Maria Mateu i Josefina Artau

Dones en peu de guerra

137.jpg

INTRODUCCIÓ

El meu treball d’Història Oral va enfocat a dues dones. Una d’aquestes dones és la Maria Mateu, una vella coneguda de la meva àvia i de la meva família. La Maria no va ser escollida a l’atzar, sabia que era una dona que li agradava molt llegir i a ella sempre li havia interessat la història i sabia per mà de la meva mare que li agradava molt explicar les seves vivències i els fets de la seva vida. És una dona molt amable, també molt gran, però a pesar dels anys que té, té el cap molt clar i molt ben posat. Sabia que amb ella podria treure molt profit de la seva infància i joventut, la seva vellesa ja no tant, perquè s’anava fen gran i la vida a casa ja no era tan distreta com la vida que havia portat fins ara.

La Maria em coneix des de que la meva mare em passejava amb el cotxet i a l’hora de preguntar-li si li podria fer el treball no em va posar cap, pega, al contrari va estar molt contenta de l’oferiment. També m’interessava que fos una dona gran que hagués viscut moltes coses i que hagués nascut el més aviat possible i va ser una clara opció.

132.jpg

A l’altra persona a qui he acabat fent el treball, és la meva àvia, era la meva tercera opció perquè abans pretenia fer-li a un avi de Riudarenes que és el pare del marit de la cosina de la meva mare. I és un avi amb el que tinc molt bona relació, és molt bon home, però el fet que visqués a Riudarenes i la poca disponibilitat tant meva com dels meus pares per anar a Riudarenes, em van fer canviar d’opció i triar la meva àvia que viu aquí mateix a Hostalric i que la tenia ben a prop.

A la meva àvia Josefina, jo sabia que li costaria explicar les coses i per dir-ho d’alguna manera enrotllar-se però, d’alguna manera també era un repte. Em vaig preparar moltes preguntes per fer-li perquè sabia que li costaria que m’expliques les seves coses. La meva àvia és una dona molt tranquil·la i agradable, però també és la única àvia que em queda i el treball em serviria també perquè m’expliqués una mica per sobre que havia sigut la seva vida ja que sinó hagués sigut per el treball no se m’hagués acudit mai preguntar-li sobre la seva vida perquè em feia una mica de vergonya.

134.jpg

Aquesta fotografia és del 2007, en el casament de la meva cosina i a la seva dreta hi ha un dels seus néts, el meu cosí Jaume, i a la seva esquerra hi té el seu fill Jaume.

MARIA MATEU I SOLIVA


CAPÍTOL I – ANYS 20

Maria Mateu Soliva és una dona que va néixer a Riudarenes, a Can Torreies el 26 de novembre de 1918 i va ser batejada al mateix any a l’Església de Riudarenes. Al 1920, dos anys després va venir amb els seus pares, germans i avis a viure a Mas Bosom, a Hostalric on actualment hi ha el restaurant. En aquells anys, Hostalric era un poble més militar que civil, hi havia molt pocs habitants, la majoria dels quals eren molt pobres i una petita minoria eren molt i molt rics. Hi ha una anècdota que explica la maria i que diu, que una vegada cap a finals dels anys 20, l’alcalde que hi havia, va portar uns compradors per fer les primeres fàbriques a Hostalric i aquest grup de rics ja es veien amb l’aigua al coll perquè fins ara podien tenir els jornalers al preu que volien, però d’aquesta manera havien de pagar salaris més alts.

Ella va venir amb els seus dos germans grans i els seus pares, els seus pares eren pagesos i eren agricultors i ramaders. Va estar vivint a Mas Bosom durant 5 anys i aquí a Hostalric és on va fer la seva tropa i el seu grup d’amics i van néixer alguns dels seus altres germans.

125.jpg

Maria Mateu i els seus germans a Hostalric, ella és la segona de la dreta.

Explica que amb els seus amics es recorrien tot el castell i que ho tenen tot ben conegut perquè de petits visitaven les mines, les coves i tots els racons que hi havia per el castell. També es va fer amiga de la filla del capità que hi havia al castell d’Hostalric i també dels altres dos fills del capità i aquests dos germans eren de l’edat dels seus germans, una mica més grans que ella i la noia, era de la seva edat.

Els soldats que patrullaven per Hostalric anaven a rentar la roba a Mas Bosom, als safarejos que tenien a fora la masia. L’aigua provenia d’una mina que hi ha a sota del Mas Bosom que donava aigua als safarejos. A través de tubs arribaven al safareig gran i l’aigua que sobrava passava al safareig petit.

Els seus pares només els deixaven anar a jugar a les tardes i amb la seva tropa, moltes vegades jugaven per els voltants dels safareigs, encara que ho tenien molt prohibit. Però ells continuaven anant als safareigs encara que no sabien nedar, però on anaven els vailets hi anava ella. I tot i tenir-ho prohibit, quan els pares i els avis feien la migdiada ells s’escapaven tot i estar ben tancats a casa.

Als 5 anys va començar a anar a l’escola i anava a l’escola de “Les hermanes” on actualment hi ha el CAP d’Hostalric i antigament era l’Hospital militar que hi havia a Hostalric i que servia per atendre als ferits que venien en “carricotxes” i que feien la seva ruta cap al sud, també a Hostalric era un punt estratègic perquè era on molts carros feien el canvi de cavalls.

Va estar estudiant al col·legi de “Les hermanes” durant dos anys i després va deixar aquest col·legi. En aquest col·legi les classes eren en castellà i tractaven modalitats que eren: llegir, contar, resar.

A l’edat de 7 anys va anar a viure a Grions i va ser quan va deixar el col·legi de “Les Hermanes” per anar al col·legi laic que estava molt a prop de l’Església de Grions, allà aprenien a llegir i també aprenien coses més sèries i una professora molt catalanista els ensenyava català una mica d’amagat perquè el català era una mica perseguit i després dos o tres tardes a la setmana a les noies els hi ensenyaven a fer “lavor” on aprenien a fer coses per a la llar. En aquest col·legi estaven barrejats nois i noies i ella només i podia anar als matins perquè a les tardes anava a guanyar diners, i aquests diners se’ls guanyava fent de mainadera. Diu la Maria que va anar poc al col·legi, però el temps que hi va anar, el va aprofitar molt i molt bé.

Les classes eren més en castellà que no pas en català a mesura que s’anava fent gran. La Maria va tenir una mestra que es deia Dolors que era molt catalanista li va deixar-li gràtils els llibres, perquè en aquells temps s’havien de pagar els llibres i el treball d’ensenyament i com que la família de la Maria era més aviat pobre els va fer aquest favor de que cap dels germans havia de pagar llibres.

Els germans grans de la Maria havien d’anar a treballar de mossos però la seva mare els feia anar a les nits amb el capellà perquè els ensenyés més i aprenguessin més. El material que utilitzaven eren llibres que es deixaven entre germans i també utilitzaven els manuscrits que eren llibres on hi havia cartes que et servien per aprendre a redactar-les i per practicar cal·ligrafia.

Anaven cap al col·legi a peu i si plovia anaven amb esclops. La seva padrina s’entretenia a canviar la palla dels esclops cada dia, i la masegava perquè no quedessin nusos i assecava tots els esclops a la vora del foc, s’encarregava de tots els esclops de tots els germans.

Va estar estudiant al col·legi de Grions fins als 10 anys degut a que el seu pare era donat al joc i hi havia molts bons jugadors i el seu pare es va jugar una fortuna i la va perdre i per necessitats de menjar i com que la família anava augmentant ella havia d’aconseguir alguns duros per poder ajudar a la família.

A les tardes i en el temps lliure, la Maria explica que ella no era una noia que jugués molt, que fins i tot els seus pares patien perquè no jugava, però el que si que feia era cuidar i vigilar als seus germans petits.

Els seus germans n’eren molt de juganers i quan estaven a Grions, els seus germans es feien carros. El seu pare en un “boscai” (un tronc gruixut molt llarg) els hi feia unes rodes que posaven a cada cap, als costats d’aquest cap hi feien uns forat als cantons i és on posaven les rodes subjectades amb un clau “d’enllatar” que era gruixut i gros. Després els seus germans i els veïns pujaven a dalt d’una muntanyeta i tots es muntaven sobre el carro i amb un manillar el portaven cap a la direcció que volien. S’anaven tornant perquè tots poguessin portar el carro, encara que normalment el que començava, ja no s’ho deixava perdre. L’únic dia que podien jugar amb el carro era el Diumenge ja que els altres dies, els nois i noies havien d’estudiar, fins i tot dissabte.

El diumenge al matí era el moment per anar a missa i a doctrina. I s’hi havia d’anar molt mudat, perquè si tenien sabates, havien de dur sabates i fins i tot havien d’anar a l’església amb vestit si en tenien, els vestits normalment els feia la mare o l’avia. El pare normalment era qui tallava els cabells als seus fills, perquè anessin arreglats a missa però també hi havia algun soldat que tenia la màquina de tallar al 0, que si li demanaves et podia tallar els cabells. Els nois normalment anaven amb el cabell molt curt i les noies, portaven el cabell amb un serrell i no massa llarg tampoc.

Les festes més importants que hi havia a Hostalric eren la Festa Major (el primer cap de setmana de juliol) i la Festa de Sant Isidre (15 de maig) que era el patró dels pagesos. En aquell dia hi havien orquestres, es feien professons, hi havia cantaires que cantaven a canvi d’ous, es ballaven sardanes, etc. A cada processó es passejava a la Mare de Déu que tenia cada poble o cada església.

El menjar habitual de cada dia era l’escudella, amb patata i col. A alguns dies de festa com el diumenge es menjava arròs. I si era una festa important es matava algun xai, alguna oca, algun ànec i també algun conill. Cada dia menjaven sobre plats de colors, de terrissa però de color i els diumenges i els dies de festa menjaven sobre plats blancs. Algun diumenge també menjaven truita de farina i n’hi deien “Gafasants” i com que estalviaven ous amb la farina, això d’estalviar era considerat una mica com una acció de sant i per això a les truites de farina se n’hi deia “Gafasants”.

Per Pasqua es menjava de tot menys el divendres sant i els divendres de cada Quaresma, la seva àvia si que els divendres només bevia aigua i menjava pa i els altres dies, tothom feia i menjava el que volia, però se solia no posar cansalada i es posava més oli. I el divendres sant es feia bacallà amb panses i prunes, ous dusos i la vida es feia així.

L’aigua la recollien del pou que estava just davant la casa i si era temps de sequera encara que era difícil que es quedessin sense aigua, l’anaven a demanar al veí. La roba la rentaven al reg, si trobaven un reg, rentaven la roba allà. Fins i tot també anaven al reg del molí que li quedava força lluny. Per anar fins a rentar la roba normalment les dones anaven acompanyades i així feien petar la xerrada per el camí i no es feia tan feixuc.

La Maria va deixar el col·legi als 10 anys i a partir d’aquí va començar a treballar, el seu ofici era de mainadera i cuidava a nens petits. El seu salari era de 15 pessetes al mes i treballava tot el dia, les 24 hores sense parar. Va començar cuidant als seus germans, però als 10 anys els seus pares la van enviar a Granollers a buscar-se la vida perquè a casa faltaven diners i ella ja tenia 7 germans. A Granollers va treballar a casa d’una família que tenien una botiga i ella, mentre els amos estaven a la botiga era l’encarregada de cuidar als seus fills. Va agafar molta estimació per els vailets que segons diu eren molt malaltissos. També va acabar ajudant a la botiga, traginant coses de la botiga fins al magatzem o atenent a la parada i vàries coses més. Només va estar mig any treballant a Granollers però va treballar molt. La gent de Granollers va ser molt amable amb ella i la tractaven com una mes de la família. Després va tornar cap a Grions i va estar a unes quantes cases més treballant també cuidant nens.

138.jpg

La Maria amb els nois i noies que cuidava a Granollers un estiu a la platja

La Maria deia que quan va venir aquí no era tan ben tractada, a vegades la feien menjar amb la minyona i tot i la feien treballar molt a canvi de poc. I moltes vegades no es queixava i no deia res a la seva mare per no fer-la patir i que no es preocupés.

Els pares de la Maria treballaven de pagesos i tenien uns camps i en una petita zona hi tenien un hort on cultivaven una mica de tot, patates, tomàquets, enciams, etc. Els camps més grans eren de blat, únicament de blat i ells mateixos l’havien de moldre en el Mas i després s’havien de fer el pa ells mateixos també. Els animals que s’utilitzaven per conrear la terra eren els bous, ja que eren més barats i tenien més utilitats que no pas els cavalls en aquells anys. També a la Masia on vivien hi tenien vaques, no masses, perquè amb poc ja tenien suficient llet i encara els n’hi sobrava, les vaques que van tenir van ser molt productives i els van anar molt i molt bé. La Maria comentava que la feina del pagès no era avorrida, perquè havien de treballar tot el dia, s’aixecaven cap a les 6 i estaven treballant fins ven be quan es ponia el sol, i diu que no era avorrida perquè, o ve estaves segant el blat o be estaves munyint a les vaques, i si no, estaves fent el pa o molent el blat, així que no s’avorrien.


CAPÍTOL II – ANYS 30 (Guerra Civil)

La Maria explica que l’entrada de la Segona República va ser una cosa una millora de la seva vida, de la que duien fins ara, durant els anys de la monarquia, doncs ells anaven fent, eren pobres i havien de sobreviure i amb l’entrada de la República les coses van anar a millor, seguien sent pobres però ja tenien una mica més de vida, per tant que podien començar a estalviar alguna cosa per al futur. Un dels canvis destacats a la seva vida era que els rics ja no eren tant i tant rics i els pobres començaven a guanyar una mica més de diners i ja no eren tan extremadament pobres.

128.jpg

La mare de la Maria Mateu amb un porc. Quan la Maria ja havia anat a viure amb el seu marit.

La Maria per aquells anys ja tenia a un xicot enamorat i aquet xicot el tenia enamorat a ella, quan tenia 17 s’hi va casar. Aquest xicot es deia Josep Ametller i la seva família era tota d’esquerra. El sogre de la Maria en aquells anys es va convertir en l’alcalde de Sant Feliu. Eren molt bona gent i va anar a viure a la casa del seu marit, que estava a Gaserns. Ella fins ara vivia a Grions amb els seus pares, els seus avis i els seus germans i va anar a viure a Gaserans. Grions i Gaserans son dues ermites diferents que hi ha a dins del Municipi de Sant Feliu de Buixalleu, o sigui uns petits barris a dins del poble, encara que Grions de Gaserans no són gaire grans i no estan gaire lluny l’una de l’altra. A Gaserans va anar a viure a Can Bres, que era la casa dels pares del seu marit i allà va viure rodejada d’homes. El seu marit, el seu sogre i el germà del seu marit que per cert la van tractar molt bé.

Allà feia la mateixa feina que a casa seva. També tenien uns camps i un hort i també alguna vaca per alimentar i munyir. Com a curiositat, a principis dels anys 30, quan treballava a Granollers, els homes d’allà parlaven de política i parlaven dels conflictes que hi havia a Rússia i el pare dels nens que ella cuidava juntament amb dos amics seus un d’esquerres i un de dretes discutien sobre si la situació dels russos era pitjor que la seva i ells tres van decidir fer un viatge a Rússia, ja que els dos amics eren periodistes i treballaven per el diari l’Universal. I van fer el viatge i es van donar compte de que Rússia creixia molt però si creixia tant era perquè vivien dels esclaus i allà tothom era un esclau governat per Stalin, per tant que vivien pitjor que ells a Espanya. La gent i el veïnat estava contenta amb el que hi havia menys els rics.

126.jpg

Tota la família a la casa de Grions, ella és la segona dona començant per dalt a l’esquerra. L’home que està dret és el seu germà.

En els habitatges dels anys 30 explica la Maria que ja van poder posar llum corrent a les cases i que algun aparell nou va arribar. Però la vida seguia igual i vivien prou bé i contents. El seu menú diari era menjar escudella i verdures i tot això s’ho menjaven sense fer servir la forquilla, pràcticament ho menjaven tot amb cullera. Posaven una gran olla a la taula i cadascú agafava el que volia. Però ningú acabava amb gana, tothom acabava ven tip.

129.jpg

La Maria abans de la guerra encara visquent a Grions.

La maria com a treball es dedicava a la feina del camp però també anava als mercats a vendre aviram hi anava els Diumenges al mercat a Breda i els Dijous anava al que es feia a Sant Feliu. Ella es va casar molt enamorada i no li feia re que el seu marit fos pagès, per això ella sempre encara que no havia fet massa de pagesa intentava aprendre contínuament. Ella va aprendre a pastar i encara en sap i tot. A l’estiu ho feien un cop per setmana perquè el pa s’assecava molt ràpid i a l’hivern ho feien dos cops. I els pans que feien eren grossos.

Al 1936 va esclatar la guerra civil, abans la gent ja s’imaginava que passaria una cosa, es veien moviments i la gent ja d’alguna manera s’esperava que passaria alguna cosa. Finalment l’esclat de la guerra es va produir i la gent ja des de bon principi es va espantar molt, els feia molta por. Al principi la gent es pensava que la guerra seria qüestió de pocs mesos, però es va allargar fins a tres anys. La Maria em va explicar que per part de la seva família hi va haver d’anar força gent a la guerra, tots al bàndol republicà. La gent que va anar a la guerra de la seva família van ser: un oncle seu, dos cosins seus, el seu marit i el germà del seu marit. El seu marit va anar al front de Madrid que era a Guadalajara i el seu cunyat va anar a al front d’Aragó. Va marxar força gent dels voltants cap a la guerra.

Aquells anys que va durar la guerra ho van passar malament, escassejaven molt els aliments, però tenien provisions dels anys abans que vivien bé i podien estalviar i guardar coses, per tant a part de la misèria col·lectiva la gent tenia provisions i podia anar tirant d’allà. La Maria es comunicava amb el seu marit per cartes, eren cartes d’amor i cartes molt romàntiques i boniques però després de la guerra les va cremar per por que no vingués cap soldat i la matessin o matessin als seus familiars per ser del bàndol republicà. La funció del seu marit al front era de “bolero”, que consistia en portar el menjar a les trinxeres. Josep Ametller, l’home de la Maria, no havia agafat mai cap arma ni sabia com funcionaven i tot i això va anar a fer la guerra, era un home que fins i tot li feia angúnia el dia de la matança del porc així que la guerra per ell se li va fer molt pesada i dura.

La Maria explica que totes les esglésies i tots els centres religiosos i algun ajuntament també es van cremar indiscriminadament durant la guerra. Vaig preguntar si hi hagueren bombardejos per aquesta zona i em va dir que sí, n’hi va haver uns quants, i que un dia una bomba va caure a La Conna i una altra bomba també va caure molt a prop de l’ajuntament d’Hostalric.

A Gaserans i a Grions també n’hi van caure de bombes, però no van causar pràcticament cap víctima ja que allà hi havia camps i les cases estaven molt separades les unes de les altres. La gent estava molt i molt espantada, fins i tot es feien els seus propis refugis sota terra, però al principi la gent estava convençuda de que els republicans guanyarien la guerra de no haver sigut finalment per l’ajuda d’Itàlia i d’Alemanya. I durant els primers anys la guerra la guanyaven els republicans fins que es va girar la situació amb poc temps i van acabar perdent. I com a curiositat tenien un mapa d’Espanya a l’habitació i anaven clavant agulles segons avancessin les tropes.

Durant la guerra tot es va parar. No hi va haver ni balls ni cinemes ni festes, absolutament tot es va parar. Mentre els feixistes no van arribar a Madrid, el seu marit va poder venir una vegada de permís a veure a la seva família gràcies a que a la Maria l’havien d’operar i era una operació complicada i abans de que se l’emportessin cap a Barcelona, es va fer fer un paper per el metge que deixés venir al seu marit a veure-la. I al metge com agraïment li van dur un pa molt gros i aquell metge va estar molt content. Aquell metge era el cap de la Clínica de Santa Madrona de Barcelona.

122.jpg
El Marit de la Maria Mateu al front de Guadalajara.

Durant la guerra, es van crear unes associacions o organitzacions que s’anomenaven Comitès de guerra. Hi havia aquestes organitzacions per tots els pobles i la seva funció era enderrocar l’Alcaldia i d’alguna manera tenir el poder que tenia l’Ajuntament. Aquest comitè es va formar a partir dels dos extrems, de l’extrem esquerra i de l’extrem dret que es van posar d’acord per eliminar tot el que fos la gent moderada.

Aquesta gent del Comitè de guerra es dedicaven a matar a qualsevol persona que hi hagués indiscriminadament i sense motiu, tan fos algú com tornés de missa com algun pagès que estigues al camp i d’un tret el mataven sense cap motiu. La gent que formava part d’aquest comitè cobrava per fer això i no tenien cap escrúpol.

Després de la guerra, encara hi havia algunes tropes franquistes per Gaserans i a la masia on vivia la Maria tenien moltes botes, però per la por que tenien van donar totes les seves provisions de vi que tenien als soldats que cada dia venien amb galledes. Hi havia un germà de la Maria que volia marxar a França per exiliar-se per por de que el matessin, però en un dia que un “cabo” va anar a buscar vi a casa la Maria, ella li va pregunta què li podria passar al seu germà que a ell no li havia interessat la guerra però que obligat va haver d’anar a lluitar i aquest home es va portar molt bé, i li va fer un paper conforme podia anar de casa seva a la casa de la seva germana, sense que el detinguessin i el matessin, que amb aquell paper ell era intocable. També és cert que durant la guerra hi va haver molts empresonaments i molta d’aquesta gent empresonada mai més tornava a casa.

Ningú de la seva família va haver d’exiliar-se a l’estranger. Alguns coneguts seus si que ho van fer, uns van anar a França i altra gent pensava en anar a Mèxic. Després de la guerra tots els seus familiars van tornar vius menys els seus dos cosins que un va morir al front i un va tornar molt malalt i va morir al cap de poc.


CAPÍTOL III – ANYS 40 I 50 (Postguerra)

La postguerra comença quan la Maria tenia uns 20 anys. La Maria m’explica que la postguerra és el moment em que més fam i més coses els falten. Hi ha molta misèria més i tot que durant la guerra que la gent vivia de les provisions emmagatzemades que en la guerra es van acabar.

Durant la postguerra hi va haver molts empresonats. Els del comitè de guerra que no es van exiliar, aquells van ser empresonats i morts i els van assassinar.

La Maria també em va explicar una anècdota sobre “La Maternitat d’Elna” que era una jove mestra que acompanyada de la Creu Roja de Suïssa volia ajudar a la gent malalta i que ho passava malament. Aquesta noia i el seu equip eren neutrals i es van instal·lar a França molt a prop de la frontera en un poblet on hi havia camps de concentració. Aquesta noia va aconseguir que les dones que havien de tenir un fill poguessin anar al camp de concentració que estava millor i moltes dones van poder donar llum a molts fills que van poder sobreviure i que de no haver sigut per ella haguessin mort.

A Hostalric també hi van haver dos camps de concentració segons m’ha dit la Maria, just acabada la guerra.

Al final de la guerra el seu marit va poder tornar a casa, després d’estar-se en un camp de concentració. El seu marit va tornar molt i molt malalt a Hostalric finalment va arribar amb tren, i la Maria i una amiga seva el van anar a rebre a l’estació. El seu marit pràcticament no es podia aguantar dempeus. Finalment van arribar altre vegada a Gaserans i ell va preguntar si tenien alguna cosa per menjar, però el sogre de la Maria, ja havia deixat de sembrar blat perquè tenia por i tot sol no podia encarregar-se del camp i de fer totes les feines i no pensava que cap dels seus dos fills tornessin de la guerra. I com que no hi havia pa, va preguntar si tenien alguna cosa més per menjar i només tenien patates i les patates ja li van anar bé i com que també estava ple de polls, es va tallar els cabells al 0, es va posar alcohol al cap i es va banyar a la cort i de mica en mica es va anar posant bé i ja va començar altre vegada a treballar.

Al final de la guerra també van acusar al sogre de la Maria de la crema de les esglésies i ell va dir que no tenia res a veure, i que vinguessin a casa a mirar si s’havia quedat amb alguna cosa (mares de Déu i objectes religiosos) però com que no hi van trobar res, només li van fer pagar una multa.

120.jpg

121.jpg

A Hostalric van canviar els noms dels carrers, a la plaça dels Bous li van dir la plaça del Caudillo. A Gaserans i Grions no van canviar els noms perquè no hi havia carrers, les masies estaven escampades. També li vaig preguntar si van aparèixer pintades o missatges feixistes per les parets de les cases o en els carrers i em va comentar que no, a Hostalric no. Després de la guerra es van tornar a construir les esglésies i les festes religioses tornaven a celebrar-se i eren importants també. La gent anava més a missa.

Amb l’entrada dels nacionals tot va canviar al castellà encara que no els n’hi privaven de parlar el català, perquè hi havia pocs guàrdies i a dins les cases tothom parlava el què volia, però a l’hora d’anar a Girona a buscar papers i o firmar papers havies de parlar amb castellà obligatòriament i també hi havia molta censura. També els feien cantar el “Cara al Sol” quan hi havia alguna festa, però a Sant Feliu de Buixalleu això no passava massa, però als pobles més grans i ciutats si que tothom havia de cantar el “Cara al Sol”.

Hi havia grups de voluntaris durant la postguerra que es dedicaven a fer vestits i cosien coses per els fills del pobres i la gent que més ho necessitava. Vaig preguntar-li per l’estraperlo i es va posar a riure una mica. Em va dir que si que n’hi havia. Sobretot la gent que el practicaven eren els oficials i empleats de la Renfe, que intercanviaven coses amb tothom que passava. També tots els que tenien hort venien coses de contraban. El que m’ha explicat també és que molta gent que tenia horts, si algú passava dissimuladament se li enduia verdures o fruita i les venia o intercanviava. Fins i tot hi havia gent que es quedava sense hort, perquè molta gent li anava a agafar-li les hortalisses d’amagat. L’estraperlo va durar força temps, uns 20 anys aproximadament. Ni la Maria ni ningú de la seva família practicava l’estraperlo perquè ja tenien prous aliments que es feien en els seus camps, ells cultivaven de tot.

A Gaserans hi havia racionament. Els Ajuntaments, pagant, donaven menjar a la gent més pobre, el menjar que no trobaves a la botiga, el donaven a l’Ajuntament i sempre solia ser al mateix lloc que era l’Ajuntament mateix.

En un dia normal i corrent de la postguerra el que era habitual de fer era: aixecar-se aviat, esmorzar i anar al camp. Com que només era una dona a casa no hi anava massa al camp. Després els homes venien a dinar, i si l’home treballava a jornal ella li portava el menjar fins al camp, després les dones una migdiada. I els homes a l’estiu treballaven 18 hores. La gent pobre del poble anaven a jornal, treballant així per altres pagesos, sobretot els homes i si eren encara més pobres, fins i tot les dones hi havien d’anar a treballar.

130.jpg

La Maria amb una vaca després de la guerra, apunt de munyir-la.

Després també els dimarts, s’anava als mercats a vendre tot el que et sobrava. En cas de males collites la gent havia de comprar tot el que no havia collit, i havien d’anar a jornal, cosa que era més dur que no pas tenir els teus camps i conrear les teves pròpies collites perquè havies de treballar per altra gent i no et pagaven tant com tu volies. La gent anava a comprar a Hostalric o a Breda. Les botigues que hi havia eren de comestibles, carnisseries, forns, etc. En cas de mal temps, la gent que no podia treballar, es reunien els uns a casa dels altres a passar l’estona i a xerrar una estona. Els homes normalment parlaven de política i de futbol mentre es menjaven unes torrades i anaven bevent vi amb el porró. Com a curiositat la Maria em va explicar que ella quan feia mal temps sempre acabava enfadant-se perquè els homes es reunien a la vora del foc i com que ja feia fred, ells aclaparaven tot el foc i només faltava encara vinguessin els veïns que encara passaven més fred. I quan es cansaven de parlar jugaven a cartes i explicaven moltes rondalles.

Dels anys 50, la Maria va voler destacar-me que la vida va evolucionar una mica. Els pagesos una mica més rics van formar una associació i van comprar un tractor i una màquina de batre. Perquè abans tot es feia a mà i a l’era els bous eren qui aixafaven el blat a qüestió d’anar fent voltes, fins que la palla estava fen molta. Aquest procés durava aproximadament una setmana.


CAPÍTOL IV – ANYS 60

Els anys 60 en general van ser bons. La Maria juntament amb el seu marit van venir a viure a Hostalric, a la casa on viu actualment al 1967. Que vinguessin aquí va ser gràcies als diners que van guanyar venen llet. Perquè tenien una euga que amb un gran carro portaven 40 gerros de llet que els portaven en el pas de Can Negre, perquè ho recollissin els camions. Per tant, el que feien ells era vendre la llet que produïen a fàbriques que es dedicaven a comercialitzar-la. Com per exemple la Sila, de Sant Celoni, la Ampur de Breda i la Ram de Vidreres. Per aquests anys van començar a haver-hi fàbriques. La majoria de les fàbriques que s’anaven establint als polígons eren tèxtils. La primera fàbrica que va arribar va ser la Kalors Herva situada on actualment hi ha el Bonpreu i feien pinsos. També hi va haver una fàbrica on feien ampolles. I com a tèxtil la Tybor va ser o ve la primera o la Segona en establir-se a Hostalric.

Després de l’arribada d’aquestes fàbriques la gent va deixar el camp i molta gent va deixar de treballar a jornal i va passar a la indústria on cobraven força i només treballaven 8 hores, en canvi al camp havien de treballar de sol a sol.

Abans d’anar a viure a Hostalric ja van deixar el camp, perquè no tenien fills i ell va decidir anar a La Batllòria a treballar a la fàbrica Inaxa, que va fer fallida anys després. La Maria diu que el seu home tenia molts bons amos i aquesta gent es portava molt bé amb ells, perquè fins i tot quan la Maria es va quedar vídua li van oferir feina perquè pogués guanyar diners també. La Maria va quedar vídua al 1969.

El primer cotxe que va començar a circular per Hostalric va ser el Seat 600, que va suposar una gran revolució. El primer 600 que va comprar va ser de segona ma i el va poder disfrutar molt poc perquè el seu marit començava a emmalaltir. La televisió ja havia arribat, però la Maria, no la va comprar fins anys després, encara que si que hi havia gent que ja la tenia. Ella i el seu marit el Diumenge a la tarda anaven a Gaserans a casa del senyor Tusell, que tenia uns masovers que eren de Barcelona i tots els veïns es reunien per mirar la televisió, perquè era una novetat, encara que només hi hagués un canal (La Primera). Li vaig preguntar hi havia resistència contra Franco i em va dir que no massa. Que hi havia alguna manifestació a les capitals, però que a nivell local no. Em va explicar també que a Hostalric hi havia un vailet que es dedicava a organitzar manifestacions i s’enduia a nois i noies cap a Barcelona per manifestar-se en contra de Franco.

La Maria tenia una veïna i la seva filla anava a les manifestacions i aquesta veïna no tenia pas consciència de que poguessin detenir a la seva filla en alguna de les manifestacions, perquè aquesta dona només es preocupava de treballar i deixava fer el que volia a la seva filla i la Maria li va fer obrir una mica els ulls, perquè per més que la seva filla tingués raó que era molt arriscat que la deixés marxar.

La Maria em va explicar una anècdota d’aquests anys que quan estava treballant a casa la Mercè Puig, la mestressa li va donar descans i ella juntament amb la cuinera van anar a la plaça que hi havia alguna parada i tot jugant li va tocar una nina, i li va fer molta il·lusió perquè per fi va aconseguir la nina que no havia tingut durant tota la infància. En aquells anys hi havia la Guàrdia Civil, i el català no era pas més perseguit que abans, mai havia tingut cap problema per parlar català. Li vaig preguntar per quina policia hi havia abans de la Guàrdia Civil i em va explicar que hi havia l’agutzil, que era un vigilat nocturn.

131.jpg

Josep Ametller i Maria Mateu en un casament pels vols dels anys 60.

Vaig preguntar a la Maria si durant els anys 60 van venir immigrants del sud d’Espanya i em va dir que si, que fins i tot als anys 40 després de la guerra ja en van venir uns quants. Va venir molta gent. També vaig preguntar-li si hi havia hagut canvis a partir de l’arribada d’aquesta gent i em va dir que sobretot a la ciutat es van formar barris on s’amuntegava aquesta gent i no parlaven el català, però als pobles això no va passar. Em va explicar que els empresaris preferien contractar abans a un català que no pas a un castellà. Molta d’aquesta gent que arribava eren revolucionaris, perquè quan estaven a la seva terra natal, allà vivien molt malament i com que a Catalunya es vivia molt millor, es creien amb més poder i superiors i els empresaris dubtaven d’aquesta gent per aquest fet, que no fossin molt revolucionaris i els hi portessin problemes. Però la Maria em va dir, que com a tot arreu hi ha de tot, hi ha hagut molt bona gent però també hi ha hagut que no era tant bona.

Vaig preguntar a la Maria com va viure l’arribada dels americans a la Lluna i em va contestar que pràcticament ni se’n va adonar.

Els diumenges, amb un altre matrimoni, quan tenien el bestiar enllestit, solien marxar a la platja a fer una volta amb moto i si que van notar que començava a haver-hi molts turistes, però com que això els atabalava una mica més endavant van decidir quedar-se a Hostalric. A la zona d’Hostalric no hi va haver massa moviment de turistes.

També vaig preguntar sobre si hi havia moviment hippies i em va dir que pel que feia a Hostalric i rodalies no hi havia massa moviment, només algun de tant en tant anava a pagès i demanava algun enciam i alguna cosa, però no hi havia massa moviment.

CAPÍTOL V – ANYS 70

Vaig preguntar a la Maria, que li va suposar la mort de Carrero Blanco i de seguida em va dir que per ella va suposar una gran satisfacció, i en general va causar una gran satisfacció. No es va fer cap festa ni celebracions, però tothom va respirar tranquil. Vaig fer la mateixa pregunta, però en aquest cas preguntant per la mort de Franco i em va contestar el mateix, estaven tots molt feliços però no ho van mostrar massa.

El temps de la transició li va agradar molt, valora molt positivament la transició i tot el que va fer Suárez, li agradava molt aquell president. I tant bon punt va tenir el poder i per fi el dret de vot va anar a votar i va ser un dia molt feliç per ella, va estar molt contenta de poder votar, era la primera vegada i li feia molta il·lusió.

També em va comentar que actualment el president Suárez, està molt malalt i que li sap molt de greu que després d’haver sigut president i d’haver fet tot el que va fer que ara desgraciadament no s’enrecordi ni de qui és. I l’entrada de la monarquia no li va acabar de fer el pes, ni bé ni malament. Quan en Tejero va intentar fer el cop d’Estat, el rei va sortir a la televisió i va donar el missatge de que tothom tornés als quartels, va donar seguretat i la gent va creure que tenia almenys una utilitat. I la cosa que li agrada molt d’aquesta monarquia és que es més aviat senzilla, no són tant extravagants com la resta de monarquies que encara hi ha al món i que hi ha hagut en el passat, i aquesta manera de fer tot i ser una monarquia li agrada, encara que segons de la manera en que parlava no crec que una monarquia sigui el govern que li agradaria a ella per governar Espanya. I el rei en concret li cau força bé i que té una manera de fer que li sembla molt bé.

Vaig preguntar-li per la rentadora però em va comentar que ella com que no tenia necessitat, fins als anys 80 no se la va comprar, hi havia gent que ja la tenia, però perquè tenien minyona i els hi feia servei, però ella no necessitava gaires electrodomèstics. I li vaig preguntar per la revolució dels electrodomèstics i no em va di gaire cosa.

JOSEFINA ARTAU I PUIG


CAPÍTOL VI – ANYS 20 I PRINCIPIS DELS 30

La Josefina Artau és la meva àvia paterna. Va néixer el 25 de juliol de 1927 a Mallorquines, un barri de Sils, a la casa li deien Can Faner pobre. La Josefina era la tercera de quatre germans. Tenia 2 germanes i un germà. El seu germà, que era el més gran es deia Pere, la seva germana gran es deia Mercè i la seva germana petita es deia Isabel. El seu pare es deia Pere Artau i el seu ofici era pagès. En Pere Artau va néixer a Can Faner. Aquesta casa de Can Faner és la que el restaurant – hostal de Mallorquines van comprar fa poc, i que està just davant del restaurant, just al peu de la rodona que hi ha a l’entrada de Mallorquines. La seva mare, es deia Enriqueta Puig i Bassas i era de Castanyet. L’Enriqueta treballava a la fàbrica de paper que hi havia a Mallorquines i amb el seu sou es feia molt complicat mantenir a 4 fills.

De petita la meva àvia va anar al col·legi a Sils als 6 anys. L’escola era a Sils i hi havia una bona caminada des de casa seva fins a l’escola. Tots els seus germans van anar a l’escola. Poc després va arribar la guerra i va estar 3 anys sense anar a l’escola, durant aquest temps, es dedicava a ajudar a la mare a les feines de la casa mentre la seva mare treballava. El col·legi on va anar era laic, hi havia mestres, ella va tenir una mestra, el temps que hi va anar i que li agradava força, la considerava una bona professora, li vaig pregunta per les notes que treia, però em va dir que no se’n enrecordava.

A la classe on anava ella segons recorda eren 20 noies, a la seva classe no hi havien nois. Tractaven forces matèries com aritmètica, geometria, geografia, càlcul mental, etc. Li vaig preguntar si feien “labor” i em va dir que en aquells anys no. Les classes van començar en català, però després de la guerra es van tornar en castellà. Li vaig preguntar com funcionaven els càstigs i ella em va dir que no la van castigar mai mentre ella anava al col·legi i que al que castigaven el feien copiar, llegir, etc. A la disposició de la classe seien en pupitres de dos en dos. Quan sortien al pati acostumaven a saltar corda i també cantaven cançons. Només anaven a les classes als matins i prou. També m’ha comentat que perdien molta estona per anar de casa al col·legi i del col·legi a casa i per el camí s’entretenien i jugaven una mica, però amb els seus amics no perdien gaire el temps perquè hi havia força misèria i les seves famílies els necessitaven a casa per ajudar, perquè la mare treballava i també estava molt cansada. La mestra que tenien era molt religiosa i també en algunes classes els ensenyaven les oracions típiques de missa com el pare nostre, alguns rosaris i també em va dir la meva àvia que es coneixia algunes lleteries, la mestra cada dilluns li preguntava a la meva àvia perquè no anava a missa. La meva àvia pràcticament mai no anava a missa, ni feia catequesis, ja tenia prou feina a casa. Això si quan anava a missa s’havia de posar la muda, havia d’anar el més arreglada possible, si tenia vestit anava am vestit i si tenia sandàlies anava amb sandàlies en comptes d’anar amb els esclops.

L’únic material que utilitzaven era un sol llibre on hi havia totes les matèries que estudiaven. Li he preguntat sobre el llibre (nombre de pàgines), exercicis però no s’enrecorda de gaire res. Només m’ha comentat que hi havia uns models de cal·ligrafia que t’ensenyaven a escriure i a saber fer les lletres d’una manera clara i així era com aprenien també cal·ligrafia.

La meva àvia va deixar el col·legi als 14 anys, perquè va haver d’anar a treballar per aconseguir diners. En un dia normal i corrent es passaven tot el dia d’una punta a l’altra del poble, perquè Les Mallorquines era una veïnat que quedava als afores de Sils i tot majoritàriament es concentrava al poble de Sils, per anar a comprar coses, per anar al metge havien d’anar fins a Sils. En el seu temps lliure sempre ajudava a la mare a rentar els plats, a fer el sopar, a donar menjar als conills, a rentar o a estendre la roba, etc. La seva mare estava molt enfeinada i també era molt treballadora. La meva àvia i cap dels seus amics sortien massa sovint per anar a jugar i passar-se una estona divertida. Ja aprofitaven una mica els viatges per anar de casa al col·legi i del col·legi a casa.

A dins les cases s’il·luminaven amb el llum de carbur i amb espelmes. No podien triar gaire el que podien menjar tothom passava gana i havia menjar del que tenia a l’hort, simplement menjaven el que hi havia tant els hi agradés com si no. El que era habitual per menjar eren les verdures que es treien del camp i algun conill. L’aigua la treien del pou que hi havia just davant de casa i que com a curiositat no els hi va quedar mai sec, era un pou on sempre hi tenien aigua i sempre aigua bona.

La roba la rentaven al safareig de casa, però aquest safareig si s’assecava havien d’anar al riu més proper, que precisament no era gaire proper, a part segons diu la meva àvia l’aigua del riu no era massa bona per rentar la roba. Els carrers del poble no estaven asfaltats i eren estrets per anar d’un lloc a l’altre feien servir esclops i alguna sandàlia també. La meva àvia també em va explicar que alguna vegada el seu pare la portava en bici fins al col·legi. La bici i era l’únic mitjà de transport que hi havia a part de caminar.

Les festes importants que hi havia eren la festa de sant Jaume on hi feien la germandat que era un dinar popular amb diferents actes que se celebrava el dia 25 de juliol i una altra festa important era la Festa Major que era al 27 de setembre. A la festa major es feien balls populars, es ballaven sardanes, hi havia atraccions, no hi havia cantaires, però Sils tot i ser un poble petit es feien forces coses per a les festes.

Totes les cases del poble estaven força malament, la casa on vivia la meva àvia no hi havia quarto de bany, per tant que dins de casa no es podien dutxar ni fer les seves necessitats, les seves necessitats les havien d’anar a fer a una comuna que quedava una mica lluny. I rentaven amb una olla que escalfaven al foc i amb una esponja o drap humit amb l’aigua s’anaven fregant, no es rentaven diàriament, sinó que al cap d’un dia o fins i tot dos dies. Tampoc hi havia aigua corrent. A la cuina només hi havia taula i cadires, no hi havia ni neveres de gel ni masses mobles, algun armari per guardar les olles i les cassoles, hi havia molts pocs objectes. Com que no hi havia neveres els aliments els conservaven en unes pasteres, que eren les màquines que servien per pastar el pa, es guardaven allà dins i es mantenien una mica més fresques i podien conservar-se una mica mes. Sils era un poble més aviat pobre, la gent era d’esquerres i tothom vivia del que tenia.


CAPÍTOL VII – ANYS 30 (Guerra Civil)

La guerra va començar al 1936, quan la meva àvia només tenia 9 anys. Durant els anys de la guerra civil, ella no va anar al col·legi es quedava a casa amb els seus germans. Ningú s’esperava la guerra i tothom estava molt i molt espantat, perquè no sabien quan duraria la guerra i molts pares patien per els seus fills perquè no haguessin d’anar al front.

La guerra va ser molt miserable, la gent de Sils ja era pobra que amb la guerra encara els faltava més menjar, i com que no tenien gaire reserves si que havien de sobreviure perquè menjaven qualsevol cosa, encara que no els agradés, però per no passar gana havien de fer-ho així, eren 4 germans i els pares tenien de fer molt de sacrifici per alimentar-los als 4, així que ells també havien de treballar i ajudar molt.

El germà de la meva àvia no va haver d’anar al front perquè era molt petit. Els únics familiars de la meva àvia que van haver d’anar al front van ser el seu oncle i els seus dos cosins. Li vaig preguntar a la meva àvia a quin front van anar i no se’n enrecordava. El pare de la meva àvia va haver d’anar al front també, i va haver d’anar al front de l’Ebre.

Els pares de la meva àvia per protegir-la de la guerra la van dur a casa dels seus avis, que allà encara tenien força menjar i estava més protegida de les bombes i dels atacs. Amb els parents que estaven al front es comunicaven amb cartes. Al poble tota la gent estava molt i molt espantada i el pare de la meva àvia abans d’anar la guerra va fer un refugi darrera la casa on vivien. El refugi era sota terra i era força petit, i a dins no hi tenien cap objecte ni provisions ni res. Els avions que venien van bombardejar Sils i Santa Coloma. A Sils segons m’ha dit la meva àvia no van causar víctimes morals perquè moltes bombes queien als camps, però a Santa Coloma de Farners si que hi va haver bombardejos intensos. La meva àvia vivia a Castanyet molt a prop de Santa Coloma i quan hi havia bombardejos havia de sortir de casa perquè totes les parets trontollaven i tot tremolava. La gent quan veia els avions els hi entrava el pànic i es posaven molt nerviosos. Vaig preguntar a la meva àvia si hi havia alarmes que alertessin dels avions: pel que recorda ella no, que ja els sentien venir.

Tots els seus familiars van anar a lluitar per el bàndol republicà i ella com que el seu pare era republicà, ella també ho era. Amb la gent que estava al front s’hi comunicaven amb cartes que després cremaven per por a que les trobessin els franquistes quan van arribar. Durant la guerra totes les festes es van paralitzar no hi havia festes pràcticament hi havia molta por i ningú tenia ganes de fer festes.

A la guerra un dels seus cosins va morir i no en van saber res més, un altre va tornar molt malalt i al cap de poc també va morir, l’única persona que va tornar en vida de la guerra va ser el seu oncle i el seu pare. El seu pare després de la guerra es va veure obligat anar a França perquè tenia por que els Nacionals el trobessin i el matessin, així que tant bon punt va acabar-se la guerra ell va marxar cap a França. El seu oncle es va quedar aquí a Catalunya. Tres homes més de Mallorquines també van haver d’exiliar-se a l’estranger.

Finalment després de tres anys els nacionals es van fer amb la victòria i l’entrada a Sils va ser molt dura, la meva àvia quan van entrar a Sils estava a Castanyet amb els avis encara, però em va explicar que quan van entrar els falangistes les dones i els nens es van vestir de falangistes i cantaven cançons a favor de Franco. No hi va haver cap tipus de resistència. Just acabada la guerra hi va haver una mica més de pa i una mica més de tot. Ara tot ja havia passat i la gent d’alguna manera tornava a refer les vides, però ara no vivien amb tanta por.


CAPÍTOL VIII – ANYS 40 I 50 (Postguerra)

La postguerra es va acabar quan la meva àvia tenia 12 anys. Un cop acabada la guerra tothom ja va estar una mica més tranquil, perquè Franco ja estava al Govern i no hi havia ni bombardejos ni atacs, només tenien por dels soldats que passejaven i que hi havia. No hi havia tanta fam i tothom començava molt a poc a poc a refer-se una mica, van ser uns anys durs. Perquè molta gent començava de zero després d’haver-ho perdut tot. Vaig preguntar a la meva àvia si amb l’arribada de Franco es va canviar l’Alcalde i em va dir que no se’n enrecordava.

Després de que Franco arribés al govern molta gent va poder tornar a casa seva. Franco va enviar un missatge que tota la gent que no havia fet res durant la guerra podia tornar a casa al cap de 10 anys. I en Pere Artau així ho va fer. Moltes esglésies i ermites i llocs religiosos van tornar-se a construir i restaurar-se perquè estaven cremades. La gent, encara vivia del que tenia del camp, comprava i venia el que li sobrava per poc que fos.

A la casa on la meva àvia va néixer tenien un camp de blat i ells mateixos feien pa, també tenien vaques i tots els germans havien d’ajudar perquè tot funcionés, havien de munyir les vaques, tenir el bestiar apunt, s’havien de cuidar i s’havia de donar de menjar als conills. També reservaven una part del camp per plantar userda i verdures per als animals.

La meva àvia que estava a casa dels seus avis a Castanyet va anar a viure a la casa de Can Faner, que era la casa que havia heretat el germà del seu pare. Va anar a viure a aquesta casa per cuidar al seu oncle, que ja era gran i que era solter i no havia tingut cap fill que l’ajudés i ella, l’ajudava a fer les feines de casa, i li feia pràcticament tot.

La meva àvia em va dir que encara que haguessin entrar els nacionals no hi havia gaires soldats ni policia pel poble, només es presentaven quan ja s’anaven a endur algun republicà i el tancaven a la presó. Hi havia racionament la gent comprava cartilles de racionament per viure i passaven fam, per això després també hi va haver estraperlo a Sils, però segons m’ha dit la meva àvia ni ella ni ningú de la seva família el practicaven, perquè ja en feien prou amb el que en treien dels seus propis camps i de l’hort i si els faltava alguna cosa la compraven a les botigues de Sils.

Va estar a casa el seu oncle durant tres anys i després els seus pares la van fer venir a Hostalric a treballar. Va arribar a Hostalric quan l’alcalde era Alfons Gurdó i Moré. Aquí a Hostalric estava molt bé, treballava per el Doctor Riera. I el doctor Riera tenia una casa molt gran a la plaça dels Bous, era un doctor força adinerat i també era molt bo, tothom d’aquí Hostalric n’explica meravelles. La meva àvia cobrava 12 duros al mes i treballava durant tot el dia.

135.jpg

Josefina amb 17 anys.

Era un home que quan et trobaves malament et venia a visitar et feia explicar tot el que tenies, tot el que senties, i després ell ja se situava i pràcticament sempre et trobava un remei i sabia dir-te que tenies. A casa el senyor Riera feia de minyona. Ella feia el dinar, havia d’anar a comprar, havia de rentar la roba, l’havia d’estendre, havia de fregar si feia falta, ho feia tot.

Mentre ella estava aquí va conèixer a un jove del poble, que la va començar a buscar i que l’anava a veure a Cal Metge. Aquest jove era el que al cap d’uns anys seria el meu avi, en Jaume Salamó Sureda. En Jaume Salamó Sureda era fill de Joan Salamó Cutrina i Àngela Sureda Arenas. El meu avi, de jove va començar a treballar de paleta, era molt bo, i al cap d’un temps fa fundar la seva pròpia empresa. La seva mare tenia una carnisseria a Massanes. Era un home molt treballador i segons m’han dit els meus pares i la meva àvia era un home que era molt bromista sempre estava fen bromes. Era un home alegre encara que tenia posat i tenia cara de malhumorat. La meva àvia que des dels 15 anys estava aquí va estar festejant amb en Jaume Salamó uns 12 anys. Ells dos sovint anaven a fer volts per el castell, tots dos sols, també anaven a ballar, etc. Tot aquest temps del festeig i fins que la meva àvia es va casar el va passar a casa el doctor Riera.

Finalment amb 29 anys la meva àvia es va casar amb en Jaume Salamó Sureda i va deixar la feina de minyona que tenia amb el doctor i va anar a viure amb el seu home, a la casa que tenia ell al carrer del Forn. A la casa hi vivia, la seva sogra, el seu marit i ella. La meva àvia m’explicava que la casa no li agradava, era petita i molt freda i s’havien de pujar forces escales. Quan es va casar va començar a fer les feines de la casa on vivia am el seu home. Un any després, en el 1957, va tenir el seu primer fill, en Joan Salamó Artau, que actualment té 51 anys. També li vaig pregunta sobre les novetats en els habitatges i em va dir que encara no n’hi havia gaires de novetats, en algunes cases tenien alguna nevera elèctrica, però poca cosa més.

133.jpg

Fotografia del casament de la meva àvia amb el meu avi


CAPÍTOL IX – ANYS 60

Als anys 60, el seu marit ja treballava per el seu compte i tenia la seva empresa pròpia. La meva àvia m’explica que el primer cotxe se’l van comprar al 1960 i va ser un Renault 4L que li va costar al meu avi unes 50.000 pessetes. Era un cotxe senzillet, però una mica més gran i complert que el 600 que també començava a circular aquells anys. El cotxe li va agradar força, el 4L era un bon cotxe però com sempre amb el temps en surten de nous i millors. Però per començar li va semblar un bon cotxe.

De cotxe en tenia ven poca gent, i la gent que no tenia cotxe anava amb carro o ve a peu. Com a curiositat la meva àvia m’explica que el primer vehicle que va sortir va ser el “Biscuter” i que la seva Germana Isabel, se’n va comprar un. Anaven a fer moltes excursions amb aquest vehicle.

A principis dels 60 ja vivien força bé, perquè el seu home treballava per el seu compte i com que era bo, tenia molta feina. Va fer molts pisos a Hostalric el meu avi. A la seva empresa tenia uns 20 treballadors. En una feina, el meu avi va anar a fer unes obres i a canvi de que els que havien contractat al meu avi li paguessin la factura, com que la meva àvia volia marxar de la casa en que vivien li van donar un terreny a l’Avinguda Coronel Estrada. I el meu avi es va anar fent la casa, ja més gran i amb una mica de pati i de terreny. A partir dels anys 60 la meva àvia va tenir els seus altres fills. El meu pare va néixer al 1964 i es diu Pere.

118.jpg

Imatge de quan el meu pare tenia uns 4 anys, és el que va de blanc de l’esquerra, a primera fila.

Però la meva àvia abans va tenir en Jaume, l’Angie i després del meu pare va tenir l’Albert, el seu últim fill, però al l’any 1973. Els meus titets i el meu pare van fer l’escola bàsica a les escoles que hi havia aquí a Hostalric i després el meu avi va fer anar al meu tiet Joan a estudiar als Salesians, al meu tiet Jaume, als Maristes, a la meva tieta Angie a Les Alzines, i el meu pare i el meu altre tiet van fer la secundària a Hostalric.
El meu avi durant 10 anys va estar a l’Ajuntament com a regidor. Va ser-hi des dels 60 fins a mitjans dels 70.

Imatge dels meus avis i els meus dos tiets davant la primera casa que van viure.

Els anys 60 també es caracteritzen perquè son els anys en que va arribar la gran part de la indústria a Hostalric i es van formar els polígons industrials. Les primeres empreses que van arribar i es van formar més importants van ser: Tints Orient, l’Estorça, Estampats Orient, la Valls, la Tamisa que feia màquines per a altres fàbriques, etc. A partir d’aquests anys va ser que va arribar gran part de la immigració procedent del sud d’Espanya, que segons m’ha dit la meva àvia venien amb unes miques de fums alguns, però com a tot arreu hi havia tot, i hi havia gent molt bona també.

A casa dels meus avis, els primers electrodomèstics que van comprar van ser la nevera i la televisió, molt aviat, no es van esperar gaire, també una mica més tard van comprar la rentadora. La primera televisió que es van comprar com a curiositat m’ha explicat que s’espatllava molt sovint, que es veia amb blanc i negre i que apart era força petita. La televisió segons ma dit no els va costar gaire i una vegada amb la televisió van deixa d’escoltar la ràdio. A la televisió només veien un sol canal. Em va dir també que l’arribada dels americans a la lluna la van viure una mica amb indiferència no. També li vaig preguntar pels turistes i em va dir que per aquí a Hostalric no n’hi havia gaire que es concentraven sobretot a la costa.


CAPÍTOL X – ANYS 70 I 80

Aquestes dues dècades segons m’ha dit la meva àvia es caracteritzen per ser de bonança. El treball els anava bé, els fills també anaven bé i no tenien problemes econòmics perquè el meu avi tenia força feina. Li encarregaven fer fàbriques, fer obres a fàbriques, construir pisos de la Conna, etc. A l’any 1972 el meu avi va ser un dels encarregats de posar la primera pedra del que seria el col·legi Mare de Déu dels Socors d’Hostalric.

116.jpg

Fotografia de quan es va posar la primera pedra del col·legi Mare de Déu dels Socors. Hi havia el governador civil i el meu avi estava a l’ajuntament de regidor. El meu avi és el tercer de l’esquerra, que està al costat de l’home de l’ermilla blanca, el meu avi és el que està mirant enrere.

En aquest any el meu avi també es va comprar el seu segon cotxe, el més luxós. El Seat 124 Deluxe. Era un cotxe molt millor que el Renault 4L que es va espatllar i per això el meu avi se’l va vendre. Com a curiositat em va dir la meva àvia que es van estrenar el cotxe nou per anar a veure el seu últim fill l’Albert, que va néixer el dia després de comprar el cotxe a l’Aliança. Tots els seus fills van néixer a l’Aliança menys el primer que va néixer a Hostalric. La matricula del cotxe era: GE 0351 B.

Li vaig preguntar també sobre com van viure el dia en que va morir Carrero Blanco i aquí si que em va explicar que gran part del dia estaven pendents de la televisió, perquè els va impactar molt la notícia i també els va alegrar molt, però els va impactar molt que el cotxe en que anava quedés penjat de la teulada i estaven molt impressionats amb el succés. També van quedar molt agust amb la notícia perquè Franco ja començava a estar malalt i gràcies a ETA es quedaven sense successor.

La mort de Franco també la van veure per la televisió amb el missatge de Arias Navarro que va fer aquell discurs. Es van alegrar tots molt de que Franco hagués mort. Vaig preguntar-li si mai s’havien fet manifestacions a Hostalric en contra de Franco i em va dir que no, que a Hostalric no, a les capitals si. Em va explicar també el que va passar durant la transició, que a ella particularment li va agrada molt perquè en Suàrez li agradava molt, a part de que el trobava molt guapo. L’entrada del rei també la va viure amb una mica de indiferència perquè no les acabava de tenir totes sobre el monarca, si hi havia monarquia o república no li importava, ella tan sols volia que no tingués problemes i que els seus fills tampoc n’haguessin de tenir. A la meva àvia no li interessava massa la política per això com que m’explicava poca cosa de política no li vaig voler preguntar sobre en Tarradelles i en Jordi Pujol. L’epoca den Felipe Gonzàlez també li va semblar bé, no s’hi fixava gaire amb la política.

Una altra curiositat que em va explicar és que a l’any 1969 va ser quan es va arreglar el portal de Barcelona, perquè jo li vaig preguntar sobre curiositats del poble d’Hostalric durant els anys 70 i em va explicar això. Una altra cosa que també em va explicar era que aquí a Hostalric l’autopista finalment es va inaugurar al 1972 i que força sovint venia l’Angel Nieto, perquè la empresa Derbi tenia aquí a Hostalric al carrer Ravalet una fàbrica petita i l’Àngel sovint venia amb helicòpter i va ser quan ella va veure per primera vegada aquest tipus d’aparell.

136.jpg

Fotografía del meu tiet Albert, el meu, pare amb la meva àvia i el meu avi. A l’església d’Hostalric.

El meu avi va morir al 1986, quan el meu pare estava fent la mili. El meu avi va morir d’un vessament de sang al cap.

Aquesta és la casa on van a viure finalment el meu avi i la meva àvia, la casa la va fer el meu avi poc després de tenir el primer fill, en Joan. Actualment és la casa on viu la meva àvia. I es va construir a partir del terreny que li van donar al meu avi per les obres que havia fet.

CONCLUSIONS

Fer aquest treball ha sigut una de les coses més gratificants de les quals puc haver fet. Considero que ha estat gratificant perquè a les dones que els hi aig fer les entrevistes i de les quals parlo van donar-ho tot i em van voler explicar tot el que sabien encara que no se’n recordessin d’alguna cosa. Però s’esforçaven em buscaven fotos, si feia falta es passaven els vespres buscant-me fotos i jo penso que els va agradar molt que el fes el treball. En el cas de la Maria mateu, jo crec que podria haver escrit un llibre i tot perquè tenia moltes coses a explicar i aquesta dona si s’hi hagués posat crec que podria haver fet un bon llibre. Em va dir també que estava molt contenta de que li fes l’entrevista que tots els papers que tenia ella segurament quan es moris qui es quedés amb això ho cremaria i que per ella tornar a recuperar els documents i tornar-los a veure la feia molt contenta, perquè formaven part de la seva vida i encara que després quan es morís algú els tirés a ella ja li havien fet tot el bé.

El treball també ha estat molt curiós perquè a una de les conclusions a les que arribo és que tant la Maria com la meva àvia recorden més coses de la seva infància i de la seva joventut que no pas d’ara. Jo pretenia fer el treball i preguntar sobre l’actualitat però a mesura que m’acostava als anys 60 i 70 se’ls acabaven les idees i les històries així que em vaig dedicar plenament en els anys 20, 30, 40 i 50, perquè eren els que més vivències recordaven.

A mi m’ha agradat molt fer el treball, perquè ha sigut gratificant i d’alguna manera fàcil amb les àvies que he entrevistat perquè m’ho explicaven tot, excepte amb la meva àvia que li havia d’anar fent preguntes concretes perquè em concretés més edats i fets destacats.

Conèixer aquestes històries particulars m’ha agradat molt, tant per què m’agrada la història i sempre tinc curiositat per aquests temes i perquè hi ha històries que en el fons a pesar dels problemes són histories molt maques i molt entretingudes.

Algunes coses que milloraria d’aquest treball, que ja he intentat millorar amb la presentació “word” directament, és la organització de les fotografies, perquè quan el vaig portar a enquadernar no havia pensat en posar-les i organitzar-les de la manera que ho he fet ara. També organitzant les fotos així n’he pogut posar alguna més en el treball, així que el treball que no està imprimit tindrà alguna fotografia més.

I per últim m’agradaria destacar la facilitat i la molt bon entenedora manera que em van explicar les seves històries, perquè no he hagut de fer gaire esforç en organitzar els temes.


Pere Salomó Formiga, 4t ESO

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *