En nit clara i brillant de lluna plena,
ella sembla una moneda mirant-se al mar, serena.
El mar és profund, solitari, negre
com la gola d’un llop magre.
El vent invisible com les paraules,
mou l’aigua, sembla un vestit lleuger
i acaricia les ones, brillants perles
que corren cap al fred arenal.
Els peixos salten, grisos de fum,
cap a la blanca i rodona llum.
Només se sent la dolça remor
de les ones que arriben a la sorra fina
amb el vent que les acompanya acaronador.

Zoe García Castaño
Guanyadora del premi de poesia (1r cicle d’ESO)