He passat ja set anys fent de psiquiatra, però aquesta feina tan apassionant mai deixarà de sorprendre’m. A més, és molt reconfortant saber que ajudes a gent que estan a la vora del precipici a refer la seva vida i a seguir endavant. M’hauria interessat més treballar en el camp de la psicologia, però al final vaig optar per psiquiatria. He d’admetre també que m’encanta que tothom m’anomeni Doctor Sena. Així em dic: Fèlix Sena. Encara que quedi malament que ho digui jo, sóc un dels psiquiatres més reconeguts de la ciutat de Sidney. Després d’aquesta petita presentació, vull escriure una mena de memòries d’un cas molt especial, que em va sobresaltar molt.
Era una tarda sense clients, perquè me l’havia reservada per a un cas que m’havien dit “molt especial”. Vaig anar a la direcció indicada, perquè deien que estava tan malament que ni el podien portar a la consulta. Quan vaig arribar-hi, gairebé caic a terra: estava davant mateix d’un immens palau, una relíquia de l’arquitectura. “Qui viurà aquí?”, vaig pensar. No m’havia fixat en el nom del client, i en veure’l, ho vaig entendre tot. Era el famós i milionari director del banc central de Sidney. Al entrar em va rebre un majordom vestit tot de negre, i amb l’esquena ben recta:
– Doctor Sena, hem recorregut a vostè amb l’esperança que pugui curar el meu amo. Entre ahir i aquest matí ja l’han visitat un total de 6 psiquiatres, però no han sabut esbrinar què li passava. Confiem en el seu ull clínic.
– Moltes gràcies per la seva confiança. Quins símptomes mostra el pacient?
– De vegades es comporta com un nen petit, després cau en una depressió, diu frases sense sentit, etc.
Vaig visitar el milionari a la sala d’estar i, en només mitja hora, es van complir tots els canvis d’humor i les frases fora de lloc que m’havia esmentat el majordom.
Quan em vaig tornar a reunir amb el majordom, li vaig preguntar:
– Es va tornar així sobtadament, o va anar transformant-se amb el temps?
– S’hi va tornar sobtadament. Abans d’ahir es va tancar a les sis a la seva habitació i no en va sortir fins una hora després, ja convertit en el que és ara.
– D’acord. Puc veure l’habitació del seu amo.
– I tant. És per aquí.
El canvi sobtat em va revelar que no es tractava d’un canvi psicològic normal, sinó provocat per mitjà d’una droga, una medicina o un verí.
– S’estava medicant el seu senyor?
– No, i ara! El senyor estava saníssim.
Ja havia descartat una causa.
Vam arribar a l’habitació, i la vaig començar a examinar: “la porta no sembla forçada, i és impossible entrar aquí per la finestra; hi ha massa altura. Per tant, dedueixo que, o es va administrar ell mateix la droga o el verí, o li va donar alguna persona coneguda a qui va obrir la porta.”
L’endemà a la tarda em van trucar de la mansió (o hauria de dir palau) del banquer: havia mort. Vaig anar corrents a la direcció un altre cop i vaig observar el cadàver del milionari a la seva habitació. Els seus tres fills ploraven mirant el cos sense vida del seu pare. Jo em vaig limitar a fer-los preguntes sobre el seu pare:
– El vostre pare seguia amb la mateixa conducta d’ahir aquesta tarda, quan ha mort?
El fill gran, entre sanglots, em va respondre:
– Sí… portava els últims tres dies amb els canvis d’humor, les paraules estranyes i tot això… no ho puc entendre…
– Doncs em sembla que jo sí. Hi ha un verí molt perillós que causa aquests mateixos símptomes: l’anomenat príncep dels verins. Li diuen així perquè és el segon verí més potent que existeix: només inhalar-lo provoca trastorns mentals com el del vostre pare, i ingerir-lo provoca la mort segura i immediata.
– Així, vol dir que l’han assassinat?
– El vostre pare no estava deprimit, oi que no?
– En absolut. Últimament estava més content que mai.
– Així, si no tenia motius per suïcidar-se, és evident que l’han assassinat.
Donant voltes a aquest tema a casa meva, parlava en veu alta:
– A veure; si ja he esbrinat la causa, he de pensar en el mòbil: segurament els diners, perquè aquell home era riquíssim. I la manera més discreta de robar diners a una persona és fer que inclogui l’assassí en el testament com a benefactor i després matar-lo.
Vaig investigar per Internet. Vaig trobar uns documents encriptats, però amb un programa de l’ordinador vaig poder desxifrar-los.
– No m’ho puc creure. El principal benefactor és… el majordom!!!
En aquell moment van forçar la porta de casa meva i va aparèixer la figura ombrívola del majordom, amb un ganivet a la mà.
– Exacte. Aquest era el pla: provocar-li un trastorn mental al milionari perquè em firmés tranquil·lament el nou testament, posant-me a mi com a principal benefactor. Ja sabia que vostè ho descobriria, quan vaig veure que havia encertat la causa dels trastorns i de la mort del banquer. Però no puc deixar que ho xerri.
Havent dit això, se’m va acostar amb el ganivet apuntant-me. Vaig agafar el primer que vaig trobar, un llibre, i li vaig tirar a la mà. Com que era un llibre gruixut, va deixar anar el ganivet amb un crit, mig de dolor mig de ràbia, i es va tirar sobre meu. Amb una puntada de peu me’l vaig treure de sobre i llavors es va donar un cop contra un prestatge, i va caure a terra inconscient. Immediatament vaig agafar el telèfon i vaig trucar a la policia que, al cap de pocs minuts, ja era al meu pis detenint al majordom.
Bé, aquest era el relat que volia explicar. No sé si serà interessant per a l’altre gent, però jo sempre el recordaré, per la por que vaig passar amb l’assassí davant meu, apuntant-me amb un ganivet però, sobretot, per l’orgull d’haver resolt un assassinat, cosa que crec que no entra al camp de la psiquiatria.
Arnau Guillen
Guanyador del premi de prosa catalana de 1r cicle d’ESO.
.