.

Jo crec que aquesta mena de descripció de la cultura pot tendir a convertir-se en una premissa nacionalista, com ha passat ja tants cops. Estic d’acord amb la seva definició; és a dir, crec que la cultura es forma amb el pas de la gent i les seves costums, i això crea un model popular que diferencia un territori d’un altre pels seus trets distintius, com els actes de Festa Major poden diferenciar dos pobles veïns.

En canvi, tendeixo a mirar amb desconfiança la cultura nacional, ja que crec que, en l’escala que indica Husserl, la de la primera cultura és la d’un individu, i no crec que mai s’hagi pogut parlar – no és un fenomen dels nostres dies – d’una objectivització efectiva del rendiment social d’una nació, i d’aquí extreure’n un model cultural propi, ja que aquesta citada objectivització seria més aviat una retallada d’una sèrie de moviments alternatius, tarannàs diferents, petits detalls que diferencien cada persona, diferents maneres de veure el món, i s’acabaria convertint en el producte d’una única òptica que pretén englobar el conjunt de persones, massa complicat per estudiar-lo, en un conjunt d’individus estereotipats. I això és la base de l’economia, el producte de la globalització i la bella estafa del nacionalisme per tal de justificar aquests mitjans que miren de convertir el món en un únic mercat d’interessos, on la “cultura” actua com a promoció publicitària i no com a veritable cultura popular i diversa.

El mateix Husserl diu que es pot distingir una escala de cultura a nivell del conjunt de totes les nacions, i aquesta aberració que parteix d’una idea clarament repressiva és la veritable motivació dels interessos neoliberals que sembla que avui en dia mouen el món, com si la força de la gravetat hagués deixat d’exercir el seu poder (i ara estic posant un exemple de llei natural, per tal de ressaltar més el caràcter de la Renée i la Paloma, i potser de la mateixa autora, que en base a aquestes idees, sembla decantar-se subtilment cap a l’anarquisme, tot cercant el cantó més primitiu de l’home; i segurament per això la Renée no pot entendre de cap manera les teories de Husserl).

Jo vull matissar la descripció del filòsof i adaptar-la a la meva òptica de la diversitat humana de les cultures individuals, però tampoc estic d’acord amb el model àcrata que semblen defensar les dues protagonistes, ja que no crec que en l’animalització es trobi cap solució, sinó ben bé el contrari. Discrepo dels dos plantejaments.

 

  1. Com interpretes la idea profunda número 3 que diu “els qui saben fer les coses, les fan, els qui no en saben, ensenyen a fer-les; els qui no saben ensenyar, ensenyen als qui ensenyen, i els que no saben ensenyar als que ensenyen, es dediquen a la política”?

 

No pas com ho fa la Paloma. Ella aprofita la frase per justificar la seva teoria sobre l’estat natural de l’home i que, els qui parlen perquè no saben fer res més, anorreen els veritablement forts.

Jo, en canvi, veig en la frase una altra mena de veritat, des del punt de vista de la sociologia, i és que qui realment està capacitat i interessat en fer una cosa, es dedica a fer-la, i lluita per aconseguir-ho, però de ben segur que no se li passarà pel cap perdre el seu temps ensenyant a fer allò a algú altre. Per tant, els qui ensenyen són els que han fracassat en la tasca de fer-ho, o s’han fet enrere, i es dediquen a educar els seus somnis en altres cossos, mirant de trobar en el triomf dels altres una petita part del propi triomf.

Aquests lluitadors fracassats, que segueixen lluitant amb altes mitjans, són anorreats pels que esdevenen més mesquins, i creuen que poden donar consells impunement sobre un tema en el qual ells mai han participat, ni els ha interessat realment, sinó que molts cops s’ha tractat d’un rancor intern per no poder-s’hi acostar.

I els que no saben donar consells als altres, perquè són incapaços de formar idees prou coherents i relacionar-se amb algú tenint en compte els seus sentiments, menyspreen tothom i s’autoerigeixen en el pedestal de la justícia, tot ficant-se en política per mirar de manar tothom, sense que ningú pugui replicar, i d’aquesta manera eviten el contacte social que tant temen i que els pot delatar com els veritables mediocres que són, que creuen que poden imposar el seu criteri sobre la població.

Això no vol dir, i amb això fixo una clara excepció a l’afirmació, que no hi hagi gent que fa coses perquè no sap fer res més que allò que li han dit que fes, que no hi hagi mestres de convenciment que creuen en l’educació per sobre de tot i tenen ànima de sacrifici, que no hi hagi mestres de mestres que tenen coses molt importants a dir i amb què contribuir, i que no hi hagi polítics honestos que actuen per convicció i amb la clara intenció de millorar el seu món des de les poltrones des d’on aquest es regeix.

 

  1. Què creus que vol dir meta-referència?

 

És una referència que no és física, sinó mental; és a dir, quelcom que evoca alguna cosa, però en forma d’idea o pensament.

 

  1. En finalitzar el capítol 5, la Renée planteja el problema del determinisme o indeterminisme del món i la realitat. Què en penses? En forma de narració en primera persona, explica les teves impressions al respecte. Comença prèviament per definir què volen dir els dos conceptes.

 

El determinisme és la doctrina filosòfica segons la qual tots els esdeveniments que s’esdevenen a l’univers, incloent-hi el pensament humà, estan tan estretament relacionats entre ells, que si es poguessin estudiar tots els successos que tinguessin lloc en un mateix instant, es podria predir amb certesa matemàtica i total seguretat el que passaria instantàniament després. L’indeterminisme apareix com el moviment contrari, que nega aquesta afirmació, o almenys la nega en alguna de les seves categories aplicades.

Jo crec que els esdeveniments no poden estudiar-se abans que succeeixin, i encara que la teoria de l’efecte papallona soni molt interessant, no hi ha res capaç de conèixer i interpretar tots els factors que existeixen en un sol instant, i que determinen el curs de la història, de manera que és inútil intentar experimentar en aquesta direcció. Ja que no es pot provar que sigui cert, tampoc m’inclinaré per dir el contrari, però sí que opino que dins el nostre pensament hi rau la clau de decisió que pot inclinar la balança cap un cantó cap al qual no apuntin els factors físics del nostre voltant. Lògicament, estem lligats a un cert determinisme, que no és altre que el pas inexorable del temps i la fragilitat existencial del moment present, de manera que el que pensem influeix en el que pensarem a continuació, però el nostre pensament, tot i estar limitat per trets de l’entorn, és bàsicament lliure.

 

  1. Realisme vers Idealisme. Busca quines són les tesis que defensen les dues postures filosòfiques.

 

El realisme és la doctrina filosòfica que defensa que tot té alguna forma de realitat, i li és inherent, i que allò que nosaltres percebem i al que hem donat un nom és independent a la realitat mateixa, que és molt més complexa de com nosaltres l’hem simplificat.

L’idealisme defensa que la matèria no existeix, i que l’única realitat és aquella que nosaltres percebem o creem a través de la nostra consciència.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Marc Villanueva i Mir

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà