FLOREJACS | Un bloc a XTECBlocs sobre aquest poble de la Segarra

El Castell de les Sitges a Sàpiens

Publicat el 28 novembre 2016 per Balbina Brescó

La revista Sàpiens ha publicat un article, signat per Núria Martínez, sobre els 10 castells més impressionants de Catalunya. A la llista hi ha el Castell de les Sitges. (Anar a l’article)

Publicat dins de Castells | Deixa un comentari

Conversa amb la Pilar Llobet

Publicat el 14 novembre 2016 per Balbina Brescó

A la revista La Veu de Torrefeta i Florejacs (núm. 127, tercer trimestre 2016) hi ha una entrevista a la Pilar Llobet (de cal Llobet de Florejacs) feta per la Isabel Carboneras (de La Redolta)

La podeu llegir aquí.

CONVERSES AMB LA NOSTRA GENT

PILAR LLOBET SANTAMARIA ( 12 d’octubre de 1928, viu a Florejacs)

Un record agradable de la teva infantesa?

El que recordo és anar a l’escola quan podia, quan la mare es trobava bé. El millor era la mestra que era una senyora gran a la que fèiem enfadar

Tenies amics, quan anàveu a l’escola?

Llavors sí, ara quan ens trobem som més coneguts que amics. Anàvem a festes majors, hi havia festa pel Corpus, pel Roser i futbol als pobles de la vora.

Si havíeu de comunicar alguna cosa, com ho fèieu? I si era urgent?

Doncs algun home amb bicicleta anava a buscar el metge o el capellà; les campanes, quan tocaven, ja sabies que passava alguna cosa.

T’hagués agradat estudiar alguna cosa?

Sí, per ser infermera, però a casa no podíem i vaig haver de cuidar la padrina, la casa i els pares.

Vas tenir “novio”?

Sí, vaig festejar 7 anys, encara que no ens vam casar. Ens vàrem retrobar als 70 anys, quan ell es va quedar vidu. Llavors sí que ens vàrem casar. Encara que la felicitat va durar poc perquè ell va morir fa uns anys.

Com us divertíeu llavors?

Anant de festa major i voltant en moto.

Coneixies als seus pares?

Sí, les relacions amb el seu pare eren bones, era molt agradable. Li deien “Sisco el llarg” i li agradava que sortíssim junts. A la mare no tant perquè era una dona que no sortia mai de casa. Va ser la meva família la que no estava a favor del festeig.

Com portes el fet de complir anys?

Bé, penso que és un any més que passa, el dia de l’aniversari no es nota, es nota després.

Quins canvis a la vida t’han agradat més?

L’aigua corrent, la rentadora i el rentaplats. Quan era jove havíem de rentar a mà a la Bassa Nova; després em van posar un safareig al corral de casa amb l’aigua de la cisterna però encara així els llençols eren més grans que jo.

Tens telèfon mòbil? Per què?

Sí, me’l van regalar, així, si em passa alguna cosa pel carrer, puc avisar al meu nebot.

Utilitzes internet? Ens pots explicar quin ús en fas?

No, sé que existeix però no ho sabria fer anar.

Creus que aquests avenços t’han ajudat i t’han fet la vida més fàcil?

Sí, el telèfon, la rentadora, el rentaplats, ara ho poses dintre i t’ho fan tot. No rento cap plat.

Hi ha alguna cosa de l’actualitat que canviaries?

Sempre hi ha coses per millorar, però jo a Florejacs visc tranquil·la, a Barcelona no viuria bé.

Canviaries alguna cosa de la teva vida?

Tot, o quasi bé tot: els lligams amb la família no et deixaven fer la teva vida, en el meu cas, des de petita.

Publicat dins de General, Poble, Records | 2 comentaris

De campanes…

Publicat el 4 setembre 2016 per Balbina Brescó

En un calaix de casa dels pares ha aparegut aquest recordatori del bateig d’una campana l’any 1964.

Jo recordo vagament el fet (vàrem marxar de la masia Vilalta a finals d’agost d’aquell mateix any) però no en sabia res més. La Victòria Escudé, de cal Llúcio, m’ha ajudat a buscar més d’informació.

La campana es va fer aprofitant restes de diversos materials arraconats, segons recorda la Roser Huguet de ca l’Ignasi. El Mossèn era en Joan Escales Barbal. I els padrins, tal com diu el recordatori, foren el Joan de cal Roso i la Teresa de cal Blanca.

A cal Blanca conserven aquesta foto de la benedicció:

La campana (més petita que l’altra que ja hi havia al campanar) només es feia servir per les grans solemnitats, per acompanyar a la principal a l´hora de brençar; de fet es veu que, fins fa poc, no tenia corda.

La paraula brençar, o brensar, no apareix en els diccionaris, segurament és un forma local. Després de molt buscar el Salvador Escudé n’ha trobat l’origen: sembla que és una derivació de “vençar”.
En el diccionari Alcover/Moll apareix el mot “vençar” definit com a “Ventar les campanes (Ivars d’Urgell)”.
Tant vençar com ventar signifiquen “tocar la campana no movent solament el batall, sinó alçant la campana fins a posar-la amb la boca per amunt, i després deixar-la anar a la seva posició normal, repetidament.”
La paraula apareix també en un llibre de tocs de campanes de Bellpuig.

A Florejacs, i pel que recorda la Victòria, es brençava per les festes més solemnes: Pasqua, Festa Major i, potser, Nadal… Ho feien els joves més grans del poble que pujaven al campanar amb una soga que cargolaven a l’eix de la campana; després començaven a moure la campana empenyent cap a fora i endins (com si gronxessin un bressol) fins que arribava a una embranzida suficient. Aleshores estiraven la corda tant com podien i aconseguien que donés voltes completes sense parar.
No queda massa clar com ho feien per parar-la…

I, posats a parlar de campanes, copio algunes curiositats sobre els tocs de campana que m’ha fet arribar la Victòria.

TOC PER ANUNCIAR MISSA:
Mitja hora abans primer toc: vint o vint-i- cinc tocs, un espai i un toc; un quart abans, uns vint o quinze tocs, un espai i dos tocs; cinc minuts abans de la missa, es fan només els tres tocs.

TOC DE DIFUNTS:
En una llibreta què vaig trobar fent neteja, hi posa el següent:
Si el difunt mor per la tarda es toca pel matí; si mort pel matí es toca per la tarda i a les nou del matí del dia següent.

TOC DE DIFUNTS PER DONES
1) nang_____nang nang_____nang_____nang namg_____( enllaçat)
(repetir-ho cinc vegades més)

2) repic de 5 nangs seguits.

Repetir el mateix una vegada.

TOC DIFUNS PER HOMES
Els mateixos tocs i repic.

Repetir el mateix dues vegades.

Acabada la cerimònia d´enterrament, mentre surt el difunt de l’església, es torna a tocar fins que tothom és fora.

NOTA: Després de la publicació d’aquest article en Ramon Pijuan, de cal Tiquet, m’ha fet arribar més informació sobre el brençar de les campanes. Ell ho havia fet amb la campana grossa (va marxar del poble el 1961) i el que explica aclareix algun dubte i complementa molt bé la informació aportada per la Victòria:

“Referent al volteig de la campana gran, l’única que llavors hi havia, no recordo haver utilitzat cap corda; empenyíem tots a una la campana per la part de baix, amb força, fins que aconseguíem arribar al jou, a partir d’aquest moment l’impuls només se li donava en aquest punt, empenyent pels laterals i, els més baixos, podíem fer-ho pel centre, tenint cura després d’empènyer d’ajupir-nos ràpidament perquè la campana, en la seva baixada, no ens donés al cap. No és que hi hagués un perill real, perquè havíem comprovat que, tot i estant drets, la campana no ens arribava a tocar; però quan la veies baixar amb aquella embranzida, semblava que t’havia de caure a sobre i, en un acte reflex, ens ajupíem.
De vegades es donava el cas que, sota l’efecte de l’emoció, li donàvem impuls amb tanta força, que la tornada era tan ràpida que produïa una inèrcia al batall, impedint que colpegés les parets de la campana, que es quedava muda, així que calia baixar la intensitat del moviment.
El fet de parar-la no suposava cap misteri, simplement es deixava d’empènyer i es parava sola, l’únic que quan girava amb poca força la subjectàvem perquè no s’escoltessin els últims febles sons.
Doncs sí, aquest esdeveniment es duia a terme els dies més assenyalats, com el Roser, que se celebrava al maig i durava un dia, la Festa Major, que és a l’agost i durava dos dies, potser el Diumenge de Resurrecció i per Nadal no ho recordo.
Ramon Pijuan”

Per saber més coses de les campanes podeu llegir aquest interessant article
publicat a Lo Carranquer

Publicat dins de Església, Poble, Records | Deixa un comentari

Festa Major 2016

Publicat el 10 agost 2016 per Balbina Brescó

Aquest és el programa de la Festa Major d’enguany:

fm2016_florejacs

Crònica de la festa (enllaç amb la web de l’Ajuntament) i fotos jocs infantils – vermut –premis bitlles (del facebook de l’Ajuntament)

Publicat dins de Festes | Deixa un comentari

Un altre àlbum de fotos de Florejacs

Publicat el 20 juliol 2016 per Balbina Brescó

A Flickr he trobat un altre álbum de fotos titulat Florejacs (La Segarra) amb fotos fetes per e_velo el maig del 2016. Les podeu veure fent clic a la imatge:

Publicat dins de Fotos, Poble | Deixa un comentari

5a trobada d’antigues alumnes de l’escola de Florejacs

Publicat el 11 juliol 2016 per Balbina Brescó

El dia 9 de juliol es va celebrar la 5a trobada d’antigues alumnes de l’escola de Florejacs.
En total érem 21 que, després de saludar-nos, visitar l’església, compartir confidències i notícies… vam anar a la Redolta a dinar. Durant el dinar l’Anna Maria Farràs de cal Blanca va cantar la cançó Mare, mareta, marona i la Rosa Mascó de cal Vicenç va recordar els seu pas per l’escola de Florejacs a finals dels anys 50

Feu clic a la imatge per veure les fotografies de la trobada:

Mare, mareta, marona. Un tastet de la cançó:

Lletra:
Una mare és una joia,
una mare és un tresor,
una mare obre portes
quan el fill no ha tingut sort.

Una mare és l’esperança,
una mare és el consol,
una mare sempre ajuda
quan el fill es troba sol.

Mare, mareta, marona,
ets amor, ets vida,
il.lusió, carícia
tot al teu entorn.

Mare, mareta, marona,
ets llavor de somnis,
un caliu que envolta
el millor del món.

Mare, mareta, marona.
La cançó que canto
és tot un missatge
del fill del record.

Mare, mareta, marona.
Aquest homenatge
a la teva imatge
surt de dintre el cor

Una mare és sacrifici,
una mare fa costat,
una mare mai rebutja
quan el fill ha fracassat

Una mare és l’alegria,
una mare és el suport,
una mare sempre és mare
fins a l’hora de la mort.

Mare, mareta, marona…
Autor: Jaume Oró

Records del meu pas per l’escola a finals dels anys 50

Dels meus primers anys d’escola, el que recordo és que no hi anava sola. Cada dia em venia a buscar el Josep de Cal Pere i -segons m’explica la mama- agafats de la mà marxàvem tan contents. El meu cosí Josep era el meu protector. Si algun nen o nena em molestava sempre em defensava i procurava que estigués bé i contenta.

També recordo molt bé com a l’hivern havíem de portar una soca cadascú per ficar-la a l’estufa, que em semblava molt gran i que ara, que he tingut ocasió de tornar-la a veure, l’he trobat tan petita… Ai senyor, no sé pas si es podia escalfar l’escola amb aquella estufeta!

Un altre record que tinc és que se’m feia molt pesada l’estona que havíem d’estar tancats fent la feina. Per això era de les que sempre aixecava el dit per demanar d’anar al wàter. El sol fet de sortir al balcó on hi havia la comuna i respirar ja em feia contenta.

Cantar el Cara al sol mentre posàvem i trèiem la bandera espanyola és un altre dels records que segurament tenim tots els que vam anar a l’escola els anys 50. Ho fèiem amb naturalitat, sense ser massa conscients del que representava.

D’aquesta època també em ve a la memòria les enormes llaunes de formatge d’un color molt groc que la mestra, després d’obrir-la amb gran dificultat, ens repartia a la tarda quan plegàvem perquè ens el mengéssim per berenar. Això no va durar molt temps. Més temps va durar beure’s la llet en pols –que també arribava envasada en grans pots de llauna- a l’hora del pati. Una estona abans, els encarregats havien de baixar al pis de la mestra a preparar la llet. Depèn de qui feia la llet, si no la remenaven gaire, quedava plena de grumolls i no ens agradava gens. Amb el temps vam incorporar el “colacao” al cul del got que portàvem de casa per treure el mal gust de la llet.

D’excursions en fèiem poques. Recordo però un dijous llarder que tota l’escola vam anar fins al castell de les Sitges. Ens agradava molt d’anar-hi perquè podíem jugar a bandolers i córrer per aquells voltants. Com que el joc captava tota la nostra atenció vam deixar de vigilar la taula de pedra que hi havia sota d’unes alzines amb tots els berenars a sobre. Es veu que el gos del “senyoret”, aprofitant un descuit nostre, es va menjar el berenar del Miquel de Cal Carroi. De seguida que va córrer la notícia, el “senyoret” va manar que li fessin un altre berenar. Al cap de poc va aparèixer una minyona uniformada amb dues llesques de pa amb tomata i una bona truita a la francesa. Tenia tan bona pinta que en aquell moment tots hauríem volgut que el gos s’hagués menjat el nostre berenar.

Quan arribava el Nadal, i potser en altres ocasions també, els nostres pares preparaven una cistella amb ous i verdures per portar-la a la mestra i em deien: au, vés i porta-la-hi! Quan pujava per les escales de l’escola i entrava en aquell pis que em semblava fosc i una mica depriment, sempre pensava com hi podia viure tota sola, allà. Ella, en agraïment, ens donava caramels i uns xiclets que feien la nostra felicitat.

A casa, venien a dinar els meus cosins, el Jaume i la Balbina. Ells venien de la masia Vilalta i els quedava massa lluny anar a dinar a casa i tornar a la tarda. El dinar se’l portaven en una “fiambrera” i a casa els hi escalfàvem. Recordo que un dels dies vaig descobrir l’ou remenat, cosa que em va impactar perquè a casa no l’havia vist fer mai.

Recordo també l’arribada de la primavera, el cant del cucut, i sobretot les flors que portàvem a l’altar que hi havia a l’escola per a celebrar el mes de Maria! Ah, i que molts dies, abans d’anar a l’escola havia d’anar a l’hort a destapar el planter!

Aquests són alguns dels records que em vénen ara a la memòria, però segur que entre totes avui recordarem i reviurem moltes anècdotes més. Que per molts anys puguem anar trobant-nos i compartir la nostra amistat.

Rosa Mascó Brescó

Per saber qui és qui: (feu clic a la imatge per veure-la en gran, i si hi ha alguna errada feu-m’ho saber)

I si voleu recordar les trobades anteriors…

1a TROBADA – 2aTROBADA – 3a TROBADA – 4a TROBADA

Publicat dins de Escola, Records | Deixa un comentari

Segarrejant

Publicat el 7 juliol 2016 per Balbina Brescó

L’àrea de Turisme del Consell Comarcal de la Segarra ha fet un vídeo per promocionar el turisme de la comarca. Florejacs hi aporta algunes atractives imatges: el Castell de les Sitges, cal Tallaví…

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Els predicadors

Publicat el 7 maig 2016 per Balbina Brescó

En Ramon Pijuan, de cal Tiquet de Florejacs, ens fa arribar un altre escrit on ens parla de la sinistra figura dels predicadors. Com a contrapunt, però, també recorda els boleros que estaven de moda pels anys 50…

Acompanya una foto de noies (Hijas de Maria) i de nois del poble. Entre ell i les germanes Palmira i Nati de la masia Vilalta, han identificat tots els que hi surten

Era en ple hivern, cap al desembre, quan arribà la notícia al poble de la propera arribada d’un salvador d’ànimes procedent de l’altra banda del mar (missioner a Sud-amèrica) i que ens anava a engaltar un, dos, tres o més sermons. A l’església, a la nit, el fred era intens; l’interior del temple, sense cap focus de calor, era una nevera que contrastava amb l’ardent foc infernal, relatat vehement pel nostre tutor Diví amb tot luxe de detalls: Llucifer, Satanàs, amb les seves banyes, llarga cua a les natges i empunyant un trident per fustigar les ànimes malignes, acompanyat de petits dimoniets que tenien cura de l’ebullició de les calderes, alhora que travessaven les llengües amb punxons (eren rabiosament dolents).
Tot aquell que pequés fornicant correria la mateixa sort; vaja, que se’t quedava el cos encongit sense ganes de mirar al sexe oposat. Com sempre, l’esperit del mal era la dona, començant per la primera a oferir-li a Adam la seva poma!
En anar-se’n, els primers dies somiaves en el foc infernal etern, envoltat de calderes bullint, perseguit per éssers horripilants…A poc a poc aquesta sensació s’anava diluint i tot tornava a la normalitat.

Tot i així, ningú ens treia la quarantena quaresmal on el dejuni havia d’anar acompanyat de la total abstinència; es clausurava la sala de ball de Cal Roso dels diumenges, que s’obria al capvespre, i apa!, a passejar carretera amunt, carretera avall…
No sé quin problema hi havia amb el ball quan se seguien les rigoroses conductes de decòrum; si bé el correcte era mà dreta amb esquerra, braç dret del cavaller al voltant de la cintura de la dama i l’esquerra d’aquesta al clatell del galant; això últim no es complia, ja que aquesta es quedava recolzada al pit fent la funció de para-xocs; per molt Tarzan que un fos, la mà no donava el braç a tòrcer; el dimoniet temptador de torn, es desesperaria en veure que no aconseguia el seu propòsit per molt que ho intentés, murmurant a l’oïda; calia fer ús de la força de voluntat inculcada pels detractors del pecat i pensar: a mi no em temptaràs.
Així és com es ballaven els romàntics boleros de Nat King Cole i Antonio Machín. Per exemple: Ansiedad de tenerte en mis brazos musitando palabras de amor… que bonic! o Acércate más, y más, y más, pero mucho más… Aquí ja s’incitava a passar la línia vermella; va ser una pena el no haver gaudit de les cançons considerades les més romàntiques de tots els temps: Cachito, Piel canela, El bodeguero, Adelita, Quizás, quizás, quizás, Noche de ronda, Yo vendo unos ojos negros, Solamente una vez, Aquellos ojos verdes, Las mañanitas, Madrecita del alma querida, Adiós mariquita linda, Perfidia, Angelitos negros, etc.

1.- Pepita de cal Manuel
2.- Josep María de ca l´Anita
3.- Mercè de cal Carroi
4.- de ca l´Escude (podría ser la Rosita, l’Assumpció?)
5.- Anna Maria de ca l´Anita
6.- Maria de cal Pallet
7.- Ramona de cal Giliet
8.- Minyona del castell
9.- Montserrat de cal Roso
10.- Montserrat, minyona de Mas den Porta
11.- Palmira de la masia Vilalta
12.- Carmen de ca l´Anita
13.- Margarita de ca l´Anita
14.- mestra?
15.- Ramon de cal Pallet
16.- Jaume de cal Prats
17.- Ramon de cal Tiquet
18.- Pedro, mosso de cal Perdigotet
19.- Ramon, marit de la Margarita de ca l´Anita
20.- Miquel de cal Tiquet
21.- Mosset de cal Perdigotet
22.- Mosso de cal Roso

NOTA: Aquesta foto es va fer en ocasió d’una visita del bisbe. En un article anterior (Records relacionats amb l’església) hi ha dues fotos més, fetes el mateix dia, que enllacem novament aquí:

Publicat dins de Església, Poble, Ramon Pijuan, Records | Deixa un comentari

El Castell de Florejacs a Descobrir

Publicat el 4 abril 2016 per Balbina Brescó

A la revista Descobrir hi he trobat un article dedicat al Castell de Florejacs. Escrit per Griselda Guiteras, en el seu blog On anem, familia?, fa una descripció molt acurada de la seva visita al Castell de Florejacs, amb un reportatge fotogràfic molt complert.

Podeu anar-hi fent clic a la imatge:

Publicat dins de Castells, Poble | Deixa un comentari

Un llibre retrobat

Publicat el 25 març 2016 per Balbina Brescó

Palmira Brescó, de la masia Vilalta de Florejacs, ens parla d’un llibre de faules

Quan, en un escrit anterior, explicava com passàvem les vesprades a la masia Vilalta evocava un llibre de faules que teníem i que apreciàvem molt: “Vull parlar d’un altre llibre al qual tots li teníem una gran estima. Era un llibre de faules que ens havien regalat els senyors Viladàs d’Agramunt en temps de guerra quan eren refugiats a la nostra masia. El llegíem a la padrina perquè ella no sabia llegir. El guardàvem en un dels prestatgets que hi havia a banda i banda de la llar de foc per tenir-lo sempre a mà. Últimament era tan gastat per l’ús que l’havíem de tenir lligat amb una cinta. Quan tots vam marxar de la masia el llibre es va perdre. Jo, aquesta pèrdua la vaig sentir tant, que he intentat trobar-lo a les principals llibreries de Barcelona dedicades a llibres antics, però ha estat impossible. No coneixem l’autor, però crec recordar que l’havia escrit un capellà.”

La meva germana Maria, i després jo, en marxar de la masia en casar-nos vam copiar algunes d’aquelles faules d’aquell llibre que tant hem enyorat.

I ha estat gràcies a aquestes faules copiades, i a internet, que una neboda meva ha pogut localitzar el llibre i me l’ha regalat aquest any pel meu sant. M’ha fet moltíssima il·lusió tornar a llegir aquelles faules escrites, ara ja ho sé, per Mn. Joan Puntí i Collell i il·lustrades per Junceda.

faules_portada

En poso una de mostra:

EL DIR DE LA GENT

Diu que al temps de la vellúria
-que és un temps molt revellit-
passaven la mar de coses
distretes per tots estils.
Voleu que us en conti una?
Ja veig que em dieu que sí.
Doncs, quietud i que duri;
no vull que em feu perdre el fil.
Us contaré les trifulgues
pasades a un pare i fill
un dia venint de fira
del poble de Vilaniu.

Havien comprat un ase
resignat, mansoi, humil;
i ben cofois caminaven
tots tres com a bons amics.
Camí enllà, troben un home
que reia pels descosits.
¡No els en féu poques de mofes
tant al pare com al fill!
-Noi! Encara sou més ases
que l’ase que conduïu
Amb un animal de càrrega
com aquest que us va seguint
¿Qui us fa ser tan tarambanes
d’anar a peu tot el camí?
-També té raó aqueste home-
diu el pare al seu fill;
i l’agafa i, apa! el puja
a cavall, i de seguit
ell que també munta l’ase
que amb pena va fent camí.

En ser a l’indret d’una casa
amb pallers, els ha sortit
una pagesa amb cistella
que me’ls atabala a crits:
– Ai, valga’m Déu i sa Mare!
Reina dels cels! ¿On s’és vist
que dos homes de sa casa
facin així de botxins?
¿No veieu que, amb tots a sobre,
el pobre ase es va neulint,
i que la càrrega doble
el fa anar tan reprimit
que esbufega i treu el fetge
i fins traurà la perdiu?
-A fe que no hi atinava –
diu el pare, penedit:
i baixa del ruc i deixa
que vagi a cavall el fill.
La cosa ara va de perles;
L’ase i tot s’ha eixerivit.

Però al cap de poc, se’ls planta
un home al mig del camí.
Va tot vestit amb molta upa,
com un jutge del civil;
porta un barret fet de llenques
i te fatxa de mal vi.
Amb la mosca al nas, arrissa
de dret al pobre fill,
i amb un urc de mil dimonis
li clava aquest moc: -Es dir:
el teu pare a peu, com l’ase;
i tu, que tens prou dalit,
aquí repapat? ¿Tens barra
de fer anar el teu pare així?-
Després d’aquesta indirecta,
baixa de cavall el fill;
hi puja el seu pare, i … hala!
a veure si encara sí
algú dirà que la cosa
no marxa prou a dret fil.

Tal dit, tal fet; una mica
més avallet del camí,
un home, plegant els braços
i sacsejant el cap viu,
diu al pare amb molta sorna:
-Ves quina pena, jo et flic!
¿Que teniu dolor reumàtic
a l’os bertran, perquè així
aneu a cavall de l’ase
permetent que el vostre fill
faci a peu la caminada?
Vaja, que sou molt tranquil!-

Després de tantes trifulgues
com han passat pel camí,
aquesta darrera treta
me’ls deixa tan avorrits
que es queden veient la lluna
l’ase i el pare i el fill.

Ja se sap; mentre hom visqui
en aquest món d’embolics,
tant si risques con si rius,
sempre hi haurà, tard o d’hora,
algú que hi tindrà que dir.
amb això, deixa’t de coses
i escolta bé el que et dic:
Si més de quatre vegades
no vols passar enrabiades,
obrant bé i honradament,
riu-te del dir de la gent.

Publicat dins de Palmira Brescó, Records | 7 comentaris

Comiat esportiu

Publicat el 18 març 2016 per Balbina Brescó

Fa temps, en Ramon Pijuan, de cal Tiquet de Florejacs, ens explicava algunes anècdotes de la seva experiència com a atleta amateur: CORRENT CAMPS A TRAVÉS.

Ara ens fa arribar el relat de la darrera cursa en què va participar.

Era el 5 de març de 1960; ens despertàvem amb un dia primaveral, cel blau, sense cap núvol; sortíem de Lleida a l’alba en un microbús de 9 places, cap a Saragossa. Un cop allà vam visitar la Basílica del Pilar i la Catedral de la Seu per continuar fent una passejada tot veient les botigues del carrer Alfonso fins a arribar a la plaça Espanya i prendre’ns un cafè en una luxosa cafeteria.

Tot seguit vam emprendre viatge a Pamplona, on vam menjar, per seguir direcció a Sant Sebastià. En arribar vam anar directament a l’hotel a deixar les maletes; en aquesta ocasió no ens va acompanyar en Daniel de Guissona, ho va fer el Delegat d’Esports de Lleida que anava acompanyat de la seva senyora que es va fer càrrec de les maletes perquè el seu marit va anar a treure les entrades de futbol per al partit que es jugaria l’endemà al camp d’Atocha (avui Anoeta). Un cop les maletes a les habitacions, vam sortir a fer un curt passeig pels carrers propers a l’hotel, per tornar aviat a sopar i anar a dormir per estar descansats l’endemà per a la carrera.

En plena nit em va despertar un fort soroll, que al principi creia que era un somni, fins que em vaig adonar que era el soroll de l’aiguat que estava caient; el primer que vaig pensar és que s’hauria de suspendre la competició. Quan ens aixecàrem i vam anar a esmorzar, al contrari del dia anterior, ens trobem amb un dia gris i tancat completament, acompanyat d’una fina pluja. El microbús ens va portar a Lasarte i allà vam descobrir un panorama preocupant, a més de seguir plovisquejant acabava de finalitzar la carrera dels Juniors, així que el recorregut estava impracticable.

Ens van donar la sortida i encara no havíem fet un km que va tornar a caure la pluja que ens va acompanyar fins al final de la cursa; no sé en quin lloc vaig quedar, darrere meu anaven molts, però davant molts més, així que a més del fangar que havien deixat els de la cursa anterior, m’havia d’empassar tot el que afegien els de davant. Resultat: aigua i fang fins a les orelles. Així és com em vaig acomiadar de l’atletisme que havia començat uns anys abans! Aquesta va ser la meva última carrera!

Aquí no acabà tot, com que ja teníem les entrades, no quedava altre remei, amb tot el que plovia, que anar a veure jugar al FC Barcelona. No hi va haver gols, va ser un partit dels més dolents sense deixar de ploure en cap moment, encara sort que jo portava una gavardina impermeable, tot i així els peus se’m van xopar; l’endemà la gavardina s’havia eixugat, però les sabates havien passat de ser negres a blanques! Aquest va ser el comiat dels meus dies esportius! Memorable!

PD: Alineació del Barcelona en l’esmentat partit: Ramallets -Gensana – Gràcia – Rodri – Segarra – Luis Suarez – Vergés – Villaverde – Eulogio Martinez -Evaristo i Coll.

Publicat dins de Ramon Pijuan, Records | Deixa un comentari

L’enllumenat!

Publicat el 11 març 2016 per Balbina Brescó

Palmira Brescó, de la masia Vilalta de Florejacs, recorda com va arribar la llum elèctrica a casa seva i com va canviar el seu dia a dia.

Era bastant grandeta ja quan se’ns féu arribar el corrent elèctric a casa i també a la veïna masia de Llorenç. Corria la primavera del 49 quan una colla de treballadors de la companyia s’encarregaren de fer arribar l’electricitat des del poble de Florejacs fins a les nostres masies mitjançant un traçat de pals que, en acabar, quedaren alineats al llarg del serrat i les clotades. Tan bon punt fou acabada la tasca vam fer una petita festa d’inauguració. Es va fer a Llorenç perquè nosaltres, en aquells dies, teníem la mare malalta i era en una clínica de Barcelona.

Arran de gaudir de llum elèctrica la nostra situació, com és de suposar, va canviar bastant en alguns aspectes, sobretot a nivell de confort. Aquell enllumenat era tota una novetat per a nosaltres i va substituir els llums d’oli i de carbur que fins aquell moment trencaven la fosca cada nit a la llar.

No vam trigar gaire a comprar una planxa elèctrica; fins llavors havíem usat unes planxes de ferro que escalfàvem a les brases del foc.

Després vam adquirir un flamant aparell de ràdio que el vam comprar a un tal Brunet d’Igualada que es dedicava a fer-ne, sense marca, és clar. A la ràdio en qüestió li vam fer una funda de cretona estampadeta a fi de protegir-lo de la pols i, en un racó de la sala, un resistent prestatge per a col·locar-lo, adornat amb un volantet de la mateixa roba. Dic que el prestatge era reforçat perquè la ràdio era bastant gran o, com a mínim, a nosaltres llavors ens ho semblava. I apa! ja teníem música de valent (quasi sempre discos dedicats) i notícies fresques cada dia. Ens feia força companyia i, sobretot a les vesprades, gairebé ens servia de rellotge, ja que aviat vam aprendre les hores en què donaven cada programa. També feien alguns concursos i escoltàvem sovint l’anomenada Ràdio Andorra.

Una vegada que es va espatllar hagué de venir el tècnic Brunet expressament des d’Igualada per arreglar-lo. Quina pallissa de viatge, oi?

Fotografies de les meves germanes Nati i Remei amb l’aparell de ràdio:

Publicat dins de Masies, Palmira Brescó, Records | 1 comentari

L’ull del temps

Publicat el 8 febrer 2016 per Balbina Brescó

L’Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya ha publicat un mapa interactiu que compara la Catalunya actual amb la del 1946 i la del 1955-56.

Es tracta de L’ull del temps. Catalunya abans i ara, una eina que permet veure una àrea geogràfica des del cel, tal com és avui. En moure el ratolí pel mapa s’obre un cercle que ens mostra com era aquell particular territori l’any 1945 (o 1955-56, a escollir). A la part superior dreta de la pantalla podem seleccionar l’any què ens interessa, i a la part esquerra podem buscar el municipi. També podem veure la imatge a la inversa, és a dir, veure com era abans i, en passar el ratolí, com és ara.

Per desenvolupar aquesta eina l’Institut Cartogràfic ha treballat amb imatges de la Catalunya actual, gravades per la institució, i amb la dels anys 40 i 50 gravades per la força aèria dels Estats Units en una sèrie de vols fotogramètrics. (més informació del projecte)

Si feu un repàs per Florejacs i les terres que l’envolten podreu veure que no hi ha massa canvis (tret de les basses del canal Garrigues-Segarra), la cosa canvia però en altres parts de Catalunya, sobretot en les àrees més poblades.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Caramellaires

Publicat el 21 gener 2016 per Balbina Brescó

Fa uns mesos vaig publicar un article sobre les Caramelles a Florejacs.

Avui hi afegeixo una bonica foto d’un grup de caramellaires arribant al poble, que ens han fet arribar des de cal Blanca. En primer terme hi ha un mossèn (mn. Joan Escales?) i darrera seu el Joan Farràs de cal Blanca.