Records de la meva àvia i del meu pare

La meva àvia

Introducció

Per fer aquest treball de recerca d’història oral, he entrevistat a la meva àvia paterna Rosalia Estrella Antequera, una àvia molt agradable però morta l’1 de maig d’aquest any 2008. Encara que sigui dur estic orgullós d’haver salvat d’alguna manera els seus records. El meu pare que també era un xafarder a la meva edat li va preguntar moltes coses que ara m’ha pogut explicar amb bastants detalls. I paral•lel a això, he volgut treballar per sobre alguns temes d’interès del meu pare.

Fundació de la peixateria

La meva àvia va néixer al carrer Pontevedra de la Barceloneta l’any 1932. Començà a treballar als quinze anys en una fàbrica tèxtil i als 21 va anar-se’n a fer de secretaria en una fabrica de moles. Al cap de dos anys va anar a treballar per fi a la peixateria, on i treballava tota la família.

La peixateria havia estat fundada d’aquesta manera. La seva àvia i amigues venien el peix a la costa mentre els seus marits i amics l’anaven a pescar. Però llavors la seva mare i la germana de la seva mare es varen convertir en gent ambulant, que venia peix a les places quan hi havia mercat, però com eren gent ambulant no sempre tenien una plaça fixa. Al cap de dos anys els hi van atorgar una plaça fixa a Sants, llavors varen estar treballant allà uns 10 anys fins que els hi van proposar a anar al mercat de la Trinitat on tindrien una plaça fixa, com que van veure que el negoci creixia varen acceptar-la i varen instal•lar una altre peixateria a Barcelona. Al 1920 a la Trinitat va ser quan la peixateria va tenir el màxim esplendor començant a ser una peixateria suficient gran per poder competir amb les altres del mercat.

La família a la peixateria de Sants, la de més a l’esquerra és la mare de la meva àvia i la del costat al fons la seva germana.

Aquest canvi també va suposar canviar-se de casa per estar més a prop del mercat. Així van anant fent, i convertint el negoci en un treball hereditari. Fins que me àvia i el meu pare comencessin a treballar-hi. La família cobrava de 900 a 1.300 pessetes al me.

La peixateria era oberta des de les sis del matí fins la una o dos, que era quan s’acostumava a tancar o alguns dies més tard perquè el peix no s’havia venut tot.

Per a tenir el peix fresc a la parada, els pescadors anaven per la nit a pescar i portaven el peix a la subhasta allà, compraven tot el peix que desprès amb dues furgonetes Nissan amb el logotip Peixateria Cumelles portaven el peix a la Trinitat i ha Sants.

Un cop el peix arribava a les 5.30 el netejaven i el posaven al mostrador per vendre’l, alguns peixos eren tallats i netejats a part per la gent que l’encarregava el dia abans i pagant una mica més no feien cua i a més a més el tenien ja preparat. A les 7 començava a vindre “la gent de peix fresc” que era la gent que l’encarregava. En aquells temps va ser quan el meu pare va començar a treballar als 18 anys i també va ser quan la peixateria va tenir el millor negoci, treballaven tots els dies i sense contractar mai a ningú.

Anècdotes de la peixateria. Cada anys és disfressaven per carnestoltes i aquell anys van anar a vendre el peix disfressats de llop caputxeta i d’àvia. Segons el meu pare era com una tàctica per atreure la gent a la peixateria, altres anys es varen disfressar d’esquimals, de senyors feudals …

D’esquerra a dreta, el meu avi, la meva àvia i el meu tiet.

Una altra anècdota va ser un dia de festa, en el qual no hi havia mercat, i varen anar a pescar per menjar-se la pesca per la nit. Els homes varen anar amb el vaixell del meu avi mar endins, mentre el meu pare es va quedar pescant per la costa. El meu pare i la seva tieta van fer una aposta de què no pescaria res, i així va ser fins que va dir que volia anar a bussejar. Va anar-se’n una bona estona i va tornar amb un pop que va regalar a sa tieta; va ser el primer pop que el meu pare caçava amb el seu nou fusell.

La tieta del meu pare agafant el pop, que s’acabava de caçar.

Amors

La meva àvia i el meu avi van néixer al mateix any, es van conèixer a l’escola desprès de la guerra civil ja que durant la guerra no va haver-hi col•legi.

Quan el meu avi va estar a la mili es varen enviar 256 cartes, mentre ell va estar entrenant-se allà, ella no va anar-se’n amb cap home més encara que quan treballava a la fàbrica de moles li varen arribar dues peticions de casament però va saber rebutjar-les. Es varen casar al 1955, i varen tenir quatre fills (en Dani, en Jordi, en Paco i en Rafael) i una filla (l’Ana). El mateix any es van comprar un pis a la Barceloneta on varen viure els 7.

Imatge els meus avis i els seus cinc fills

El seu diari personal

Aquest diari va ser escrit per la meva àvia durant el 1955 i el 1956 en quatre llibretes de 50 folis cada una. Amb molt d’esforç, em pogut llegir aquest text d’un dimarts 25 de febrer de 1955:

“Esta mañana me he vuelto a despertar a las 4:30 para ir a vender el pescado, como siempre me toca limpiar el pescado para la gente del pescado fresco, hoy he puesto la excusa de … ha sido un alivio no tener-lo que hacer, pero me ha tocado cortar-lo para clientela que pasaba por la plaza de las 8 hasta las 12 han sido cuatro horas fantásticas porque hablando te entretienes mucho. Al llegar a casa he cogido dos trozos de pan y me los he escondido en los bolsillos, pocas veces ago esto pero hoy mi madre no me a pillado, entonces a la hora de comer me he comido los dos que nos pone mama a cada uno y al acabar me ido a la habitación y me los he comido, aunque tenga 23 años mi madre me trata como a todas las otras, niñas de la casa, parece mentira el riesgo que he corrido por que ayer me pillo y el castigo fue como lo expliqué (limpiar la casa todas las tardes viniendo de la pescadería) . Eran las 4 de la tarde y he decidido ir a casa de mis amigas para jugar al domino y escuchar la radio con ellas, hoy ana no a podido venir porque su madre la esta preparando para el casamiento … “.

Amb aquest text es reflexa com era un dia per ella; encara que fos una dona de 23 anys a punt de casar-se, sa mare la tractava com un nena. Es pot també observar com és un dia on ha fet moltes malifetes, però en cap ha estat castigada, era realment una noia hiperactiva.

Vida quotidiana

La cuina era de dos fogons de carbó i la majoria dels aliments es feien dins d’una olla penjada on a dins hi havia aigua bullint. El vàter era un simple forat el qual netejar-lo era un dels càstigs preferits de la seva mare. El seu pare va fer com una banyera on es tiraven l’aigua tèbia per sobre el cos i l’aigua quedava estancada a baix de la “banyera”, es banyaven de més petit a més gran ella era la tercera així que tenia aigua de dos persones en els peus en canvi ser primer era el pitjor lloc perquè encara no hi havia aigua als peus, d’aquesta manera el que s’emportava el millor tros era el seu pare, l’últim. La nevera era de gel i la seva mare feia anar a buscar cada dos dies a una de les seves filles a la peixateria, la meva àvia encara no hi treballava.

Quan es dinava et tenies que acabar tot el plat tant si t’agradava com si no, es menjaven solament dos trossos de pa i no es podia aixecar de la taula fins que el pare no s’aixequés o et dones permís. Durant els àpats no podies parlar, perquè si no el pare no escoltava bé la ràdio, i et tenies que comportar amb els millors modals a taula.

Tenien quatre ràdios per tot el pis i solament les podia tocar el pare o la mare. Si la tocaves i et pillaven o la tiraves al terra per algun accident el càstig era molt fort, com per ara preparar, desparar taula, fer els llits, netejar tota la casa, cuidar les plantes del balcó …. tot això durant una setmana i sense sortir de casa solament per anar a escola o anar a treballar.

Dormia amb les altres dues germanes, no tenia germans. La germana petita va morir d’un cop de peu al cap quan passava per una manifestació amb la seva mare .

A l’escola

Al pati no acostumava a jugar, parlava amb les amigues, i alguns cops jugava a la xarranca. Sempre va anar a una escola on el règim franquista era molt dur. La seva professora era molt estricta i acostumava a fer càstigs mol durs sobre els alumnes, a ella no la va castigar mai, encara que afirma que varen ser uns anys molt durs fins que van canviar a una professora que permetia parlar el català a aquells que el sabien. Ma àvia en sabia però no n’acostumava a parlar-lo i encara menys a escriure’l, però amb el temps el va anar aprenent. En una llibreta feien els resums dels temes i aquella llibreta era la que puntuava i la que treien en cas de que el director anés a classe.

Encara té a la memòria com anant del col•legi cap a casa, la policia franquista va matar d’una bala a un noi per parlar català amb un amic que estava en un balcó. Per a ella va ser molt fort i també al cap de deu dies, la van escorcollar anant cap al col•legi per un malentès. Va tenir molta por però en realitat quan m’ho relatar va estar rient una bona estona, la realitat va ser aquesta: era a punt d’acabar col•legi i les mosques estaven molt pesades, llavors va treure-se-les de sobre fent amb la ma segons els policies el signe república, els guàrdies la van agafar i li van escorcollar la motxilla però no van trobar res, la van portar al pis on els hi va indicar, allà van escorcollar tot el pis durant una hora i varen entendre la raó per la qual ella va fer allò. A més, sa mare al veure que no havia anat al col•legi la va castigar. Al dia següent, per fer-li la pilota als policies que passaven per allà per anar a prendre potser un cafè, els va saludar amb el signe franquista.

Fou una de les poques noies que anava a l’escola, perquè hi acostumaven a quedar-se estudiant els homes, però ella fou una excepció ja que la seva mare volia formar-la professionalment.

El llibre de l’esquerra l’utilitzava quan hi havia franquisme, l’altre llibre l’utilitzava amb la tutora la qual els deixava parlà català.

Llibreta de resums, escrita a tinta, que ensenyaven a el director perquè veies que treballaven molt bé.

Guerra Civil, Postguerra i decadència.

Durant la guerra Civil feien sonar un xiulet el qual avisava que venien avions per bombardejar. Llavors s’amagaven als refugis per no morir dels bombardejos.

Un dia la meva àvia i la meva besàvia no va sentir el xiulet i es va quedar a casa amb la seva mare mirant com les bombes impactaven contra el terra, a 100 metres de la seva casa.

El seu pare va anar a lluita contra les tropes franquistes, quan aquestes ja havien guanyat la batalla de l’Ebre i es preparaven per entrar a Barcelona. Va sofrir molt, però acaba potser aquella última batalla, matant a tres homes del bàndol franquista. Mentre ell va rebre una bala al peu i es va estirar al terra fent-se el mort, no va rebre cap bala més. Al cap d’una estona es va aixecar, es va treure la camisa i els pantalons i va anar-se’n caminant cap a casa. En el trajecte es va trobar amb gent del bàndol franquista, els hi va explicar la gran història falsa, dient que uns republicans el van escorcollar li van disparar i ara estava tornant a anar a Barcelona perquè el veies un metge. Els franquistes el van portar a la Barceloneta on va veure com les tropes franquistes ja s’havien apoderat de la ciutat. Llavors el van deixar amb el altres i va fer veure que estava bé i que encara podria matar a més gent. En un descuit dels franquistes es va escapar i va tornar cap a casa seva que amb prou feines estava a més de 200 metres. Solament varen ser 6 dies però segons ell tota una vida (segons li relatar a la meva àvia). Va arribar allà tota la família i el van anar a cuidar-lo mentre ell, amb poques forces, explicava amb quina astúcia havia escapat d’allà viu. Al cap de quinze anys, al 1962, va morir. Tot i això la peixateria continuà funcionant molt bé. Els seus veïns avisaven a la policia molt cops que ells eren republicans però en realitat no ho eren. De tant insistir al final l’Estat els va fer pagar 300 pessetes per estar d’algun manera com a còmplices de la República. Al informar-se d’això, la meva avia va planejar una cosa brutalment seriosa que va acabar amb la mort dels seus veïns. Un dia que els veïns van anar-se’n de casa va posar una bandera republicana al balcó dels veïns clavada en un test, va sortir corrents de la casa i al primer guàrdia franquista li digué que els seus veïns eren republicans. Aleshores varen emportar-se a tota la família i no van saber res més.

A la mort de Franco, la meva àvia i el meu avi varen baixar al bar per continuar la festa: això sí, al cap de 4 dies de la mort d’aquest.

Llibreta del banc on la qual es veu la retirada de 300 pessetes (propietat del meu avi)

Automòbils

Quan va néixer la meva àvia no havien inventat encara el cotxe i poca gent de la ciutat tenien carros tirats per mules. Quan va néixer el meu pare, els seus pares tenien una furgoneta Chevrolet. Al cap d’un temps van comprar-ne dos més, aquest cop marca Nissan, per la peixateria, i per vols de l’any de l’any 1957 es van comprar el vaixell.

Chevrolet del meu avi. Vaixell del meu avi comprat als anys 57

El meu pare

Escola

Va néixer a la Trinitat el 31 de març de 1957, va començar a anar a l’escola als 4 anys al Colegio Nacional del Panto al costat de la Trinitat, però al cap d’un temps va anar-se’n a la Salle. A cap dels dos col•legis deixaven jugar a la baldufa ni a les bales o a les xapes. Solament podrien jugar a futbol. Va treure’s els ensenyament primaris, i després va anar-se’n a l’Institut nacional de l’ensenyament mitjà Menéndez Pelayo d’on el va treure la seva mare al veure que suspenia; llavors el va fer anar a treballar a la peixateria.

Feia la una assignatura anomenada Formació del Espíritu Nacional solament per a homes, mentre les noies feien la assignatura de Labores del Hogar.

Primeres eleccions

Va participar als 18 anys en una manifestació on reivindicaven la llibertat comunista i la llibertat d’autonomia. Al cap d’un temps, al 1977 va anar a votar al PSUC, al dispensari de la Barceloneta, el seu pare el va com obligar. Al 1982 va votar CIU , aquest cop per voluntat seva perquè creia que era el partit més adient per governar.

Esport i anècdotes

No va començar a fer esport fins als 7 anys al club natació la Barceloneta i als 13 anys deixa la natació i juga a handbol a un lloc anomenat l’Escola Industrial; actualment és una aficionat al busseig.

Una tarda amb els amics varen fer una aposta per a veure qui pescava més en una tarda. Varen anar amb la barca del pare d’un amic seu fins arribar a mar endins, llavors van començar a pescar i quan ja es feia fosc tornant cap a cas van veure com el meu pare era el que havia pescat més, però al baixar de la barca la capsa blava amb gel que havia agafat de la peixateria, se li va caure a l’aigua incloent-hi els peixos. Tots els amics varen començar a riure i llavors a un també si li va caure i van començar a agafar amb les mans els peixos d’una manera boja. Quan varen arribar al barri varen explicar-li a les mares que el meu pare i en Xavi havien pescat més amb les mans que amb la canya.

El meu pare i el seus amics feien unes entremaliadures molt grans. A partir de 3 elements ja tenien la bomba preparada. El primer era sofre, el gual l’agafaven de les cantonades on els gos no pixés, el segon era carbó que l’agafaven de la via del tren, i l’ultim eren unes pastilles de mal de coll, que les agafaven de la farmàcia dient que els hi feia mal el coll. Això ho trinxaven bé o ho embolicaven amb un tipus de paper determinat i ja tenien la bomba feta. Als 6 anys va demanar pel seu aniversari un kart que al cap de 2 dies se li va trencar la roda esquerra de la part davantera.

El primer kart del meu pare.

Conclusió

Per fer aquest treball vaig començar a entrevistar la meva àvia set dies abans de la seva mort. I com a conseqüència, no he pogut parlar de la última etapa de la seva vida i l’he complementat amb la vida del meu pare.

Ha estat un treball on ara tota la família podrà tindre un record de com, la meva àvia, va viure aquestes etapes. Gràcies als seus fills he pogut treure moltes imatges, però poca informació, ja que ara no tinc a cap avi ni a cap germana de la meva àvia. Hi pensar que quan li estava fent la entrevista somreia com si no li passes res. Es dura la vida i ara l’entenc més que mai.

Recordatori de la meva àvia.

Rosalia Estrella Antequera ha mort l’1 de maig del 2008 a causa d’una malaltia que portava arrastrant durant dos anys i ha estat enterrada al cementiri de Montjuïc.

Joel Cumelles, 4t ESO