Es va llevar, però no devien ser ni les sis, el gall encara no havia fet el mateix xiscle ofegat de cada matí. Aquell que feia recordar-li que havia de començar un nou dia d’aquella rutina que tant detestava. Intentant no fer soroll, va agafar la dessuadora vella del terra, i es va dirigir fent tentines i procurant no trepitjar cap dels seus germans, cap al corral. Va traspassar la lona que pretenia ser la porta de la jaima. A fora feia un fred horrible, així que va abrigar-se ràpidament i va agafar una galleda plena de gra per les gallines i un grapat d’herba per la cabra. A en Nah li agradava alimentar el bestiar. Sempre que ho feia reflexionava sobre aquells pobres animals morts de fam que depenien d’ell i la seva família, i que sense ells no podrien alimentar-se en aquell erm desert.

Abans d’entrar un altre cop a la jaima, va mirar com el sol començava a treure el cap per darrere de les dunes i il·luminava el cel esvaint la foscor de la nit. Va vacil·lar un moment, però va quedar-se embadalit per aquella resplendor i va tornar a reflexionar sobre aquelles terres. Va pensar que potser algun dia d’aquells seria el dia en què el seu país aconseguiria la llibertat. En Nah era un noi de deu anys, i potser encara no saia res de política i de tots els embolics que havia patit el seu país. Ell només sabia que volia tornar a un indret que no havia vist mai. El Sàhara. Ell només sentia com una mena d’instint.

La germana d’en Nah va criadr-lo atabalada des de dins. El gall acabava de cantar. El noi va baixar dels núvols i va tornar a dins de la jaima. Tothom ja estava llevat i la seva germana gran estava preparant el te per l’esmorzar. Des que va morir la mare, que el te, segons en Nah, no era el mateix. La mare es llevava amb un somriure d’orella a orella, els despertava a tots i, després, els preparava el te tot taral·lejant aquelles cançons antigues que tant li agradaven. El barrejava de tal manera que ja no podia quedar més escumós. La seva germana gran no s’hi esmerava gaire, però en Nah ho entenia. Malgrat ser la gran de sis germans, només tenia dinou anys i, tot i comptar amb l’ajuda del pare pel que fes falta, les feines de casa les havia de fer ella i havia de pujar els altres germans tota sola. El noi va agafar uns pantalons i una samarreta de la pila de roba procurant que no els veiessin les altres germanes, ja que ell era molt vergonyós. Es va vestir i es va asseure amb els altres per beure el te. En acabat va agafar la cartera i se’n va anar cap a l’escola. A mig camí, com sempre, va trobar-se amb el seu amic Mohamed, que esperava en Nah cada dia davant de casa seva. Van estar molt contents de trobar-se i van continuar el camí tot comentant el partir del Barça que van veure la passada nit en blanc i negre i en diferit, cosa que a ells no els importava gaire. Quan van arribar, van deixar les motxilles en un racó del mur de l’entrada, i van posar-se en fila amb els altres companys. Ningú no podia parlar. era l’hora de les pregàries. Més d’un cop, quan va morir la seva mare, va passar-li pel cap que aquells precs eren coses inútils, que no canviaven ni arreglaven res. Però va intentar aquells pensaments a l’instant o Al·là el castigaria.

En Nah estava fart del professor que tenia la seva classe, els picava les puntes dels dits amb el seu regle sense cap motiu, cosa que feia enfilar-lo per les parets. A l’hora del descans, que només durava un quart d’hora, els nois jugaven a futbol amb el primer objecte sòlid i més o menys rodó que trobaven, ja que aquell darrer mes ja havien punxat tres pilotes i ningú no tenia prou diners per comprar-ne’n una de nova. Després de l’esbarjo van tornar a les classes i van llegir una mica d’espanyol. A l’hora de dinar va anar a casa els seus tiets ja que quedava a quatre passes de l’escola. Cada vegada que hi passava més sovint. El noi estava enamorat de la seva cosina Dàlia. Potser no era gaire guapa, però era molt llesta i divertida. Passades les cinc va anar cap a casa i va acompanyar el seu pare a la botiga que tenia a la ciutat, una botiga de fils i llanes. Odiava anar a aquella botiga, però ho havia de fer perquè o sinó el seu pare havia de llogar un dependent, i això era un luxe que no es podia permetre. Al cap de tres hores els dos van tornar cap a casa i el pare va a en Nah que se sentia molt orgullós d’ell. Quan van arribar a casa les noies ja havien fet el sopar, així que els dos van deixar les seves coses ràpidament i es van asseure al voltant de la cassola de cous-cous i, després de donar gràcies a Al·là van començar a sopar. Abans d’anar-se’n a dormir, en Nah va escapar-se un moment de la jaima i va pujar al turonet que quedava dos-cents metres enllà. Va estirar-se al terra i va mirar al firmament. Cada nit feia el mateix, era de les coses que més li agradaven fer, i sempre, quan era allà estirat, s’imaginava que la seva mare el vigilava des d’un estel i guardava tota la família. Aquells estels el deixaven somiar tant com volia, i somiava una vida nova a la seva terra, amb la seva família, i amb la companyia més gran de totes, la felicitat. Més tard va tornar cap a casa un altre cop. L’endemà, es va llevar, però no devien ser ni les sis, el gall encara no havia fet el mateix xiscle ofegat de cada matí. Aquell que feia recordar-lo que havia de començar un nou dia d’aquella rutina que tant detestava, però que estava segur que un dia desapareixeria.

Pere Seda Padilla
Guanyador premi de prosa catalana, 2n cicle d’ESO

Ivette Sánchez Millán
Guanyadora premi de poesia catalana. 2n cicle d’ESO.

He passat ja set anys fent de psiquiatra, però aquesta feina tan apassionant mai deixarà de sorprendre’m. A més, és molt reconfortant saber que ajudes a gent que estan a la vora del precipici a refer la seva vida i a seguir endavant. M’hauria interessat més treballar en el camp de la psicologia, però al final vaig optar per psiquiatria. He d’admetre també que m’encanta que tothom m’anomeni Doctor Sena. Així em dic: Fèlix Sena. Encara que quedi malament que ho digui jo, sóc un dels psiquiatres més reconeguts de la ciutat de Sidney. Després d’aquesta petita presentació, vull escriure una mena de memòries d’un cas molt especial, que em va sobresaltar molt.

Era una tarda sense clients, perquè me l’havia reservada per a un cas que m’havien dit “molt especial”. Vaig anar a la direcció indicada, perquè deien que estava tan malament que ni el podien portar a la consulta. Quan vaig arribar-hi, gairebé caic a terra: estava davant mateix d’un immens palau, una relíquia de l’arquitectura. “Qui viurà aquí?”, vaig pensar. No m’havia fixat en el nom del client, i en veure’l, ho vaig entendre tot. Era el famós i milionari director del banc central de Sidney. Al entrar em va rebre un majordom vestit tot de negre, i amb l’esquena ben recta:

– Doctor Sena, hem recorregut a vostè amb l’esperança que pugui curar el meu amo. Entre ahir i aquest matí ja l’han visitat un total de 6 psiquiatres, però no han sabut esbrinar què li passava. Confiem en el seu ull clínic.

– Moltes gràcies per la seva confiança. Quins símptomes mostra el pacient?

– De vegades es comporta com un nen petit, després cau en una depressió, diu frases sense sentit, etc.

Vaig visitar el milionari a la sala d’estar i, en només mitja hora, es van complir tots els canvis d’humor i les frases fora de lloc que m’havia esmentat el majordom.

Quan em vaig tornar a reunir amb el majordom, li vaig preguntar:

– Es va tornar així sobtadament, o va anar transformant-se amb el temps?

– S’hi va tornar sobtadament. Abans d’ahir es va tancar a les sis a la seva habitació i no en va sortir fins una hora després, ja convertit en el que és ara.

– D’acord. Puc veure l’habitació del seu amo.

– I tant. És per aquí.

El canvi sobtat em va revelar que no es tractava d’un canvi psicològic normal, sinó provocat per mitjà d’una droga, una medicina o un verí.

– S’estava medicant el seu senyor?

– No, i ara! El senyor estava saníssim.

Ja havia descartat una causa.

Vam arribar a l’habitació, i la vaig començar a examinar: “la porta no sembla forçada, i és impossible entrar aquí per la finestra; hi ha massa altura. Per tant, dedueixo que, o es va administrar ell mateix la droga o el verí, o li va donar alguna persona coneguda a qui va obrir la porta.”

L’endemà a la tarda em van trucar de la mansió (o hauria de dir palau) del banquer: havia mort. Vaig anar corrents a la direcció un altre cop i vaig observar el cadàver del milionari a la seva habitació. Els seus tres fills ploraven mirant el cos sense vida del seu pare. Jo em vaig limitar a fer-los preguntes sobre el seu pare:

– El vostre pare seguia amb la mateixa conducta d’ahir aquesta tarda, quan ha mort?

El fill gran, entre sanglots, em va respondre:

– Sí… portava els últims tres dies amb els canvis d’humor, les paraules estranyes i tot això… no ho puc entendre…

– Doncs em sembla que jo sí. Hi ha un verí molt perillós que causa aquests mateixos símptomes: l’anomenat príncep dels verins. Li diuen així perquè és el segon verí més potent que existeix: només inhalar-lo provoca trastorns mentals com el del vostre pare, i ingerir-lo provoca la mort segura i immediata.

– Així, vol dir que l’han assassinat?

– El vostre pare no estava deprimit, oi que no?

– En absolut. Últimament estava més content que mai.

– Així, si no tenia motius per suïcidar-se, és evident que l’han assassinat.

Donant voltes a aquest tema a casa meva, parlava en veu alta:

– A veure; si ja he esbrinat la causa, he de pensar en el mòbil: segurament els diners, perquè aquell home era riquíssim. I la manera més discreta de robar diners a una persona és fer que inclogui l’assassí en el testament com a benefactor i després matar-lo.

Vaig investigar per Internet. Vaig trobar uns documents encriptats, però amb un programa de l’ordinador vaig poder desxifrar-los.

– No m’ho puc creure. El principal benefactor és… el majordom!!!

En aquell moment van forçar la porta de casa meva i va aparèixer la figura ombrívola del majordom, amb un ganivet a la mà.

– Exacte. Aquest era el pla: provocar-li un trastorn mental al milionari perquè em firmés tranquil·lament el nou testament, posant-me a mi com a principal benefactor. Ja sabia que vostè ho descobriria, quan vaig veure que havia encertat la causa dels trastorns i de la mort del banquer. Però no puc deixar que ho xerri.

Havent dit això, se’m va acostar amb el ganivet apuntant-me. Vaig agafar el primer que vaig trobar, un llibre, i li vaig tirar a la mà. Com que era un llibre gruixut, va deixar anar el ganivet amb un crit, mig de dolor mig de ràbia, i es va tirar sobre meu. Amb una puntada de peu me’l vaig treure de sobre i llavors es va donar un cop contra un prestatge, i va caure a terra inconscient. Immediatament vaig agafar el telèfon i vaig trucar a la policia que, al cap de pocs minuts, ja era al meu pis detenint al majordom.

Bé, aquest era el relat que volia explicar. No sé si serà interessant per a l’altre gent, però jo sempre el recordaré, per la por que vaig passar amb l’assassí davant meu, apuntant-me amb un ganivet però, sobretot, per l’orgull d’haver resolt un assassinat, cosa que crec que no entra al camp de la psiquiatria.

Arnau Guillen
Guanyador del premi de prosa catalana de 1r cicle d’ESO.