i els avis, parella dels 60

INTRODUCCIÓ

Som a l’any 2008, a principis del segle XXI, i per nosaltres, els joves, sembla que tot és difícil. Ens queixem per tenir que llevar-nos a les set del matí per anar al institut, quan hi ha alguna cosa per menjar que no ens agrada la rebutgem fins al punt de llençar-la a les escombraries, sempre volem el ordinador més nou i car, i sovint ens barallem amb els nostres pares per que ens han demanat que si us plau féssim el llit, entre altres coses. I això succeeix perquè realment mai ens adonem de tot el que tenim, les persones som així mai ens conformarem amb el que tenim.

Ara per ara, el nostre país travessa un moment de pau, democràcia, de lliure pensament, i, encara que no s’ha aconseguit del tot, cada cop anem cap la igualtat entre les persones. Però, això és relativament nou per a Catalunya i Espanya, ja que uns anys enrere, setanta aproximadament, el nostre país estava ple de fam, inseguretat i desigualtat.

Amb aquest treball de historia oral intentaré explicar el que va ser la vida dels meus avis, i així adonar-me de la sort que realment tinc d’haver nascut en el moment que vaig néixer. Doncs, aquí hi deixo el relat d’una vida dura, la historia d’uns nens que no hi van ser nens, la historia dels jocs amb els que no van tenir temps de jugar, una historia d’una adolescència marcada per el treball, d’una vida enfosquida per la fam, però amb tants moments plens de riures, amb molta il·lusió per sortir endavant, i amb l’esperança de que el destí els hi donés l’oportunitat de viure tranquils.

LA BESÀVIA, UNA MARE CORATGE

de l’amor i de la guerra

Poc abans de començar la guerra, la meva besàvia, Antònia Mudarra López, que vivia a Frailes, Jaén, quedava embarassada fruit d’una relació secreta. S’havien enamorat i es veien molt de tant en tant.

No s’havien casat i esperaven un fill, allò era una cosa ben rara a l’ època i no estava ben vist. Tot just començada la guerra, l’home va ser cridat a files per combatre en el costat nacional o franquista. Mentre que la meva besàvia es va mantenir lleial a la república i es va quedar al bàndol republicà. Espanya s’havia dividit, i amb ella famílies. Aquell dia va ser l’últim de la relació, encara que es tornarien a trobar acabada la guerra.

L’any 1937, naixia el seu fill, José. Al qual li va haver de posar els seus cognoms, ja que el pare no donava senyals de vida, era una mare soltera en plena guerra, res fàcil per l’època. La meva besàvia es trobava sola amb un neonat, sense res per menjar, i amb la pena de que possiblement mai més podria veure al pare del seu fill.

Va ser quatre anys després quan coneix al que va ser el seu marit per a tota la seva vida. Deixant enrere l’esperança de tornar a veure el pare del seu fill, decideix refer la seva vida amb José Ríos, amb el que hi tindran dues filles.
No va ser fins al 1943 que l’Antònia no es retroba amb el pare del seu fill. Aleshores, ell ja havia refet la seva vida, s’havia casat, i havia tingut un altre fill, del meu avi, però, no es va voler fer càrrec, de manera que va ser José Ríos el que va exercir de pare.

L’AVI, VISQUENT LA POBRESA

del treball i els jocs

.

José Mudarra López va néixer al juliol de l’any 1937, a Frailes un petit poble de Jaén. Només un any abans els nacionals havien començat la guerra contra la República, i fins el 1939 no s’acabarà. El meu avi, però, d’això no se’n recorda. I de l’ho que li han explicat, no vol recordar-ho, el temps de guerra, és sens dubte un moment el temps més tràgic que un home pot passar, i segons el testimoni de qui ho va passar és millor no recordar-ho.
Al 1944, amb tan sols sis anys, va començar a treballar. La família travessava un moment de crisi total, arran de la postguerra, on els sectors més pobres de la població s’havien enfonsat i no tenien recursos, mentre que alguns sector s’enriquien a base de bé gràcies al poder.

Vivien en un petit mas a les afores del poble, no hi havia feina, i la fam s’apoderava dels cinc membres de la família. Així, doncs, ja que amb el que li donaven al seu pare per guardar les cabres i els porcs d’una granja veïna no hi arribava el menjar, no hi va tenir més remei que començar a treballar amb el seu pare, ja que era l’únic home entre els fills i a més era el més gran.

De bon matí, es llevava i anava a treure les cabres i els porcs. Tot seguit, tornava a casa, allà la seva mare atenia a les seves dues petites germanes. Després d’una estona a casa, es disposava a baixar al poble, era hora i mitja de camí per a un nen de tan sols sis anys. Allà no hi tenia més remei que demanar menjar alguna persona, alguna botiga, per poder portar alguna cosa per menjar a casa, ja que la situació era extrema. Després d’una llarga tornada, com diu ell amb paraules textuals: “Una tornada molt més llarga que l’anada, encara que fossin els mateixos quilòmetres”.
Així com arribava a casa, deixava el pa, que amb molta sort hagués aconseguit, i tornava a la granja on guardava els mateixos porcs i cabres, que al matí ell mateix havia fet sortir.

Una vegada al mes, quan baixava al poble, anava a un local, on repartien menjar, desprès d’una llarga cua els hi donaven un val per aconseguir pa.
Amb prou sort aconseguia un tros de pa per a cada membre de la família. Quan tornava, semblava que havien arribat els reis, ja que un tros de pa era com un regal del cel.

No hi havia temps per jugar, es passava la vida treballant, i aconseguint, de manera més o menys digna, alguna cosa per menjar. No obstant, quan tenia uns minuts treia les bales, que un home dels voltants li havia regalat i jugava una estona.

dels estudis i els camps de treball

Quan va fer vuit anys, l’any 1946. Es va apuntar per primera vegada a l’escola del poble. Anava pels matins, però això va durar poc. Un dia el meu avi va parlar més del compte i la professora sense pensar-s’ho dues vegades li va donar un cop al palmell de la mà. Llavors, el meu avi es va rebotar, i el van fer fora de l’escola.

No obstant això, ell continuava amb ganes d’aprendre, i amb deu anys va anar a una escola per les nits. Però, la falta de diners era molt important, i el luxe d’anar a una escola privada era massa car, de manera que no va poder continuar amb el curs.
No va ser fins que va fer els setze anys al 1953 que no va poder rebre ensenyament de veritat. Llavors, el capellà del poble, va reunir als nois més necessitats del poble i els hi va fer una proposta: ells els ensenyaria a llegir i escriure, i a més cada setmana els hi donaria llet en pols i pa per la família.

Va anar durant tres anys. Totes les tardes anava a l’ermita, on el capellà l’ensenyava l’ho més bàsic, però al arribar el bon temps va haver de marxar amb el seu oncle a Còrdova per treballar a un camp de cotó.
Es llevava a les sis del matí i fins les nou del vespre no acabava la jornada. Vivien en un mas, on hi vivien tots els treballadors del camp. Era una feina dura i no cobraven més de sis-centes pessetes per tot un mes. Però, es necessitava el diner, i al seu poble ja no hi quedava treball.
Així van passar tres anys, l’hivern el passava a Frailes, amb la família, i anant a les classes amb el capellà, i l’estiu el passava treballant.

del servei militar i la diversió

L’any 1957 va decidir anar a viure a Porcuna, Jaén. Allà, el van cridar per mesurar-se per anar al servei militar.

Un dia va anar a una processó a Andújar, allà es va trobar a un guàrdia civil que el va agafar i se’l va emportar cap al quarter on li van explicar que estava en busca i captura per no haver-se presentat al servei militar.

El meu avi els hi va explicar que en cap moment ell s’havia negat, i que mesos abans havia anat a mesurar-se. Uns dies després van comprovar que deia la veritat, i que havia estat un problema de administració, que no havien fet arribar els papers.

Llavors, una vegada el assumpte es va solucionar el van enviar a fer el servei militar a Algesires. Allà el van ficar en el grup d’artilleria, on es dedicaven a fer ruta de tir a l’estret de Gibraltar.

Després de cinc mesos allà, el cuiner el va ficar a la cuina i allà va passar la resta de mesos, en total quinze.
Diu que va ser una gran temporada per a ell, per que després d’una vida passant fam i misèria, allà va conèixer molts companys amb els que podia compartir molts riures, i a més mai passava gana.

El que més recorda és una anècdota que li va passar al quart mes d’estar allà. Cada nit li tocava a un fer l’ imaginaria , ho feien en ordre de llista, i a cada reclutat els hi tocava una, cada nit eren sis imaginaries. El dia que li va tocar a ell ho va fer sense cap mena de problema. El dia següent va arribar un altre sergent que era nou, i no sap perquè, però li va tornar a tocar a ell. Però, en cap moment va protestar. A l’altre dia, van tornar a dir el seu nom, llavors el meu avi que hi era al fons del pavelló va cridar que estava a l’infamaria. Quan van trencar files, el sergent el va veure, i li va dir, que com es trobava. És a dir, que el van enxampar volent no fer l’imaginaria. Llavors el sergent es va enfadar i el va tenir tota una setmana fent-la.

De totes maneres, diu que allà no parava de riure i que va fer grans amics.

L’ÀVIA, VIURE EN UNA FAMÍLIA BENESTANT

de l’escola i les aficions

El 19 d’abril de 1944, naixia a Porcuna (Jaén), Dolores Delgado Merino. Era temps de postguerra, i encara que no hi havia molts recursos econòmics per aquells temps, la família de la meva àvia era una família ben estant. Vivien a una casa gran, amb dues plantes, i unes golfes, a més hi tenien una granja de cabres.

Els seus pares es dedicaven a la venda de la llet. Cada matí el seu pare, i més endavant la seva mare, munyien a les cabres. Llavors començava a venir gent per comprar-la. La gent els hi donava una ampolla i ells hi ficaven la llet de la galleda de la llet que moments abans havien munyit. Era un molt bon negoci, ja que tot el món necessitava tots els dies llet i no hi havia més famílies que es dediquessin a la llet de cabra. A més podien o bé cobrar amb diners, o bé intercanviant-la per altres productes.

Va començar l’escola quan tenia set anys. No li agradava gens anar a l’escola, ja que tenia pànic al mestre. Cada matí quan entraven a l’escola havien de cantar l’himne franquista “Cara al Sol”. I seguidament havien de resar el Pare Nostre. No podien parlar, i no podien discutir amb el mestre res, ja que si desobeeixen els picava amb el regle als dits. Quan va fer els deu anys cansada, i després de passar-ho malament amb aquell mestre, va decidir deixar aquella escola.

Al següent estiu, la van apuntar a un col·legi privat, on va estar set mesos. Però el que ella més li agradava era cosir, encara que també li agradava jugar al diàbolo, a la corda de saltar o a les nines.

del treball i la il·lusió

El 1956 va fer els dotze anys i li van regalar una valuosa màquina de cosir. Era el seu gran desig. Llavors, van contractar a una dona per que li ensenyés a cosir. Quan va fer els catorze anys va començar a treballar.

Cada dia agafava la màquina de cosir i anava a casa de la persona que prèviament l’havia avisat per cosir el que necessités. Per cada feina cobrava quinze pessetes. Feia el seu treball, amb gran dedicació i li entusiasmava que li demanessin feines, així què els resultats sempre eren molt bons.
Aviat es va convertir en una modista molt ben situada al poble, tot i la seva edat, i va estar anant de casa en casa fins que es va casar.
Si una cosa tenia clara la meva àvia era que ella continuaria cosint fins que el cos aguantés. A més de la feina que tingués, a les seves hores lliures es passava l’estona fent-se vestits, jaquetes, mocadors amb les sobres de tela que li sobraven.

De manera que va continuar cosint tota la seva vida.

ELS AVIS, LA PARELLA DELS SEIXANTA

de l’amor i la distància

L’any 1957 el meu avi, José Mudarra, estava al servei militar. En un permís, va coincidir amb les festes de Porcuna. Llavors, va anar amb els seus amics al ball, que feien a la nit. Allà, es va trobar amb la meva àvia Dolores, i va quedar enlluernat.
Llavors, vuit dies després haver-se conegut, el meu avi va tenir que tornar al servei militar.

Quan va tornar la meva àvia l’estava esperant, i van començar una relació seria. Però, la felicitat es va acabar ràpidament, ja que el meu avi al 1964 va tenir que marxar cap a Bèlgica a treballar a una mina, per que ja no hi tenia treball a Espanya.
Allà va passar sis mesos, tots els treballadors eren espanyols, i els cantiners el sabien parlar castellà. Vivien en una finca al costat de la mina, on hi havia totes les facilitats: menjador, habitacions, jocs recreatius, biblioteques…

Començaven a les vuit del matí, havien de baixar a la mina, i anar arrossegant-se o a quatre grapes fins arribar a la galeria, que es trobava a mil cinc-cents metres de profunditat. Allà picaven fins a les quatre de la tarda que sortien.
El salari era de mil cinc cents francs uns 900€ aproximadament.
Va ser una temporada dura per tots dos, ja que no es podien veure, i el meu avi acabavà molt cansat del treball a la mina.

de l’emigració i l’esperança

Era l’any 1965, i a Andalusia ja no hi havia treball. Les coses s’havien posat molt negres per els meus avis. A Barcelona, la gent prosperava, ja que hi havia moltes fàbriques i necessitat de nous edificis, de manera que el treball hi abundava. Molta gent començava a emigrar i els meus avis van pensar que pot ser aquesta seria la seva solució. De manera que, van decidir que es traslladarien.

El meu avi va parlar amb un home que tenia família a Barcelona, i li va explicar que tenia pensat anar-hi. Aquest home va parlar amb els seus familiars, i li va aconseguir una feina allà. Primer, viatjaria el meu avi, buscaria un pis i quan ho tingués tot a punt vindrien la meva avia i la seva mare. El viatge es va produir al juny, el va fer en tren, acompanyat del seu cunyat. Van agafar el tren en Villa del Rio i després d’un llarg viatge de dotze hores van arribar a l’estació de França. Llavors van agafar un autobús que els va emportar a la Maresma. Allà van parlar amb una parella que els hi va llogar una habitació d’un pis.

Cada dia havien d’anar caminant des de la Maresma fins a l’Avinguda del Paral·lel al costat del teatre Apolo on hi havia l’obra on treballaven. Per la feina a la obra els hi pagaven mil cinc-centes pessetes per setmana uns nou euros actuals.

Segons el meu avi res no era gaire diferent a Andalusia, la gent es comportava molt bé amb ells, i els ajudaven en tot el que podien, es sentien recolzats i en cap moment van sentir discriminació. Mesos després al agost arribava la meva àvia, pot ser amb més tristesa que l’avi, però amb un raig d’esperança, amb la il·lusió de que tot anés realment bé. Al setembre del mateix any es van casar. Van anar a viure en un altre pis, en aquest hi vivien tota la família que havia emigrat. En total, deu persones en un pis de només seixanta metres quadrats.

L’avi va començar a treballar a una gran fàbrica la RAM, on hi feia moltes hores extres per poder pagar el nou pis, en total guanyava unes vuit mil pessetes (48 € actuals) mensuals a més l’àvia es dedicava a fer roba per a la gent que s’ho demanava, de manera que de tant en tant tenien un sou extra. No va ser fins al agost d’un any després 1966 que no van tenir el seu primer fill, Antoni, el meu pare. Llavors, en maig van decidir que es comprarien un pis per ells sols. Van buscar per diferents barris, fins que van trobar un pis a Santa Coloma de Gramenet, on es van anar a viure els avis, el meu pare i el germà de la meva àvia que per aquells temps tindria uns dotze anys, ja que la meva besàvia havia mort feia poc temps i s’havia que fer càrrec la meva àvia del seu germà.

El pis el van comprar per tres-centes mil pessetes, uns 1.800 €. Aquest diner el van pagar de cop al propietari del pis, que era un home que tenia tres pisos al mateix bloc.

de la mort del dictador i de la prosperitat

L’any 1975, ja hi havia un membre més a la família, ja eren cinc membres a la família i les coses pintaven realment bé per a ells.

La primera televisió havia arribat a la família, i l’ho millor de tot era que s’havien comprat un SEAT 127, i això havia fet arribar una gran il·lusió a la família, era el primer cotxe propi i estaven d’allò més contents. També havien comprat un terreny a la Selva, a Tordera, on hi anaven tots els caps de setmana. Feien les bosses agafaven els nens, una nevera de gel, i passaven el cap de setmana a la muntanya. Compraven el gel en grans trossos a Blanes, i el ficaven a la nevera de gel. Com tampoc hi tenien aigua corrent dins la barraca que s’havien muntat de mala manera per passar la nit, agafaven l’aigua d’un terreny on hi havia una aixeta.

El dia 20 de novembre de 1975 mentre anaven per la carretera que els portava a Tordera, van escoltar per la ràdio que el dictador, Francisco Franco, havia mort. El meu avi es va alegrar moltíssim, ja que ell pensava, i ara ho continua pensant, que ell havia estat el culpable de la seva infància entre la pobresa, i de tots els seus problemes econòmics. És a dir, que encara que hi havia inseguretat per no saber el que passaria a partir d’aquell moment, ell s’ho va prendre com l’ho millor, ja no tindria que tornar a escoltar aquell home, que per ell havia estat el culpable de la seva desdita.

de la democràcia i l’intent de cop d’estat

Les primeres eleccions que van poder votar van ser al 1977. Van anar al col·legi electoral, i allà es van trobar a dos guàrdia civils armats a la porta. Això va fer que el meu avi no es sentís gaire bé. Tots dos tant l’avi com l’àvia van votar a PSOE. Però va guanyar UCD, i com a president va esdevenir Adolfo Suárez. Tot semblava anar bé, la família cada cop prosperava més, i l’any 1980 naixia el últim dels seus fills.

Però, un any després al 1981, hi va haver un esdeveniment que va fer pensar que tot podria tornar anar malament. El dia 23 de febrer, durant l’investidura de Leopoldo Calvo Sotelo, el tinent Antonio Tejero va fer un intent de cop d’estat. Els meus avis es van assabentar quan a la porta de l’escola una dona ho va comentar. Llavors, es van ficar a casa i van encendre la televisió i la ràdio per assabentar-se de tots els moviments que es feien. La inseguretat tornava, i l’avi començava a pensar que si alguna cosa passes s’aniria a viure al camp. Però, tot va quedar en una anècdota ja que l’intent només va quedar en això, un simple intent.

EL MEU TREBALL

Fins aquí l’historia de la vida dels meus avis paterns. Crec que ha estat un treball molt bonic de fer, ja que he après com s’ho feien per viure en moments durs. Però, també he de dir que ha sigut dur veure com els ulls dels meus avis s’inundaven de llàgrimes sense poder evitar-ho quan parlaven dels mals moments viscuts.

M’he adonat que sóc una privilegiada tenint tot el que tinc, que hauria de mirar la sort que tinc i no queixar-me tant, ja que els meus avis han estat lluitant sempre per a que el seus fills estiguin bé, i d’alguna manera per que els fills dels seus fills també, és a dir per mi i, perquè no dir-ho, ho han aconseguit realment.

He de dir que hem sento realment orgullosa de la meva família, i que espero que hagi explicat d’una bona manera com era la vida llavors, i que quan es llegeixi el meu treball, es senti per un moment com es sentien ells, i es facin una idea de com era viure en el passat, ja que jo m’he posat en la seva pell i m’he pogut imaginar ni que fos un sol moment lo malament que es devien sentir en els moments difícils i l’alegria que suposava qualsevol cosa insignificant ara, però molt gran llavors.

14 de maig de 2008

Alba Mudarra Gonzàlez, 4t ESO