LA PLAÇA DEL DIAMANT ( 1962) DE MERCÈ RODOREDA ( 1908-1983 )
La narració és una història d’opressió i alliberament que ens permet enfrontar-nos amb qüestions com ara el sentit de la vida, la mort i l’amor. Els personatges es mouen en uns escenaris urbans en una època d’agitació política. Una història individual que esdevé col·lectiva. És una novel·la que respon als supòsits de la novel·la europea dels anys 60 del segle passat; no només és la narració d’una història sinó la construcció d’un text carregat de connotacions poètiques i simbòliques.
- Fil argumental ( segueix l’evolució interior de la protagonista): Capítols I – VI. La pèrdua d’identitat. / Capítols VII – XXIV. Els coloms i la maternitat. / Capítols XXV – XXXV. La revolució. / Capítols XXXVI- XLIX. L’alliberament
- Temps: la durada temporal dels fets és d’uns 25 anys, des de poc abans de la proclamació de la II República ( 1931) [C. I a XXIV] passant per la guerra civil ( 1936-39) [ c. XXV-XXXV], fins a la immediata postguerra ( finals anys 40, principis 50) [c. XXXVI- XLIX ] L’evolució interior de la protagonista és paral·lela a la del país.
- Espai: Barcelona, concretament el barri de Gràcia. A l’última part els escenaris es desplacen dels carrers als jardins i els parcs
- Punt de vista narratiu: 1ª persona. La mateixa protagonista parla, des del record. Aquesta veu narrativa, creació ben personal de l’autora, és coneguda com a “escriptura parlada”, caracteritzada per l’ús d’onomatopeies, repeticions, interrogacions retòriques, afàsies, diminutius, frases fetes, maneres de dir, comparacions formals… és dir, tots els recursos propis del llenguatge col·loquial. La veu de la protagonista reprodueix els diàlegs i empra un to de saviesa.
- Personatges: Natàlia- Colometa – Sra. Natàlia / Quimet (1r marit ) / Antoni, l’adroguer de les veces ( 2n marit) / Pere ( 1r promès) / Antoni i Rita ( fills) / Sra. Enriqueta ( veïna, figura materna) / Julieta ( amiga) / Mateu i Cintet ( amics de Quimet) / Griselda ( dona de Mateu) / Vicenç ( promès de Rita)
- Estil: Tot i la llengua planera, popular, l’estil de l’autora no és exempt de poeticitat.
- Símbols: – Alguns procedents de l’univers personal de l’autora, d’altres més universals: els coloms, les flors, les nines, l’embut, el cargol de mar, la botiga dels hules – Símbols universals: els llaços, el quadre de les llagostes, la fusta, les balances gravades a la paret, el ganivet amb què grava el seu nom, el melic, les boletes de sang, símbols de la potència masculina ( la moto, la bandera i el fusell), somnis premonitoris.
- Fonts: – Frank Kafka, La metamorfosi ( un canvi de nom equival a una metamorfosi de l’ànima) / – Alain Robbe-Grillet, Le voyeur ( els objectes esdevenen símbols) / – Mercè Rodoreda, “tarda de cinema” in Vint-i-dos contes ( la recerca de la veu narrativa) / – Voltaire, Candide ( la peripècia vital d’un individu) / – James Joyce, Dubliners ( la mort de la mare de Quimet) / – La Bíblia ( el quadre de les llagostes de la Sra. Enriqueta que descriu l’Apocalipsi – c. IV, o al sermó del casament sobre el Gènesi – c. VI / – Sartre i l’existencialisme, segons el qual nosaltres som responsables del que fem. Contràriament Natàlia més que fer-se un propi destí es veu arrossegada per algunes circumstàncies.
El 1982 s’estrenà la pel·lícula La plaça del Diamant de Francesc Betriu.
No només La plaça del Diamant sinó tot el corpus narratiu de Mercè Rodoreda és allò que considerem una obra universal; en la seva visió del món pot ser útil a qualsevol lector de qualsevol temps i lloc.
GUIA DE LECTURA (edu365/Batxillerat)
MIRALL TRENCAT ( 1974) Suposa un canvi d’orientació dins l’obra de Mercè Rodoreda: l’autora abandona l’ús exclusiu de la 1a persona. La història ens arriba fragmentàriament a través de les visions de multitud de personatges.
Tema: història d’una saga o estirp familiar; tema recurrent al llarg de la història de la literatura. Permet l’autora construir tot un món narratiu entorn el gran tema de l’home i l’existència humana, el pas del temps, l’ubi sunt. Aquest ambiciós projecte perseguí Rodoreda al llarg de 20 anys.
Estructura: Clàssica, exposició dels fets quasi lineal, i tancada. Trobem flash-backs dels personatges.
– Primera Part – Presentació – (18 capítols) narra l’esplendor de la família i té com a centre el secret ( l’epígraf que l’encapçala és una frase de Sterne “Et respecto, Eliza, perquè saps guardar els secrets” . No saber guardar els secrets condueix els personatges a la infelicitat. Aquesta primera part s’estructura a partir del blocs de capítols de cada generació: primera (cc. I-III), segona (cc. X-XV), tercera (c.XVII i c.XVIII) Als capítols IX i XVI es desplaça l’òptica cap a les minyones. La narració en aquesta part és plenament realista.
– Segona Part -Tragèdia- (21 capítols) s’inicia sota l’epígraf de Blake “Deixeu-me, oh deixeu-me amb les meves tristeses” . El centre és el record mitificat. Aquesta part representa la decadència de tot aquest món. L’acció no progressa i la narració es desplaça al món interior dels personatges i esdevé més subjectiva. La presentació dels fets és com un vast mosaic (títol de la novel·la: com un mirall trencat. La primera generació evocarà els seus moments de felicitat (cc I-II,VI i XXI) La segona generació avança cap a la infelicitat (cc. IV,V,VII,IXXVII,XVIII,XIX,XX) El nus de la novel·la es relaciona amb els nens – tercera generació – protagonistes de la tragèdia (cc. X,XI,XII,XIV,XV,XVI) L’òptica es desplaça al professor de piano (c.III) i la institutriu (c.VIII) personatges que descobriran dos secrets de la família.
– Tercera Part – Descomposició- (13 capítols) s’inicia amb els versos d’Eliot (“Però el temps passat és un temps oblidat. Esperem el naixement d’una nova constel·lació”. Als primers capítols (cc. I-III) té lloc la mort de Teresa i a partir d’aquí els fets fantàstics se succeiran. S’abandona el caràcter realista i ens introdueix en el món del meravellós. El centre d’aquesta part serà la permanència de dos personatges (Teresa i Maria) en aquell espai que els havia estat propi i l’actuació de la resta de personatges davant aquestes presències (cc. V-VI, VII, VIII) Finalment l’esperit de Maria es manifesta en primera persona (c.IX) i té lloc la seva redempció (c.XII).Un cop han mort tots els membres de la família excepte Sofia (c.X) i Ramon (c.XII) que marxen, té lloc la destrucció definitiva d’aquell món esplendorós. L’últim capítol ens ofereix una perspectiva inèdita, la d’una rata fastigosa, últim habitant de la torre abans de ser demolida.
Espai narratiu: gira entorn d’aquesta torre i jardí a Sant Gervasi que Salvador Valldaura regala a Teresa Goday. S’esmenten també altres espais reals de Barcelona (el Paral·lel, el Liceu) i Catalunya (Vilafranca) com ciutats europees on els personatges es desplacen o hi han viscut ( Viena, París)
Temps: S’inicia a principis del s. XX i acaba després de la guerra civil. El temps històric es va assenyalant pels canvis socials ( per exemple pas del cotxe de cavalls a l’automòbil), esdeveniments polítics ( fundació Esquerra Catalana i rebuda de Cambó al rei -1904), època del pistolerisme (anys 1917-23), proclamació República (1931) o inici Guerra Civil (1936)
Punt de vista: el que més caracteritza aquesta novel·la és la multiplicitat del punt de vist. La suma de totes les mirades és el que ens permetrà accedir al ple coneixement dels fets. S’alternen diverses modalitats de punt de vista: omnisciència absoluta (c.XV 1ª part); omnisciència limitada – la més emprada- (cc.III i XVIII 2ª part); estil indirecte lliure (c.II, 2ª part); monòleg interior – té intencionalitat poètica- el de Ramon a la platja (c. X 2ª part) o el de Maria (c.IX 3ª part)
Personatges: Gran quantitat i predomini dels femenins (que estan millor caracteritzats). Els principals són de classe social benestant (Teresa té origen pobre i aconsegueix l’ascens social gràcies al seu matrimoni amb Nicolau Rovira)
El personatges masculins solen ser el centre de dues dones (Salvador entre Teresa i Bàrbara; Amadeu Riera entre Teresa i Constància; Eladi Farriols entre Sofia i Pilar Segura…) Però en el món dels nens el triangle s’inverteix: el centre és Maria amb la seva imatge alhora angelical i diabòlica.
Les relacions entre ells són també d’oposició, sobretot entre generacions (Teresa-Sofia- Maria, Sofia-Armanda… ) i estan presidides per la gelosia, l’enveja o l’amor.
Molts dels personatges estan associats a un objecte simbòlic (una flor, una joia…) la recurrència dels quals comporta la referència a uns personatges i fets que el lector reconeix.
Objectes i Símbols: Les coses tenen vida pròpia i ens remeten als diferents personatges i fets que han protagonitzat. Alguns passen d’un personatge a un altre i el seu deteriorament simbolitza el pas del temps.
Associem les roses de color carn amb Teresa; les violetes amb Bàrbara; la rosa vermella amb el notari Riera; l’armari japonès amb Nicolau…
Hi ha altres símbols més generals i complexos com ara la torre i el jardí i els objectes que s’hi associen: les habitacions “sagrades” de la Teresa i la Maria, la casa de les nines, el llorer, la gàbia d’ocells… El jardí esdevé un espai mític, un paradís que s’associa als nens (la infantesa és l’edat de la felicitat) El llorer representa la immortalitat i és el centre d’aquest jardí. L’aigua en les seves diverses formes està relacionada amb la infantesa i la mort (l’estany on mor Jaume, el canal on se suïcida Bàrbara buscant una infantesa perduda…) Al final, la teranyina i la ploma de paó simbolitzen els esperits de Maria i Teresa que no volen abandonar el seu espai.