Els textos susceptibles de ser comentats en aquest bloc són els següents: ‘A Mallorca, durant la guerra civil’, de Bartomeu Rosselló-Pòrcel (1); ‘La ciutat llunyana’, de Màrius Torres (2); ‘Oda a Catalunya des dels tròpics’, d’Agustí Bartra (3); i ‘Corrandes d’exili’, de Pere Quart (4). Tots quatre textos són a l’antologia. El termini de presentació dels comentaris expira el dia 7 de juny.
Corrandes d’exili (Pere Quart)
Comentari:
Aquest poema, sorgit de l’exili, reflecteix l’enyorança del seu país, Catalunya, per part del poeta. N’ha hagut de marxar a corre-cuita com a conseqüència de la guerra fratricida – absurda com totes – que es gestà a Espanya del 1936 al 1939. L’esfondrament de la II República i la conseqüent dictadura (i la dissolució de la petita dosi de llibertat catalana adquirida després de dos-cents anys de menyspreu per part d’Espanya) provocaren l’exili de molts catalans a l’estranger. Joan Oliver n’és un exemple, i amb Corrandes d’exili ens palesa l’enyor envers una terra rica en tots els sentits, ocupada per un reguitzell d’insensibles feixistes. Abans de fugir-ne l’autor besa la terra ensagnada i esguerrada pel conflicte, amb el desig de tornar-ne de nou, de tornar de nou a una Catalunya lliure, en pau i harmonia. Ens diu que abans de creuar la frontera hi deixà una meitat de la seva vida, i ja a França mostra una actitud ferma i no esporuguida o negativa davant els fets, el que es palesa amb la frase “no em moriré d’enyorança, ANS D’ENYORANÇA VIURÉ”. El record de la pàtria l’ajudará a seguir endavant, l’acomboiarà per una vida d’enyor i malenconia, donant-li forces i noves esperances. L’autor evoca amb dolçor el seu paisatge perdut, el qual es colga de derrota i tristor en els versos 34 i 35, però que l’autor confia que ressuscitarà.
La ciutat llunyana de Màrius Torres que és un poeta que s’havia d’exiliar en temps de guerra. El poema en sí té una estructura de sonet de versos alexandrins. Els crits estranys que s’hi mencionen es perceben estranys ja que són en parla espanyola a causa de la substitució lingüística en tots els àmbits de la llengua catalana per la castellana, la qual és una llengua nova que no s’entenia, la veu pura de la pàtria se l’anomena pura perquè és catalana, la llengua de la terra, el braç potent, en canvi, és la guerra, els espanyols fatxes que fan fora els catalans, és a dir que els obliguen a exiliar-se. Els pelegrins són els milers exiliats que conjuntament marxen fora del país deixant-t’ho tot enrere, família, amics, béns materials… Busquen al exiliar-se una ciutat que no és d’aquest món, una ciutat que pertany a una altre dimensió, religiosament es pot interpretar que mai perden la fe, que necessiten creure en alguna cosa per continuar el camí, alguna cosa que els ajudi psicològicament a deixar les seves terres. S’hi expressa l’enyor a una república liberal, la ciutat que s’enfonsa a causa de la presencia opressiva dels fatxes.