Guardo a cada caixa
Cada lletra del teu nom
Cada punt dels teus ulls
Cada accent del teu cos

Guardo a cada mà
Cada tacte dels teus dits
Cada pas dels teus peus
Cada gest del teu amor.

Però, vaig perdre cada mirada
Cada queixa i cada paraula
Cada passeig i cada nit
Cada petó i cada abraçada

De les mil coses que van poder ser
Només en guardo la meitat,
cada cosa perduda,
cada cosa guardada tan se val,
si no t’he tingut ni t’he perdut mai.

Amaranta Reñé (4t D). 3a Guanyadora en la categoria de poesia dels Jocs Florals de Sant Andreu.

Un altre cop el mateix, és que no acabaria mai!? En els meus 16 anys ja havia vist la mare casar-se i divorciar-se dos cops, i ara s’estava preparant pel tercer. Que la meva mare surti amb homes és el meu pa de cada dia, és força intel·ligent i molt bonica, cosa que en la meva opinió és una de les coses que no compartim, per això té molts pretendents. El problema és que s’enamora amb massa facilitat i és massa impulsiva.

– Eileen! – el crit de la mare em va fer tornar a la realitat.- Si no t’afanyes arribaràs tard.

Em vaig posar la motxilla a l’esquena, vaig baixar les escales corrent, i després d’acomiadar-me d’ella i en Mark, el seu futur marit, me’n vaig anar cap a l’Institut. Sabia que era molt tard, i que com de costum perdria l’autobús, així que vaig decidir anar-hi en bicicleta.

La meva vida era força avorrida, no havia canviat res; mateixa casa, mateix barri, mateixa escola, mateixa ciutat als afores d’Estats Units, fins i tot mateixos companys des de parvulari. El que no sabia és que aquell dia canviaria tot.

Quan vaig arribar, l’Alice i l’Amy m’estaven fent senyals perquè anés més de pressa si no volia que el Sr. Watson ens esbronqués el primer dia del segon trimestre. De camí cap a la classe vam trobar un gran grup de noies que espiava la sala de professors des de la porta. Sentia curiositat, però no em vaig aturar, no volia arribar tard. Quan vam arribar a la classe, l’Alice i jo ens vam acomiadar de l’Amy, que havia d’anar a la classe d’història. El sr. Watson encara no havia arribat. En Jonathan m’estava guardant un lloc, així que també em vaig separar d’ella, que es va seure amb la Chris. Tot seguit va entrar el sr. Watson, i llavors vaig entendre el perquè d’aquell aglomerament a la sala de professors minuts abans. L’alumne nou que acabava d’entrar em va deixar sense respiració. Tenia els cabells foscos i ondulats, era força alt i tenia un rostre d’una bellesa sobrenatural, però el que més em va sobtar van ser els seus ulls, d’un blau cel intens. Quan les nostres mirades es van trobar no vaig poder evitar desviar el cap. El sr. Watson el va presentar a la classe i el va fer seure a l’únic lloc lliure que quedava, al meu costat. Intentava tapar-me la cara amb els cabells i mirar endavant, però el professor va decidir que aquell era un bon dia per fer treballs en grup.

– Hola, em dic Seth Tomas. –es va presentar cortesament.

Quan el vaig mirar, em vaig adonar que somreia enigmàticament mentre m’observava detingudament. Sentia com si els seus ulls poguessin veure a través meu. Em vaig quedar paralitzada, notava com se m’envermellien les galtes i sentia el riure de l’Alice des del fons de l’aula. Possiblement ja s’havia adonat del que m’estava passant.

– Eileen, si no comencem ja, no acabarem mai.

La ràbia amb la que en Jonathan havia impregnat les paraules al pronunciar-les em va fer reaccionar.

– Ho sento, sóc l’Eileen Meison.-vaig contestar amb el millor somriure del que vaig ser capaç sense quedar-me molta estona mirant-li la cara. No volia semblar maleducada.

En Jonathan no li va contestar i, quan va acabar la classe, se’m va endur arrossegant-me pel braç fins a la classe següent. Semblava molt enfadat, encara que no arribava a comprendre el motiu.

– John! deixa’m anar, em fas mal! –vaig cridar intentant alliberar-me de la pressió que exercia la seva mà i desviant la mirada d’aquells ulls acusadors.

Però ell no tenia cap intenció de fer-ho, i quan va obrir la boca per dir alguna cosa, va aparèixer en Seth.

– Hauries de deixar-la anar i tranquil·litzar-te una mica. –va dir posant una mà sobre l’espatlla d’en Jonathan. Ho va dir educadament i amb una veu tranquila i pausada, però hi havia alguna cosa a la seva mirada que feia més por que la del propi John. Ell també se’n devia adonar, perquè em va deixar anar a l’instant i es va encaminar cap a la taula del fons de l’aula remugant alguna cosa que no vaig entendre. Quan van començar a entrar els altres alumnes en Seth es va asseure al meu costat. Tot el matí em va passar massa de pressa, al contrari que normalment, perquè en Seth i jo no ens vam separar ni un moment.

L’última classe del dia era gimnàstica. No és que no m’agradi, fins i tot es podria dir que sóc força bona. El problema és que sempre sóc el blanc de totes les pilotes, i això és força problemàtic. Però aquell dia, no sé ben bé com explicar-ho, el cas és que cada vegada que em trobava en la trajectòria d’una pilota, uns segons abans en Seth era al meu costat per apartar-me’n. Els dies posteriors van passar coses semblants. Cada vegada que se m’anava a caure alguna cosa, ell la recollia abans de donar-li temps a tocar el terra. Sempre que estava en perill ell era allà per ajudar-me. Començava a pensar que estava dotat d’algun poder especial, encara que fos una bajanada. No m’atrevia a explicar-ho a l’Alice i l’Amy per por que em prenguessin per boja. I per acabar-ho d’adobar, el dia del casament de la mare s’acostava cada vegada més, i ella i en Mark només feien posar-me més nerviosa amb el color, les mides i cada petit llaç que havia de dur el vestit de la dama d’honor, el meu vestit. N’estava farta.

Un matí vaig arribar a l’escola desesperada per fugir de tot aquell caos en que s’estava convertint casa meva aquests últims dies, i vaig trobar en Seth esperant-me a la porta. De vegades em preguntava què era el que em feia feliç abans que ell arribés. De sobte em vaig adonar que m’observava amb una mirada divertida i s’aguantava el riure. No entenia res. Normalment tenia un posat seriós. Llavors, que era el que el divertia tant? No va caldre molt de temps per adonar-me’n, en poca estona vaig sentir un soroll de frenada de cotxe, i quan em vaig girar el vaig veure aturat davant meu. No m’ho podia creure. El copilot va abaixar la finestra.

– Eileen, m’havia oblidat de donar-te les invitacions per als teus amics. Ara hem de marxar, reina, o en Mark i jo arribarem tard a treballar.

M’havia quedat palplantada amb uns quants sobres violats a la mà mentre tothom em mirava. Era increïble; com havien pogut muntar aquell espectacle a l’entrada de l’institut? Però el que era més increïble era com ho havia pogut saber en Seth? Quan em vaig girar cap a ell, va veure alguna cosa en la meva expressió que va fer que la seva mirada es tornés distant. I cada dia que passava era pitjor. Com més distant es tornava, més m’adonava de com el necessitava. Tenir-lo sempre al meu costat m’havia semblat tan normal com respirar, però ara que no hi era començava a comprendre com l’estimava. Què era el que havia fet malament? I com podria arreglar-ho?

Semblava que l’Alice s’havia adonat del que em succeïa, i un dia em va acorralar a la biblioteca del recinte escolar. Estava preocupada per l’estat d’ànim que mostrava últimament. M’hi vaig sincerar. Li vaig explicar que havia estat una estúpida per adonar-me tan tard del que sentia per en Seth, i ara la nostra relació s’havia espatllat no sabia per què. Quan em vaig haver tranquil·litzat l’Alice em va suggerir que li donés una de les invitacions per al casament de la mare. No m’ho va haver de dir dos cops. Si fent-ho hi havia una possibilitat d’arreglar les coses, m’empassaria la vergonya i ho faria.

Em vaig encaminar corrents cap a l’aula d’informàtica. Quan hi vaig arribar estava buida. Segur que ja devia estar fent l’entrenament de futbol al campus. Quan em disposava a marxar cap allà, en Jonathan va aparèixer bloquejant-me la porta.

– D’això… John, ara tinc una mica de pressa. –vaig dir intentant trobar un espai per on poder sortir. Però ell va fer com si no em sentís, va tancar la porta a les seves esquenes i va començar a caminar cap a mi mentre jo m’anava allunyant cada vegada més. Em mirava de manera directa i pertorbadora. No sabia què era el que pretenia, però estava segura que no era res de bo.

Quan no vaig poder recular més es va acostar ràpidament i em va apressar de tal manera que era impossible moure’s. Estava molt espantada. Llavors va començar a acostar-se’m encara més, volia fer-me un petó. Vaig girar la cara a temps però això el va fer enrabiar més. Ho va tornar a intentar, no podia deslliurar-me’n. De sobte algú va obrir la porta i em va treure en Jonathan de sobre d’un cop de puny. Era en Seth. Tenia una mirada impregnada d’un odi profund dirigida cap a en Jonathan, que es començava a incorporar després del cop. Se li començava a inflar l’ull esquerre i tremolava de ràbia, però ell, com jo, devia saber que no podria guanyar, així que va marxar. No vaig poder evitar que em caiguessin les llàgrimes galtes avall. Llavors en Seth em va abraçar. Ens vam quedar així una bona estona, fins que finalment vaig poder parlar. No volia semblar desagraïda, però havia de saber si el que pensava era veritat o simplement m’estava tornant boja.

– Seth, tu… com has pogut saber on era? Eres a l’entrenament… i la porta era tancada… –em vaig aturar quan vaig veure com deixava caure els braços a un costat i es girava per marxar. Li vaig agafar la mà per impedir que marxés. Encara em lliscaven llàgrimes galtes avall. Va deixar anar un sospir mentre m’eixugava les llàgrimes amb el polze.

– Eileen, no m’està permés dir-te res. Sento molt haver intentat evadir-te aquests últims dies, però intuïa que començaves a adonar-te que no sóc gaire normal.

No podia deixar-ho estar. Vaig insistir-li amb la mirada mentre li aferrava les mans amb força.

– …Ets molt persistent. –va dir amb una expressió derrotada.- Des de ben petit m’han prohibit interferir en el destí de la gent, però amb tu no me n’he pogut estar, no només amb els accidents sinó també amb en Jonathan…Puc veure el futur. – va dir finalment en adonar-se de la meva desconcertada expressió- sé que és difícil de creure…

– Et crec. I no ho diré a ningú. A més, estic molt contenta que hagis canviat el meu destí. –vaig dir amb fermesa. De sobte em mirava amb ulls ardents. No vaig poder evitar que em pugés el color a les galtes. Llavors suaument va posar els llavis sobre els meus.

– Això no era en el nostre destí? –vaig atrevir-me a preguntar-li encara amb la cara lleugerament vermella i sense poder desviar la mirada dels seus llavis. Em va somriure.

– La veritat és que no puc veure el meu propi futur o res que tingui a veure amb mi en el dels altres. De manera que el que ens espera d’ara en davant és un misteri. –va remarcar l’última paraula amb un to divertit a la veu. I em va tornar a besar dolçament.

Yara Alí Ciurana
Guanyadora primer premi de prosa catalana, batxillerat

Es va llevar, però no devien ser ni les sis, el gall encara no havia fet el mateix xiscle ofegat de cada matí. Aquell que feia recordar-li que havia de començar un nou dia d’aquella rutina que tant detestava. Intentant no fer soroll, va agafar la dessuadora vella del terra, i es va dirigir fent tentines i procurant no trepitjar cap dels seus germans, cap al corral. Va traspassar la lona que pretenia ser la porta de la jaima. A fora feia un fred horrible, així que va abrigar-se ràpidament i va agafar una galleda plena de gra per les gallines i un grapat d’herba per la cabra. A en Nah li agradava alimentar el bestiar. Sempre que ho feia reflexionava sobre aquells pobres animals morts de fam que depenien d’ell i la seva família, i que sense ells no podrien alimentar-se en aquell erm desert.

Abans d’entrar un altre cop a la jaima, va mirar com el sol començava a treure el cap per darrere de les dunes i il·luminava el cel esvaint la foscor de la nit. Va vacil·lar un moment, però va quedar-se embadalit per aquella resplendor i va tornar a reflexionar sobre aquelles terres. Va pensar que potser algun dia d’aquells seria el dia en què el seu país aconseguiria la llibertat. En Nah era un noi de deu anys, i potser encara no saia res de política i de tots els embolics que havia patit el seu país. Ell només sabia que volia tornar a un indret que no havia vist mai. El Sàhara. Ell només sentia com una mena d’instint.

La germana d’en Nah va criadr-lo atabalada des de dins. El gall acabava de cantar. El noi va baixar dels núvols i va tornar a dins de la jaima. Tothom ja estava llevat i la seva germana gran estava preparant el te per l’esmorzar. Des que va morir la mare, que el te, segons en Nah, no era el mateix. La mare es llevava amb un somriure d’orella a orella, els despertava a tots i, després, els preparava el te tot taral·lejant aquelles cançons antigues que tant li agradaven. El barrejava de tal manera que ja no podia quedar més escumós. La seva germana gran no s’hi esmerava gaire, però en Nah ho entenia. Malgrat ser la gran de sis germans, només tenia dinou anys i, tot i comptar amb l’ajuda del pare pel que fes falta, les feines de casa les havia de fer ella i havia de pujar els altres germans tota sola. El noi va agafar uns pantalons i una samarreta de la pila de roba procurant que no els veiessin les altres germanes, ja que ell era molt vergonyós. Es va vestir i es va asseure amb els altres per beure el te. En acabat va agafar la cartera i se’n va anar cap a l’escola. A mig camí, com sempre, va trobar-se amb el seu amic Mohamed, que esperava en Nah cada dia davant de casa seva. Van estar molt contents de trobar-se i van continuar el camí tot comentant el partir del Barça que van veure la passada nit en blanc i negre i en diferit, cosa que a ells no els importava gaire. Quan van arribar, van deixar les motxilles en un racó del mur de l’entrada, i van posar-se en fila amb els altres companys. Ningú no podia parlar. era l’hora de les pregàries. Més d’un cop, quan va morir la seva mare, va passar-li pel cap que aquells precs eren coses inútils, que no canviaven ni arreglaven res. Però va intentar aquells pensaments a l’instant o Al·là el castigaria.

En Nah estava fart del professor que tenia la seva classe, els picava les puntes dels dits amb el seu regle sense cap motiu, cosa que feia enfilar-lo per les parets. A l’hora del descans, que només durava un quart d’hora, els nois jugaven a futbol amb el primer objecte sòlid i més o menys rodó que trobaven, ja que aquell darrer mes ja havien punxat tres pilotes i ningú no tenia prou diners per comprar-ne’n una de nova. Després de l’esbarjo van tornar a les classes i van llegir una mica d’espanyol. A l’hora de dinar va anar a casa els seus tiets ja que quedava a quatre passes de l’escola. Cada vegada que hi passava més sovint. El noi estava enamorat de la seva cosina Dàlia. Potser no era gaire guapa, però era molt llesta i divertida. Passades les cinc va anar cap a casa i va acompanyar el seu pare a la botiga que tenia a la ciutat, una botiga de fils i llanes. Odiava anar a aquella botiga, però ho havia de fer perquè o sinó el seu pare havia de llogar un dependent, i això era un luxe que no es podia permetre. Al cap de tres hores els dos van tornar cap a casa i el pare va a en Nah que se sentia molt orgullós d’ell. Quan van arribar a casa les noies ja havien fet el sopar, així que els dos van deixar les seves coses ràpidament i es van asseure al voltant de la cassola de cous-cous i, després de donar gràcies a Al·là van començar a sopar. Abans d’anar-se’n a dormir, en Nah va escapar-se un moment de la jaima i va pujar al turonet que quedava dos-cents metres enllà. Va estirar-se al terra i va mirar al firmament. Cada nit feia el mateix, era de les coses que més li agradaven fer, i sempre, quan era allà estirat, s’imaginava que la seva mare el vigilava des d’un estel i guardava tota la família. Aquells estels el deixaven somiar tant com volia, i somiava una vida nova a la seva terra, amb la seva família, i amb la companyia més gran de totes, la felicitat. Més tard va tornar cap a casa un altre cop. L’endemà, es va llevar, però no devien ser ni les sis, el gall encara no havia fet el mateix xiscle ofegat de cada matí. Aquell que feia recordar-lo que havia de començar un nou dia d’aquella rutina que tant detestava, però que estava segur que un dia desapareixeria.

Pere Seda Padilla
Guanyador premi de prosa catalana, 2n cicle d’ESO

Ivette Sánchez Millán
Guanyadora premi de poesia catalana. 2n cicle d’ESO.

He passat ja set anys fent de psiquiatra, però aquesta feina tan apassionant mai deixarà de sorprendre’m. A més, és molt reconfortant saber que ajudes a gent que estan a la vora del precipici a refer la seva vida i a seguir endavant. M’hauria interessat més treballar en el camp de la psicologia, però al final vaig optar per psiquiatria. He d’admetre també que m’encanta que tothom m’anomeni Doctor Sena. Així em dic: Fèlix Sena. Encara que quedi malament que ho digui jo, sóc un dels psiquiatres més reconeguts de la ciutat de Sidney. Després d’aquesta petita presentació, vull escriure una mena de memòries d’un cas molt especial, que em va sobresaltar molt.

Era una tarda sense clients, perquè me l’havia reservada per a un cas que m’havien dit “molt especial”. Vaig anar a la direcció indicada, perquè deien que estava tan malament que ni el podien portar a la consulta. Quan vaig arribar-hi, gairebé caic a terra: estava davant mateix d’un immens palau, una relíquia de l’arquitectura. “Qui viurà aquí?”, vaig pensar. No m’havia fixat en el nom del client, i en veure’l, ho vaig entendre tot. Era el famós i milionari director del banc central de Sidney. Al entrar em va rebre un majordom vestit tot de negre, i amb l’esquena ben recta:

– Doctor Sena, hem recorregut a vostè amb l’esperança que pugui curar el meu amo. Entre ahir i aquest matí ja l’han visitat un total de 6 psiquiatres, però no han sabut esbrinar què li passava. Confiem en el seu ull clínic.

– Moltes gràcies per la seva confiança. Quins símptomes mostra el pacient?

– De vegades es comporta com un nen petit, després cau en una depressió, diu frases sense sentit, etc.

Vaig visitar el milionari a la sala d’estar i, en només mitja hora, es van complir tots els canvis d’humor i les frases fora de lloc que m’havia esmentat el majordom.

Quan em vaig tornar a reunir amb el majordom, li vaig preguntar:

– Es va tornar així sobtadament, o va anar transformant-se amb el temps?

– S’hi va tornar sobtadament. Abans d’ahir es va tancar a les sis a la seva habitació i no en va sortir fins una hora després, ja convertit en el que és ara.

– D’acord. Puc veure l’habitació del seu amo.

– I tant. És per aquí.

El canvi sobtat em va revelar que no es tractava d’un canvi psicològic normal, sinó provocat per mitjà d’una droga, una medicina o un verí.

– S’estava medicant el seu senyor?

– No, i ara! El senyor estava saníssim.

Ja havia descartat una causa.

Vam arribar a l’habitació, i la vaig començar a examinar: “la porta no sembla forçada, i és impossible entrar aquí per la finestra; hi ha massa altura. Per tant, dedueixo que, o es va administrar ell mateix la droga o el verí, o li va donar alguna persona coneguda a qui va obrir la porta.”

L’endemà a la tarda em van trucar de la mansió (o hauria de dir palau) del banquer: havia mort. Vaig anar corrents a la direcció un altre cop i vaig observar el cadàver del milionari a la seva habitació. Els seus tres fills ploraven mirant el cos sense vida del seu pare. Jo em vaig limitar a fer-los preguntes sobre el seu pare:

– El vostre pare seguia amb la mateixa conducta d’ahir aquesta tarda, quan ha mort?

El fill gran, entre sanglots, em va respondre:

– Sí… portava els últims tres dies amb els canvis d’humor, les paraules estranyes i tot això… no ho puc entendre…

– Doncs em sembla que jo sí. Hi ha un verí molt perillós que causa aquests mateixos símptomes: l’anomenat príncep dels verins. Li diuen així perquè és el segon verí més potent que existeix: només inhalar-lo provoca trastorns mentals com el del vostre pare, i ingerir-lo provoca la mort segura i immediata.

– Així, vol dir que l’han assassinat?

– El vostre pare no estava deprimit, oi que no?

– En absolut. Últimament estava més content que mai.

– Així, si no tenia motius per suïcidar-se, és evident que l’han assassinat.

Donant voltes a aquest tema a casa meva, parlava en veu alta:

– A veure; si ja he esbrinat la causa, he de pensar en el mòbil: segurament els diners, perquè aquell home era riquíssim. I la manera més discreta de robar diners a una persona és fer que inclogui l’assassí en el testament com a benefactor i després matar-lo.

Vaig investigar per Internet. Vaig trobar uns documents encriptats, però amb un programa de l’ordinador vaig poder desxifrar-los.

– No m’ho puc creure. El principal benefactor és… el majordom!!!

En aquell moment van forçar la porta de casa meva i va aparèixer la figura ombrívola del majordom, amb un ganivet a la mà.

– Exacte. Aquest era el pla: provocar-li un trastorn mental al milionari perquè em firmés tranquil·lament el nou testament, posant-me a mi com a principal benefactor. Ja sabia que vostè ho descobriria, quan vaig veure que havia encertat la causa dels trastorns i de la mort del banquer. Però no puc deixar que ho xerri.

Havent dit això, se’m va acostar amb el ganivet apuntant-me. Vaig agafar el primer que vaig trobar, un llibre, i li vaig tirar a la mà. Com que era un llibre gruixut, va deixar anar el ganivet amb un crit, mig de dolor mig de ràbia, i es va tirar sobre meu. Amb una puntada de peu me’l vaig treure de sobre i llavors es va donar un cop contra un prestatge, i va caure a terra inconscient. Immediatament vaig agafar el telèfon i vaig trucar a la policia que, al cap de pocs minuts, ja era al meu pis detenint al majordom.

Bé, aquest era el relat que volia explicar. No sé si serà interessant per a l’altre gent, però jo sempre el recordaré, per la por que vaig passar amb l’assassí davant meu, apuntant-me amb un ganivet però, sobretot, per l’orgull d’haver resolt un assassinat, cosa que crec que no entra al camp de la psiquiatria.

Arnau Guillen
Guanyador del premi de prosa catalana de 1r cicle d’ESO.

En nit clara i brillant de lluna plena,
ella sembla una moneda mirant-se al mar, serena.
El mar és profund, solitari, negre
com la gola d’un llop magre.
El vent invisible com les paraules,
mou l’aigua, sembla un vestit lleuger
i acaricia les ones, brillants perles
que corren cap al fred arenal.
Els peixos salten, grisos de fum,
cap a la blanca i rodona llum.
Només se sent la dolça remor
de les ones que arriben a la sorra fina
amb el vent que les acompanya acaronador.

Zoe García Castaño
Guanyadora del premi de poesia (1r cicle d’ESO)